«El somni mediterrani és indissociable de la civilització del progrés, del qual la Mediterrània n’és el tresor més preuat».

Recordo amb quina facilitat, quan era una nena, viatjàvem d’una riba a l’altra, sense visat, sense prohibicions, gairebé sense control. Era el temps beneït de la confiança. El terrorisme no existia. L’avió s’estacionava ben a prop de la petita terrassa adornada amb geranis que donava directament sobre les pistes de l’aeroport de Tunis. Hi havia alguna cosa d’eufòric en la llibertat infinita de moure’s, com si realment totes les races només en formessin una i que la igualtat les hagués conquerides totes de forma natural. La Humanitat indistinta ballava en cercle sobre les onades.

Era l’endemà dels processos d’independència. La Mediterrània era l’al·legoria que el colonialisme havia estat derrotat, el racisme extirpat, els pobles dominats alliberats, les enemistats oblidades. Portava aquesta aspiració a l’emancipació, al reconeixement de totes les condicions; era una metàfora de fraternitat humana més enllà dels desacords polítics, la idea llaminera que ja no hi havia barreres ni diferències entre les persones, fos quina fos el color de la seva pell. Ha estat aquest mite enlluernador de la fi de la injustícia dels poderosos envers els febles.

Darrere aquesta fita històrica es dibuixava el missatge del Progrés, al voltant del qual s’havia format un consens perfecte. El somni mediterrani és indissociable de la civilització del progrés, del qual la Mediterrània n’és el tresor més preuat. Les dues ribes estaven animades pel mateix frenesí de desenvolupament, d’intercanvis, de cooperació, d’ajuda mútua. Però aquest moment d’amistat entre els pobles no va durar.

«Era l’endemà dels processos d’independència.
La Mediterrània era l’al·legoria que el colonialisme
havia estat derrotat, el racisme extirpat,
els pobles dominats alliberats, les enemistats oblidades.»

Què va passar perquè el Progrés, aquest fill rebutjat del Renaixement del segle XV, no s’hagi consolidat a la riba sud i no hagi prosseguit la seva embranzida en el mateix sentit que a Europa? Cap foc brillant s’ha encès en aquesta riba en direcció de la modernitat, com així s’esperava. La riba sud no ha trobat la clau del seu renaixement volent atènyer els beneficis de la cultura moderna. No ho ha aconseguit. N’ha quedat al marge. No ha pres el relleu de la riba nord, o bé aquesta ha estat incapaç de transmetre-li correctament el seu manual d’instruccions.

A poc a poc, la riba sud s’ha posat a acumular fracassos, a mesurar la seva impotència, les seves carències, el seu desesper. Mentre que la riba nord ha continuat la seva marxa a tots els àmbits. Els descolonitzats no van arribar a alliberar les aspiracions creadores de la seva societat. Van aparèixer greus obstacles. El progrés va sortir de la seva trajectòria afortunada. No va mantenir la seva promesa de pau, de reconciliació, d’optimisme pel futur. La bombolla irisada de civilització que havíem imaginat es va fer fonedissa. Les noces mediterrànies es van malbaratar ràpidament. El banquet va ser retirat. Els convidats es van separar.

A la cultura mundial, els mediterranis del sud han quedat com a comparses incerts, marginals, ambivalents en la seva relació amb la modernitat. Els secrets del progrés els han quedat hermètics. Han perdut el tren de la civilització. La riba sud ha caigut en regressions polítiques, socials i culturals imprevistes, enfonsada en burocràcies de control i d’opressió de les seves poblacions, que han escampat una cultura uniforme, estèril i immobilista. Els corrents nacionalistes, trencant amb la tutela colonial, han esclavitzat els seus pobles en comptes d’emancipar-los, sota un poder no menys opressiu que el de les forces colonitzadores. Corrents polítics fanàtics, xenòfobs, hipernacionalistes, obscurantistes han atrapat la societat, agreujats per poders autoritaris, burocràtics, militars o policials. La Mediterrània del sud, malgrat les nombroses insígnies de la seva sobirania, bandera, Estat, exèrcit, etc., s’ha trobat presonera de noves servituds i d’una inferioritat que no havia previst.

