No ens enganyem. Si bé la història l’escriuen homes, les dones l’ocupen amb tota la seva presència, des de les llegendes més antigues fins a la nostra època, en què reclamen ser actrius visibles de la vida dels seus països. Aquest gran espai banyat pel Mediterrani, que s’estén des de les antigues columnes d’Hèrcules —l’actual estret de Gibraltar—, on se submergeix en l’Atlàntic, fins a les ribes d’Àsia i on les seves prolongacions tenen altres noms, no està només irrigat per aquest mar emblemàtic. És també una terra de mites on els homes no sempre han estat els capdavanters. Abans que res, o millor dit sobretot, en la mitologia grega que va modelar una part determinant de l’imaginari europeu, Gea, la Terra, és l’origen. És ella que engendra sola Urà, el cel, i també Pontos, el mar, i les muntanyes. S’aparella després amb el primer per infantar les primeres divinitats, els titans i les titànides, uns mascles i les altres femelles però igual de forts. En el mite grec, les jerarquies no arriben fins més tard, en el món dels homes i no a l’Olimp, quan Zeus demana a Prometeu que creï Pandora, la primera dona, per sembrar la discòrdia entre aquests éssers inferiors que són els humans. I si bé a l’Olimp els déus s’imposen gradualment, no hi podria haver vida a la terra ni al cel sense les deesses.

Vegem ara alguns dels mites més antics que provenen de la riba sud, el del naixement d’Egipte, per exemple, aquest país de Ptah que va ser el bressol d’un dels estats més antics del món. Isis, esposa d’Osiris i mare del déu Sol Horus, surt a buscar les restes del seu espòs assassinat per Set, el déu del caos i la destrucció. El seu periple diví la situa en un lloc únic en el panteó egipci; és mare dels déus, la que venç els poders de la nit. Regna sobre el mar, sobre els fruits de la terra, sobre els morts. És el principi femení universal i va inspirar en gran manera el panteó hel·lènic, on la trobem sota la forma de Demèter.

Algunes mencions al voltant d’un relat, un grapat de línies als marges d’un text, heus aquí el que es posa a la nostra disposició per intentar explorar un gran continent sumit en la foscor, el de la història de les dones a les dues ribes del Mediterrani.

La Bíblia també explica històries de dones. És l’empremta de la llei del patriarca la que s’imposa en el primer monoteisme com ho farà en els dos següents? La seva història és aquí menys gloriosa que les de les mitologies paganes, però no menys determinant per al futur de l’espècie humana. Hi ha en primer lloc Lilith, que hauria estat la primera esposa d’Adam, abans que Eva, i l’existència de la qual explicaria les contradiccions del Gènesi. La primera versió del Gènesi ens diu que «Déu creà l’home a imatge seva […] Home i dona foren creats alhora» (1:27). Alguns versicles més endavant (2:22), ens diu per contra que «de la costella que el Senyor Déu havia pres de l’home, formà una dona i la presentà a l’home»^[1]. Lilith no s’hauria posat d’acord amb Adam i hauria fugit al Mar Roig. Aquesta voluntat de ser independent la va transformar en monstre en el Talmud, que la va demonitzar. Eva també, com sabem, va voler fer la seva. Però el Déu Pare, erigit des d’aleshores en figura absoluta dels monoteismes, va encarregar a tota la humanitat que expiés el pecat d’una dona que havia comès el crim de voler accedir al coneixement.

No obstant això, no pintem les coses més negres del que es recull en els relats de les revelacions monoteistes. A la Bíblia també hi trobem figures positives de dones, com una Ester que va salvar el seu poble. Els Evangelis no són particularment misògins, al contrari, i, en la gesta profètica musulmana, figures com la primera esposa de Mohamed, Khadija, i la més jove d’elles, Àixa, ens mostren dones amb autoritat que van exercir una influència decisiva en el futur de la nova religió.

