En aquest número de QM, dedicat als mites de la Mediterrània, proposem acostar-nos a la mirada singular del fotògraf Toni Catany (Llucmajor, Mallorca) a través de La meva Mediterrània. Si bé els mites tendeixen a congelar la Mediterrània en imatges idealitzades o narratives simplificades, la seva obra obre un espai diferent: una Mediterrània plural, íntima i canviant, teixida de paisatges geogràfics i emocionals.
Catany mateix va formular la clau del projecte així:
“Volia, amb imatges, oferir la versió personal d’un espai geogràfic i cultural, complex i apassionant, que considero el meu. La visió que tenc d’aquest espai parteix de les Balears, com si en fossin el centre. Des del terrat de casa meva, a Llucmajor, mirant al sud es veu l’illa de Cabrera. Sé que més enllà hi ha altres terres, la costa d’Àfrica que em convida a somiar…”
— Toni Catany
Aquest “meu” no és possessió, és perspectiva. Un punt de partida concret que desplaça el centre i obre el mapa. Per això aquestes imatges no construeixen una geografia del Mediterrani: en construeixen una experiència. No hi ha mar ni horitzó blau, no hi ha postal ni relat idealitzat. Hi ha cossos, murs, places, interiors gastats, mirades que sostenen el temps.
A La meva Mediterrània, Catany articula una constel·lació d’imatges preses al llarg de diverses dècades en diferents punts del Mediterrani —d’Eivissa a Alexandria, de Nàpols a Bizerta, de Meknès a Istanbul o la Capadòcia— sense jerarquies ni centre. Cada fotografia funciona com un fragment autònom, però totes comparteixen una mateixa manera d’estar al món: atenta, continguda, profundament humana.
Figures solitàries, infants, homes aturats al carrer, espais interiors gairebé buits o places travessades per l’activitat quotidiana. Catany no documenta, observa. No explica, deixa que la imatge respiri. La Mediterrània que ens presenta l’autor no és un mite idealitzat, sinó una realitat feta de matèria, temps i presència.
A inicis dels anys noranta, aquest treball va prendre forma en la publicació La meva Mediterrània (Lunwerg, 1990). El febrer de 1991, el Casal Solleric de Palma va inaugurar l’exposició homònima, que reunia aquesta mirada construïda a partir de viatges i de tècniques diverses, però amb una coherència estètica molt marcada. Avui, aquestes fotografies formen part del fons de la Fundació Toni Catany, que en garanteix la conservació i la difusió.
En el marc d’aquest número dedicat als mites de la Mediterrània, les imatges no tanquen un relat: l’obren. I ens demanen el gest més simple i més difícil, mirar de nou.
