Les mirades creuades sobre el territori, els drets socials i la cultura d’Amina Mourid, Claire Trichot i Zoubeir Ben Bouchta sobre el fora de camp de la ciutat marroquina
Tres activistes. Tres veus estretament vinculades a la realitat cultural i social de Tànger. Són l’emprenedora cultural i urbanista Amina Mourid, cofundadora del projecte cultural Think Tanger; el dramaturg Zoubeir Ben Bouchta, director teatral i fundador del Teatre Riad Sultan; i l’activista Claire Trichot, presidenta de l’associació 100 % Mamans. Tots tres han estat protagonistes de la taula rodona Tànger, la ciutat viva, la ciutat ferida, organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) en col·laboració amb l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed).
Aquesta activitat, que forma part d’una programació més àmplia en el marc del projecte El Marroc: una cartografia contemporània, va permetre a Mourid, Trichot i Ben Bouchta compartir la seva visió sobre les transformacions de la seva ciutat, marcada pel mite del Tànger internacional i per importants fractures urbanes i socials. Ha estat la primera parada d’un cicle que, durant els pròxims mesos, visitarà tres altres ciutats i territoris marroquins per repensar el Marroc contemporani a partir de la reflexió sobre els vincles històrics, culturals i humans que uneixen les dues ribes de la Mediterrània.
Abans del debat públic, moderat per l’escriptor Youssef El Maimouni, els tres activistes van poder intercanviar impressions amb representants de la societat civil catalana, entre els quals Francesco Campolo, de R-Evolución; Najat Bensar, de l’Associació Ibn Rochd; Dolors Camats, de la Fundació Catalunya-Europa; Laia Gómez, de Mirada Rumiant; Enric Canet, del Casal dels Infants del Raval; o Laila Khalil, de la Fundació Ibn Battuta. Aquest espai horitzontal i a porta tancada es va convertir en una oportunitat per teixir xarxes entre organitzacions i compartir experiències i reptes comuns.
Amb els micròfons ja oberts i la sala Mirador del CCCB plena de gom a gom, El Maimouni va donar inici al debat recuperant una cita de l’historiador i urbanista Mohammed Métalsi: «Són molts els qui han escrit sobre la ciutat de Tànger, però pocs els qui s’han dedicat a estudiar-ne la història i a millorar la vida dels seus habitants.»
Apel·lant al títol de la trobada, hi havia consens a l’hora de definir Tànger com una ciutat viva, però discrepàncies sobre la seva ferida. Per a Amina Mourid, es tracta més aviat d’«una ciutat fràgil que viu transformacions excepcionals», amb un creixement tan accelerat que posa en risc el seu equilibri davant dels desafiaments contemporanis. Per a Claire Trichot, és «una ciutat fracturada i alhora transgressora», amenaçada pel risc d’esclafar els col·lectius més vulnerables. Zoubeir Ben Bouchta, en canvi, accepta la idea d’una ciutat ferida, però rebutja que sigui «una ciutat vençuda», gràcies a la seva capacitat de renéixer una vegada i una altra de les seves cendres, «com un au fènix».
El Tànger que apareix a les postals és una ciutat exotitzada i cosmopolita, revestida d’un imaginari modelat en bona part per la mirada europea. Les seves imatges mostren els carrerons blancs de la medina que baixen cap al port i la badia, els cafès i hotels de l’època internacional on coincidien viatgers, diplomàtics i artistes, i mercats plens de venedors. Hi abunden els retrats orientalistes, els camells, les terrasses obertes a l’estret de Gibraltar i l’arquitectura colonial.
Des de Barcelona, des d’un mirador privilegiat, vam tenir l’oportunitat de veure altres Tàngers. Aquells que no es troben mai a les botigues de records dels voltants de la Kasbah. Aquells que no apareixen ni als mapes ni a les postals. Heus aquí una mostra de les millors imatges mogudes d’una ciutat en plena transformació.
POSTAL 1: LA ZONA INTERNACIONAL
L’any 1923 es va crear un règim polític i administratiu especial a la ciutat marroquina: la Zona Internacional de Tànger (1923-1956). Un territori administrat conjuntament per diverses potències europees, entre les quals França, Espanya i el Regne Unit, amb l’objectiu estratègic de controlar l’estret de Gibraltar i mantenir l’equilibri de poders a la regió. Aquesta administració compartida va convertir la ciutat en un enclavament singular, marcat per la llibertat, unes lleis permissives i una fiscalitat favorable que van atreure delinqüents, espies, escriptors i tota mena de personatges.
«La situació geogràfica de Tànger n’ha marcat el destí», assenyala Ben Bouchta. Una ciutat que no es pot entendre sense el seu passat. «Després de l’època internacional, es va convertir en nacional», continua, mentre que Amina Mourid afegeix que va quedar «marginada al nord del Marroc per motius polítics fins a finals dels anys noranta». Van quedar enrere els anys dels excessos i el refugi de la Beat Generation, però va persistir una realitat que ja començava a manifestar-se aleshores: la proliferació de cercles concèntrics de precarietat al voltant dels privilegis d’una elit.
POSTAL 2: EL PORT DE LA MEDITERRÀNIA
Amb l’arribada del nou segle, la història canvia. Tànger es converteix en un dels grans projectes de la monarquia marroquina, amb l’ambició de transformar-la en un pol d’atracció econòmica mitjançant la creació de Tanger Med, avui el principal hub logístic i portuari del continent africà i un dels més importants de la Mediterrània. L’obertura del port genera un desenvolupament industrial sense precedents i comporta la construcció de grans infraestructures. La fesomia de la ciutat canvia per sempre.