Deixem aquí els mons divins i els relats de Creació, per més seductors que puguin ser. Entrem en el nostre modest món humà on, en nombre, però només en nombre, dones i homes són gairebé iguals. Ara bé, tot i que els relats mítics atorguen a les primeres un lloc molt important, la història oficial no ha deixat d’invisibilitzar-les, excepte algunes figures que han escapat a l’oblit en què els relats masculins les havien enterrades. La història oficial, tant a la Mediterrània com a altres llocs, és la dels sobirans, la de les guerres que lliuren i la dels regnes que edifiquen sobre les seves victòries. Quan les dones hi apareixen, és en segon pla, com un element decoratiu, i sovint en papers poc gloriosos d’intrigants, magues o odalisques, una mena de descans del guerrer perniciós.

I, no obstant això, malgrat tot el s’ha fet per ocultar-les, són presents arreu, i sense elles el món no existiria. Els relats oficials no han aconseguit sepultar totalment les memòries i aquestes insisteixen a sortir de les seves tombes. L’historiador, la historiadora en aquest cas —i això no és de cap manera una casualitat— que decideix narrar la vida d’algunes dones cèlebres del passat antic o recent es troba tanmateix davant una sèrie d’esculls que a primera vista semblen infranquejables. El primer, el més excloent, és el de les fonts. Per a la majoria d’aquestes heroïnes, fins i tot les més famoses, mundialment conegudes, la documentació fiable és escassa, fins i tot gairebé inexistent. A menys que no hagi arribat fins a nosaltres. Només es poden fer conjectures a partir de trossets recollits aquí i allà. Algunes mencions al voltant d’un relat, un grapat de línies als marges d’un text, heus aquí el que es posa a la nostra disposició per intentar explorar un gran continent sumit en la foscor, el de la història de les dones a les dues ribes del Mediterrani. És potser per això que figures imprecises que han aconseguit sortir del silenci s’han convertit —-per a moltes d’elles— en heroïnes immortals de novel·les anomenades històriques. De Dido, la suposada fundadora de Cartago a principi del primer mil·lenni abans de Crist, a la reina berber Kahina que va liderar la resistència a la conquesta àrab a la fi del segle vii, per no moure’ns de la riba sud, són més les obres més properes a la ficció que a la realitat les que els són consagrades. A falta de poder-se capbussar en les profunditats del passat real, aquestes dones viuen en l’imaginari. Això és el que sovint fa que no les oblidem. La invenció pura conviu en aquests casos amb els fragments d’una història plena d’incògnites.

Les tipologies, sempre parcials i sempre esbiaixades, obliden en general sistemàticament les dones sense nom ni genealogia, aquelles sense les quals no existiria l’economia en el sentit etimològic del terme.

No podem fer aquí la llista de les dones que han tingut un paper destacat als països que voregen aquest mar alhora comú i lloc de conflictes, ja que aquest article prendria la forma d’un diccionari, de tantes com n’hi ha. Podem classificar-les com a màxim en algunes categories en què han estat col·locades pels relats masculins: les heroïnes en general derrotades per poders sempre exercits pels homes, les reines regents o les monarques la característica principal de les quals és haver tingut una influència nefasta en els seus familiars masculins, o les dones que van poder orientar algunes polítiques gràcies a la influència que tenien sobre el seu fill o el seu espòs.

Les tipologies, sempre parcials i sempre esbiaixades, obliden en general sistemàticament les dones sense nom ni genealogia, aquelles sense les quals no existiria l’economia en el sentit etimològic del terme. En les societats tradicionals, on la cèl·lula familiar plurigeneracional constituïa també una entitat econòmica, sempre han garantit, a més de la seva funció reproductora que sempre es va menystenir, les activitats de producció necessàries per a la vida del grup: agricultores, transformadores de matèries primeres agrícoles en aliments, ramaderes del bestiar menut, cuineres, teixidores o terrissaires que transmeten els seus coneixements a les seves filles… no acabaríem mai de fer la llista de les seves activitats indispensables per a la vida en societat. Fer història social, una disciplina que ha adquirit tardanament el lloc que li correspon, significa fer la història de les dones si volem estar el més a prop possible de la realitat de les societats.

Però tornem ara a la nostra classificació sumària de les dones el nom i l’acció de les quals ens han arribat malgrat els silencis de la història. Quan la seva memòria ha travessat els segles per arribar fins a nosaltres, aquest llarg viatge en el temps ha transformat la majoria d’elles en figures mítiques o en arquetips. Alguns exemples donen una idea d’aquestes operacions de transfiguració.

