Llegir el llibre de Predrag Matvejević a Mostar l’any 2026 de la nostra era
PARLAR DELS MEDITERRANIS pot ser un assumpte seriós o irònic: com es van convertir en habitants de les ciutats, pescadors i navegants o com van continuar sent camperols, pastors i terratinents. Els mediterranis se senten més a prop de les seves ciutats que dels seus estats o de les seves nacions; de fet, les ciutats són els seus estats i les seves nacions i més.
(En no tenir accés a la traducció al català de Pau Sanchis Ferrer, publicada l’any 2025 per Labreu Edicions, s’ha optat per traduir les cites a partir de l’edició anglesa [Mediterranean: A Cultural Landscape, trad. de Michael Henri Heim, University of California Press, 1999].)[DRS1]
Com a veïna del lloc on va néixer Matvejević, Mostar, la ciutat que ha mort i ressuscitat en la història recent, reconec com a meu el seu anhel per la Mediterrània. He sentit la mateixa aroma de mar en matins lluminosos a la vora del riu Neretva. M’he rigut dels turistes per no ser conscients que simplement no es passeja al migdia pels carrers de Mostar, perquè el sol és massa fort i l’aire massa roent. He menjat les figues i les magranes que no tenien amo, que pertanyien als jardins de pedra d’aquesta ciutat, que pertanyien al sol i a nosaltres. Sé que el meu (nostre?) sentit de l’humor de vegades és massa despietat a Sarajevo, a uns 100 quilòmetres al nord. I al mateix temps soc conscient que no tinc dret a dir que soc una mediterrània de debò, perquè – Matvejević escriu pàgines precioses sobre això – és el mar Mediterrani el que defineix principalment els mediterranis, i Mostar no està situada a la vora del mar. No obstant això, llegeixo el seu llibre no només com un mapa i una enciclopèdia del mar i de la gran civilització, sinó com un registre del desig de posseir-lo, tot gaudint dels seus espais híbrids i perifèrics.
Llegeixo el seu llibre no només com un mapa
i una enciclopèdia del mar i de la gran civilització,
sinó com un registre del desig de posseir-lo,
tot gaudint dels seus espais híbrids i perifèrics
Ningú escriu sobre la Mediterrània ni navega per les aigües del seu mar sense implicar-s’hi. La ciutat on vaig néixer és a cinquanta quilòmetres de l’Adriàtic. Gràcies a la seva ubicació i al riu que la travessa, ha adoptat certs trets mediterranis. Una mica més amunt, els trets mediterranis es dispersen i la terra ferma pren el relleu de les connexions entre ells.
Em permeto escriure sobre algunes associacions amb els passatges del famós text de Matvejević. Seran algunes idees que se li apareixeran a una artista de teatre a Mostar, el lloc de naixement de l’autor, al segle XXI, dècades després de l’horrible guerra. Potser només miro de respondre’m una pregunta senzilla: la meva ciutat encara existeix tal com era abans de tot aquell mal i tota aquella destrucció?
D’altra banda, els xiprers i els pins sovint han estat plantats a prop de llocs de culte i cementiris, un per un, per separat o (…), en grups. Res d’això semblaria arbitrari, tot i que costi establir-ne els patrons. Els xiprers aporten pau i certa malenconia al seu entorn, per exemple, tot i que es planten en altres llocs que no siguin els cementiris i les esglésies: també s’alcen sobre les escoles i els altars de sacrifici de la Mediterrània.
Els xiprers i els pins són molt importants per a la imatge de Mostar d’abans de la guerra. Hi havia una carretera que anava cap al sud amb xiprers i pins a banda i banda; encara la recordo; s’assemblava a una via romana en una vall verda. Ja no hi ha xiprers. En el seu lloc hi ha cases, benzineres i fleques. L’hospital municipal de Mostar es va construir l’any 1882. Al mateix temps, s’hi van plantar dos cedres al davant, que van créixer i viure fins que van enderrocar l’hospital. Alguns ciutadans van intentar protegir els enormes i bonics arbres centenaris. Sense èxit. No significaven res per als nous habitants de la ciutat, que estaven construint un temple contemporani, un gran centre comercial. N’hi havia d’altres, més modestos però igual d’importants per a Mostar, que van pagar el preu del nou temple del consum: una filera de lledoners (Celtis australis) al llarg de tot el carrer. Als nens els encantaven els seus fruits silvestres: eren uns dolços estranys, una mica dolços però no molt. Potser eren encara més populars com a munició per a una fona en una l’època en què les guerres només les jugaven els nens als carrers de Mostar.
