En coherència amb el seu compromís amb el diàleg intercultural i amb la cultura com a motor de canvi social, QM incorpora els relats finalistes de la darrera edició del concurs literari Un mar de paraules (A Sea of Words) a la seva programació editorial mitjançant una publicació seriada.
L’escriptora maltesa Nadine Zammit, membre del jurat en l’edició 2025 i guanyadora de l’anterior, el 2023, amb el relat “Design of Betrayal”, apadrina aquesta iniciativa. Les seves paraules inspiradores es presenten aquí com un gest simbòlic de relleu entre generacions de creadors i creadores que, a través dels seus relats, han sabut imaginar la Mediterrània que volem:
La 17a edició d’A Sea of Words (SoW), celebrada el setembre de 2025, s’erigeix com una iniciativa literària oportuna basada en la premissa que les veus joves són indispensables per reimaginar la Mediterrània. Organitzat per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) en col·laboració amb la Fundació Anna Lindh, el concurs va convidar joves escriptors a dialogar amb un espai compartit sovint definit per la crisi, però igualment modelat per la trobada, la col·laboració i la possibilitat. Sota el lema “La Mediterrània que imaginem”, es va animar els participants no només a narrar el present, sinó també a imaginar el futur —plural, disputat i obert— en un moment marcat per la polarització i el conflicte.
Els dotze relats seleccionats reflecteixen aquesta ambició amb un notable rigor i una diversitat commovedora. A través de diferents estils —íntims, al·legòrics, distòpics i especulatius—, tots tornen sobre una sèrie de preocupacions compartides: la Mediterrània com a frontera i com a pont, la fragilitat de la llar, la persistència de la memòria i la recerca de pertinença en una regió fragmentada. Ja sigui mitjançant la dissolució momentània de les fronteres en els vincles personals, el redescobriment d’una identitat col·lectiva, la resistència silenciosa de l’art o les utopies imaginades d’illes sense fronteres i llengües compartides, aquests relats fan emergir tant l’experiència viscuda com una veritat emocional profunda. Les narratives presentades suggereixen que la Mediterrània no és només un espai geopolític, sinó també un espai humà, teixit a través de relacions i històries encara per explicar.
Més enllà del seu valor literari, el concurs posa en relleu el paper de la producció cultural com a forma de diàleg i transformació. En reunir joves escriptors de tota la regió euromediterrània, A Sea of Words crea una plataforma on la diversitat esdevé un recurs valuós, i no una escletxa divisòria. Els relats seleccionats no ofereixen respostes uniformes; més aviat, insisteixen en la necessitat d’escoltar a través de la diferència i de recuperar la capacitat de construir relats propis en un temps d’incertesa. El concurs ha estat més que una simple competició: ha constituït un exercici col·lectiu de repensar la Mediterrània des de dins, guiat per aquells que n’heretaran i en transformaran el futur.
Nadine Zammit
L’humà – Quan és portat pel mar
Per Hamza Mohammad Tawfiq Al-Halabi
Palestine – Gaza
Durant l’acte de lliurament de premis, al qual malauradament Hamza no va poder assistir, Mohamad Bitari, poeta sirià-palestí establert a Barcelona i membre del jurat de SoW, va pronunciar unes paraules emotives en el seu discurs en català adreçades a l’autor palestí (veure vídeo):
“La nostra alegria és incompleta perquè el món que ens envolta s’enfonsa en espirals d’injustícia, violència, desplaçaments i guerra. També ho és perquè un dels participants d’aquest premi, Hamza Al Halabi no ha pogut ser avui aquí amb nosaltres, simplement perquè es troba assetjat a Gaza, on la tinta es veu impedida de convertir-se en veu i el cos resta empresonat dins de fronteres que no pot creuar. Des d’aquesta tribuna literària, li fem arribar una salutació plena d’afecte i solidaritat, i li diem: la teva presència és amb nosaltres, encara que no hi siguis físicament; la teva veu arribarà, encara que intentin silenciar-la.”
