Era l’octubre del 2011, set mesos després de l’inici de la revolta siriana. La tardor a Palmira era estranyament tranquil·la, com si la ciutat contingués la respiració. Aleshores, una tarda, van començar a aparèixer grups de joves, desenes d’ells que arribaven amb motos. Es van aplegar a l’antiga ciutat de Palmira, davant de l’Arc de Triomf, el teatre antic i el Temple de Bel, per protestar contra el règim sirià, brandant cartells fets a mà amb lemes escrits en anglès i àrab: «A baix el dictador Bashar al-Assad».

La majoria amagava el rostre sota els passamuntanyes, fent tot el possible perquè no se’ls reconegués. Jo també hi era, però en comptes d’un cartell, duia una petita càmera que temps enrere un turista m’havia regalat. En aquell moment, em vaig sentir atrapat entre dos mons: formant part de la multitud, però separat d’ella, presenciant com es desplegava alguna cosa més gran que jo.

Durant 54 anys, Síria va estar sota el jou de la família Assad: primer Hafez al-Assad (1971-2000), i més endavant el seu fill, Bashar al-Assad (2000-2024). Els seus governs van mantenir-se en el poder gràcies a una xarxa d’agències d’intel·ligència, control militar i repressió violenta de la dissidència.

La revolta que havia començat l’any 2011 com una crida pacífica a la reforma es va convertir ràpidament en un dels conflictes més devastadors del segle XXI. Més de mig milió de persones van perdre-hi la vida i milions més es van refugiar fora del país. Els bombardejos, els atacs aeris i els setges van arrasar ciutats senceres, com ara Rakka, Alep i els afores de Damasc, la capital de Síria. El patrimoni cultural de milers d’anys va ser saquejat o destruït.

Vaig créixer a Palmira, una mena de «ciutat illa» al bell mig del desert sirià, a 180 km de la ciutat més propera. Hi vivíem unes 80.000 persones i gairebé tothom es coneixia. La principal font d’ingressos era el turisme, perquè els visitants hi venien a veure la famosa ciutat antiga que durant milers d’anys s’havia mantingut dempeus. Com molts altres a Palmira, jo també vaig començar a treballar com a guia turístic a la ciutat i al desert dels voltants, explicant històries sobre les ruïnes antigues i els llocs buits a gent que havia viatjat milers de quilòmetres per veure-ho. Vaig aprendre anglès al carrer, parlant amb els turistes.

Aquesta va ser la meva vida fins a l’any 2011. Va ser aleshores, amb poc més de vint anys, envoltat d’amics amb qui havia crescut i anat a l’escola, que em vaig veure obligat a prendre partit. Vaig triar el bàndol de la revolució. Al principi, no sabia què estava fent. No podia suportar la idea d’agafar una pistola, així que vaig agafar una càmera. M’empenyia el desig de mostrar als altres el que estava passant i l’esperança que aquestes imatges es veiessin i es compartissin. El règim havia tallat les comunicacions a la ciutat per aïllar-nos de la resta de Síria i del món. Per arribar al món exterior, primer vam utilitzar telèfons via satèl·lit i, més tard, un proveïdor d’internet també via satèl·lit. Internet anava lent, així que donava les imatges a un amic i ell les penjava. En pocs dies, les imatges van córrer com la pólvora per la Xarxa, primer en canals àrabs com Al Jazeera i Al Arabiya, i després en altres destacats mitjans de comunicació del món àrab, llocs web d’activistes i pàgines de xarxes socials de la revolució siriana. El règim sirià va perdre els estreps buscant la persona que ho havia filmat.

