«Sense mites, tota cultura perd la seva sana força creadora natural […] Les imatges del mite han de ser els guardians demoníacs, presents arreu però desapercebuts, sota la custòdia dels quals creix l’ànima jove i amb els signes dels quals es dona a l’home adult una interpretació de la seva vida i les seves lluites.»[1]
Preludi
He estat dempeus tant a les ribes del mar Mediterrani com a les de l’oceà Atlàntic, i la sensació és realment diferent; aclaparadora en ambdós casos, però també incomparable. L’oceà Atlàntic viscut des de les seves ribes orientals és sempre actiu, inquiet, sorollós i intimidant. El mar Mediterrani, viscut des de qualsevol de les seves ribes, és generalment més tranquil, més assossegat, més silenciós i gairebé acollidor. Potser sigui com entenc jo el Mediterrani, o potser com el visc en tant que fill d’aquest mar. Però crec que és molt més que únicament una manera d’entendre’l: quan estàs dempeus a les ribes del Mediterrani i mires cap a l’horitzó, gairebé pots visualitzar les persones que es troben a les ribes de l’altra banda, també mirant cap als seus horitzons. Quan Hans-Georg Gadamer va escriure sobre la fusió d’horitzons com l’espai de diàleg hermenèutic constructiu,[2] es referia a una fusió hipotètica que succeeix en un punt hipotètic entre els interlocutors. Per a nosaltres que vivim al voltant d’aquest mar i ens trobem a les seves ribes, però, no és simplement hipotètic ni hiperbòlic, és més aviat una experiència d’un espai d’horitzons fusionats que gairebé podem sentir quan mirem, mentre imaginem els altres que ho fan en direcció nostra. Aquest espai tampoc no és buit, sinó ple de viatges compartits de riba a riba i d’experiències compartides de relats històrics explicats en diferents idiomes i dialectes. Això és, al meu parer, el que crea el sentiment gairebé familiar i acollidor quan ets a les ribes del Mediterrani.
Han passat molts segles d’ençà que Afrodita nasqués de la seva escuma, i més encara des que Posidó vagaregés per les seves ribes; ha passat molt temps d’ençà que Heròdot mirés les seves aigües blaves de color de vi davant les muralles de Tir, i des que Dido es fes a la mar per fundar el seu famós regne a Cartago… i malgrat tot, el Mediterrani, juntament amb els pobles que s’amunteguen al voltant de les seves ribes, va ser testimoni del desplegament del mite i de la història, les fluctuacions de cultures, civilitzacions i imperis, mentre creixien i evolucionaven, mentre dialogaven tant amb les paraules com amb les armes. Arreu i al llarg de les èpoques, el Mediterrani va quedar definit com el mar entre les terres, definit per les lluites i les victòries dels pobles que habitaven les seves ribes; i, arreu, va transportar els seus records, va ser testimoni de les seves històries i va fer-se ressò de les seves cançons. És així com el presento jo per plasmar la Mediterrània amb tons romàntics i nostàlgics a mode de preludi, acolorida per les pinzellades del Paisatge mediterrani (1953) de Pablo Picasso.