Mohamad Bitari
En el seu relat The Human – When Carried by the Sea, Hamza parteix de la seva experiència íntima en el context gazatí per arribar a una reflexió universal sobre la humanitat, la memòria i la possibilitat de pau. El text situa la Mediterrània com a frontera, però també com a espai compartit des d’on imaginar un futur diferent. Escrit originalment en àrab, aquest relat va ser un dels dotze finalistes del concurs. Obre la publicació seriada per la seva qualitat literària i perquè les veus palestines són avui, i sempre, més necessàries que mai.
S’havia tornat insuportablement monòton sentir les passes dels treballadors que marxaven cap a la feina al matí, els murmuris dels escolars al llarg del camí, el soroll metàl·lic de les petites fàbriques i la veu d’Umm Kulthum que arribava des del cafè proper.
I també era monòton el meu propi despertar amb el sol cada matí, sortir de casa cap a les classes de la universitat, deixant enrere la meva consciència, adormida dins la casa. Sovint oblidava esmorzar, perquè tenia el costum de llevar-me tard.
Però un matí em va despertar del tot. Em va arrencar de la monotonia del meu temps i em va situar en una mena d’aurèola de buit, o en un estat d’absurditat. Llavors vaig pensar: si l’ésser humà és humà en essència, i la raça o la ideologia només són circumstancials, com pot allò circumstancial dominar l’essència? Com puc esborrar l’existència dels altres per una idea passatgera dins el meu cap?
Vaig comprendre, aleshores, que tot el que necessita avui un ésser humà és, simplement, un altre ésser humà, perquè aquesta és l’única veritat per la qual no cal lluitar. És el punt en comú durador entre totes les persones.
Vaig créixer, amb la meva família, en una petita ciutat a la vora del mar Mediterrani. La ciutat semblava una criatura antiga, desgastada pel temps, que resistia l’envelliment amb habitants plens d’energia juvenil i somnis d’infantesa, tot i que tot en ella envellia ràpidament.
Vivíem a prop de la costa, però no la podíem veure.
El mar, aquell ésser blau i infinit, s’havia convertit en un límit, no en un somni.
Una barrera de filferro, no un mirall del cel.
El meu pare sempre ens inculcava l’amor per les persones, per totes. Solia dir:
“Fill meu, si els nens de Gaza, Tel Aviv, Beirut i Nàpols es reunissin en una plaça i juguessin junts, ningú no hauria d’escriure un tractat de pau.”
Aleshores no l’entenia. Però aquell matí estrany vaig adonar-me que el joc també té ressò, igual que la guerra, però no fa por.
Vaig créixer, i el mar va créixer amb mi. De petit el sentia més proper, més íntim, però a poc a poc semblava allunyar-se.
La distància entre ell i jo no es mesurava en metres, sinó en por, en petites pèrdues acumulades, com pedres antigues al mur vell de la ciutat.
Casa nostra tenia una porta de fusta vella que donava a un carreró estret, i el meu pare l’obria cada matí murmurant versos de l’Alcorà.
Jo li preguntava: “Per què sempre murmures quan obres la porta?”
Ell responia: “Perquè només hi entri la pau amb nosaltres.”
Abans pensava que exagerava, però ara ho entenc. Qui vol sobreviure aquí ha de negociar amb la porta cada matí, convèncer-la que no s’obri davant d’una bala o una explosió.
Als catorze anys vaig veure morir el meu primer amic. Es deia Yasser i s’assemblava a mi en tot, fins i tot en els petits somnis. Volia ser futbolista, jugar en un club europeu i enviar-nos vídeos des d’estadis verds.
Però en lloc de veure els seus gols, vam veure el seu funeral.
No recordo com vaig plorar. Només recordo que no vaig parlar durant dies, com si la meva veu hagués declarat dol. Des d’aquell moment, dues veus van començar a viure dins meu:
Una volia cridar, venjar-se, destruir-ho tot.
L’altra volia caminar contra el foc, plantar alguna cosa que no es pogués cremar.