En les darreres dècades, l’èxit i el desenvolupament econòmic de Tànger són innegables. L’extensió territorial de la ciutat s’ha multiplicat per cinc i la població s’ha triplicat. Tanmateix, un creixement tan desmesurat, orientat principalment cap a l’escenari internacional, sovint implica una desconnexió amb la realitat social local. «Un quart de segle després, encara no sabem quina direcció política volem prendre», explica Mourid. «Per sort, encara som a temps de deixar la nostra empremta al territori, aprofitar els espais que s’obren a la reflexió i decidir plegats quin futur volem per a la ciutat de Tànger.»
— Amina Mourid
«Som a temps de deixar la nostra empremta
al territori i decidir plegats quin futur
volem per a la ciutat de Tànger»
POSTAL 3: EL LABERINT DE CONTRADICCIONS
Tot i que avui Tànger pugui semblar un formiguer d’oportunitats que atrau persones d’arreu del país, la migració transnacional continua sent la primera opció per a molts joves. Un relat inseparable de la història de moltes famílies marroquines. Malgrat els grans avenços econòmics i l’ampliació dels drets socials, hi ha coses que no canvien. Cada any, prop de 300.000 infants abandonen l’escola. Ser mare soltera continua sent una situació penalitzada per la llei. «Al Marroc encara hi ha lleis que no es corresponen amb les realitats socials i les llibertats individuals de les persones», explica Claire Trichot, jurista especialitzada en drets humans. «Les contradiccions són enormes i fan que molts joves visquin atrapats entre la frustració i el desig de ser lliures i construir els seus somnis més enllà de les fronteres del país», afegeix.
També en l’àmbit cultural, a ulls del poeta i dramaturg Zoubeir Ben Bouchta, les contradiccions són una realitat palpable i quotidiana. Tot i l’existència d’una certa « efervescència cultural tangerina », aquesta està « mal organitzada i es produeix sense un acompanyament real per part de les institucions i de les infraestructures culturals de la ciutat ». « A Tànger no existeix un públic veritable que consumeixi cultura de manera habitual, com passa a Casablanca o Rabat », explica el fundador del Teatre Riad Sultan. Per això ha volgut obrir una porta a l’esperança: « He imaginat aquest teatre com un espai mediterrani on el públic sàpiga apreciar la cultura i gaudir de la trobada i la convivència amb els artistes. »
— Zoubeir Ben Bouchta
« He imaginat aquest teatre com un espai
mediterrani on el públic sàpiga apreciar la cultura
i gaudir de la trobada i la convivència amb els artistes »
POSTAL 4: LA CIUTAT QUE NO APAREIX ALS MAPES
Des del punt de vista urbanístic, Tànger afronta reptes que reflecteixen la velocitat i la profunditat de les seves transformacions. Per a Amina Mourid, comprendre la « geomorfologia » de la ciutat és essencial perquè els seus habitants puguin reapropiar-se del seu propi territori, una cosa que avui no resulta gens evident. « No és possible trobar un mapa complet de Tànger », explica la cofundadora de l’organització cultural Think Tanger. « Només existeixen mapes del centre, quan més del 80 % de la ciutat ja no correspon al Tànger històric. » El mateix passa amb el nomenclàtor urbà, que Mourid descriu com un « pastís de mil fulls » on els noms dels carrers en francès o en espanyol se superposen als marroquins, aprofundint en la ferida colonial.
Des de Think Tanger impulsen recerques i projectes culturals per abordar les complexitats d’una ciutat en reconstrucció permanent, on el soroll de les obres sembla no aturar-se mai. Iniciatives com Tanger, dos à la mer (« Tànger, d’esquena al mar ») busquen fer visible aquest Tànger ignorat per la cartografia —« que mai no és neutra », subratlla Mourid— i posar en valor la ciutat que ha crescut d’esquena al litoral.
POSTAL 5: EL PAÍS DELS AVENÇOS I ELS PERÒS
De les transformacions locals de Tànger passem a les del Marroc en conjunt. Des de la Primavera Àrab del 2011, el país ha viscut un procés d’obertura i renovació institucional que va culminar amb una nova Constitució que reconeix drets i modernitza l’Estat. En els darrers anys s’han impulsat reformes per harmonitzar la legislació i avançar cap a una societat més igualitària. Més justa. « Al Marroc hi ha hagut grans progressos en els drets de les dones, s’han consolidat mecanismes per combatre la violència de gènere i existeixen polítiques públiques de protecció de la infància », explica Claire Trichot, presidenta de l’associació 100 % Mamans, que viu a Tànger des de fa més de dues dècades.
— Claire Trichot
«Al Marroc hi ha hagut grans progressos
en els drets de les dones, la lluita contra
la violència de gènere i la protecció de la infància»
Tot i que les desigualtats continuen sent profundes, Trichot destaca fites importants com la llei de protecció social o el fet que avui es puguin debatre públicament qüestions com la migració juvenil o la violència de gènere, temes que fins fa ben poc romanien silenciats. La legislació avança al ritme d’una societat que reclama canvis en un context de transformació accelerada. Tanmateix, les reformes topen encara amb importants limitacions estructurals. « Falten recursos i, sobretot, falta portar moltes mesures a la pràctica », conclou.
La gran incògnita és ara saber com el Marroc acompanyarà tots aquests canvis i si serà capaç de respondre a les expectatives d’una joventut valenta, disposada a somiar una vida més enllà dels marges de la postal.