La meva relació amb la Mediterrània va ser en primer lloc carnal, inconscient, no teoritzada. No me’n vaig adonar fins que vaig deixar aquest mar i els països i els pobles que l’envolten. Una vegada fora, mentre anava a la descoberta d’altres horitzons i maneres de viure, ho vaig entendre: la Mediterrània és abans que res una manera de ser al món. Els mediterranis, sigui quin sigui el país d’on vinguin, es reconeixen instintivament en similituds culturals i de comportaments, o millor dit de temperaments. Serà que el sol ens afaiçona a la seva imatge, que ens fa adés lluminosos i encisadors, adés destructors, envers nosaltres mateixos primer de tot? Serà que les taronges, els préssecs i la dolçor del seu suc a les nostres boques impregnen els nostres ulls d’un dolor tendre i ensenyen a les nostres mans el valor de compartir? Serà que les privacions i la fam, de vegades, l’aspror dels nostres països, de les nostres institucions, el desori mediterrani,ens ensenyen la solidaritat, el fet de no esperar res dels funcionaris, la necessitat d’espavilar-nos, amb i contra tot, contra tots?

Però heus ací que ja estic en la mistificació del que seria l’ànima mediterrània. Existeix sense més? No és una construcció nostàlgica d’aquells que marxen contra aquells que es queden i els paisatges d’un altre temps? O, com en un mirall, un imaginari d’aquells que es queden, refractaris inconscients a tot canvi aportat per aquells que van marxar, la relació dels quals amb el món s’ha vist inevitablement modificada? La Mediterrània és abans que res un moviment. Marxar. Tornar. Marxar de nou. Obligació de deixar la seva terra o ganes d’anar a un altre lloc, d’un futur millor, fuita o voluntat, és sempre, en les nostres vides mediterrànies, sigui quin sigui el país, la llengua, la religió, l’època, una història de partida i d’arribada. Això pot passar al llarg d’una vida, de vàries generacions, d’una nació. La Mediterrània és complexa a causa d’aquestes barreges, i lliure gràcies a les seves mirades sempre dirigides cap a l’horitzó. Aquest mar a escala de les persones, adés tomba adés llegenda, continua sent potser un món on les identitats són cada vegada més fixes, on cadascú es replega en la seva comunitat, una esperança i alhora un cementiri perquè planteja la pregunta: què és la humanitat?

Però heus ací que ja estic en la mistificació del que seria l’ànima mediterrània. Existeix sense més?

Lluny de les teories i les xifres, de les filosofies o de les estratègies abstractes i fredes, aquest mar ens crida a salvar l’Altre o a deixar que s’ofegui. A definir-nos, també, respecte a ell: qui és l’Altre? Un rostre, una mirada diferent? Però en aquestes terres mediterrànies on fins i tot els rostres es confonen, mateixos rissos negres, mateixes pells i colors d’ulls, com estar segurs de les nostres diferències? Bressolats per les històries de conquestes i d’invasions, vestigis presents a les nostres venes i a les nostres pedres, plens de contes de les nostres infanteses que recorden alhora l’Orient i l’Occident, el Nord i el Sud… sí, com estar segurs que l’estranger —el que es designa tan fàcilment com l’enemic— no és un familiar meu, no és el meu avantpassat, el meu fill?

Carai amb la Mediterrània. Lliure de qualsevol ancoratge, indiferent a les fronteres que els homes sempre han volgut traçar. N’hi ha prou amb remuntar-se en el temps per adonar-nos que un marroquí, un espanyol o un italià d’avui era, ahir, romà, andalús, àrab, jueu, normand. Que l’enemic de mirada absent era ahir el meu germà i serà demà el meu amant.

Carai amb la Mediterrània. I aquesta barreja és la nostra sort, tot i que cal ser-ne conscients. Potser aquí rau la dificultat del segle en què vivim, i la responsabilitat dels artistes del nostre temps. La nostra època ens prohibeix fer com si no veiéssim res, perquè patim el retorn dels nacionalismes exacerbats, el dels comunitarismes religiosos radicalitzats i polititzats, la tendència al replegament i al rebuig a l’estranger que es considera portador de tots els mals.  

Sembla que la Història no ens ensenyi res.

Boc expiatori. Caper emissarius. «El boc enviat a fora.» El sacrificat que carreguem amb tots els nostres pecats i que expulsem al desert. O que deixem que es negui al mar, el nostre bonic Mediterrani. És tres quarts del mateix. Del semblant al mateix. Els mites tenen una vida llarga!

Però qui és aquest Altre, aquell a qui s’envia a una mort segura? Potser és l’única pregunta digna d’un mite mediterrani que cal construir, o més aviat deconstruir.

Però qui és aquest Altre, aquell a qui s’envia a una mort segura? Potser és l’única pregunta digna d’un mite mediterrani que cal construir, o més aviat deconstruir. Perquè l’essència mateixa del mar Mediterrani és el moviment, ja que la seva joventut el viu o el somnia cada dia, ja que els nostres pares massa sovint han marxat sense res per oferir-nos un futur millor, i de vegades somnien tornar per morir a prop del mar o en aquesta terra on l’ocre i el blanc estan tan presents que ens envaeixen, ja que en nosaltres s’escola aquest suc de préssec, de taronja sanguina, on el dolor i la sal mediterranis continuen vius malgrat la distància, ja que als nostres rostres, més enllà de les nostres religions i de les nostres suposades pertinences, es troben els mateixos trets, els mateixos riures i les mateixes llàgrimes, deconstruïm aquests murs que ens separen els uns dels altres, aquestes creences que fan del germà l’enemic. El compromís de l’artista mediterrani rau ara potser simplement en el requeriment de ser lliure, de qualsevol frontera, de qualsevol dogal, de qualsevol suposada comunitat. Soc escriptora. Soc mediterrània. Soc escriptora mediterrània. I l’horitzó que dono a la meva escriptura és un horitzó mediterrani, que res no obstaculitza, habitat pel gust de la sal i del mar, el de la mel i la dolçor del riure de la meva iaia que m’ensenyava, alhora, dues llengües que aparentment no tenen res en comú.

Carai amb la Mediterrània. És en aquesta barreja de suposats contraris que rau la nostra oportunitat. Duem en nosaltres la memòria dels triomfs efímers dels uns i després dels altres. Duem en nosaltres aquesta barreja, aquesta complexitat que se’ns ofereix en el moment de néixer, únic mite digne de ser posat en relleu, per retrobar, o descobrir l’Altre en nosaltres i, d’aquesta manera, la nostra humanitat.