L’any 1833, i des de París, Eugène Delacroix va pintar Femmes d’Alger dans leur appartement a partir d’uns dibuixos que havia esbossat al seu pas per Alger, durant un viatge al Marroc un any abans. La pintura forma part de l’etapa orientalista del pintor i reflecteix l’itinerari romàntic europeu del segle XIX, que contemplava «Orient» —entès com una unitat monolítica— com una font d’inspiració per a la renovació formal dels seus llenguatges artístics. Al quadre, Delacroix retrata quatre cossos femenins, i només un està en moviment: el d’una dona, llegida per la crítica com una minyona, que està sortint de l’habitació. A l’estança, un gineceu al qual Delacroix no va tenir accés durant el seu viatge magrebí, quedaran doncs tres dones embolcallades en acolorides teles que reposen en actitud relaxada i en silenci.
El quadre de Delacroix va inspirar la sèrie pictòrica Femmes d’Alger, que Picasso va realitzar l’any 1955, també des de França. Vint-i-cinc anys més tard, l’escriptora Assia Djebar, instal·lada des de feia temps al país gal, va voler dialogar amb Picasso i amb Delacroix per transformar la representació que ambdós pintors havien projectat del seu país natal, sobretot en relació amb les dones. Djebar va escollir la literatura en llengua francesa per donar vida a complexos personatges femenins que fan servir els seus cossos i la seva memòria per dir una Algèria que dista molt de la que encara avui perviu a bona part de l’imaginari europeu, travessat per odalisques i paisatges exòtics. En un dels relats que conformen Femmes d’Alger dans leur appartement, Anissa li diu a la seva sogra Fatima: «Només veig per a les dones àrabs una única manera de desbloquejar-ho tot: parlar, ininterrompudament d’ahir i d’avui, parlar entre nosaltres […]. Parlar entre nosaltres i mirar. Mirar fora, mirar fora dels murs i de les presons».
Les protagonistes de Djebar surten del gineceu per mirar el món que les envolta, per explicar històries de resistència, protagonitzades per dones, que normalment no formen part del relats historiogràfics hegemònics de cap de les ribes mediterrànies. L’autora recorre al francès, la llengua del colonitzador a l’Algèria on es va criar, per anomenar els silencis colonials; per nodrir una memòria oral silenciada, per desbordar la història i escriure-la d’una manera diferent. Actualment, la literatura continua sent un camp fèrtil des del qual es pot contrarestar la mirada essencialista i hermètica que la Mediterrània europea té sobre la riba sud; una mirada descrita en aquests termes per Edward W. Said al seu canònic Orientalism. Atenta als detalls, la literatura permet posar el focus en allò individual per construir col·lectivitats inclusives i diverses que incorporen els molts plecs de la història. La literatura pluralitza. En els paràgrafs següents, aquest article vol posar en primer pla escriptures contemporànies a càrrec de dones que multipliquen, sotmeten a tensió i torcen les paraules per qüestionar estereotips i narrar cossos en moviment.
Servirà com a guia «Narratives blaves i liles» —coorganitzat per l’Institut Europeu de la Mediterrània, l’Institut français de Barcelona i l’Ateneu Barcelonès—, que va sorgir l’any 2024 per llegir escriptores joves la literatura de les quals s’arrela en ambdues ribes del Mediterrani. Des d’abril de 2024, s’han celebrat tres sessions que han servit d’altaveu de les obres de Salma El Moumni, Karima Ziali, Òmnia L’Bakkali, Sara Touri el Mansouri, Zineb Mekouar i Kaoutar Harchi. Aquest conjunt d’autores desplega una literatura que adopta estils i gèneres diversos, una literatura connectada amb la genealogia literària en què s’inscriu Assia Djebar. Totes aquestes veus —que, en aquest article, recullen els ecos de moltes més— expliquen una Mediterrània plural i multipliquen els angles de lectura des dels quals podem apropar-nos a aquest espai.
