Entre el Caire i Màlaga, la cineasta Amal Ramsis parla de cinema, política i resistència cultural. Fundadora de la BWFC, reivindica un cinema lliure, col·lectiu i allunyat de les lògiques de poder que dominen la indústria audiovisual.

«Podria fer una pel·lícula sobre algú privilegiat, però no sé com sent. Jo pertanyo a l’altre costat»

Introducció

Amal Ramsis (El Caire, 1972) ens rep des de casa seva, en un petit poble de Màlaga on es va instal·lar després de la pandèmia. Parlem per videotrucada. Mentre es connecta, revisa atentament alguns correus electrònics. Són els darrers serrells administratius que anuncien el nou projecte cinematogràfic que té entre mans i del qual, de moment, només ens deixa entreveure la seva intensitat. De què es tracta? Ho descobrirem una mica més al llarg de la conversa.

Ens atén amb un somriure obert i una mirada atenta, dividida entre la pantalla i aquell flux constant de missatges que no para d’arribar. És un gest que la defineix: el d’algú acostumat a observar, a registrar, a no perdre detall del que passa al seu voltant.

Avui, a mig camí entre Espanya i el seu Egipte natal, Ramsis ha construït una trajectòria que travessa geografies i llenguatges. Es va formar en Dret a la Universitat Ain Shams del Caire i en cinema a l’escola Séptima Ars de Madrid. L’any 2008 va fundar el Cairo International Women’s Film Festival i va posar en marxa la Between Women Filmmakers’ Caravan, una iniciativa que, al llarg de gairebé dues dècades, s’ha consolidat com un espai clau per a la circulació, la trobada i la formació de dones cineastes entre el món àrab, Europa i l’Amèrica Llatina.

La seva filmografia, en la qual s’inclouen títols com Only Dreams (2005), Forbidden (2011), The Trace of the Butterfly (2015) i You Come From Far Away (2018), ha estat reconeguda en festivals internacionals i dona compte d’una manera de treballar amb la càmera profundament arrelada al compromís, al territori i a l’experiència viscuda.

En aquesta conversa amable amb Amal Ramsis reflexionem, entre altres qüestions, sobre la Mediterrània com a espai de tensions i relats, sobre el paper del cinema en la construcció d’imaginaris, i sobre la necessitat urgent de continuar generant xarxes i espais per a les dones creadores i les veus alternatives. Les seves respostes, clares i allunyades del políticament correcte, mostren el seu compromís inequívoc amb el cinema social i s’articulen des d’aquella llibertat genuïna que avui gairebé només es pot trobar als marges de la indústria.

Entrevista

1. El número actual de QM gira al voltant del mite de la Mediterrània. Què significa avui la Mediterrània per a vostè? Quin seria aquest mite?

A la Mediterrània es fa evident que hi ha un sud i un nord. Un espai que es defineix com a intercultural no hauria de mostrar una diferència tan gran entre països privilegiats i altres que necessiten suport, i, tanmateix, aquesta desigualtat és molt present perquè hi predominen les relacions jerarquitzades. Parlem molt d’interculturalitat, del que ens uneix, que la Mediterrània és un “llac petit”, però a la pràctica aquestes diferències es reflecteixen en molts nivells, especialment en l’econòmic. Encara que soni dur, crec que el que realment ens uneix és una quantitat d’aigua. La Mediterrània és un espai geogràfic en el qual coexistim, però no podem dir que hi hagi una cultura compartida ni una relació d’igualtat entre les dues ribes. Compartim un mar, però cada país l’entén d’una manera diferent.

Compartim un mar,
però cada país l’entén d’una manera diferent

2. Fins a quin punt creu que el cinema contribueix a construir —o a qüestionar— aquesta Mediterrània jerarquitzada i desigual que vostè defineix com una frontera?

En la indústria del cinema a la Mediterrània, la relació és força clara: l’ajuda arriba gairebé sempre dels països del nord. Aquesta és la lògica dominant. Si realment volguéssim construir una Mediterrània multicultural, seria coherent, per exemple, que moltes pel·lícules es subtitulessin en àrab. Tanmateix, les pel·lícules europees se subtitulen generalment a l’anglès, però no a l’àrab. D’alguna manera, nosaltres quedem relegats a una posició de consumidors de cultura. Al nord es produeix i al sud rebem i consumim. No és una relació equitativa. A més, en l’àmbit del cinema, moltes vegades hem de passar pel nord de la Mediterrània per poder fins i tot conèixer-nos entre nosaltres. Sembla que primer hem d’arribar al mercat europeu perquè la nostra indústria sigui reconeguda. Precisament per això va sorgir la Caravan, com un intent de deconstruir aquesta estructura tan desigual.