Aquestes dues forces van lluitar dins meu durant anys.
Una nit vaig parlar amb un professor de la universitat que ens ensenyava “conflictes internacionals”. Li vaig preguntar:
“Es pot aconseguir la justícia sense venjança?”
Ell va dir:
“La justícia no és venjança contra l’assassí, és seguretat per als qui queden.”
Aquella frase em va obrir una finestra al cap. Vaig començar a veure el món d’una altra manera. Tothom qui havia estat “en contra meu” ja no era un enemic, sinó una altra víctima d’un relat fals.
Vaig decidir escriure. No com un gran escriptor, sinó com algú que intenta entendre. Vaig començar a anotar reflexions:
Per què tenim por de la diferència?
Com pot una idea matar?
I escriure salva, o només retarda l’explosió?
A la universitat vaig conèixer una noia que es deia Mariam. Estudiava literatura francesa i somiava traduir i treballar en organitzacions per la pau. Creia que les paraules poden aturar una bala, si s’escriuen en el moment i el lloc adequats.
Un dia em va dir, mentre miràvem el mar a través de les reixes:
“Saps? Aquest mateix mar toca Itàlia, Espanya i Turquia… Creus que sap que ha de prendre partit en la guerra?”
Vaig riure, però ella no va somriure. De veritat creia que el mar és el primer mestre de la pau: no lluita contra qui el travessa, sinó que els porta a tots. Aquella immensitat era el que ella trobava a faltar aquí.
En un projecte universitari conjunt vam començar a escriure cartes a estudiants d’altres universitats mediterrànies: d’Atenes, Tànger, Marsella. Intercanviàvem històries i música. Vam començar a descobrir que compartíem la mateixa inquietud, les mateixes preguntes:
Què vol dir ser d’aquesta regió?
Estem destinats a transmetre el llegat de les guerres als nostres fills?
O podem trencar realment la cadena?
Un d’aquests estudiants es deia Michel, de Marsella. Un dia em va escriure:
“Quan sento parlar de Gaza, penso en la por. Però quan llegeixo les teves cartes, penso en l’esperança. Estàs creant una nova imatge de la ciutat, una imatge que s’assembla a tots nosaltres.”
Aquelles paraules van ser suficients per canviar el rumb dels meus estudis. Vaig passar de ciències polítiques a antropologia cultural. Vaig començar a creure que estudiar els humans com a humans, abans de les identitats i les banderes, és la clau real de la pau.
El meu pare va morir en l’última agressió. Havia sortit a comprar pa.
El seu funeral va ser silenciós, tal com li agradava. L’imam va dir una frase que mai no oblidaré:
“Ell creia que la mort no ha de crear més enemics, sinó més raons per viure.”
Mesos després vaig viatjar amb una beca a Barcelona.
Allà, per primera vegada, vaig sentir que el mar és el mateix aquí que allà,
però que les persones només són diferents perquè se’ls permet ser-ho sense por.
Vaig participar en un taller sobre “creació de relats per a la pau” i vaig llegir el meu primer text sobre Gaza, amb la veu tremolosa però amb un aplaudiment llarg.
Una noia marroquina es va aixecar després i va dir:
“La pau no necessita tractats, necessita històries. Històries com aquesta eduquen infants que no agafaran armes.”
A Barcelona, tot va canviar. No perquè la ciutat fos perfecta, sinó perquè em va donar allò que m’havien negat: el dret al silenci.
En una trobada literària, un escriptor grec em va dir:
“La pau no és oblidar la guerra, sinó negar-se a repetir-la.”
En aquell moment vaig sentir que havia trobat la resposta que buscava.
La pau no és debilitat, sinó la forma més forta de resistència.
Ara torno a Gaza amb un missatge nou. No prometo canviar el món, però prometo dir a tothom que conegui:
“No només vivim a Gaza. Hi naixem cada dia.
I cada vegada hem d’escollir: ser l’inici d’una història nova o la repetició d’una antiga.”
I jo he escollit ser una història nova.