El feminisme no és patrimoni europeu ni occidental
7 març 2022 | Notícies
L’any 1948 l’Iraq concedeix el dret de vot a les dones. A Espanya, després dels lapses republicans, hauran d’esperar fins al 1977. El 1957 Tunísia consagra el dret al divorci també per a les dones. A Espanya no serà fins al 1981, malgrat les breus excepcions de la República. Des del 1973 l’avortament és legal a Tunísia. A Espanya no ho serà fins al 1985. Ara bé, feta aquesta reveladora comparació, és innegable que els indicadors de desigualtat entre homes i dones al món àrab són encara d’entre els pitjors.
Això no obstant, el feminisme no és patrimoni europeu ni occidental. De fet, els moviments feministes tenen una llarga història al món àrab i musulmà, una història desconeguda o expressament omesa, de mobilitzacions i lluites contra la colonització, l’ocupació, el patriarcat i l’autoritarisme persistent. Una història marcada per grans traïcions, com la de les revolucionàries iranianes del 1979, i per grans batalles per la igualtat de drets; una història amb poques victòries i molts retrocessos. També el feminisme al Sud és divers, com ho és a casa nostra, i adopta formes i estratègies diferents. El feminisme tradicional laic ha estat el pal de paller de la lluita per guanyar igualtat en drets, sobretot en aspectes jurídics. Paral·lelament, el feminisme islàmic aposta per un lectura des del paradigma islàmic, amb una interpretació no patriarcal i un impacte més enllà d’entorns de majoria musulmana.
La realitat és que des dels països occidentals s’omet aquesta realitat feminista i es tendeix a titllar les dones àrabs i musulmanes de subjectes passius sense capacitat d’agència, enclaustrades sota un vel que esdevé l’element central dels discursos sobre la regió i que, de retruc, alimenta el racisme i la islamofòbia. Aquesta representació com a víctimes passives anul·la automàticament la consideració i la complicitat amb les dones que lluiten no només contra la discriminació de gènere sinó també contra la manca de llibertats i de respecte als drets fonamentals. Aquest és l’encreuament fatal que moltes vegades s’ignora: a banda de la religió, ¿fins a quin punt és responsable l’autoritarisme de preservar o fomentar una discriminació contra les dones històricament arrelada a les dues ribes de la Mediterrània?
De fet, molts règims polítics autoritaris han utilitzat la qüestió de manera oportunista i instrumental per als seus interessos de promoció o supervivència: reprimir les dones és reprimir l’exercici de ciutadania, sens dubte, però cooptar les dones i presentar una façana externa de cara a Occident de “reformisme feminista” és un “blanqueig” que converteix les dictadures en règims més acceptables.
Aquesta mateixa hipocresia es produeix al cor de les democràcies occidentals, quan justifiquen una guerra en nom de les dones, per salvar-les de les servituds d’un règim religiós. Com George W. Bush va fer amb l’Afganistan el 2001 o François Hollande a l’hora de justificar la intervenció a Mali. La idea d’anar a la guerra per “salvar les pobres dones musulmanes” no deixa de ser una forma d’infantilitzar i victimitzar les dones musulmanes, i si només per això és qüestionable, quan es desvelen les intencions reals d’aquestes intervencions militars l’honorable missió del cavaller cristià salvador queda encara més en entredit.
No cal salvar ningú. Les dones ja se salven soles. Són valentes, competents, capaces, determinades. Només cal replantejar-se si les nostres aliances a la regió contribueixen a reforçar-les o, per contra, el que reforcen són aquells sistemes polítics que les volen sufocar. Pensem en salvar musulmanes mentre no veiem l’impacte que moviments com el #MeToo han tingut als països àrabs. #EnaZeda a Tunísia i #AnaKaman a Egipte i el Líban han creat un nou espai on milers de víctimes trenquen el silenci dictat per les normes patriarcals, fan visibles casos d’assetjament sexual i, fins i tot, sentències sense precedents.
