«Què és un mite? Una força que deixa una estela. D’on prové aquesta força? D’un somni compartit.»
Régis Debray
Hi ha mites que parlen de Nosaltres, que parlen en Nosaltres. Com ara Europa, aquest mite que va donar el seu nom i el seu rostre al nostre continent. És des de Sidó, l’actual Saïda al Líban, que la bella Europa, filla d’Agenor, va ser raptada per Zeus, transformat en un brau alat. Això ens explica almenys, a partir del mite dels seus orígens, que el destí d’Europa està lligat al de la Mediterrània. Per què té sovint tendència a oblidar-ho, a rebutjar, o millor dit, renegar dels seus orígens, a ocultar la seva provinença?
La Mediterrània no és Europa, no disposa d’un mite propi per explicar els seus orígens. Són relats i somnis els que sens dubte basteixen els seus mites fundacionals. Es teixeix al llarg dels nostres somnis i només troba la seva consistència, i potser fins i tot la seva existència, a través de totes aquestes històries que ens expliquem. Hi havia una vegada, o millor encara, vàries vegades la Mediterrània…
El temps de les mitologies es conjuga i s’entrellaça amb el temps dels relats i amb els temps dels somnis de la Mediterrània.
El temps de les mitologies
S’expliquen freqüentment en plural, però el món mediterrani té aquesta singularitat, en la llarga durada de la història, de ser el lloc de l’Únic, a través dels seus monoteismes que afaiçonen les pertinences. Judaisme, cristianisme i islam dibuixen el seu propi territori i erigeixen freqüentment identitats exclusives que separen molt més que uneixen. Les pràctiques travessen tanmateix els dogmes, i les persones són sovint molt més intel·ligents que els principis que volen oposar-les. Saben creuar les fronteres dibuixades per aquestes grans verticalitats religioses de l’Únic, que miren de construir el mite amb el tot el seu poder.
És més enllà, o millor, per sota dels dogmes, que es desenvolupen les pertinences múltiples de les societats mediterrànies. És el cas dels «llocs sants compartits», estudiats per Dionigi Albera[1] i mostrats, amb Manoël Pénicaud, en una sèrie de reveladores exposicions la primera de les quals es va poder veure al Mucem de Marsella.
Les fronteres religioses, sempre allà, presents en la seva espessor antropològica, són desbordades i travessades per nombroses pràctiques de devocions, de llocs de pelegrinatges comuns que, d’amagat gairebé, menyscaben o capgiren els mites ben consolidats de mons separats, entre jueus, cristians i musulmans.
El món mediterrani és efectivament heterogeni, i una de les seves realitats profundes és sens dubte que existeix sempre l’Altre en la Mediterrània. Figures de l’alteritat que componen i recomponen identitats singulars.
Malgrat tot, els monoteismes deixen una profunda empremta, marquen el ritme de les pertinences a llarg termini i tracen genealogies específiques. Ser jueu, cristià, musulmà, a la Mediterrània, no és un simple mite. És un referent fundacional del qual costa escapar, sobretot en temps de conflictes, on ens refugiem en la seva «comunitat». El desencís del món, la secularització o la laïcització, segons com se’ls anomeni, són lluny d’haver abolit les pertinences religioses, definides per cadascun dels monoteismes. Impossible escapar del seu imperi, mentre mirem de pensar la Mediterrània al segle XXI. Continuen sent estructurants, en les mitologies personals, i sobretot familiars.
La Mediterrània no és Europa, no disposa d’un mite propi per explicar els seus orígens. Són relats i somnis els que sens dubte basteixen els seus mites fundacionals
Però no ocupen tanmateix la totalitat del camp simbòlic. Els mites antics continuen existint, també, segons les genealogies històriques i culturals singulars. Mites grecs i llatins, per a alguns, especialment els europeus, mites de l’Egipte faraònic que són sempre actuals, per a altres, com els del món hitita, llegendes babilòniques d’Enkidu o de Gilgameix, llegendes dels «pobles del mar», del món arameu o de Cartago que segueixen poblant els mosaics dels nostres imaginaris.