Narrar l’alteritat per narrar un altre «nosaltres»
L’any 2004, Najat El Hachmi va publicar Jo també sóc catalana, un assaig en què cartografiava la seva subjectivitat híbrida —composta d’elements del seu Rif natal i de la Catalunya on es va fer adulta i des d’on va començar a escriure— i en què també instava la societat catalana a repensar les fronteres de la catalanitat. En aquest sentit, el text pot llegir-se en diàleg amb Els altres catalans, de Francesc Candel, una obra publicada l’any 1964 i que, en paraules del propi autor, «aconseguí donar un nom digne a un nombre immens d’habitants de Catalunya que fins aleshores patien una discriminació titular, a banda de la social i racial». L’any 2008, El Hachmi va escriure la presentació d’una edició especial no censurada de la influent obra de Candel. En el seu text, l’obra subratlla les similituds de la Catalunya dels anys seixanta amb la de principis del segle XXI; ambdues van fabricar la figura d’un Altre del qual distanciar-se per apuntalar la seva construcció identitària: els «xarnegos» que va retratar Candel vindrien primer, els «moros» (i sobretot les «mores»), després.
Atenta als detalls, la literatura permet posar el focus en allò individual per construir col·lectivitats inclusives i diverses que incorporen els molts plecs de la història. La literatura pluralitza
El Hachmi s’entén a si mateixa com que pertany al que ella anomena una «generació de frontera» perquè empra codis que se signifiquen a ambdues ribes del mar Mediterrani, un mar que és alhora límit, frontera. A la seva literatura, El Hachmi anomena l’alteritat a partir d’històries de vida que tenen com a protagonistes dones que, a Catalunya, estan connectades amb el Magreb. Narra els seus viatges en un català que incorpora termes rifenys, expressions en àrab; un català, doncs, que hibrida llenguatges. Una llengua que recull la diferència, que anomena una Catalunya que també és magrebina. Després de la crida, que l’autora va llançar l’any 2004, moltes i molt diverses veus han continuat fent aflorar els múltiples vincles entre el Magreb i Catalunya. Es tracta de veus que permeten pensar la frontera mediterrània des de perspectives complexes.
L’any 2022, Safia El Aaddam va publicar Hija de inmigrantes. La seva protagonista és Lunja, nascuda al si d’una família amaziga instal·lada a Catalunya. Lunja relata les penúries econòmiques a què va d’haver de fer front la seva família en territori català i, en aquest sentit, el text és una finestra a les dificultats que comporta una migració. D’altra banda, Lunja narra el racisme que va patir a diferents espais, sobretot a l’escola ,per les seves arrels amazigues. Convertida en assistent social, la protagonista observa com el racisme segueix operant sobre cossos i existències com la seva que no poden definir-se fàcilment perquè transiten en diferents espais culturals com a conseqüència d’experiències migratòries heretades. Lunja troba en l’escriptura una manera de contrarestar la simplificació sobre la qual es construeix el racisme i, com la pròpia El Aaddam, decideix compartir les seves reflexions a Internet.
Llegint la novel·la comprenem fins a quin punt el gest de Lunja i el gest de la seva creadora són importants. Quan Lunja comparteix retalls de la seva vida a Internet, reflexiona: «El text s’ha fet viral. […] De sobte, començo a connectar amb tots aquells nens i nenes i començo a imaginar que ens teníem els uns als altres en la distància […] No sabíem que el tabú de la pobreta infantil ens uniria i sanaria». La curació arriba quan es crea consciència d’una experiència (de patiment) compartida. I aquesta consciència és facilitada per l’escriptura. En el text de El Aaddam, «immigrant» es converteix en una etiqueta en què reconèixer-se i des de la qual dignificar certes existències —com va fer Candel amb el seu text.