Gairebé totes les ciutats mediterrànies compten almenys amb un arxiu semblant, públic o privat, obert o secret, igual que cadascuna té almenys un cementiri. La Mediterrània és un vast arxiu, una tomba de la imminència.
Potser només miro de respondre’m una pregunta senzilla: la meva ciutat encara existeix tal com era abans de tot aquell mal i aquella destrucció?
La memòria i el passat constitueixen parts iguals del present. Les ciutats plenes d’història i d’ombres dels avantpassats conserven els seus arxius en cada pedra; un dels trets més distintius d’un ciutadà de ple dret (de Mostar, per exemple) és recordar persones, famílies, avantpassats, carrers, cases, parcs i arbres que tenien algun sentit per a ells. Però què passa quan una catàstrofe moderna anorrea la ciutat? La memòria i el passat en són les primeres víctimes. Els ciutadans van ser intercanviats per habitants; molts ciutadans van morir, van abandonar la ciutat (probablement hi ha una Mostar més a la diàspora, arreu del món), molta gent de ciutats i pobles més petits va venir a la ciutat, alguns d’ells en el marc de la neteja ètnica, per sentir-se nous governants i aristòcrates, alguns escapant d’altres llocs, lluitant per viure i res més. La gran majoria dels arxius secrets es van perdre. Existeix la necessitat d’escriure la història des de zero, i és així com es van canviar els noms de molts carrers de la ciutat. En lloc de partisans, comunistes, poetes i metges morts, hi ha noms d’alguns reis i reines antics i llegendaris. Els ciutadans més vells no poden recordar tots aquests reis, o no volen. S’entesten a referir-se als carrers amb els seus noms antics, com si recordar-ho fos un ritual important contra la pèrdua i allò que no és digne de ser recordat. Pel que fa als cementiris, encara n’hi ha un al mig de la ciutat, al parc. Durant la guerra, la gent no podia enterrar els seus éssers estimats als cementiris dels afores per por de les bombes, així que el petit parc va continuar sent el recordatori més trist de la mort i la por.
Els mediterranis no són coneguts per la seva gratitud (tot que quan donen les gràcies, fan moltes promeses i hi creuen). (…)
No hi ha gaire gratitud en la gent de Mostar. Especialment ara, en aquesta boira d’oblit, poques vegades recorden amb gratitud persones importants del passat de la ciutat.
El primer exemple dolorós és l’autor del llibre que estic llegint, Predrag Matvejević. Va néixer al centre de Mostar, i potser hi ha un element simbòlic en el fet que la seva casa natal estigués situada a primera línia durant l’última guerra, just entre els exèrcits croat i bosnià que lluitaven entre ells. Aquesta línia va formar «dues ciutats» no oficials, dos monstres definits més endavant per l’origen ètnic. La casa de Matvejević s’alçava orgullosa com un pont, com un far. Alguns artistes de Mostar van llançar una iniciativa perquè l’Ajuntament comprés la casa (en aquell moment, completament destruïda) i en fes una institució cultural dedicada al patrimoni intel·lectual de Matvejević. Però això no va passar, i al lloc on hi havia la seva casa natal ara hi ha un hotel. El que potser és encara més tràgic és que la majoria dels ciutadans de Mostar no coneixen els escrits i les idees d’aquest gran autor, antinacionalista i lluitador per la llibertat, i no són presents en la reflexió i el debat públics. El seu meravellós esperit polèmic, que es podria revisitar en el diàleg democràtic, no és present al seu lloc de naixement. En comptes d’arguments i diàlegs, hi ha monòlegs paral·lels.