La llarga durada és la del mite i no pot ser abolit per la sola crepitació de l’actualitat, efímera i passatgera. Com observa encertadament Roland Barthes a les seves Mythologies: «El mite té al seu càrrec fonamentar, com a naturalesa, allò que és intenció històrica; com a eternitat, allò que és contingència». I afegeix: «El mites no són altra cosa que una demanda incessant, infatigable, una exigència insidiosa i inflexible perquè tots els homes es reconeguin en aquesta imatge eterna, tot i portar una data, que es va formar d’ells en un moment donat com si hagués de perdurar en el temps».[2]
L’arqueologia dels nostres imaginaris mediterranis reposa sobre mites fundacionals. Seria il·lusori o enganyós voler oblidar avui, en nom de la modernitat, aquest estrat llunyà que ens constitueix, que ens fa ser el que som, en la llarga durada de la història.
El temps dels relats
El temps dels relats s’uneix freqüentment all temps de les mitologies en l’aparició de les profunditats i a través del llarg murmuri dels segles. Però crepita d’una altra manera, escapa a una paraula fixada, codificada per dogmes religiosos, taules de la llei o una memòria instituïda mitjançant llegendes.
És un altre temps que aflora, en el nostre món mediterrani, un temps de l’escriptura i de la literatura, que compon alguna cosa semblant a una «identitat narrativa», per reprendre aquesta bonica noció que tant agradava al filòsof Paul Ricoeur. [3] Així doncs, no es tracta d’una identitat fixada, en el Mateix, en referències finals al passat, sinó en la cerca d’una identitat en esdevenir, que s’explica, a diverses veus.
Hi havia una vegada, o, millor encara, vàries vegades, la Mediterrània. Cadascú pot formar la seva biblioteca imaginària de la Mediterrània, els seus diferents relats que inspiren les seves maneres de veure la Mediterrània, de sentir les seves pulsacions, profundes, el ritmes i els plecs que ens fan entrar en la seva història, en les seves històries.
Una Mediterrània pren forma a través dels textos, i es converteix així en una «història efectiva». Cadascú pot desmuntar o formar la seva biblioteca portàtil. És oberta, en evolució, i s’enriqueix amb cada nova lectura.
El món mediterrani és efectivament heterogeni, i una de les seves realitats profundes és sens dubte que existeix sempre l’Altre en la Mediterrània
Heus ací un florilegi, una mena de «Breviari mediterrani»,[4] per reprendre el títol del llibre tan bonic de l’amic Predrag Matvejevitch, que és una de les pedres sobre les quals es pot construir aquesta «identitat narrativa» de la Mediterrània, de la meva Mediterrània. Viatge a través de set textos, per començar, en aquesta biblioteca imaginària de la Mediterrània, que pot estendre’s fins a l’infinit, com en el passat aquella imaginada per Borges…
Albert Camus, Goliarda Sapienza, Federico García Lorca, Alaa al Aswany, Stratis Tsirkas, Mathias Enard i Dominique Eddé. Set cares d’un prisma de múltiples refraccions, d’un mosaic de textos, de relats, obert a l’infinit de les nostres recerques, de les nostres esperes, de les nostres necessitats històriques que cal explicar…
L’exili d’Helena de Camus és un text fonamental. El vaig descobrir mentre estudiava al Caire. Sobre una taula del cafè Hourriya, a Bal el Louk, no lluny del barri on jo vivia aleshores, vaig preferir fer campana i submergir-me en l’obra de Camus. El Mediterrani té un sentit tràgic solar, que no és el mateix que el de les boires. Certs capvespres al mar, al peu de les muntanyes, cau la nit sobre la corba perfecta d’una petita badia i, des de les seves aigües silencioses, s’alça aleshores una plenitud angoixada.
En aquest text de l’any 1948, publicat per primera vegada a la revista Les Cahiers du Sud, dedicat al seu amic el poeta René Char, Camus expressa la seva cerca dels límits, de la mesura davant de la desmesura, i anuncia la seva visió fundacional d’un pensar del migdia, tan necessari en la nostra època on preval l’hibris.
Goliarda Sapienza prolonga, a la seva manera, aquest sentit del tràgic solar a través del seu text magistral L’art de l’alegria. Crònica tumultuosa, personal, familiar i política d’una Itàlia assolada pels vertígens dels feixisme. Manté tanmateix ben viva l’espurna… No, no es pot comunicar a ningú aquesta plenitud d’alegria, plena d’excitació vital, de desafiar el temps com a parella, de ser companys en l’art de dilatar-lo, vivint-lo tan intensament com sigui possible abans que no soni l’hora de la darrera aventura. (…) Explica, Modesta, explica.