Una nit molt freda i seca al desert, el meu pare va rebre una trucada d’un amic de la família que treballava a la policia: m’arrestarien. Havia de marxar de la ciutat sense més dilació. Aquell va ser l’inici del meu viatge com a refugiat, un viatge d’exili que va durar 12 anys. La meva vida es va desenvolupar per etapes: de Damasc a Amman, d’Istanbul a Copenhaguen i, finalment, París. Al llarg del camí, vaig treballar en gairebé tot tipus d’històries relacionades amb Síria: des de contrabandistes de camells al desert sirià fins a traficants de persones, passant pels desesperats viatges en vaixell de refugiats sirians de Turquia a Grècia. Vaig documentar crims de guerra. La meva càmera, i la meva feina periodística, era la manera que tenia jo de donar testimoni. Vaig documentar tot el que vaig poder; busco justícia en cada història que cobreixo.

La meva càmera, i la meva feina periodística,
era la manera que tenia jo de donar testimoni.
Vaig documentar tot el que vaig poder;
busco justícia en cada història que cobreixo

Lluny de casa i en la meva condició de refugiat, vaig abocar el meu dolor i la meva ansietat en històries. Narrar històries es va convertir en la meva eina de supervivència. Tant m’era la forma que escollís: pel·lícula, reportatge, article, pòdcast. Sovint la mateixa història en determinava la forma. Mentrestant, somiava amb tornar a casa, però com milions de sirians, no podia.

Els anys van anar passant i em vaig establir a París, on vaig formar una família. Vaig començar a somiar amb portar el meu fill a Palmira i explicar-li històries sobre la ciutat on vaig néixer perquè entengués la meva —la nostra— pàtria. Quan li vaig prometre que el portaria al desert, em vaig imaginar envellint a prop de les sorres que tant estimava i morint-hi en pau. Però la dictadura encara era ben viva a Síria.

Aquell somni, i aquestes històries, van ajudar-me a suportar la nostàlgia. Com a immigrant, mires d’oblidar els records de casa teva, esborrar-los. Però com esborrar 22 anys de la teva vida i centenars d’anys de les arrels de la teva família?

Després de vuit anys a l’exili, l’any 2019 vaig començar a fer Ashes, un documental coproduït per Antipode Films (Noruega), Zadig Productions (França) i Bel Studio (Síria). Mentre buscava justícia, vaig conèixer els meus compatriotes sirians Anwar i Amjad, dos advocats de drets humans que viuen exiliats a Berlín.

Per casualitat, van reconèixer, en un supermercat, l’oficial que els havia torturat anys abans a Síria. Aquella trobada va conduir al primer cas en la història de Síria contra un exoficial d’intel·ligència sirià i va marcar l’inici de la seva persecució de criminals de guerra sirians.

Aquest moment va atiar alguna cosa dins meu. Es va convertir en el punt de partida d’Ashes, una pel·lícula personal, d’arxiu i política sobre sirians que decideixen lluitar per la justícia.

Els vaig seguir de prop amb la meva càmera, a les sales de justícia, al seu despatx i al llarg de les seves vides quotidianes. Vaig ser-hi durant els moments d’esgotament i d’esperança mentre perseguien un criminal rere un altre, persones que s’havien amagat entre nosaltres com a refugiats.

En aquesta pel·lícula, la víctima, l’agressor i el director són tots ells sirians. A través d’aquesta obra, sento que jo també persegueixo una forma de justícia.

I aleshores, va passar el que mai hauria pogut imaginar.

El règim sirià va caure.

Ens pensàvem que seria com les revoltes anteriors: començaria amb empenta, després perdria força gradualment i seria aixafat. Però aquesta vegada va ser diferent. Les forces de l’oposició van arribar a Damasc. Bashar al-Assad va fugir a Rússia amb el seu cercle íntim. A primera hora del 8 de desembre, el règim havia caigut.

Síria era lliure.

El somni s’havia fet realitat, i la realitat s’assemblava a un somni. El dictador havia caigut.

Havia arribat el moment de tornar a casa.