Un altre gran home que rep molt poca gratitud (per part de petits grups d’artistes i activistes conscients de la monumentalitat de la seva obra) és Bogdan Bogdanović, l’arquitecte que va construir el meravellós Cementiri Memorial dels Partisans. Aquesta joia original de l’arquitectura i el paisatgisme crea una necròpolis que s’assembla a l’esperit de Mostar: murs de pedra, terrasses, camins pavimentats, molts arbres autòctons, entre els quals hi ha també pins i xiprers, aigua (un riu que corre en un canyó, un llac…). El cementiri commemoratiu no només era un lloc per retre homenatge als partisans morts, sinó un meravellós parc arquitectònic per als vius. Les pedres les van tallar picapedrers tradicionals, en un procés semblant a la construcció de l’icònic Pont Vell el 1566. Com escriu Matvejević: Molts altres oficis, tot i que estan desapareixent, encara són vius en la memòria mediterrània: els dels picapedrers i els entalladors (sense els quals no hi hauria grans estructures) (…) Bogdanović no només era arquitecte sinó també filòsof, de manera que totes les seves obres tenien una profunda base filosòfica. Avui dia, el cementiri commemoratiu dels partisans està en ruïnes i rep els atacs constants de vàndals neonazis. El paradigma polític dels partits en el govern és revisionista, i massa sovint simpatitzen amb els enemics dels partisans a la Segona Guerra Mundial. Fins i tot l’argument que un monument tan brillant atrauria molts turistes (en la ciutat que viu principalment del turisme) no és prou important per a ells.
No sé fins a quin punt les llengües a l’est de la nostra han manllevat termes de les nostres llengües (…); sí que sé que moltes —amb gairebé el mateix sabor mediterrani que les paraules que acabo d’enumerar— han arribat a la meva llengua del turc i, en una proporció més petita, de l’àrab: paraules com avlija (pati), cesma i sadrvan (font), sokak (carrer estret), mehana (taverna) i mahala (districte), sefa i divan (sofà), eglen (xerrada) i eglen-beglen (xerrameca), dzezva (recipient metàl·lic sense tapa amb un mànec llarg per preparar cafè turc) i sofra (taula rodona on es menja assegut sobre estores), istilah (letargia) i rahatluk (satisfacció), merak (plaer) i merhamet (llàstima), sevdah (passió amorosa) i teferic (sortida). (…) És l’espai més obert de la Mediterrània i el camí per on les profecies van arribar fins a nosaltres, el lloc on el sol ix primer i on primer es fa fosc.
Mostar té el seu propi dialecte específic creat al llarg de segles d’ocupació (Imperi Otomà, Imperi Austrohongarès). Moltes paraules locals són turques, la qual cosa no és d’estranyar després de 500 anys sota ocupació otomana, com totes les que esmenta Matvejević. Les paraules turques són presents a la llengua arreu de Bòsnia i Hercegovina. Però per algun motiu moltes paraules només existeixen a Mostar, i són localismes no reconeguts a la resta del país: majdonos (julivert), saransak (all), així com molts termes que defineixen característiques o perfils humans. També hi ha algunes paraules locals arcaiques que provenen d’altres llengües: prtokalo (taronja, del grec portokalo), kifeli (ves-te’n, de l’hongarès). La llengua és viva, és una estructura orgànica que canvia naturalment amb el pas del temps. Però la llengua local de Mostar sempre ha estat un senyal de la varietat cultural de la seva història i del seu present. A més, hi ha una melodia específica en la parla local, que es manté com a signe d’identitat de Mostar.
En els anys que van seguir a l’última guerra, la llengua es va convertir en una altra víctima de les batalles polítiques. Oficialment, els ciutadans de Mostar (segons el seu origen ètnic) parlen dues llengües diferents: el croat i el bosnià. Tot i que lingüísticament és molt dubtós que hi hagi en realitat dues llengües separades, els joves de Mostar han estat participant en dos sistemes educatius paral·lels —el croat i el bosnià— durant trenta anys. Una absurditat: la llengua, que és un riu i un pont, quelcom que pretén connectar les persones en aquest cas, es va convertir en un mur.