Federico García Lorca és també una figura tràgica, i no només els seus darrers dies, assassinat per la policia franquista. Va fer néixer un fervor profund, un gust per la vida, amb el seu amic el músic Manuel de Falla, a través del renaixement del cante jondo, en ocasió del certament organitzat a l’Alhambra l’any 1922. La seva Juego y teoría del duende, permet desxifrar els misteris de la creació. Cada arte tiene, como es natural, un duende de modo y forma distinta, pero todos unen raíces en un punto de donde manan los sonidos negros de Manuel Torres, materia última y fondo común incontrolable y estremecido de leño, son, tela y vocablo. Sonidos negros detrás de los cuales están ya en tierna intimidad los volcanes, las hormigas, los céfiros y la gran noche apretándose la cintura con la Vía láctea.
Alaa al Aswany, de qui en el passat vaig tenir el plaer de ser l’editor, ha sabut explicar el Caire, a la seva manera, que no és la de Naguib Mahfouz. L’edifici Iaqubian posa en relats tot un món urbà, secret a qui no no sàpiga estar atent als murmuris i als desitjos que es revelen a poc a poc… La distància que hi ha entre el passatge Bahlar, on viu Zaki Bek Ad-Dussuqui, i el seu despatx a l’edifici Iaqubian no passa de cent metres, però per fer-la ell hi tarda una hora cada matí, perquè ha de saludar els seus amics del carrer: els propietaris de les botigues de roba i sabates, els empleats i empleades, el personal del cinema, els clients del magatzem Cafè del Brasil… Fins i tot els porters, els netejabotes, els pidolaires i els policies de trànsit els coneix Zaki Bek pel seu nom i se saluden entre ells i es passen notícies.
Stratis Tsirkas, grec d’Alexandria, explica també la ciutat, les ciutats. Ciutats a la deriva del Mediterrani, a través de Jerusalem, el Caire i Alexandria, dels anys 90, que ens retorna. Es fa ressò d’una història llunyana i fa present un món oblidat. No coneixia bé Alexandria; i tanmateix és allà on havia nascut la meva mare, és allà on s’havia casat amb el meu pare; va ser d’aquesta ciutat que l’havia portat a Kifissià com la seva muller. Només hi havia estat un mes la darrera tardor, i no m’era de gran ajuda. Per conèixer una ciutat com aquesta, m’haurien calgut mesos sencers i nombrosos dies de llibertat. Vagarejar sense objectiu, agafar els carrers que no saps on et portaran, fer descobriments; un pati interior amb les lloses blanques de Malta, el dibuix d’una reixa desencaixada, una petita mesquita de ratlles grogues i roses com una samarreta de futbol i, a una banda, un arbre de tronc lluent, amb el fullatge ple de tórtores. Aturar-se davant les velles portes, llegir les dates gravades sobre la pedra o la fusta i somniar: aquella casa no s’ha vist afectada pel gran incendi de l’any 1881, aquesta l’havien construïda l’any que va néixer la meva mare.
Mathias Enard, el nostre contemporani, ha sabut copsar el flux de la violència que s’ha estès arreu de la Mediterrània. Amb una sola i llarga frase descriu a Zona aquest món en ple estrèpit. Així la literatura dona cos a allò que no es pot dir i permet retrobar-nos i no deixar-nos portar només per l’indescriptible tumult del món tal com va.
avui 8 de desembre vaig fantasiejar assegut entre dues ciutats mortes com un turista que observa, a mercè del ferri que el porta, com el Mediterrani desfila sota els seus ulls, infinit, vorejat per penyes i muntanyes aquests monticles de pedres assenyalant tant tombes fosses comunes ossaris un nou mapa una nova xarxa de traces de camins de línies de tren de rius que segueixen arrossegant cadàvers restes de fragments de crits d’ossos oblidats honrats anònims o registrats en el gran paper de la història vil pergamí que imita en va el marbre i que s’assembla a la revista de quatre rals que el meu veí va plegar amb tanta cura per poder llegir sense esforç,
Dominique Eddé, tant des de Beirut com des de l’illa de Sedef, davant per davant d’Istanbul, té aquest poder visionari que dona la literatura, aquest art d’endevinar el que vindrà, de pressentir el pitjor, auscultant el règim autocràtic siri dels Assad, del qual preveu la caiguda fatal. Kamal Jann és un llibre tan poderós com indispensable per comprendre el desastre, i mirar de sortir-se’n.