Generar el relat
A l’hora de reflexionar sobre la història contemporània de la Mediterrània, però, ets sentiries empès a oferir una reinterpretació tan romàntica com aquesta. Et pots imaginar que si Picasso visqués encara i tornés a pintar el seu Paisatge mediterrani, potser s’assemblaria més al seu Guernica. Avui, la Mediterrània i els pobles de la seva terra no conjuren mites de déus i herois, ni cançons d’aigües blaves de color de vi i oli verd oliva. Ans al contrari, aquest espai ara és molt més sovint un teatre de la tragèdia, i els seus pobles semblen estar tancats en aquest espai, sent tant espectadors com actors, tot i que massa sovint subjectes a deus ex machina que ells no han escollit. Es tracta en realitat d’una serendipitat bastant irònica el fet que la pròpia forma de la conca mediterrània recordi l’estructura i l’arquitectura d’un teatre grec, aplegant els espectadors en un espai a través del qual es representa la tragèdia. Però a diferència de l’antic teatre grec en què «no hi havia cap antítesi entre públic i cor» i on «només hi ha un gran cor sublim de sàtirs que ballen i canten»,[3] la nostra Mediterrània actual sembla estar dividida en si mateixa, el Nord i el Sud separats per un mar que s’ha transformat en un mur, i l’Est i l’Oest cada vegada més distanciats, amb l’estret de Gibraltar gairebé tancant-se per aïllar el mar del món, i al món. Aquest cos d’aigua encerclat les ribes del qual compartim i els mites ancestrals del qual brillen al caire dels nostres horitzons hermenèutics sembla haver aixecat una sòlida barrera contra la recurrent Season of Migration to the North.[4] Lluny de ser un espai de cant i dansa comuns que evoca relats èpics, el Mediterrani avui s’ha vestit d’una tragèdia més palpable, i en certa manera s’ha transformat en un «cementiri per als nens i les nenes i els seus futurs».[5]
Lluny de ser un espai de cant i dansa comuns
que evoca relats èpics, el Mediterrani avui s’ha vestit
d’una tragèdia més palpable, i en certa manera
s’ha transformat en un «cementiri per als nens
i les nenes i els seus futurs
Dit això, seria erroni suggerir que aquesta és la primera vegada que hem conegut barreres, muralles i murs divisius en aquesta part del món, o que el nostre passat i la història de la Mediterrània estiguin lliures de tragèdia i d’agitació. Molts són els murs que s’han alçat, i finalment han estat enderrocats, al llarg dels segles. Des de les muralles de Troia fins a les de Constantinoble, i totes aquelles que es van erigir van anar caient entre i d’ençà d’aquests dos moments, murs que s’han aixecat per defensar alguns dels altres i mantenir fora aquells que venen de l’altra banda del mar. Però les barreres actuals s’alcen de forma diferent… O potser no s’alcen; potser baixen de les altures, artefactes d’alguns deus ex machina, creant divisions i distància, i fent saltar pels aires fusions d’horitzons de llarga durada. És com si el propi mar fos convertit en una arma, i les aigües de la nostra història i geografia compartides s’haguessin solidificat davant els nostres ulls. I no només les aigües s’han convertit en una arma, per suposat, sinó també les pròpies terres, els pobles, les seves històries, idiomes i cultures. Potser la lluita més gran per a nosaltres que vivim amuntegats al voltant d’aquest mar sigui la qüestió de (re)conquerir el cos d’aigua i espai, de (re)conquerir l’autoria del seu relat, una lluita compartida per recuperar l’espai amb tota la seva història i el seu llegat, amb totes les seves contradiccions, sinergies i desacords, amb l’objectiu de tornar a imaginar un camí des d’aquella història envers un futur que nosaltres, el seus descendents, aspirem assolir.
