Epíleg: Dotze històries després, el mar
Durant els darrers mesos, QM ha recorregut les diferents ribes de la Mediterrània de la mà dels dotze relats finalistes d’Un mar de paraules 2025. Dotze veus joves, dotze maneres de narrar un espai compartit i de reimaginar-lo. Des de Palestina, Algèria, Tunísia o el Marroc fins a Macedònia del Nord, Croàcia, Bulgària o Espanya, les seves històries ens han parlat de fronteres i desplaçaments, de memòria i pertinença, de llengües i identitats, de guerra, resistència i esperança. Mirades diverses que, des de la ficció, han traçat una cartografia alternativa d’aquesta mar que ens separa i, alhora, ens uneix.
Durant els darrers mesos, QM ha recorregut les diferents ribes de la Mediterrània de la mà dels dotze relats finalistes d’Un mar de paraules 2025. Dotze veus joves, dotze maneres de narrar un espai compartit i de reimaginar-lo. Des de Palestina, Algèria, Tunísia o el Marroc fins a Macedònia del Nord, Croàcia, Bulgària o Espanya, les seves històries ens han parlat de fronteres i desplaçaments, de memòria i pertinença, de llengües i identitats, de guerra, resistència i esperança. Mirades diverses que, des de la ficció, han traçat una cartografia alternativa d’aquesta mar que ens separa i, alhora, ens uneix.
Amb la publicació de Mine, Yours, Our Sea, de l’autora croata Chiara Pumper, guanyadora del primer premi del certamen, hem arribat al final d’aquest viatge literari. Però tancar la sèrie no significa fer callar les preguntes que ressonen entre les línies d’aquests textos. Quina Mediterrània estem construint? Què ens fa sentir part d’aquesta regió? Què podem aprendre d’una generació que no concep la mar només com una geografia heretada, sinó com un espai de relacions infinites?
Com a epíleg, hem convidat Karima Ziali a reprendre algunes d’aquestes preguntes i portar-les més enllà de la ficció. Ziali ja va acompanyar aquesta nova generació d’escriptors durant la cerimònia de lliurament dels premis d’Un mar de paraules 2025, en què va participar en el debat amb les guanyadores del certamen. Ara reprèn aquest diàleg des de l’escriptura, amb una reflexió filosòfica i poètica que amplia la mirada sobre la Mediterrània i deixa ressonar, de manera implícita, moltes de les inquietuds expressades pels joves autors al llarg de la sèrie.
Escriptora, filòsofa i antropòloga, nascuda al Marroc i criada a Catalunya, la seva trajectòria intel·lectual i vital transcorre a les fronteres entre territoris i identitats. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona i amb un màster en Recerca Antropològica per la UNED, actualment desenvolupa una recerca doctoral en l’àmbit dels estudis migratoris a la Universitat de Granada, després d’haver exercit també com a docent. La seva feina se centra especialment en les interseccions entre sexualitat, islam i migracions, i col·labora habitualment amb diferents publicacions i espais de pensament feminista. Com a escriptora de ficció, va debutar el 2023 amb Una oración sin Dios (Esdrújula Ediciones), una novel·la travessada per elements autobiogràfics que qüestiona els imaginaris construïts al voltant de la migració i de la població marroquina a Catalunya.
En el text que tanca aquesta sèrie, Ziali desplaça ara la mirada cap a la mateixa Mediterrània i cap a la nostra relació amb la mar, la terra i el llenguatge. El seu punt de partida és una metamorfosi: deixar de pensar-nos exclusivament com a éssers terrestres per aprendre a concebre’ns com a éssers marins. Davant la fermesa de la terra, els seus límits i les seves gramàtiques, la mar apareix aquí com un espai fluid capaç de desordenar categories i construir continuïtats.
Una última invitació, després de dotze relats dedicats a imaginar la Mediterrània, a preguntar-nos no només quina Mediterrània volem, sinó també com volem habitar-la.
Metamorfosi mediterrània
Karima Ziali
Escriptora, filòsofa i antropòloga
Fa temps que vam perdre la terra de vista. Als ulls, una boirina baixa que aplegava en un sol punt l’últim horitzó terrestre. Els dies passaven com un daltabaix feréstec i només la mar blava, punyent i oberta cridava al buit els nostres noms. Sobre l’escorça terrestre, record llunyà condemnat a habitar l’ostracisme, el verb és l’origen i el proverbi, la saviesa que la història diposita en la memòria col·lectiva.
A batzegades, hem deixat de ser animals terrestres per esdevenir mamífers marins. Hem perdut el seny? No, només som una humanitat en transmutació. De pell freda i amfíbia, habitem l’espai vast i indolent de la mar. Ens hem deixat retrobar per la vida tíbia i aquosa. Un cop fet el primer tast de la temperatura, no hi ha possibilitat de retrocedir. Amb la mà plena de neguit i de passió, com el primer bes alat de l’adolescència, ens hem deixat endur pel corrent. Les cèl·lules es dilaten, el cos s’obre i es desfà, el nucli de la vida es torna gelatinós; tot desperta a l’esperança d’un retorn líquid, bell i arcaic. Quan la densitat s’esfondra i la carn perd la magnitud espessa que es resisteix a travessar l’oxigen, la suau carícia hídrica ens dissol com cristalls de sal.