Les persones que creuen en Déu i Li resen estan més dividides per les seves creences i pregàries que les persones que no creuen ni preguen?
Aquesta pregunta, que Matvejević planteja en un discurs filosòfic etern, va ser malauradament resposta de manera molt directa i brutalment realista a la darrera guerra de Bòsnia i Hercegovina.[1] Massa sovint es van fer servir les confessions per dividir persones de diferents orígens ètnics, que havien creat una societat diversa durant segles; existia una identificació massiva entre confessions i nacions, i les comunitats religioses donaven suport al nacionalisme fins i tot quan això significava crims de guerra. Totes les confessions encara estan sota una forta influència de la política nacionalista i sovint propaguen polítics i polítiques nacionalistes a partir del seu discurs religiós. En la meva humil opinió, durant la guerra massa líders religiosos a Bòsnia i Hercegovina van comprometre les seves creences i van canviar l’humanisme sagrat per una pràctica materialista impulsada pel poder.
Els exemples són molts. Hi ha un lloc anomenat Međugorje a prop de Mostar, on suposadament es va aparèixer la Mare de Déu i és un lloc de pelegrinatges d’arreu del món. Allà sovint li diuen la Reina de la Pau. Però durant la guerra no va protegir milers de persones que van ser assassinades i internades en camps de concentració a la propera Mostar, i el seu lloc sagrat no va ser un refugi segur per a ells. Van ser víctimes d’una religió «equivocada» i els perpetradors provenien «de la seva banda».
Les ubicacions dels mercats mediterranis són proporcionals a les de les principals institucions com l’ajuntament i la fortalesa, el lloc de culte i el lloc de repòs etern. La política i el comerç es troben al mercat, es troben com a amics i com a enemics. Així passava a l’àgora grega; així passava al fòrum romà.
Com si fos una autèntica ciutat mediterrània, Mostar viu a l’aire lliure, sota el cel, als carrers i a recer dels arbres durant bona part de l’any. Els nens i les nenes encara juguen als patis. Al vespre, els joves encara seuen als parcs i sobre els murs baixos; no tothom va a clubs i bars. De vegades, fins i tot els veïns més grans seuen i prenen cafè en petits jardins davant dels seus blocs de cases, on les senyores grans cultiven flors sota les finestres. Però costa dir si encara existeix una àgora real.
La reconstrucció de la ciutat destruïda després de la guerra va canviar la seva geografia i estructura urbana. Alguns espais que abans eren places i llocs on s’aplegava molta gent es van adaptar per servir principalment als cotxes, amb carrers i aparcaments. Mostar se sentia orgullosa de tenir la primera rotonda del segle XIX, seguint el model de París i per aquest motiu anomenada Rondo. Està envoltada de carrers amb antigues fileres de plataners i a tocar del gran parc i el passeig de vianants. Tota aquesta part de la ciutat està plena de boniques vil·les d’Austro-Hongria. Hi havia una cafeteria amb un jardí enorme que abans de la guerra era una àgora ben particular. L’espai obert i la plaça coincidien amb el costum típic dels Balcans de passar temps a bars i cafeteries. Després de la guerra, l’espai es va reconstruir, una cafeteria va desaparèixer i ara tot l’espai és un carrer ample i, en comptes d’un simple punt de trobada, hi ha un monument a la guerra. En un altre lloc que solia ser un lloc públic des de l’època otomana, hi ha una plaça anomenada Musala, envoltada d’un bonic parc, on hi havia un hotel austríac en estil Maur (l’Art Nouveau amb ornaments orientals), que els austro-hongaresos van desenvolupar especialment a Bòsnia i Hercegovina, un edifici de banys públics en el mateix estil i més tard una escola de música. Tot l’espai s’ha transformat pràcticament en un carrer i un aparcament, ha desaparegut un parc meravellós, només s’està reconstruint l’hotel en la seva forma original. A falta d’una plaça, se’n va construir una de nova (la plaça d’Espanya), però s’ha convertit en un lloc de protestes i manifestacions polítiques i mai ha complert el seu propòsit de ser un lloc de trobada i diàleg. Com que no és l’escenari natural per al diàleg, l’intercanvi i la discussió, Mostar es tanca en petits grups que lideren monòlegs.