3. Parli’ns de la Between Women Filmmakers’ Caravan, un projecte que va néixer el 2008 i que ja s’acosta als vint anys d’existència. Com ha evolucionat el projecte? Està satisfeta amb el camí recorregut?

Mai no vam pensar que arribaríem als vint anys. És un projecte que no té cap suport estatal a Egipte. Cap. La subvenció més important que tenim prové de la Diputació Foral de Biscaia, però són ajudes anuals, així que mai no sabem si el projecte podrà continuar l’any següent. I, malgrat això, aquí continuem. Sense catifa vermella, sense grans suports, sostingudes en gran part pel treball voluntari de tot l’equip… i gairebé han passat vint anys. Això, sens dubte, ens fa sentir molt orgulloses. A més, en els darrers anys la Caravan ha evolucionat cap a una cosa més col·lectiva. S’ha convertit en un projecte compartit entre un grup de dones egípcies i libaneses que treballem conjuntament, no només a la Caravan, sinó també en la promoció de les nostres pròpies pel·lícules. Així va néixer el col·lectiu Ma’an (“juntes”, en àrab). El vam formar a partir de les participants dels tallers documentals que vam organitzar el 2019, i ara estem desenvolupant quatre documentals de manera col·lectiva. Som 21 dones treballant plegades. Continuem explorant altres formes de producció, allunyades del model tradicional, que depèn d’un productor que “cau del cel” —o que mai arriba— i del qual sembla dependre-ho tot. Nosaltres volíem trencar amb aquesta lògica i construir un model propi, més autònom. És també una manera de tenir una veu més lliure, més rebel, que no respongui a les representacions estereotipades de les dones àrabs.

Hem creat un col·lectiu de dones que treballen
entre elles sense competència, de manera solidària,
trencant amb la lògica competitiva que domina el mercat.

4. Més enllà d’aquest gir tan important cap al col·lectiu, el mateix concepte de “caravana” suggereix una idea de moviment, de xarxa i de comunitat. Continua significat el mateix per a vostè avui dia?

La caravana continua tenint molt a veure amb crear vincles entre dones per trobar-nos, dialogar i descobrir quins són els nostres interessos comuns. Ens permet veure el món a través dels nostres propis ulls. Al principi pensàvem la caravana sobretot com a cicles itinerants: un projecte en moviment, que viatjava, que permetia generar xarxes i compartir experiències. Però en aquells primers anys mai no vam imaginar que acabaríem desenvolupant també una forma alternativa de producció col·lectiva.

Amb el temps, i gairebé sense adonar-nos-en, aquest model va anar emergint, sobretot a Egipte i en altres països àrabs. La dinàmica de la Caravan va facilitar que més dones volguessin sumar-se al projecte. Els nostres tallers es basen en el treball solidari entre elles, i el més interessant és que, quan acaben, moltes continuen treballant plegades. Per a mi, aquest és el significat més important del projecte: haver contribuït a crear un col·lectiu de dones que poden treballar entre elles sense competència, de manera solidària, trencant amb la lògica competitiva que domina el mercat.

5. Com és ser dona i dedicar-se al cinema al món àrab? Creu que realment es reconeix la feina de les dones cineastes?

A vegades ens han preguntat: “Però és que hi ha realitzadores àrabs?”. I la resposta és molt clara: sí, som moltes. De fet, moltes de les pel·lícules àrabs que arriben als grans festivals estan dirigides per dones. En països com el Líban, per exemple, estem veient en els darrers anys un autèntic boom de realitzadores, especialment en l’àmbit del documental. El mateix passa a Tunísia. A la darrera Berlinale, la majoria de les pel·lícules àrabs seleccionades estaven dirigides per dones, i fins i tot el premi al millor curtmetratge va ser per a una directora libanesa (Yawman Ma Walad, Someday a Child). Això demostra que existeix un esperit, una energia creativa molt forta. El problema és que moltes vegades no es coneix la nostra feina, perquè les dones àrabs continuen sent representades des de fora com a víctimes, com a figures passives associades a certs estereotips.

Per això és tan important visibilitzar les cineastes que tenen una veu pròpia i que són reconegudes als seus propis països. Un cas molt clar és el de Kaouther Ben Hania (La veu de Hind Rajab). Mai no hauria arribat als Oscars si a Tunísia no fos ja considerada una de les cineastes més importants. Part de la nostra feina consisteix precisament en això: donar a conèixer les dones que han contribuït a construir la indústria cinematogràfica en els nostres contextos. Perquè hi han estat des del principi. A Egipte, per exemple, la primera productora de la indústria va ser una dona (Aziza Amir, 1901-1952).

6. I per a vostè, com ha estat? Com ha estat la seva experiència personal i el desenvolupament del seu procés creatiu com a directora?