Sayf Eddine Jann és el cap invisible dels serveis d’intel·ligència sirians. No té cap títol ni cap càrrec oficial. Però opera en tots els fronts. Fins i tot el seu cap li té por. És a casa seva a l’hora que hi és. Acaba d’endormiscar-se a la sala d’estar de la seva casa de Mazzé. Les portes estan tancades, les cortines corregudes. El silenci només el trenca el soroll continu de l’aire condicionat. L’aire és fresc, però immòbil i pesat. Ho sent. Sent la manca d’aire. És gairebé un moble. Els sofàs i les butaques de l’habitació tenen braços de colós. Són immensos. Cal tenir confiança, cal tenir molta confiança, per asseure-s’hi del tot.
Els pocs fragments aplegats dels textos d’aquests escriptors componen un mosaic del meu imaginari mediterrani, una posada en relats d’aquest món que cadascú pot reconstituir, a la seva manera. Aquesta Mediterrània a través dels textos, aquesta biblioteca imaginària, podria igualment obrir-se i estendre’s a pel·lícules, músiques o obres pictòriques que nodreixen la nostra visió del món mediterrani, en diverses dimensions. Variacions obertes, no del tot sobre un mateix tema, però almenys al voltant d’un mateix món, el nostre món mediterrani que es nodreix freqüentment de somnis…
El temps dels somnis
El somni és un poder que imagina en la història. Inspira, atrau i ens imanta, des de l’interior. Victor Hugo, a El promontori del somni[5] va demostrar la seva força singular. Vivim de preguntes fetes al món imaginari. (…) Siguem qui siguem, som aventurers de la nostra idea. I afegeix: Somnis, somnis, somnis. Uns grans, altres esquifits. L’habitacle del somni és una facultat de l’home. L’empiri, l’elisi, l’edèn, el pòrtic obert allà dalt sobre els profunds astres del somni, les estàtues de llum sobre els entaulaments d’atzur, allò sobrenatural, allò sobrehumà, és el lloc que la contemplació prefereix. L’home se sent a casa als núvols.
El somni mediterrani no té la profunditat d’un mite, la mateixa espessor de temps, a menys que es confongui amb els somnis d’imperis, com el d’Alexandre, que es va estendre molt més enllà del Mediterrani, o el Mare nostrum de l’imperi romà, que fou un somni unilateral. Quant a l’imperi otomà, no va somniar o poc la Mediterrània, malgrat Piri Reis i l’abast de les seves conquestes.
La primera de les condicions és que ja no sigui un somni unilateral, un simple somni europeu que s’imagina sempre per poder donar forma al «seu» Sud
El somni mediterrani, com ha demostrat l’historiador Emile Temime,[6] sembla bastant recent. Els saintsimonians, al segle XIX, en són els principals artesans. «Sistema del Mediterrani», com el somnia Michel Chevallier, d’ençà del 1832, que és un sistema de transport susceptible d’unir el tren i el vapor.
«Llit nupcial entre Orient i Occident», Prosper Enfantin i Emile Barrault imaginen una nova aliança entre aquests mons separats i els seus intents foren de vegades fructuosos, com la perforació del Canal de Suez per Ferdinand de Lesseps, deixeble dels saintsimonians. Però les conquestes colonials destruiran el somni mediterrani dels saintsimonians com a lloc de possibles retrobades.
Els noucentistes catalans dibuixaran també, a la seva manera, el seu propi somni mediterrani, en una forma més clàssica, d’inspiració grega i llatina.[7] Antoni Gaudí, com ens recorda Juan Goytisolo,[8] esbossa les formes possibles d’un somni arquitectònic mediterrani, més sincrètic, del qual la Sagrada Família, la Pedrera o el Park Güell, són expressions magistrals.
