Mentre l’audiovisual canvia a tota velocitat, una caravana de cineastes fa gairebé 20 anys que obre camins alternatius per al cinema fet per dones al món àrab. La BWFC és una història de resistència i comunitat des dels marges.

En aquests temps convulsos, en què les imatges llisquen vertiginosament sota el mantra de l’scroll infinit; en què les plataformes de streaming han canviat per sempre la manera com consumim continguts audiovisuals; en què la irrupció dels nous —o potser ja no tan nous— formats digitals ha democratitzat, i potser individualitzat, l’ús de la càmera; i en què la intel·ligència artificial avança cap a nosaltres com una locomotora desbocada disposada a fer saltar pels aires la proporció àuria que sosté el setè art… es veu a la llunyania, allà al sud, una caravana de dones cineastes aixecant polseguera.

És la Between Women Filmmakers’ Caravan (BWFC). Un projecte avui ja consolidat després de gairebé vint anys de trajectòria, que s’ha convertit en un espai nòmada de resistència i llibertat creativa. La seva intenció primigènia no va ser només desenvolupar un projecte cultural innovador, sinó també plantejar una aposta política capaç d’impulsar el cinema creat per dones arreu del món, però molt especialment als països àrabs.

Lluny dels grans festivals i de les lògiques industrials dominants, la BWFC proposa un desplaçament tant geogràfic com simbòlic. El seu objectiu no es limita a difondre obres dirigides per dones, sinó que busca generar circuits alternatius d’exhibició, producció i formació que permetin l’aparició de noves veus en contextos on les oportunitats continuen essent escasses.

L’ORIGEN: UNA NECESSITAT COMPARTIDA

El naixement de la Caravan respon a una constatació clara: la manca d’espais accessibles i sostinguts perquè les dones cineastes puguin mostrar la seva feina, especialment en contextos com el món àrab, on les condicions de producció i circulació cultural continuen presentant importants desafiaments i sostres de vidre. El mateix nom evoca la idea de desplaçament, de trànsit entre territoris, però també la d’una comunitat itinerant.

Tot parteix d’una idea de la cineasta egípcia Amal Ramsis (El Caire, 1972). L’any 2008, amb l’ajuda d’altres dones, el motor de la BWFC es posa en marxa per primera vegada al Caire, el seu punt de partida. “Volíem deconstruir estructures que no eren igualitàries. Teixir xarxes d’intercanvi entre dones creadores de manera directa, sense la necessitat de passar pel Nord. Sempre busquem el Nord com una brúixola, però ens podem orientar cap a altres direccions”, explica la directora egípcia, en relació amb les dinàmiques pròpies de la indústria cinematogràfica, que acostumen a situar els països privilegiats al centre i a expulsar la resta cap a la perifèria.

En aquell moment no existia cap iniciativa similar al món àrab. No hi havia cap plataforma ni festival de cinema de dones, fet per dones. Sí que n’hi havia sobre dones, però, tal com remarca Amal, “nosaltres no som un objecte, som les creadores de les nostres obres i de les nostres veus”. En aquest sentit, Ramsis destaca la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona (MIFDB) un exemple inspirador que va servir de model per a la Caravan. De fet, dues pel·lícules de la seva selecció es van presentar en aquella primera edició inaugural al Caire.

UNA GEOGRAFIA EXPANDIDA: DEL MÓN ÀRAB A L’AMÈRICA LLATINA

Tot i que el seu origen se situa a Egipte, la BWFC ha anat teixint amb el temps una xarxa que transcendeix fronteres. Les seves activitats s’han desplegat en diferents països del món àrab, però també a Europa i a l’Amèrica Llatina, configurant un espai transnacional d’intercanvi i circulació d’experiències. La primera ruta de la Caravan ja va néixer amb una mirada de llarg recorregut. Portava el nom de Caravana de cinema àrab-iberoamericà realitzat per dones. “Quan vam crear la Caravan ens vam adonar que entre els països àrabs i els llatinoamericans tenim moltes coses en comú a nivell econòmic i social; compartim conflictes similars”, explica la cineasta egípcia.

Aquesta dimensió internacional no respon a una lògica d’expansió, sinó que forma part del nucli conceptual del projecte. La Caravan s’entén com un pont entre contextos diversos, on les cineastes poden compartir problemàtiques, estratègies i llenguatges cinematogràfics. En aquest diàleg emergeixen tant les especificitats locals com les ressonàncies comunes, generant una comprensió més complexa de les condicions en què es produeix el cinema fet per dones.

El vincle amb l’Amèrica Llatina, en particular, és especialment significatiu. Més enllà de les diferències culturals i geogràfiques, existeixen paral·lelismes evidents en termes de desigualtat estructural, accés als recursos i lluites per la representació.

MÉS ENLLÀ DE L’EXHIBICIÓ: FORMACIÓ I ACOMPANYAMENT

Un dels elements que distingeix la Caravan és la seva aposta per un enfocament integral. A diferència d’altres iniciatives centrades exclusivament en la difusió, el projecte incorpora de manera central la formació i l’acompanyament de noves cineastes. A través de tallers, assessoraments i processos de mentoria, es fomenta el desenvolupament d’una nova generació de directores que no només adquireixen eines tècniques, sinó que també s’insereixen en una xarxa de suport i col·laboració.