La meva experiència ha estat una mica diferent, perquè normalment treballo als marges de la indústria. Intento no entrar en dinàmiques de producció massa institucionals. En l’àmbit del documental, almenys, això encara és possible. De fet, els documentals que he fet fins ara no han tingut productor. Sempre he intentat treballar d’una manera lliure, tant en relació amb la censura com amb el meu propi pensament. Per a mi, el cinema és un espai segur, gairebé com escriure a casa meva. Per això procuro fer projectes que no requereixin grans pressupostos, treballar d’una manera artesanal. És una forma de mantenir la meva llibertat i de no dependre de les regles del mercat o de les lògiques de la indústria.

7. Les seves pel·lícules acostumen a travessar temàtiques socials i a donar veu als herois quotidians. Es considera una cineasta activista?

No sé si em definiria exactament com una cineasta activista. Jo no decideixo les històries que he d’explicar d’una manera estratègica. Més aviat sorgeixen de la meva pertinença a una realitat, a una gent, a un context. Sí que em considero una persona compromesa amb la seva societat. Fa molts anys vaig ser molt activa políticament. Avui no ho expressaria de la mateixa manera, però continuo sentint que tinc un paper, especialment en relació amb les generacions més joves. Les idees que treballo no neixen d’una elecció conscient, sinó d’aquesta proximitat, d’aquesta pertinença. Podria fer una pel·lícula sobre algú privilegiat, però no sé com sent, no és el meu lloc. Jo pertanyo a l’altre costat. En aquest sentit, tant el meu cinema com la feina que fem amb la Caravan —donant suport a altres dones cineastes— tenen una dimensió política. No necessàriament des del discurs explícit, sinó des de la pràctica i des del compromís.

8. Quins projectes té ara entre mans? Què és el pròxim que veurem d’Amal Ramsis?

Ara mateix estic fent un nou documental i, al mateix temps, treballo en la meva primera pel·lícula de ficció. És un procés diferent, perquè en la ficció les regles del joc són unes altres. Després de molts anys, he assumit que una pel·lícula no canviarà el món. El més important per a mi és respectar-me a mi mateixa. No estic disposada a acceptar-ho tot només per fer una pel·lícula. Ara puc permetre’m posar límits perquè tinc més experiència i conec molt bé les línies vermelles que no vull travessar.

Després de molts anys,
he assumit que una pel·lícula no canviarà el món.
El més important per a mi és respectar-me a mi mateixa.

Per a les generacions més joves és més difícil, perquè el mercat et pot absorbir molt ràpidament. Si no ets molt conscient des del principi, la idea de la fama o d’estar en grans festivals et pot fer perdre el nord. En el meu cas, ara puc plantejar-me aquest pas cap a la ficció també perquè no ho faig sola. Em sento acompanyada pel grup de dones que hem format; una de les productores i la directora de fotografia formen part del col·lectiu. Totes compartim una manera d’entendre el cinema que ens permet construir el projecte des dels nostres propis principis.

9. Per què ha considerat necessari utilitzar la ficció per explicar aquesta nova història?

Crec que les pel·lícules, quan neixen com a idees, ja porten dins seu el seu propi llenguatge. No és que jo decideixi primer si faré una ficció o un documental. És la mateixa història la que ho demana. Les imatges que imagino, la manera com es construeixen els personatges… tot això ja conté la seva pròpia forma. En aquest cas, el projecte va sorgir com una ficció des del principi. Ara el projecte és en bones mans i es troba en fase de recerca de finançament, mentre jo continuo treballant paral·lelament en el documental.

10. Encara que potser no ens en pugui avançar massa, què ens podria explicar d’aquests dos projectes? Quines temàtiques tractaran?

La ficció gira al voltant de la idea de no caure en trampes. Com a dones, com a éssers humans, estem constantment envoltades de trampes, moltes vegades invisibles i fins i tot socialment acceptades, però que van en contra del que realment pensem o sentim. La història explica la vida d’un grup de dones que decideixen fer volar coloms al Caire. A Egipte, la gestió dels colomers ha estat tradicionalment un espai masculí. Mai no hi havia hagut dones que ho fessin. La pel·lícula explora com aquestes dones intenten trencar aquesta barrera i entrar en aquest espai masculí. Però al mateix temps hi ha una contradicció. Elles fan volar els coloms, però volen que tornin al seu niu… i, d’alguna manera, això també es converteix en una trampa.

Pel que fa al documental, també està relacionat amb el Caire. Se centra en els joves que recorren la ciutat en bicicleta, amb una enorme cistella de pa sobre el cap, circulant a contracorrent del trànsit per distribuir-lo. És la història d’un d’aquests venedors, d’un dia de la seva vida, avançant literalment contra corrent. No puc explicar gaire més per ara.