Els intel·lectuals dels anys 30 intentaran fer ressorgir o renéixer aquest somni mediterrani. A través de revistes com Les Cahiers du Sud, a Marsella, de Jean Ballard i Gabriel Audisio, Mirages i Les Cahiers de Barbarie, a Tunis, amb Armand Guibert, i diversos grups i col·lectius que somnien posar fi al «conflicte espiritual» que oposa Orient i Occident. «L’home mediterrani ha de trobar la seva plenitud en la conjunció de les cultures, de les diverses civilitzacions», defensa Gabriel Audisio, que influencia el jove Albert Camus, a Alger, i també el filòsof i escriptor Jean Grenier, a través de les seves Inspirations méditerranéennes, mentre que Paul Valéry presideix a Niça el CUM, Centre Universitaire Méditerranéen, fundat l’any 1933, i es proposa fer de la Mediterrània «una màquina de fer civilització».[9]
Aquests intel·lectuals dels anys 30, en la seva majoria francòfons, miraran de construir ponts, esbossar retrobaments o possibles aliances entre cultures i civilitzacions, de les quals el Mediterrani és l’epicentre. Però l’auge del poder dels feixismes, les profundes desigualtats de la situació colonial, el gran tumult de la Segona Guerra Mundial, seguida pels combats aferrissats de la descolonització, posaran fi a aquest Arc, expressió d’un somni mediterrani.
&
I avui? Què en queda d’un possible somni mediterrani? En quines condicions podria reinventar-se i esdevenir un somni compartit?
La primera de les condicions és que ja no sigui un somni unilateral, un simple somni europeu que s’imagina sempre per poder donar forma al «seu» Sud. Somni d’una Europa ciutadella, presonera d’ella mateixa, tancada dins els seus odis i les seves pors.
Un somni mediterrani, del segle XXI, només pot dibuixar-se a partir d’una escriptura de la història, a parts iguals, entre les ribes del Mediterrani, seguint una «política de l’esperit que no pretengui ordenar amb fins europeus la resta del món», com subratllava l’intel·lectual alemany Wolf Lepenies,[10] a les seves lliçons al Collège de France.
Final de partida per a qualsevol visió vertical, descendent o unilateral de la Mediterrània, definida massa sovint com una simple «perifèria d’Europa». La Mediterrània és un món de ple dret, que segueix el seu propi ritme, té el seu propi alè i esbossa el seu propi horitzó històric, l’objectiu de la qual s’inscriu en un cercle obert sobre el més enllà, que mai no es tanca sobre ell mateix…
Un somni mediterrani, que contràriament als discursos dels especialistes de realpolitik, no és el fantasma d’un món finalment reconciliat ni tampoc un miratge nascut d’un diàleg fictici entre cultures i civilitzacions.[11]
Un somni mediterrani, del segle XXI, que mira més de cara la tragèdia i els malsons de la nostra època, començant pel genocidi en curs, a Palestina, les dinàmiques de guerres i de confrontacions de tot tipus que són davant dels nostre ulls, sense oblidar mai aquesta «mort Mediterrània» que fa del nostre mar comú un nou cementiri marí per als migrants.
Un somni mediterrani, que justament no rau en consentir el desastre actual. Es desplega, al contrari, com una força que imagina, com un art de dibuixar enllaços entre les societats mediterrànies, molt més connectades entre elles del que es pensa.
Un somni mediterrani, fet d’integració territorial i de connectivitats, que no sigui només una ruta del món per als navilis i els intercanvis mercantils, sinó entre els homes i les dones d’aquest món, que tenen tant a aprendre els uns de les altres.
Com va escriure tan encertadament Jean Giono, en un text lluminós:[12] «No és per sobre d’aquest mar que es van fer els intercanvis, és amb l’ajuda d’aquest mar. Poseu en comptes un continent, i res de Grècia no hauria passat a Aràbia, res d’Aràbia no hauria passat a Espanya, res de l’Orient no hauria passat a la Provença, res de Roma a Tunis. Però sobre aquesta aigua, des de fa mil·lennis, els homicidis i l’amor s’intercanvien i s’hi estableix un ordre específicament mediterrani».
Un somni mediterrani, que sap assignar tot el seu lloc a les joves generacions, àmpliament majoritàries a les ribes sud i est del Mediterrani, i que ja no poden més amb l’immobilisme polític autoritari i l’estatus quo social que se’ls imposa.