Aquest èmfasi en la formació no és casual. Respon a la consciència que les desigualtats en l’àmbit audiovisual no es limiten a l’accés a l’exhibició, sinó que travessen totes les fases del procés creatiu: des de l’escriptura fins a la producció, passant pel finançament i la distribució. Intervenir en aquests diferents nivells implica, per tant, una estratègia a llarg termini orientada a transformar l’ecosistema en el seu conjunt. “Tots els nostres tallers són gratuïts. Donem suport, sobretot, a les dones que tenen talent i volen fer cinema, que tenen idees, però no disposen dels recursos necessaris”, explica Ramsis, en referència al programa formatiu Documental Creatiu que la Caravan ofereix durant un any i que se centra en tot el procés de creació cinematogràfica fins a culminar amb la producció d’un curtmetratge. “Només al Caire rebem més de 300 sol·licituds cada any, de les quals només en seleccionem vuit”, conclou.

En aquest sentit, la Caravan proposa un model de producció que s’allunya de les dinàmiques competitives tradicionals per apostar per lògiques més col·laboratives. Compartir recursos, coneixements i contactes es converteix en una manera de contrarestar les barreres estructurals, alhora que es construeixen vincles duradors entre les participants. Perquè, com explica Amal Ramsis, “les dones amb qui treballem donen i reben, aprenen, però també tenen molt a aportar a les seves companyes”.

LA RUTA DE LA CARAVAN: PASSAT, PRESENT I FUTUR

Des del seu naixement el 2008, el projecte acumula ja un llarg recorregut. L’any 2013 es va convertir en el Festival Internacional de Cinema Realitzat per Dones del Caire. De projectar 15 pel·lícules en els seus inicis, el 2018 va arribar a exhibir-ne 85 en cinc sales de cinema de la capital egípcia. A partir d’aquell moment, però, el festival es va aturar en sec a causa de l’enduriment de la censura per part del govern d’Abdelfatah al-Sisi. Després va arribar la pandèmia de la COVID-19, però tampoc això va ser suficient per aturar l’avanç d’una caravana de dones cineastes acostumades als terrenys pedregosos i a continuar el viatge malgrat les dificultats. Les projeccions van continuar en format en línia i, des de l’any passat, el projecte ha tornat a l’espai físic a través d’una sala de cinema del Caire on es projecta de manera regular una pel·lícula cada dos mesos, amb molt bona acollida per part del públic.

TAvui la Caravan és més viva que mai i s’estén a través de múltiples ramificacions. Té parades confirmades a Amsterdam i Bilbao (totes dues aquest maig), Granada, el Líban i diverses ciutats del Delta i del nord d’Egipte. I no seran les úniques. Cada any se seleccionen vint pel·lícules d’una gran qualitat, produïdes durant els dos darrers anys, i els espais que les acullen escullen aquelles que millor s’adapten a les seves programacions.

A més, la BWFC impulsa noves activitats que aquest 2026 volen consolidar-se després de la seva irrupció en l’edició anterior. Són espais d’intercanvi i aprenentatge; potser l’aliatge d’elements d’on neix el combustible que impulsa la Caravan sempre cap endavant.

Una d’aquestes iniciatives és el programa de consultoria Between Filmmakers Lab, que per primera vegada també s’adreça a homes. L’objectiu és obrir espais de diàleg on realitzadors amb projectes en fase inicial, de producció o de muntatge puguin contrastar punts de vista amb especialistes dones per incorporar una mirada amb perspectiva de gènere a les seves pel·lícules. “Oferim un espai per parlar en veu alta i debatre idees entre iguals”, explica Ramsis. Cada any s’obren tres convocatòries al món àrab, que reben al voltant de 250 sol·licituds. Només tres projectes són seleccionats. Fins ara, l’experiència amb directors marroquins, sirians i sudanesos ha estat molt positiva. La vuitena convocatòria del programa ja està oberta fins al pròxim 5 de juny.

L’altra iniciativa, que també suma un any de vida, està pensada per a instituts, escoles, universitats, centres culturals i espais de formació. Es tracta del Programa Educatiu, ideat perquè el professorat i el personal formador utilitzin el cinema per complementar els seus programes d’ensenyament. Aquesta iniciativa està composta per tres catàlegs de pel·lícules seleccionades al voltant de tres temàtiques: Palestina, Gènere i Resistència per la Terra. Totes les pel·lícules, com sempre, dirigides per dones. El catàleg de cinema palestí és, fins ara, el més demandat, ja que concentra el 90 % de les peticions.

UN CINEMA EN MOVIMENT: XARXES, COMUNITAT I POLÍTICA

La Between Women Filmmakers’ Caravan ha demostrat una enorme capacitat per generar comunitat. La iniciativa ha construït un teixit relacional que connecta cineastes de contextos diversos, facilitant l’intercanvi d’experiències i el suport mutu. Aquesta dimensió comunitària té també una lectura política. En un camp com l’audiovisual, on les jerarquies i les desigualtats persisteixen, la creació de xarxes horitzontals constitueix una forma de resistència. Davant la lògica de la competència, la Caravan proposa una ètica de la col·laboració que redefineix les formes de producció cultural.

A punt de complir vint anys de camí, la Caravan continua rodant. En un món on les imatges són un terreny de disputa, iniciatives com aquesta ens recorden que el cinema pot ser molt més que pur entreteniment. Des de la col·laboració, des dels marges i des d’una voluntat explícita de transformació social i cultural. “Sempre hem volgut crear un vincle entre dones cineastes; descobrir els nostres interessos comuns; veure el món a través de les seves mirades.” Aquest no és únicament un projecte sobre cinema fet per dones. És una altra manera de fer-lo. Un cinema en moviment.