L’antropòloga Lila Abu Lughod va ser la primera a denunciar la instrumentalització de les dones per justificar guerres i agressions: guardeu-nos, doncs, de ser salvades. Deia l’escriptora egípcia Nawal al-Saadawi que abans de “desvelar” els cabells calia “desvetllar” les ments de tothom, principalment dels autòcrates al poder però també les ments occidentals que s’obstinen a no veure les “dones valentes” de qui ens parla Txell Feixas al seu llibre, i que trobarem si volem veure-hi més enllà dels nostres propis prejudicis i vels mentals.
Article de Lurdes Vidal i Aida Traidi (IEMed) a l’edició impresa del diari ARA el 7 de març de 2022.
Consulta altres continguts relacionats amb l’àmbit de la igualtat de gènere a la Mediterrània.
Projectes
- CLUSTER. L’objectiu és lluitar contra l’exclusió social i la pobresa entre els grups vulnerables a Xipre, Espanya, França, Itàlia, Jordània, Palestina i Tunísia, equipant a persones aturades i sobretot a dones amb competències d’ocupabilitat en els sectors de l’economia sostenible. Llegir-ne més.
- MAGIC. L’objectiu és prevenir la islamofòbia de gènere en els mitjans de comunicació d’Espanya i Bèlgica dotant les comunitats musulmanes, CSO i cercles mediàtics de les habilitats i eines necessàries per identificar els estereotips contra les dones musulmanes en les narratives públiques, i fomentant el coneixement, el diàleg i la cooperació entre aquells grups. Llegir-ne més.
- INVESTMED. L’objectiu és afrontar els reptes tant econòmics com mediambientals mitjançant el suport a oportunitats de negoci noves i sostenibles per als joves i sobretot a les dones en els tres països mediterranis membres del projecte: Egipte, el Líban i Tunísia. Llegir-ne més.
- CREACT4MED. Pretén impulsar l’emprenedoria i la creació d’ocupació orientada sobretot a joves i dones a través de les indústries culturals i creatives als països (Algèria, Egipte, Jordània, Israel, el Líban, el Marroc, Palestina i Tunísia). Llegir-ne més.
Publicacions
- “La interseccionalidad de los agravios en Afganistán“, article de Clara Vila i Maisara Sassi a afkar/ideas núm 64.
- “Las mujeres en el sector turístico en la región del Norte de África y Oriente Medio“, article de Azzurra Rinaldi a afkar/ideas núm. 63.
- “La escritura de las mujeres como liberación de la palabra“, article d’Esther Fouchier a Quaderns de la Mediterrània núm. 32.
- “El liderazgo femenino, una baza decisiva para un futuro mejor“, article de Soukaina Bouraoui a Quaderns de la Mediterrània núm. 31.
- “Gender at the Intersection: Intersectional Feminisms to Understand the Present of the Mediterranean“, article de Meritxell Joan a l’Anuari IEMed de la Mediterrània 2021.
- “Proximidad, clave para un mejor periodismo inclusivo“, Informe de la Islamofòbia 2020.
Actes
- Reconeixements Azahara. Primera edició dels ‘Reconeixements Azahara: dones i diversitat’ amb l’objectiu de donar a conèixer històries de vida i projectes protagonitzades per dones amb perspectiva migrant o filles de la immigració a les comarques de Girona. Amb el suport de l’IEMed i la Xarxa Espanyola de la Fundació Anna Lindh. Llegir-ne més.
- Comunicar la Mediterrània amb perspectiva de gènere. Coorganitzat amb la Xarxa Europea de Dones Periodistes i amb la participació de les conselleres Tània Verge i Victòria Alsina. Llegir-ne més.
- Activisme queer, feminisme interseccional i lluites nacionals a Palestina. Conferència Aula Mediterrània 2020-21 amb Ghadir Shafie (Aswat Freedoms Palestina). Llegir-ne més.
- Fostering Women’s Economic Participation in the Western Mediterranean: Successful policies for in-depth transformations. Conferència de la xarxa Medthink 5+5. Llegir-ne més.
Xarxes
- Fundació de Dones Euromediterrànies. Amb més de 500 membres de 35 països diferents, la Fundació promou des de 2014 l’intercanvi d’aprenentatges i bones pràctiques en matèria d’igualtat de gènere. Llegir-ne més.