Un somni mediterrani, que sap viure plenament amb la tragèdia i desafiar els abismes, per no naufragar mai en els malsons que hi ha davant nostre.
Un somni mediterrani, finalment compartit, pel fet de saber inventar el futur, rebutjar el retorn o la revenja dels imperis, que busquen imposar la gramàtica reductora de les seves forces i per tant no renunciar mai al gust de la llibertat.
Un somni mediterrani, que inspiri i dibuixi nous horitzons i aconsegueixi definir tot un món en comú davant els grans reptes ecològics de la nostra època. El món s’escalfa, i la Mediterrània encara més! Les onades d’incendis que cada estiu assolen els nostres territoris hi són per recordar-nos contínuament que la Mediterrània és un món fràgil, i que és realment l’hora d’aprendre a protegir aquest món comú que tenim a les nostres mans.
Un somni mediterrani, que no té res de retrògrad o de nostàlgic, sinó que sap defensar i fer viure les seves maneres de viure, el seu i els seus estils de vida, a la mediterrània, i es nodreix encara més de tota la saba de les arts i de la creació. La Mediterrània creadora[13] no és un mite o una il·lusió enganyosa.
Les escenes artístiques contemporànies del món mediterrani són vives i fèrtils, s’imposen ara a nivell internacional. Testimonien el revers del desastre. Per què no construir a partir d’aquest fons comú, veritable salva de futur?
Un somni mediterrani viu en nosaltres, entre nosaltres, persisteix una vegada rere una altra, davant la guerra, l’horitzó d’altres mons possibles.
Aquí rau sens dubte aquesta força que deixa l’estela que cerquem.
Thierry Fabre, fundador dels Rencontres d’Averroès, a Marsella. Assagista, crític i comissari. Entre les seves obres podem destacar Traversées i Eloge de la pensée de midi (Actes Sud, 2007), una sèrie de llibres sobre Les représentations de la Méditerranée, i nombrosos textos, articles i catàlegs dedicats al món mediterrani. Recentment ha publicat Faut-il brûler Averroès ? Ce qui nous arrive (Editions Riveneuve, 2025).
[1] Vegeu principalment, Religions traversées, sota la direcció de Dionigi Albera, París, Actes Sud/MMSH, 2009, i, recentment, Lampedusa, une histoire méditerranéenne, París, Seuil, 2023.
[2] Roland Barthes, Mythologies, extracte citat per Jean Lacroix, a Le Monde, 6 de maig de 1957.
[3] El concepte d’identitat narrativa mostra encara la seva fecunditat pel fet que s’aplica tant a la comunitat com a l’individu. Es pot parlar de la ipseïtat d’una comunitat, com acabem de parlar de la d’un subjecte individual: individu i comunitat es constitueixen en una única identitat rebent aquests relats que es converteixen tant per l’un com per l’altra en la seva història afectiva. A P. Ricœur, Anthologie. Textes choisis par Michaël Foessel et Fabien Lamouche, París, Points Seuil, 2007, p. 232.
[4] P. Matvejevitch, Breviari mediterrani, Barcelona, LaBreu Edicions, 2025.
[5] V. Hugo, Le Promontoire du Songe, París, Gallimard, l’Imaginaire, 2012.
[6] E. Temime, Un rêve méditerranéen, París, Actes-Sud, Bleu, 2002.
[7] Vegeu E. González Calleja, “La Méditerranée espagnole”, a Les représentations de la Méditerranée, París, Maisonneuve et Larose, 2000.
[8] J. Goytisolo, Aproximaciones de Gaudí en Capadocia, Madrid, Narrativa Mondadori, 1990.
[9] Vegeu T. Fabre, “La Méditerranée française”, a Les représentations de la Méditerranée, París, Maisonneuve et Larose, 2000, pp. 84-85.
[10] W. Lepenies, Qu’est-ce qu’un intellectuel européen ?, París, Seuil, 2007, p. 40.
[11] R. Debray, Un mythe contemporain : le dialogue des civilisations, París, CNRS Editions, 2007.
[12] J. Giono, “La Méditerranée” (1959), dins del recull Provence, París, Gallimard, 1993, p. 252.
[13] La Méditerranée créatrice, sota la direcció de Thierry Fabre, París, Editions de l’Aube, 1994.