A les dues ribes, les heroïnes acaben en general bastant malament. La tragèdia grega va obrir la via a aquests llargs recorreguts martirològics amb personatges com Antígona. Dido es va immolar en una foguera. Sofonisba es va llançar des de dalt de la ciutadella de Cartago per escapar de la barbàrie dels romans. Kahina va ser ferida mortalment en la seva última batalla contra l’invasor. Joana d’Arc va acabar cremada viva per haver interpretat un paper que no li havia estat assignat, el d’un cap militar que lidera les seves tropes.

Centrem-nos ara en algunes sobiranes del Nord de la Mediterrània. A França, Caterina de Mèdici va ser acusada durant molt de temps per la historiografia masculina d’haver promogut l’any 1572 la famosa massacre de Sant Bartomeu durant la qual milers de protestants van morir. Tot va contribuir a fer-ne un prototip de dona dolenta: italiana, per tant estrangera, procedent d’una família florentina famosa entre altres pel seu suposat ús del verí en política, mare d’un rei feble i amb problemes mentals, va estar a punt, segons la doxa, de portar França al caos. Menys nocives potser, les reines regents Maria de Mèdici, mare de Lluís xiii, i l’espanyola Anna d’Àustria, mare de Lluís xiv, són també descrites de forma negativa per una historiografia que durant molt de temps ha dominat el discurs. Aproximadament un segle després, una altra estrangera, l’austríaca Maria Antonieta va respondre amb un menyspreu culpable a les reivindicacions del poble francès.

Més a l’est, als confins d’Europa i d’Àsia, la condició femenina a l’Imperi Otomà va excitar totes les passions, i l’orientalisme que va triomfar en l’art i la literatura a Europa occidental a partir del segle xviii va transformar les dones d’una de les corts més importants de l’època moderna en aquesta regió del món en odalisques, habitants frustrades dels harems imperials, llocs de sòrdides intrigues, o en soldanes de freda crueltat al servei de les ambicions dels seus hereus. Certament, molts mites s’alimenten parcialment de la font de la realitat, però la deformen per fer que es correspongui amb la imatge que la seva època pretén donar als personatges que posen en escena. I si alguna cosa podem aprendre dels pocs casos que aquí s’esmenten, és que les dones, quan no se sacrifiquen per una causa que les supera, són sovint motius de desordre quan mostren ambicions que van més enllà dels papers que els han estat assignats.

Però la història és també una disciplina geogràficament situada i no mirem els personatges que hi viuen segons si som a una banda o a l’altra del mar. Si bé, a Espanya, Isabel la Catòlica és celebrada per haver acabat d’unificar el regne el 1492 desfent-se del seu últim bastió àrab, el regne nassarita de Granada, no gaudeix de bona premsa entre els àrabs que van ser definitivament expulsats de l’al-Àndalus, i menys encara entre els jueus per haver-los fet fora amb extrema violència d’una terra que havia estat la seva des de feia segles.

El que queda clar en tot cas quan llegim els mites i la història és la de l’omnipresència de les dones en l’espai públic de tots els països de la Mediterrània. Aquí només n’hem citat algunes. No obstant això, només cal proposar pistes que condueixin a una altra lectura de la història.

Salta a la vista una primera obvietat: siguin quines siguin les epopeies mítiques i les llegendes que consultem, sigui quin sigui el període històric que examinem, les dones són lluny de ser simples espectadores d’una història que s’hauria fet sense elles. Són actrius imprescindibles i, en molts casos, han anat més enllà dels papers en què el patriarcat, sòlidament implantat a la Mediterrània, ha volgut confinar-les. Guerreres, sobiranes, personatges a l’ombra, expertes en l’art de l’astúcia quan no se’ls deixava cap altra arma per actuar, han contribuït en gran mesura a escriure aquestes històries, tant els seus episodis gloriosos com els seus moments foscos.

