En el marc de la nostra col·laboració amb el Festival Barcelona Poesia, celebrem la veu única de la poeta maltesa Elizabeth Grech. A través dels seus poemes, convidem els lectors i les lectores a submergir-se en una Mediterrània íntima, vibrant i en constant transformació.

Nascuda a Malta, Elizabeth Grech és poeta, escriptora i traductora. La seva obra entrellaça mar, terra i cultures, guiant els lectors envers un espai on l’amor, la memòria i la resistència es reescriuen constantment. Aquest recorregut poètic ens porta per una Mediterrània simbòlica i encarnada, on el mite es fon amb l’experiència. Des de l’evocació d’allò femení i allò sagrat, passant pel desig, la pèrdua, l’amistat o l’exili, fins a la resiliència, la memòria sensorial i l’alliberament final, Elizabeth Grech ens convida a habitar una Mediterrània total: afectiva i política, íntima i col·lectiva, corporal i mítica. Un mar que abraça, que fa mal i que transforma.

DEESES¹

Comencem amb una invocació a les antigues deesses mediterrànies, figures de poder i de saviesa que encara habiten els paisatges i els imaginaris de la regió. Una força ancestral, femenina i creadora, obre el camí.

Em dissolc en la fosca dels teus ulls
i dels meus ulls floreixen roses.
Saps que ho se bé,
que fas veure que no,
no passa res.
Et veig captivat
però abatut,
gires la cara lluny de mi
perquè saps bé qui soc:
saps que jo vinc
de la costelles de les dees
de la pedra que engendrà
la dama dorment.
I sé que saps també
que un dia et banyaràs
a la mar calma del meu pit.

MIRALL

La identitat es transforma davant del reflex. Com la Mediterrània, territori de canvis, aquest poema ens parla de metamorfosis i d’empremtes, de com ens tornem altres sense deixar de ser nosaltres.

Miro el
mirall
i
en lloc
de mi et
veig
a tu,
que em somrius.
Giro el
cap
i
veig
un papalló
reposant-me
tranquil
a l’espatlla.

MAGRANA

Símbol d’allò ocult, la magrana enclou bellesa i misteri. Cada capa revela una saviesa antiga, com els secrets que bateguen al cor de la Mediterrània.

Vas obrir la magrana com dubtant,
la vas pelar curosament
i vas tastar els robins
incrustats a cada capa de pell groga.
Ho puc entendre:
no tothom s’atreveix
a embrutar-se les mans
amb la tinta vinosa
que deixes entres els dits, magrana.
Cada fruit té el seu tresor,
pro no tothom sap com collir-lo.

RAMAL·LAH

Aquí, el desig i la geografia xoquen. Ramala encarna una Mediterrània política i esqueixada, on l’amor resisteix entre murs, fronteres i exilis. Un mite modern de separació i tendresa.

Si pogués
et donaria el cor sencer,
però ja l’ha donat gairebé tot.
Si pogués,
deixaria el cel de plom
i vindria a tastar amb tu
l’ametlla amarga de Palestina,
passaria amb tu els controls,
i t’entraria endins dels ulls
i s’hi perdria,
fins que la trobessis encallada
en el teu cor.

ILLES

Després de la fractura, la cerca d’unió. Les illes es tornen metàfora de cossos i territoris que anhelen retrobar-se, en un mar que separa però també connecta.

Endú-te’m, sí,
per planxar les arrugues
i recosir els estrips
d’aquesta mar Mediterrània.
Si és que hi ha lloc per mi,
deixa que em fongui
per entre les arrugues
de la teva pell.
I deixa’m enfilar
un collar de llorer
suspès
de la meva illa a la teva.
Vine,
recolza el cap aquí,
aquí a l’espatlla,
deixa que els pensaments se’t perdin
en l’aroma de cedre
d’aquestes trenes
que m’has fet als cabells.

AMIGA MEVA

L’amistat, com la Mediterrània, és vincle emocional que perdura més enllà de la distància. Aquest poema celebra la intimidat i els sentits compartits, fins i tot en l’absència.

Quan em parles
els colors s’apaivaguen,
i veig tot de plomes
bressolades pel vent,
i les flors del taronger
s’obren,
desprenen
el seu perfum embriagador,
i veig les gotes de pluja
que regalimen per la pell
de vellut de les roses,
i el sol rutila
en l’estesa d’estiu del mar,
la vida que floreix
anunciant una altra primavera.

Sento la teva veu
com un rumor llunyà
i em perdo en les arrugues del teu rostre
mentre jugues amb els anells
que adornen els teus dits delicats.

LLUERNA

Renéixer des de la ferida: com els mites de regeneració que recorren la Mediterrània, aquest poema ens parla de resiliència, d’aquesta llum que persisteix fins i tot en la foscor més densa.

Vull que se sàpiga
que el dia que la ira dels teus mots
em va colpir
també es va estendre un núvol gris
a la meva ànima,
i em vas rompre els pensaments,
i em vas ferir la pell
a cada capa,
i em vas fer a miques la columna
vèrtebra a vèrtebra.

Però no et facis il·lusions:
com la lluerna, la meva ànima
tremolarà
fins que el meu cos desfet
neixi de nou
en l’estesa d’un núvol blanc.

Ocell

El desig no sempre reté. La Mediterrània, mar de migracions i memòries, esdevé aquí bressol de llibertat: acull, bressa, deixa volar.

Que tu ets l’ocell
dels espadats inermes,
i la mar meva,
amb totes les onades enfurides,
no et sap domar
i encara menys tenir-te
lligat aquí,
lligat a mi.
Que les meves onades
no poden sinó veure’t
planejant ben amunt
en cercles d’infinit.

Blau

Color d’aigua, de cel, de mirada materna. El blau esdevé herència emocional, la presència suau i constant que vincula paisatge i memòria.

M’encanta el blau,
mareta.
El blau del cel, del mar,
el blau trist i apagat
i impertinent
del negre dels teus ulls.

Mar

Tanquem el recorregut on tot comença: al mar. No com a simple escenari, sinó com a cos viu que consola i transforma. Submergir-s’hi és entregar-se a un origen antic, renéixer amb ales. La Mediterrània, com a mite, és sempre possibilitat de vol.

Submergeixo els dits dels peus en tu
i tu
m’esbandeixes els pensaments
i m’eixugues les llàgrimes.
Deixo que em bressolis
i em neixen
ales
a l’esquena.

 ¹Versions catalanes de Maria-Arboç Terrades