I així fou com Ashes va passar dels jutjats d’Alemanya, on es buscava justícia lluny de l’escena dels crims, a la mateixa Síria, on l’escena del crim continua present, però on encara no hi ha cap sala de justícia. La pel·lícula es va convertir en un viatge de tornada a un país que sortia de dècades de dictadura, preguntant-se què significa la justícia quan un règim ha caigut, però les seves ferides encara segueixen obertes.

Ashes es va convertir en un viatge de tornada
a un país que sortia de dècades de dictadura,
preguntant-se què significa la justícia quan
un règim ha caigut, però les seves ferides encara segueixen obertes

A primera hora del matí del 10 de desembre, vaig creuar la frontera de Síria pel Líban després de 12 anys fora. Com Ulisses, després d’un llarg, sinuós i perillós viatge lluny de casa, finalment havia tornat. El món es va esmicolar davant meu, mentre les llàgrimes em pujaven als ulls. El meu cor ballava, plorava, esclatava, tot alhora.

Pensava que havia oblidat les olors dels carrers, els rostres de la gent. Pensava que seria com arribar a un país nou. Però res podia ser menys cert. Tot va tornar, com si el temps s’hagués aturat durant 12 anys i de sobte hagués reprès la marxa. Recordava cada detall, cada moment, els bons però també els dolents. Finalment, era a casa.

Ara, havia de tornar no només al meu país, sinó també al meu somni.

Vaig documentar tot allò relacionat amb la justícia, ho vaig veure a través de fotografies, vídeos i paraules: les presons clandestines subterrànies, les celebracions de la caiguda del règim a les places públiques, als mercats, a les mesquites, tot. No vaig dormir durant dies, anant d’una ciutat a una altra, amb por de perdre’m res si tancava els ulls ni que fos un moment.

Després vaig anar a la presó de Sednaya, considerada la més terrorífica del món modern, on durant el règim milers de sirians havien estat empresonats i torturats i els havien fet desaparèixer. El dia abans de la meva arribada, grups de civils que hi vivien a prop es van fer amb el control de la presó i van alliberar els detinguts que hi quedaven. Milers de documents encara estaven escampats per terra. Sempre havia somniar amb saber com era aquest lloc, una de les històries més terribles i monumentals de la guerra civil. Ara, després que hagués fugit el dictador, hi vaig entrar amb la meva càmera per documentar-ho.

La gent que m’envoltava, que havia vingut a buscar els seus éssers estimats, es va quedar bocabadada en veure les cel·les buides que hi van trobar. Van començar a buscar, creient que hi podria haver una altra presó secreta a sota, on podrien trobar el germà, el fill, el pare. Amb eines rudimentàries fetes per artesans locals, van començar a escorcollar la terra. Entre ells hi havia un home d’uns 30 anys, Ahmad, que buscava el seu germà, desaparegut feia 10 i que es creia que estava tancat en aquesta presó. De sobte, va cridar: «Aquí hi ha un buit!»

Centenars de persones ens hi vam aplegar al voltant: alguns excavaven, alguns aplaudien, alguns esperaven. Però al final, només era un miratge. No hi havia ningú sota terra; no hi havia éssers estimats desapareguts. Potser eren en una altra presó, però no a Sednaya. Els morts els van portar al dipòsit de cadàvers, mentre que altres presoners que van sobreviure vagarejaven per Damasc sense rumb, amb l’esperit trencat, esperant que les seves famílies encara els reconeguessin.

Vaig continuar en direcció a Palmira, la ciutat on vaig néixer.

Quan hi vaig arribar, em vaig adonar que havien destruït l’antic arc, sota el qual havia filmat les protestes. El teatre antic, els temples… també havien estat destrossats. El museu havia estat saquejat, les estàtues decapitades. Fins i tot la casa de la meva infantesa estava en runes. L’única cosa que em recordava la meva família era una petita inscripció escrita a la paret de l’habitació de la meva infantesa: el meu nom i els noms dels meus germans, escrits pel meu germà quan va fugir de Síria cinc anys després que jo, després que l’ISIS s’hagués fet amb el control de la ciutat.