Quan hom té en compte la història clàssica d’aquesta zona, es percep un espai de diàleg, bescanvi i intercanvi d’idees. Una de les meves il·lustracions personals favorites d’aquest intercanvi és el mite de l’Atlàntida que Plató narra al Crítias i on ens explica el mite d’origen egipci sobre els antics grecs que Soló d’Atenes havia escoltat i fet seu. En la meva opinió, aquesta il·lustració ens ofereix una visió molt detallada dels camins oberts d’intercanvi i de comunicació al voltant i a través del Mediterrani ja presents i plasmats en un diàleg fa més de 2.400 anys. Dit això, també cal admetre, i acceptar, que el nostre espai ha estat igualment un espai de conflicte, rivalitat i guerra, perquè també ha estat la nostra història i relat comuns i compartits. Això, tanmateix, no és res particularment únic d’aquest espai, i (tristament) sembla ser un motiu comú del món humà habitat. Però necessitem posseir el nostre passat i assimilar-lo, i abraçar la manera com es desplega al llarg del nostre teatre aquàtic compatit, de forma molt semblant a com la tragèdia va ser abraçada i reafirmada en el teatre grec. En fer-ho, tanmateix, en acceptar el nostre passat, i el nostre present, i tornar a explicar les nostres tragèdies, necessitem superar les lamentacions del relat i treballar a través de la nostra història a favor d’un esdevenidor que valgui la pena com a material per a mites futurs. Som, col·lectivament i individual en tant que pobles de la conca mediterrània, hereus d’una gran varietat de mites i de relats èpics, i la nostra mitologia n’és un gran mestre; però necessitem fer-nos més generadors i menys reactius a l’hora de teixir el relat. Les nostres tragèdies compartides no s’han d’ignorar, i són efectivament un poderós ímpetu des del qual créixer més que enfonsar-nos en un status quo de lamentació pel passat. Atès que abans he esmentat la tragèdia grega en més d’una ocasió, aquí és important assenyalar que, en la seva forma i manifestació inicials, la tragèdia no va ser concebuda per ser lamentada; quan seies al teatre i veies com es desenvolupava la tragèdia d’Èdip o la de la seva filla Antígona, no se’t convidava a plànyer el seu destí, sinó a una celebració de la tragèdia a través del seu heroisme davant d’aquest. Bona part d’aquest heroisme es construïa en base a abraçar el seu destí, la seva possessió, per dir-ho així, i elevar-se a través del seu heroisme sobre els seus fonaments tràgics. De la mateixa manera, i amb totes les tragèdies que podem assenyalar en les històries recents i extenses del nostre món mediterrani, se’ns convida a celebrar la Mediterrània, a abraçar la seva història sense excepció o exempció, i expandir-la envers una mitologia acabada de néixer, explicada en les nostres pròpies històries i escrita amb les nostres pròpies plomes. Mentre ho fem, necessitem també ser conscients que som els hereus de mites que nosaltres no hem construït o escrit, mites que no van sorgir de les nostres terres i del nostre mar. Al llarg dels anys i dels segles, ens hem familiaritzat tant amb aquests mites que ens els hem apropiat i fet nostres com si els haguéssim creat nosaltres mateixos. Si volem (re)conquerir l’autoria del relat del nostre mar i de les nostres ribes, envers una creació de mites col·lectiva i generadora pròpia, necessitem alliberar-nos de les històries sobre nosaltres que no hem creat, i al mateix temps abraçar totes les que són nostres, sense tenir en compte com de tràgiques puguin ser de vegades.
Les aigües del Mediterrani han suportat inexorables travesses al llarg de segles i mil·lennis, tot i l’alarmant crisi mediambiental i climàtica que recentment afecta aquest mar; però les terres que l’envolten, malgrat haver suportat tots els embats, han estat tallades i tornades a tallar, modelades i reformades, una vegada i una altra. En gran part, la nostra Mediterrània contemporània no l’hem creat nosaltres, i, com a pobles d’aquestes ribes, continuem patint, col·lectivament i al llarg dels nostres variats horitzons, el llegat de les històries colonials i les historiografies orientalistes. Les nostres fronteres, a l’igual que les nostres identitats, han estat escrites per a nosaltres per aquells que van visitar les nostres ribes no com a peregrins de pau i mercaders de diàleg, sinó per aquells la feina dels quals és conquerir i la moneda dels quals és el poder.
