Podem realment parlar del mite judeocristià com un dels pilars fundacionals de l’Europa d’avui? El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va acollir, el dimecres 11 de febrer, una conversa entre la periodista i historiadora francotunisiana Sophie Bessis i Manuel Forcano, poeta, traductor i doctor en Filologia Semítica per la Universitat de Barcelona. Van reflexionar sobre què hi ha de veritat (i d’impostat) en la definició d’Europa com a “civilització judeocristiana” i van donar resposta a aquesta i altres preguntes que ens interpel·len i ens conviden a deconstruir els mites que han edificat la nostra identitat social i política.

Bessis acaba de publicar en castellà l’assaig La civilización judeocristiana. Historia de una impostura(Gatopardo, 2026). Un text breu però provocador, amb el qual l’autora s’erigeix una vegada més com una veu dissident, incòmoda, però sobretot molt necessària dins el panorama intellectual euromediterrani. Crítica amb el colonialisme, el postcolonialisme i els essencialismes identitaris, qüestiona els consensos ideològics dominants i defensa un feminisme universalista com a eina d’emancipació. Sobre el feminisme, precisament, ha deixat la seva empremta a les pàgines del primer monogràfic de la nova QM que proposa una reflexió sobre el mite del Mediterrani. El seu article revelador, “Les dones, una presència constant al voltant del mar Mediterrani”, desafia les narratives històriques centrades en els homes rastrejant la presència persistent però oculta de les dones en la història.

En aquesta trobada al CCCB, Bessis va exposar com la idea d’una Europa judeocristiana és un constructe ideològic “recent, fals, perillós”, històricament qüestionable i amb conseqüències polítiques. Tradicionalment, el relat sobre la civilització europea s’ha explicat des d’una base grecollatina, però en les darreres dècades s’ha anat imposant la tesi que Europa és fonamentalment d’arrel judeocristiana. Aquest canvi de paradigma no és casual, sinó que respon a determinades intencions polítiques i ideològiques.

Des d’una perspectiva històrica, el concepte de “civilització judeocristiana” no apareix fins al segle XX. Aquesta formulació invisibilitza, doncs, segles d’antisemitisme europeu i el fet que, durant l’edat mitjana i l’època moderna, Europa es va construir explícitament en oposició al judaisme. En aquell imaginari, el “jueu” era situat com una alteritat provinent d’Orient per excloure’l de la vida política i social. Segons Bessis, la incorporació del judaisme dins la identitat europea s’introdueix després de l’Holocaust, quan la presa de consciència del judeocidi nazi genera un sentiment de culpabilitat i una voluntat de reparació del deute que culmina, en part, amb la creació de l’Estat d’Israel. Avui, com veurem, l’altre, la personificació de l’alteritat ha canviat de mans.

La noció d’Europa com a civilització judeocristiana distorsiona, segons Bessis, les relacions històriques entre les tres religions monoteistes. D’una banda, el binomi “judeocristià” occidentalitza el judaisme, quan en realitat les tres religions tenen els seus orígens a l’Orient, i tendeix a obviar la rellevància històrica de les comunitats jueves al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient. D’altra banda, el binomi exclou l’Islam de la configuració de la civilització europea, tot i la seva contribució al desenvolupament del continent. El cas de la península Ibèrica n’és un exemple clar: la presència islàmica i jueva va conviure durant segles amb el cristianisme i va deixar una empremta decisiva en la societat.

Per a Bessis, la fórmula “judeocristià” no és innocent, sinó que és una postura política amb importants conseqüències. Segons ella, el terme es va originar per justificar l’imperialisme europeu  cap al món àrab, partint de la idea que no es pot conquerir algú que és igual. S’utilitzava per legitimar l’oposició civilització/barbàrie, i a dia d’avui encara apareix en discursos que presenten l’Islam com una alteritat incompatible i inferior a la judeocristiana. L’altre, avui, es el musulmà.

Com argumenta l’autora, diversos actors es beneficien d’aquesta concepció per reforçar el seu relat polític, especialment en relació amb la població palestina. El moviment sionista, de caràcter marcadament occidental, i el govern d’extrema dreta de Netanyahu han fet completament seu aquest terme, i els Estats Units també n’han estat grans defensors, tant demòcrates com republicans. Aquesta instrumentalització contribueix a reforçar una identitat occidental excloent, oposant un bloc “judeocristià” a l’Islam, fet que estigmatitza i alimenta el racisme envers la població arabo-musulmana. Això explica, però no justifica, per què Palestina continua essent presa del colonialisme en ple segle XXI davant el silenci de la comunitat internacional.

El debat que s’hi ofereix se situa plenament en l’actualitat, en un context internacional marcat per l’auge de les extremes dretes, en què Europa ja no és el centre del món i on el replegament identitari es presenta com una forma de preservació cultural que reforça la polarització social. El problema central del terme no es troba tant en l’expressió “judeocristiana” com en la mateixa idea de civilització, entesa com una entitat homogènia i tancada. Bessis recorda que totes les civilitzacions han sorgit fruit d’intercanvis culturals, robatoris i préstecs; cap societat no s’ha construït en un circuit tancat. Ben al contrari: “totes les civilitzacions que es tanquen es descivilitzen”.

En un món globalitzat com el d’avui, en què estem més interconnectats, també hi ha forces contràries que apunten cap als extremismes, els murs i les fronteres. Cal encara parlar d’universalisme? Un altre mite. En aquest sentit, Bessis va fer èmfasi en el fet que “Occident no ha deixat de parlar en nom de l’universalisme, però massa sovint l’ha confós amb la seva pròpia història”. Val a dir que aquest universalisme es va crear, des del principi, a imatge i semblança de l’home blanc, i que tres quartes parts de la població mundial en quedaven excloses: “les dones, els esclaus i els colonitzats”.

Els mites configuren les nostres identitats i creixen d’arrels molt profundes, però això no vol dir que no ens puguem repensar i resignificar i, en ocasions, també deconstruir. Així doncs, amb el debat sobre la civilització judeocristiana, Bessis ha obert una altra visió d’una idea d’Europa que pensàvem inamovible i fora de qüestió. Ens ha revelat que també els mites són intencionals i poden ser instrumentalitzats per diversos interessos. Veus crítiques i incòmodes, com la de Sophie Bessis, són crucials per trencar les narratives dominants i redefinir les relacions entre les societats. Com passa a la Mediterrània, un espai històricament connectat, però també un espai de frontera.