La literatura esdevé, doncs, generadora de comunitat. I també eina de denúncia. Noor és la protagonista de Un far a tres minuts de casa, d’Òmnia l’Bakkali. És una jove que estudia Dret a Barcelona i que durant uns mesos treballarà com a passant en un bufet d’advocats de la ciutat. Noor deixa la feina després d’haver d’involucrar-se en la defensa d’un home que ha comès un delicte d’odi. Com el de Lunja, el dia a dia de Noor també està travessat per mirades i gestos racistes perquè en el seu cos i en el seu nom rau l’empremta de la migració que van emprendre els seus pares des del Marroc per instal·lar-se a Catalunya. Ella s’entén a si mateixa com a «filla de migrants» i troba en l’escriptura el mitjà per mitigar les frustracions amb què ha d’enfrontar-se en el seu present, per contestar l’odi que queda impune als tribunals. Per fer-ho, proposa una revisió de les paraules nosaltres i ells, de l’aquí i de l’allà sobre els quals se sustenta. També descús les vestidures lingüístiques del racisme. Dels seus pares, escriu que «van emigrar per immigrar, van marxar per arribar». I ella, que va néixer a Catalunya, es pregunta: «[…] però quin és, aquest lloc de retorn, si mai no he marxat?»
L’Etern retorn és el títol del primer llibre de Asmaa Aouattah, un recull de contes poblats de dones amazigues que viuen a Catalunya i que són portadores de relats ancestrals. El relat curt és també el gènere que escull Sara Touri El Mansouri per reflexionar sobre identitat, dol migratori i racisme —els universos que subtitulen el seu llibre Desenllaços. Touri El Mansouri, educadora social de professió, escull narrar històries de vida per desembullar les diferents opressions a què estan subjectes les persones que, a Catalunya, tenen llaços identitaris amb el Marroc. Sota la ploma de l’autora, la literatura es transforma en reparació i en mitjà per desdibuixar estereotips —i de la mateixa manera utilitza Míriam Hatibi l’escriptura. Hatibi insta a qui vol convertir-la en caricatura que transformi la seva lectura: Mira’m als ulls, no és tan difícil entendre’ns és el títol del seu primer llibre. La clau per desactivar els estereotips que nodreixen l’odi i el racisme és la voluntat de comprendre les realitats i les vivències que s’han assenyalat com a alienes. I perquè la literatura permet desplegar subjectivitats diverses, és també generadora d’empatia.
Narrar els vincles de la Mediterrània i del món
Al seu recull de poemes Mares migrants, publicat en castellà i en català, Fàtima Saheb reconeix i anomena l’existència de dones que van migrar a territori desconegut per relatar les moltes experiències que encobreix l’etiqueta «mare migrant». L’exercici literari és enemic de relats uniformadors, de categories hermètiques, de representacions estàtiques. Saheb ens presenta mares que, sobretot, són dones en moviment —dones que podrien formar part de l’univers d’Assia Djebar i que no tindrien lloc, doncs, a l’Algèria de Delacroix. En el pròleg al poemari, Desirée Bela-Lobedde descriu el llibre com una «una porta a la reparació que es van poder permetre entre tanta lluita». El poemari ha estat publicat per ha Jaŋde, una editorial cooperativa que va néixer a Catalunya l’any 2024 amb l’objectiu d’impulsar «les veus racialitzades o d’ascendència migrant que tenen dificultats per accedir al sector editorial a causa de la discriminació pel seu origen, raça o ètnia». Jaŋde neix per il·luminar un espai d’enunciació.
El lloc d’enunciació que Karima Ziali proposa a la seva primera novel·la no es correspon amb el jo autorial. El protagonista d’Una oración sin dios és Morad, un jove que acompanyem íntimament durant tot un dia. Un dels escenaris de la novel·la és l’aeroport de Barcelona, on treballa Morad i on troba personatges que activen en ell pensaments que tenen a veure amb el seu lloc al món —un món que parla català i castellà, i també rifeny. L’espai de trànsit que és l’aeroport tradueix la cruïlla vital en què es troba Morad: ha d’escollir què vol estudiar ara que deixa enrere l’escola. La seva passió és la filosofia, però aquesta opció ni tan sols forma part del vocabulari de la seva mare, una dona amb « mans de ferro » i « pell de gessamí » que voldria que el seu fill s’encaminés cap a alguna cosa més «tangible». Més enllà del paisatge catalonomarroquí en què s’inscriu la novel·la, l’obra de Ziali defuig exotismes i pinta la complexitat dels lligams familiars, travessats per contradiccions que despleguen els molts matisos de l’amor i de la identitat.