En el nostre discurs contemporani sobre aquesta qüestió, i quan parlem de colonitzador en oposició a colonitzat, generalment els nostres debats se centren en el colonitzador, i amb raó. Però penso que aquest compost binari, aquesta distinció entre colonitzador i colonitzat, és només una distinció inequívoca en retrospectiva, i potser, m’atreviria a afegir, constitueix una dicotomia sobreestimada que és no obstant això pràctica per als propòsits de tractar la complexa relació entre els dos bàndols, i acte seguit avançar. Tanmateix, crec que és una simplificació que necessitem reconèixer per tal de poder avançar cap a una posició més segura, i igualment reconèixer que cada simplificació porta en ella un grau de falsificació. Per deixar-ho clar, en dir-ho, no estic oferint una crítica negativa de la simplificació, ja que només desitjo utilitzar el terme falsificació de forma descriptiva i no normativa. Tal com Nietzsche va descriure amb tant d’encert a Més enllà del bé i del mal:«La falsedat d’un judici no és per a nosaltres ja una objecció contra ell mateix».[6] Emprant el terme falsificació en aquest context, vull dir que la dicotomia pot ser una eina útil per permetre’ns una lectura constructiva de la història, però pot no ser l’única eina ni la història completa. Si pretenem avançar més enllà de l’espai del teatre tràgic del nostre passat, necessitem fer front a les nostres responsabilitats compartides, en termes de la nostra història però, més important, a la llum del nostre futur. Descolonitzar el nostre passat i el nostre present no és una acció generadora en i de si mateixa, sinó el resultat d’una sèrie d’accions, la conseqüència final de les quals seria la descolonització, o el que abans he anomenat recuperar l’espai de la Mediterrània, més fonamentalment en termes de recuperar la seva narrativa. En aquest sentit, necessitem avançar cap a una acció més local i localitzada en comptes d’una reacció. Si mirem i examinem la història de la nostra regió, independentment de la riba on ens trobem, tenim la justificació col·lectiva de ser reaccionaris en aquest sentit, d’alçar-nos contra els sistemes imposats i les cosmovisions que ens han estat assignades al llarg de dècades i de segles. Aquests cosmovisions han estat imposades no a través de mitjans pacífics o com a resultat de diàleg constructiu i d’intercanvi d’idees, sinó com a part integral de les dinàmiques de poder globals i regionals el guió de les quals va ser escrit molt lluny del Mediterrani, però que es van posar en escena a les seves ribes i a les seves terres. En aquest context, ambdues accions i reaccions envers l’objectiu final de descolonitzar han de ser empreses de forma més local i col·lectiva, impulsades no tant pel desig de superar el nostre passat, sinó pel desig de construir els nostres futurs i reconstruir una Mediterrània que sigui un espai de celebració més que de lamentació. Tornant a explicar les nostres històries, acceptant el nostre passat, sense cap omissió, a través de les nostres pròpies veus, no només reivindiquem la nostra història en les nostres pròpies paraules, sinó també reivindiquem les eines i els objectes a través del quals podem construir el nostre futur. Podríem potser aleshores posar-nos a plantar les llavors per a mites i relats generadors que es podrien explicar a través dels ulls i al llarg de les llengües dels pobles de la Mediterrània, de forma molt semblant a com van ser explicats i cantats fa segles i mil·lennis.
Identitat(s) mediterrània(ies)
En aquest procés de nova narració, en el procés de reclamar el nostre espai compartit al voltant del Mediterrani, ens trobem amb la qüestió de les nostres identitats, i sovint ensopeguem o perdem l’equilibri mentre mirem de clarificar els seus paràmetres variats i diversos; ja que també això, i el nostre «problema identitari» que percebem, són el que queda de les nostres històries recents. Aquest suposat problema identitari sorgeix precisament dels nostres intents de respondre a aquelles persones que, al llarg de dècades i segles, ens han imposat la seva visió de qui i què som, nosaltres l’Orient «exòtic», l’Orient «místic» i (majoritàriament) no racional emotiu. Davant d’això, els nostres intents de formació d’una identitat sovint han estat, i crec que continuen sent, una resposta reaccionària a una identitat imposada externament. Ens refugiem en identitats desenvolupades, i sovint reaccionàries, moltes de les quals només poden prendre forma a costa de molt del que realment podria definir-nos. Són per tant reduccions del fet de ser fills del Mediterrani envers identitats més «manejables» d’àrabs o fenicis o occidentals, musulmans o cristians o jueus. De vegades, aquesta formació d’identitats també avança cap a identitats més àmplies que parlen a les dinàmiques contemporànies globals, incorporant-ne algunes dins d’una minoria amenaçada i altres sota el paraigua de majoria amenaçadora. Totes aquestes diverses identitats i identificadors (geogràfics, històrics, religiosos, ètnics, etc.) que hem estat conjurant s’han desenvolupat com una resposta a l’alterització a què hem estat, i continuem estant, subjectes.