Parlar del teu poble no és una tasca fàcil: (…) el món sap ben poc sobre els eslaus del sud de la Mediterrània, fins i tot els seus veïns de l’Adriàtic, i això perquè nosaltres mateixos hem fet poc per posar remei a la situació. Hem repetit ad nauseam fins a quin punt la Mediterrània ha marcat la terra que habitem. És una cruïlla entre Orient i Occident: el lloc de trobada de la cultura llatina i bizantina (…), la frontera entre el Sacre Imperi Romanogermànic i l’Imperi Otomà i un camp de batalla per al cristianisme i l’islam. La nostra cultura s’ha desenvolupat en simbiosi amb les cultures mediterrànies com un «tercer component» entre oposicions com ara est/oest, nord/sud, terra/mar, balcànic/europeu i altres més autòctones. (…) Com tothom, ens preguntem què som, individualment i com a conjunt.
Molts de nosaltres (a Mostar) encara trobem la nostra identitat en aquest espai del «tercer component», una identitat marcada principalment per la diversitat cultural i religiosa. Hi ha un concepte específic a la nostra societat que s’anomena komšiluk (barri). Literalment significa viure en cases properes, però a la nostra societat defineix una ètica particular de viure en un barri multicultural. El respecte i el coneixement de les altres religions constitueixen la base d’aquesta ètica. Tots hem crescut coneixent totes les salutacions tradicionals per a les festes de totes les religions que viuen al nostre voltant (tot i que, per exemple, la generació dels meus pares era majoritàriament comunista i atea). Els veïns d’altres religions sempre eren convidats especials a les festes, i el respecte sempre es mostrava tenint molt en compte les restriccions alimentàries dels altres (la més important d’elles era el fet que els musulmans no mengen carn de porc). Però l’ètica de la vida en comú al barri era molt més àmplia que la diversitat religiosa; volia dir amistats, passar molt de temps plegats, en certa manera és com una gran família.
Tot i que crec fermament que aquesta cultura i ètica específiques encara són presents en molts ciutadans de Mostar, la política dominant se centra a separar els grups ètnics i religiosos. Insisteix en els «interessos nacionals vitals», recloent aquests grups en cercles de la seva mateixa religió i cultura exclusives i definint les seves llengües com a diferents. Així doncs, la pregunta de qui som sembla haver estat resposta de manera molt clara avui dia. El meu problema i el de la gent com jo és que aquesta resposta va en contra de tot allò que sentim que realment és la nostra identitat local.
Finalment, Matvejević ho torna a veure des d’una perspectiva macrohistòrica, i ens consola la seva idea que arribarà un moment en què estar realment junts en la diversitat esdevindrà un nou corrent polític i social.
La multiplicitat de pobles a Il·líria plantejarà problemes importants quan arribi el moment de la construcció nacional als Balcans.
(…) Els pobles balcànics, com molts altres pobles mediterranis, s’han oposat entre ells en certs moments i s’han unit en altres; les diferències entre ells poden desaparèixer o augmentar. Alguns tracten el fenomen amb alarma, altres amb ironia; els escriptors el tracten en odes o paròdies.
Necessitem una visió de futur, una visió
que se serveixi de totes les bones pràctiques
del passat, però que es creï en els àmbits
de la modernitat i el futur, dins el món
en crisi ecològica i canvi digital
Matvejević veu la història del poble balcànic en un agó dialèctic. Però nosaltres, els subjectes i els objectes d’aquest agó, sentim en la nostra pròpia vida la tragèdia dels moments en què augmenten les diferències. A més, en aquest moment sentim una càrrega terrible arran de la insistència política de fer acréixer les diferències. On trobar la manera d’enderrocar-la? Segur que els bons records i la nostàlgia no ajuden, encara que facin la vida una mica més fàcil. Necessitem una visió de futur, una visió que se serveixi totes les bones pràctiques del passat, però que es creï en els àmbits de la modernitat i el futur, dins el món en crisi ecològica i canvi digital. Necessitem una obra mestra de la construcció naval per obrir-nos camí a través de les Escil·les i les Caribdis mediterrànies del nostre futur.