Es planteja aleshores una pregunta que un estudi més profund d’aquesta presència històrica femenina podria potser respondre, tot i que potser sigui segur, com ara veurem. Les dones actuen de manera diferent als homes quan fan política i quan ostenten el poder? Hi ha una manera femenina de comprendre la res publica i actuar-hi? És a dir, es poden replantejar des d’una perspectiva de gènere els mites mediterranis i la història dels pobles d’aquest extens conjunt? I capgiraria aquesta perspectiva radicalment la mirada que s’ha projectat fins ara sobre aquesta regió?

S’ha dit sovint que les dones donen vida i, per tant, no poden ser agents de mort. S’ha dit també, i la història així ho confirma, que les guerres són cosa d’homes i que les epopeies que en fan el relat idealitzat són odes a la virilitat. El poder, tal com ha estat exercit i explicat, seria doncs d’essència viril i no comportaria cap dimensió femenina. En aquest cas, són virils les dones que han ocupat llocs de poder? En general, cal respondre afirmativament a aquesta pregunta. En els exemples que hem donat apareixen, de fet, dos tipus de dones. Les primeres són les que fan política des del gineceu —ja sigui l’harem o l’alcova— i transgredeixen els espais que teòricament els pertoca sense desviar-se massa de la imatge que la societat patriarcal es fa d’elles. Les segones són els que es transmuten en homes i es disfressen d’ells per actuar, com Kahina o Joana d’Arc, que van adoptar la vestimenta masculina i van brandar les armes. Perquè, malgrat la importància de la seva presència, les dones sempre han estat minoritàries en les esferes del poder, i han acceptat a contracor el model masculí quan han accedit excepcionalment als càrrecs més alts. Fins a l’època contemporània, les dones no han infringit aquesta regla.

Es planteja aleshores una altra pregunta. Si el poder fos compartit per igual entre homes i dones o, més improbable, si les primeres es convertissin en majoritàries en el seu exercici, canviaria de rostre i obeiria a altres paradigmes? Dit d’una altra manera, la dona esdevindrà «un home com qualsevol altre» quan deixi de estar oprimida, o mostrarà alguna altra cosa que podria canviar aquest món en què vivim, que és sempre el dels homes, ja que domina encara la seva manera exclusiva de percebre’l i d’actuar sobre ell? De fet, és impossible respondre a una pregunta d’aquest tipus, ja que no es pot confiar en cap dada empírica per verificar-ne la pertinència. De moment, només podem conformar-nos amb plantejar-la.

Si, mentre caminen pels carrers de les seves ciutats, veiessin als rètols noms de dones en comptes de la monòtona lletania de monarques, generals i polítics, veurien de forma diferent les dones amb què tracten cada dia havent trobant normal que no fossin les seves iguals

El que es pot dir a tall d’epíleg és que, en vista d’una història que m’he limitat a esbossar aquí, les dones han de trobar finalment el seu lloc en els relats històrics que es proposen als ciutadans i les ciutadanes dels països de la Mediterrània. Per aconseguir-ho, cal fer primer una revolució en l’ensenyament, però no només en aquest àmbit. Si els nens i les nenes estudiessin a l’escola el lloc real de les dones en el passat i el present de les seves societats, es farien miques molts estereotips. Si, mentre caminen pels carrers de les seves ciutats, veiessin als rètols noms de dones en comptes de la monòtona lletania de monarques, generals i polítics, veurien de forma diferent les dones amb què tracten cada dia havent trobant normal que no fossin les seves iguals. Alguns estats han començat a fer la feina i feminitzen tímidament però amb decisió els espais públics. Uns altres s’hi neguen o, potser encara pitjor, ni tan sols hi pensen, fins a tal punt que els homes que els governen estan convençuts del caràcter natural dels rols socials que ocupen i dels monopolis que es concedeixen. Cal que tot canviï, no perquè tot continuï igual com esperava l’heroi de la novel·la El guepard, sinó perquè tot canviï finalment per a millor segurament en el sentit que tota dominació té un efecte devastador no només sobre els dominats sinó sobre els mateixos dominadors.

[1] La Bíblia, traducció del rabinat francès. Edicions Colbo, París, 1989. Aquesta traducció és avui qüestionada per molts especialistes, que la consideren errònia. De fet, la versió exacta del verset en hebreu seria « el costat ». Així, Eva hauria estat creada del costat de l’home.