Si ens distanciem d’aquesta lluita de formació d’identitat com la nostra forma de resposta i de rebuig a l’alterització, podem trobar que nosaltres, els diversos pobles de la Mediterrània, no tenim identitats clarament fixes. Això pot espantar-nos, perquè ens pot fer sentir vulnerables davant l’altre que ens està alteritzant. Però aquesta manca d’identitat estàtica pot ser precisament la nostra resposta a l’alterització. Perquè allò que no és estàtic no pot ser alteritzat, i l’alterització només és possible un cop ens permetem encaixar en el motlle identitari que ens han estat externament imposat.
Igual que el Mediterrani, ens trobem compresos dins d’un espai ric i variat de trajectes i viatges fluids, amb horitzons que s’estenen i toquen terra a totes les ribes de la brúixola; i de manera molt semblant al nostre propi mar, continuem oberts a allò que rau més enllà, amb el nostre propi estret de Gibraltar proverbial a través del qual viatgem a fora per trobar el món, i a través del qual mai tornem a casa per reposar a les ribes mediterrànies. Aquesta és la matèria de què estan fets els mites de la nostra pròpia creació i que generacions futures podrien cantar al voltant dels seus focs de camp, i els ecos dels quals podrien sentir titil·lar als seus horitzons respectius… però només si, avui, col·lectivament i individual com a pobles de la Mediterrània, decidim reclamar i recuperar el nostre espai en les nostres pròpies paraules i celebrar les seves tragèdies i comèdies a través de les nostres pròpies cançons.
[1] F. Nietzsche, Birth of Tragedy, traducció de Ronald Speirs, Cambridge, Cambridge University Press, 1999. El naixement de la tragèdia, traducció de Manuel Martorell, adesiara editorial, 2011.
[2] Cf. H.-G. Gadamer, Hans-Georg. Truth and Method, traducció revisada per Joel Weinsheimer i Donald G. Marshall, Londres i Nova York, Nova York, Continuum, 2004. Verdad y método, traducció d’Ana Agud Aparicio i Rafael de Agapito, Salamanca, Ediciones Sígueme, S. A., 1977.
[3] Nietzsche, Friedrich. The Birth of Tragedy, traducció de Ian Johnston, 2017. https://johnstoniatexts.x10host.com/nietzsche/tragedyhtml.html F. Nietzsche, op. cit.
[4] Títol d’una novel·la de Tayeb Salih, publicada per primera vegada l’any 1966.
[5] Regina De Dominicis, directora regional d’UNICEF per a Europa i Àsia Central i coordinadora especial de la resposta refugiats i migrants a Europa, com apareix citada per UN News: https://news.un.org/en/story/2023/09/1141677
[6] F. Nietzsche, Beyond Good and Evil, traducció de Judith Norman, Cambridge, Cambridge University Press, 2002. Més enllà del bé i del mal, traducció de Miquel Costa, Barcelona, Edicions 62, 2000.pace is not an empty one either, but rather is filled with shared voyages from shore to shore, and shared experiences of historical narratives told in different languages and dialects. That, I believe, is what creates the almost palpable familiar and welcoming feeling standing at the shores of the Mediterranean.