La terra d’Inzerki s’està assecant i, com a conseqüència, el silenci substitueix poc a poc la parla de les abelles. En aquest sentit, Inzerki és també el món: fràgil, malalt
Els vincles familiars són centrals en la segona novel·la de Zineb Mekouar, Souviens-toi des abeilles. A través del retrat d’una família, el text de Mekouar revela el present de Inzerki, un poble de l’Alt Atles marroquí el ritme del qual està marcat pel brunzit de les abelles que viuen a l’abellar del poble, l’apiari més gran del món. La terra d’Inzerki s’està assecant i, com a conseqüència, el silenci substitueix poc a poc la parla de les abelles. En aquest sentit, Inzerki és també el món: fràgil, malalt. Anir, el noiet de deu anys que protagonitza la novel·la, pateix per la terra on viu, per les abelles que cuida gràcies als sabers que li transmet el seu avi Jeddi, i pateix per la seva mare, que no és capaç de complir les funcions que li són pròpies. El silenci matern i el silenci de la terra s’entrellacen en un text poètic que també narra les ferides que genera l’èxode rural. Mekouar renuncia a representacions exotitzants per mostrar-nos un Marroc plurilingüe i divers; i mitjançant la figura d’Aïcha, la mare d’Anir, també ens empeny a afegir capes a la maternitat.
Durant el dia, el cos d’Aïcha és sedentari. Tanmateix, de matinada Aïcha recorre els senders d’Inzerki, i el coneixement d’aquests camins serà clau per a la supervivència del poble. El cos és l’eix sobre el qual està construïda la primera novel·la de Salma El Moumni, Adieu Tanger, que més enllà de la seva referència marroquina també ens permet pensar el món. Alia és una jove que narra en segona persona una experiència de violències múltiples: ha d’abandonar el Marroc perquè es difonen fotos íntimes d’ella sense el seu consentiment. En aquest «tu» que ha escollit El Moumni hi ha lloc per a un «nosaltres», en femení, i també un «nosaltres» masculí perquè l’autora cerca interpel·lar amb aquesta tria el conjunt de la seva audiència.
A Adieu Tanger hi ha lloc també per a una ira col·lectiva envers la violència patriarcal que no només és present al Marroc, sinó que també sustenta la societat francesa i impregna ambdues ribes del Mediterrani. El text explora altres ferides, sobretot les que fabrica l’exili; i proposa una aproximació polièdrica a la noció de mirada. La novel·la està travessada per la mirada masculina sobre el cos d’Alia, i per la manera com Alia mira i (re)coneix el seu propi cos. També per la mirada d’Alia envers el seu Tànger natal, que recorre gràcies a records d’infantesa, i per com és llegida ella a la ciutat francesa on decideix instal·lar-se.
El «tu» és l’univers gramatical que escull Mireia Estrada Gelabert —moderadora de la primera sessió de «Narratives blaves i liles»— per a la seva novel·la Sense sucre, traduïda al castellà com a Sin azúcar i prologada por Kalima Ziali en aquesta llengua. Sense sucre reflexiona amb franquesa i sense voluntat dogmàtica sobre cossos, alteritat, estereotips i mirades creuades, a partir de l’experiència de una «dona occidental» el coneixement de la qual del Marroc està mediat pel fet que està casada amb un marroquí. L’anar i tornar de la narradora entre el Marroc i Catalunya li permet «viure amb més lleugeresa la tirania d’un model únic imposat a la infinita diversitat dels cossos de les dones» i prendre consciència «de l’arbitrarietat cultural i demolidora del paradigma corporal». De la mateixa manera que els cossos que trobem a la novel·la són plurals, també és plural el retrat de l’islam que fa la protagonista. En un joc d’ecos múltiple, la narradora recupera una idea de Malcolm X que li transmet el seu marit: al hajj, es pot sentir «el batec de les classes populars», i la diversitat de tradicions culturals que conformen la comunitat de creients, la umma.