Entregats a les contraccions marines, l’onatge pertorba les nostres extremitats, que aviat seran inútils entre aquests corrents siderals. Ben aviat, de l’estrident brutalitat vocal amb què arribem a la terra només en quedaran records fútils. Deixarem enrere la nostra condició pulmonar i dues fines línies dibuixaran les brànquies en la nostra faç obtusa. Mancats d’epidermis, les escates cobriran el nostre cos masegat per la força de la transmutació. I de la nostra gran il·lusió, de la més gran fascinació humana, del desig simbòlic de la dualitat per anomenar la veritat de cada fenomen, només en quedaran bocins esfèrics que flotaran aigua amunt, contradient els pronòstics de la gravetat tel·lúrica. Absent de llei, absent de Verb; la mar és la promesa d’una gramàtica prelingüística.
Absent de llei, absent de Verb;
la mar és la promesa
d’una gramàtica prelingüística
Fa temps que la mar ens avisa, no només de la seva força, sinó també de la seva presència vetusta: la saviesa de la quietud roman sota una hermenèutica de la sospita que no hem sabut llegir. Però som éssers sintàctics: mancats de la visió lateral, només podem enfocar objectes frontals. Discapacitats marins, observem el tarannà de les onades com si ensopeguessin, maldestres, contra la terra, sense voler entendre encara que l’ordre curvilini de l’onatge erosiona la llei de la terra. Aquesta metamorfosi humana és el ritual contemporani per admetre una autèntica temporalitat fluida. Però, com a éssers hídrics, refusem la modernitat líquida que només ens atorga raons per a l’emancipació elitista i privilegiada: només podem abraçar la radical llibertat de cada cos profundament marí.
Les preguntes, però, són pertinents: serem capaços d’habitar una sensibilitat aquosa i democràticament valenta sobre la fermesa de la terra? Quina mar ens acceptarà com a terrestres migrants? Com podem construir la nostra memòria des de la mar, si el nostre llenguatge està fet de sediments sintàctics?
El segon interrogant és el que més ens interpel·la: només en una mar que incorpora la terra com a premissa del seu nom podria ser possible aquesta transmutació. El Mediterrani és la possibilitat d’un miracle ovidià i, per això, humanísticament sagrat. En aquesta mar de cor androgin bategant entre terres és on podem pensar-nos com a éssers consagrats en l’espai i no en un temps progressiu que tendeix cap a una fi; no en una modernitat patològica amb ínfules d’universalisme, no en un temps que fa present el passat a través de la seva constant reforma.
El Mediterrani és la possibilitat
d’un miracle ovidià i, per això,
humanísticament sagrat
El Mediterrani és, tout court, espai. Però no espai en el sentit de coordenada conjugada amb una noció de temps ontològica, ni tampoc de temps mitològic o històric; o, si es prefereix, és l’espai on el mite i la història mobilitzen les nostres accions en el present. La Mediterrània, com a espai, permet que els moviments (socials, culturals, polítics) no es calibrin per la seva temporalitat, sinó per la seva capacitat de construir continuïtats (territorials, corporals, afectives, poètiques…) a través de les trajectòries individuals i col·lectives. Les fronteres polítiques -sobretot les fronteres del Mediterrani nord respecte al Mediterrani sud-, tot i la seva fortificació, són incapaces de desdibuixar els moviments que tracen la voluntat de continuïtat permanent. Els admirats ponts culturals només tenen sentit per a qui roman sobre l’ètica terrestre, però, gràcies a les intempestives onades que llepen la roca, s’ensorraran per deixar pas als itineraris escumosos que narren la vida en comú.
La Mediterrània, com a espai, permet
que els moviments no es calibrin
per la seva temporalitat, sinó per la seva
capacitat de construir continuïtats
És el nostre caràcter excessivament tel·lúric el que ens empeny cap al telos lògic de la fermesa i la seguretat horitzontal; som (malgrat tot) amants d’Estellés:
El nostre amor és un amor brusc i salvatge / i tenim l’enyorança amarga de la terra / d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
No sabem d’amor més que sota el domini de la gravetat; fora d’aquesta, lluny del seu bust protector, preguem per tornar-hi sense miraments:
Veles e vents han mos desigs complir / faent camins dubtosos per la mar. / Mestre i ponent contra d’ells veig armar: / xaloc, llevant los deuen subvenir / ab llurs amics lo grec e lo migjorn, / fent humils precs al vent tramuntanal / que en son bufar los sia parcial / e que tots cinc complesquen mon retorn.
Ausiàs March fou un home d’esperit aquós, però la seva estètica marina i passional es debatia feroçment amb l’ètica correctiva de la terra.
La nostàlgia dels poetes valencians és viure sotmesos al designi de la terra quan la carn vol mar. La tendresa de la Mediterrània, però, radica en la seva voluntat insubmisa per cercar sempre la terra, atraure-la cap a si i, en un moment fugaç i brutal, sostreure-li la humanitat que la contempla embadalida. Potser, assumint aquest rapte com una oportunitat de deixar-nos fer a la mar, podem acabar entenent que l’orografia tel·lúrica només podia ser possible gràcies a les intempestives onades que besen la seva pell dura i mineral. No hi ha més opció que evolucionar cap al món marí per entendre el destí de la humanitat.