A Palmira, innombrables persones havien estat assassinades i la ciutat havia estat destruïda gradualment per l’ISIS, els russos, el règim sirià i els iranians. Les restes d’aquestes ocupacions successives encara eren visibles a les bases militars russes desertes o a la ciutadella, on hi havia la foto de Putin i diaris russos escampats pel terra. Les banderes iranianes encara onejaven als antics punts de control i a les portes dels hotels de cinc estrelles, que havien pres com a quarters. Un nou oficial de l’exèrcit sirià em va fer una visita guiada per l’aeròdrom i em va ensenyar les mines terrestres que ara cobreixen la regió. Més de 30 persones ja havien mort a causa d’aquestes mines, entre elles un nen, Mazen, que havia perdut la vida en una explosió. Més tard vaig veure a les xarxes socials que el mateix oficial que m’havia fet aquesta visita guiada havia mort després de trepitjar una mina.

Aquesta sèrie de fotografies comprèn des de desembre del 2024 fins a maig del 2025 i ressegueix els meus viatges per Palmira, Damasc, Homs, Alep, el desert sirià i la presó de Sednaya. Captura les ruïnes de la dictadura, el pes de la memòria i els primers i fràgils passos d’un país que sorgeix de dècades de por.

La caiguda d’un dictador no és el final d’una guerra; és el moment de començar a retre comptes. Aquestes fotografies mostren una Síria entre el dolor i la possibilitat. Ciutats senceres estan en ruïnes, però les banderes de la revolució tornen a onejar. Les portes de les presons estan obertes, però encara no s’han trobat els desapareguts. Les estàtues han caigut, però les ferides de mig segle trigaran molt més a guarir.

El nou govern que ha pujat al poder està dirigit per antics membres d’Al-Qaida. Afirmen que han canviat i que han deixat enrere el seu passat sagnant i violent. El seu grup abans es deia al-Nusra i més endavant va ser rebatejat com a Hay’at Tahrir al-Sham (HTS). Ara, són al poder a Damasc.

El dictador ha marxat, però part del seu comportament continua. Des de principis d’aquest any, hi ha hagut moltes violacions dels drets humans: hi va haver una massacre a la costa contra els alauites —el clan dels Assad— i una altra al Sud, a prop de la frontera amb Jordània, contra els drusos. Al seu torn, els drusos van cometre una massacre contra els beduïns. La guerra civil no ha acabat; la violència sectària continua sent una amenaça constant. Els efectes del conflicte i el cicle de matances continuen latents, i el caos de la política encara domina la vida quotidiana.

Per a mi, tornar significava estar davant de la
meva llar destruïda, el lloc d’on vaig fugir per salvar la vida.
Per a Síria, tornar significa enfrontar-se tant a les runes
de les seves ciutats com als fantasmes del seu passat

Ara per ara, el nou govern compta amb el suport dels EUA, i el nou president de Síria, Ahmed Hussein al-Sharaa, fins i tot ha fet el seu primer viatge oficial a París. S’han anunciat promeses d’inversió a Síria, i les sancions contra el règim d’Assad s’han aixecat.

Però, sobreviurà Síria a aquesta nova fase de guerra civil? En els propers mesos sabrem la resposta; passi el que passi, la meva càmera continuarà filmant, documentant tot el que pugui.

Per a mi, tornar significava estar davant de la meva llar destruïda, el lloc d’on vaig fugir per salvar la vida. Per a Síria, tornar significa enfrontar-se tant a les runes de les seves ciutats com als fantasmes del seu passat.

La història que expliquen aquestes imatges no és la d’una redempció instantània. És la història d’un poble que recupera el seu relat, trosset a trosset Tracta sobre la memòria com a resistència, sobre la veritat com a justícia i sobre com, fins i tot en el silenci després dels trets, un país ha d’aprendre a respirar —i viure— de bell nou.