A Comme nous existons, Kaoutar Harchi abraça l’autobiografia per explicar què va significar créixer a França envoltada per un pare i una mare que només se sentien «chez eux» quan visitaven el seu Marroc natal. El llibre ha estat publicat en castellà per Ediciones del Oriente y del Mediterráneo —l’editora de la qual, Ourdia Sylvia Oussedik, va moderar el diàleg amb Harchi en el cicle de «Narratives blaves i liles»—, que també cerca ampliar l’imaginari mediterrani a què tenim en accés en castellà. A partir de la seva història familiar, Harchi, sociòloga a banda d’escriptora, radiografia les vides d’altres «famílies postcolonials» a la França dels anys 2000. Una França que, contràriament a la descripció de Malcolm X, desplega una visió monolítica de l’islam i l’equipara amb la immigració.
Les persones, com els Harchi, que viuen a l’extraradi, són immigrants, són musulmans i constitueixen un perill públic —la violència policial sobre els seus cossos està, doncs, justificada. En els albors de l’edat adulta, l’autora s’involucra en moviments socials col·lectius que busquen desfer aquestes equacions, i descobreix el valor polític que pot arribar a tenir la literatura. A la facultat llegeix Abdelmalek Sayad i s’adona del do que atorguen els grans autors: «[…] la possibilitat d’una presència […] la certesa d’una representació […]».
Harchi i la resta de veus que insuflen paraules i reflexions a aquest text són «grans autores». Como van fer els textos de Sayad i de Candel, les obres de les escriptores que recorren aquestes pàgines donen existència a una Mediterrània que no es deixa encotillar; multipliquen les representacions dels cossos que l’habiten, i les contradiccions, els dubtes i les promeses que els constitueixen. Sacsegen estereotips. Les autores que protagonitzen aquest relat —un dels molts que es podrien escriure— s’expressen mitjançant assaigs, amb poemes, a través de novel·les i històries dirigides a un públic jove. S’expressen en català, en castellà i en francès, unes llengües que estan nodrides pel tamazight, el darija marroquí i l’àrab clàssic. Els seus escrits plurilingües ens animen a mirar més enllà de les vores de les representacions que essencialitzen. Ens conviden a parlar, a «parlar entre nosaltres » como les dones djebarianes per tal que expliquem la Mediterrània d’una altra manera.
Obres citades
AOUATTAH, A., L’Etern retorn, Argentona, Voliana Edicions, 2018.
CANDEL, F., Els altres catalans, Barcelona, Edicions 62, 1964.
DJEBAR, A., Femmes d’Alger dans leur appartement, Paris, Éditions des femmes, 1980.
EL AADDAM, S., Hija de inmigrantes, Barcelona, Nube de Tinta, 2022.
EL HACHMI, N., Jo també sóc catalana, Barcelona, Columna, 2004.
EL MOUMNI, S., Adieu Tanger, Paris, Grasset, 2023.
ESTRADA GELABERT, M. Sense sucre, Barcelona, Ara Llibres, 2022.
HARCHI, K., Comme nous existons, Paris, Actes Sud, 2021.
HATIBI, M., Mira’m als ulls. No és tan difícil entendre’ns, Barcelona, Rosa dels Vents, 2018.
L’BAKKALI, Ò., Un far a tres minuts de casa, Barcelona, Columna, 2023.
MEKOUAR, Z., Souviens-toi des abeilles, Paris, Gallimard, 2024.
SAHEB, F., Madres migrantes, Barcelona, Jaŋde Editorial, 2025
SAID, E. W., Orientalism, New York, Pantheon Books, 1978.
TOURIEl Mansouri, S., Desenllaços. Identitat, dol migratori i racisme, El Masnou, Neret Edicions, 2022.
ZIALI, K., Una oración sin dios, Granada: Esdrújula Ediciones, 2023.