Mostar, abril del 2026.
[1] Quan el 7 d’abril, els Estats Units i la Comunitat Europea van reconèixer la independència de Bòsnia i Hercegovina, les forces paramilitars serbobosnianes van començar immediatament a disparar contra Sarajevo, i el bombardeig d’artilleria de la ciutat per part d’unitats serbobosnianes de l’exèrcit iugoslau va començar poc després. Durant l’abril, moltes de les ciutats de l’est de Bòsnia i Hercegovina amb una gran població bosniana, com ara Zvornik, Foča i Višegrad, van ser atacades per una combinació de forces paramilitars i unitats de l’exèrcit iugoslau. La major part de la població bosniana local va ser expulsada d’aquestes zones, les primeres víctimes al país d’un procés descrit com a neteja ètnica. Tot i que els bosnians van ser les principals víctimes i els serbis els principals perpetradors, els croats també es trobaven entre les víctimes i els autors materials. En sis setmanes, una ofensiva coordinada de l’exèrcit iugoslau, grups paramilitars i forces locals serbobosnianes va posar aproximadament dos terços del territori bosnià sota control serbi. El maig, les unitats i l’equipament de l’exèrcit a Bòsnia i Hercegovina van ser posats sota el comandament d’un general serbobosnià, Ratko Mladić. Des de l’estiu de 1992, la situació militar va continuar força estàtica. Un exèrcit governamental bosnià reunit a corre-cuita, juntament amb algunes forces croates bosnianes més ben preparades, va mantenir les línies del front durant la resta d’aquell any, tot i que el seu poder es va anar erosionant gradualment en parts de l’est de Bòsnia i Hercegovina. El govern bosnià es va debilitar militarment a causa d’un embargament internacional d’armes i un conflicte entre els anys 1993 i 1994 amb les forces croates. Però més tard, el 1994, els croats bosnians i els bosnians van acordar formar una federació conjunta. Les Nacions Unides (ONU) es van negar a intervenir en la guerra de Bòsnia, però les tropes de la Força de Protecció de l’ONU (UNPROFOR) van facilitar el lliurament d’ajuda humanitària. L’organització va ampliar més tard el seu paper a la protecció d’una sèrie de «zones segures» declarades per l’ONU. Tanmateix, l’ONU no va protegir la zona segura de Srebrenica el juliol de 1995, quan les forces serbobosnianes van perpetrar la massacre de més de 7.000 homes bosníacs (vegeu Massacre de Srebrenica). – https://www.britannica.com/event/Bosnian-War 03.06.2026.
Després de prendre el control de Mostar occidental, una ciutat al sud de Bòsnia i Hercegovina, i expulsar sistemàticament els musulmans de les seves llars, l’HVO va mantenir la part oriental de la ciutat assetjada des del juny de 1993 fins a l’abril de 1994. La ciutat estava dividida físicament, i la part oriental de Mostar va patir un intens bombardeig i el foc de franctiradors. Deu mesquites van patir importants danys o van ser destruïdes. Un gran nombre de civils musulmans van resultar ferits o morts. L’HVO sovint va impedir el flux d’ajuda humanitària, cosa que va provocar condicions extremadament difícils per a la població musulmana, que sovint no tenia menjar, aigua ni electricitat. Durant el conflicte, l’HVO va arrestar homes musulmans en edat militar i els va mantenir detinguts en diversos llocs, com ara Dretelj, Heliodrom i Gabela, en territoris controlats per les forces croates el 1993 i el 1994. En aquests camps, molts dels homes detinguts van ser sotmesos a greus maltractaments i/o van ser assassinats. Dones, nens i ancians musulmans també van ser objecte de detencions i maltractaments massius, i van ser desplaçats per la força a territoris controlats per l’exèrcit de Bòsnia i Hercegovina. – https://www.irmct.org/specials/war-bosnia/ 03.06.2026.