Tanmateix, malgrat la regressió que colpeja aquests regions, fins al punt que viuen riuades d’èxode incontrolables, i no només per raons materials, l’esperança mediterrània actua encara sobre les dues ribes com una força cultural que posaria fi als conflictes que l’assetgen. La idea mediterrània està animada per un desig sempitern de renaixement, com si la imatge de la seva antiga esplendor ignorés realitats actuals, com si portés en ella la seva pròpia superació.

Però cal preguntar-se sobre l’abast d’aquest idealisme cultural, i examinar la realitat de la seva pertinença en el futur de la regió i la seva influència sobre el món. Perquè el que es presentava com el bressol de l’humanisme és avui desmentit incessantment pels fets. Es constata fins i tot que l’augment dels conflictes a la Mediterrània en el primer pla de l’escena internacional l’allunya cada vegada més de la perspectiva humanista, i l’apropa al contrari d’un avenç de tot allò que és inhumà.

És certament a la Mediterrània on es lliuren avui enfrontaments terribles, que porten al seu punt màxim els instints d’hegemonia i de poder capaços de convertir-se en armes de destrucció massiva, com ho il·lustra la guerra secular que s’infligeixen els jueus i els àrabs, els dos eminentment mediterranis, però cadascun vantant-se d’una identitat sagrada per la possessió d’una mateixa terra.

Qui hauria pogut preveure que la famosa frase pronunciada per Cató «Carthago delenda est», el tret de sortida de les guerres púniques que van anorrear Cartago, trobaria la seva terrible rèplica al segle XXI en la devastació de Gaza delenda est? Costa imaginar com l’esperança mediterrània es recuperarà d’aquesta devastació.

Quan mirem el paisatge mediterrani en les seves belleses, la seva flora bigarrada travessada de transparències, mentre el sol vibra com un violí irreal, ens preguntem com aquest mirall del paradís va veure néixer enmig de les seves imperfeccions el diluvi d’infern que es desplega sota els nostre ulls. La Mediterrània no ha estat al nivell de la seva natura miraculosa. Tanta bellesa de la banda de la natura, tanta lletjor de la banda dels humans! El geni creador de la Mediterrània freqüenta el seu dimoni destructor. Les ribes beneïdes dels déus són les ribes maleïdes dels homes. És a la Mediterrània on la felicitat d’existir pot ser més intensa, però on la dissort de matar assoleix límits intolerables. Els mediterranis d’avui estan condemnats a relacionar-se només per la fatalitat de la dissort, per l’experiència de la seva fraternitat cruel? Porten encara en ells l’alè de la seva creativitat antiga?

Ara bé, continuem parlant, com per conjurar la violència dels conflictes, del «diàleg de cultures», fórmula que torna com un leitmotiv en una retòrica una mica massa fàcil, un clixé que oculta en realitat nombrosos turments. Efectivament, la cultura pot produir fantasmes identitaris que no tenen res a veure amb l’humanisme lletrat tal com ens l’ha transmès el món de l’art i de la filosofia. La identitat cultural no és sempre la conversa justa entre persones ja predisposades a escoltar-se, a comprendre’s i a reconèixer-se com passa en l’intercanvi privilegiat al qual hem estat convidats a Barcelona. L’humanista no té por de barrejar-se amb «la pluralitat dels mons», segons l’excel·lent llibre de Bernard le Bovier de Fontenelle del segle XVIII. L’humanisme és la vocació de l’alteritat i no l’orgull dels seus orígens.

Però el radicalisme cultural identitari tal com es desenvolupa a la Mediterrània no és aquest prisma fecund que ens ha estat llegat en herència. És aliè a aquesta transmissió humanista clàssica, que en tot cas ignora. Fa palès al contrari el culte al seu «origen», a una imatge exacerbada d’un mateix que no és sinó una expressió inconfessa d’una necessitat de poder i de dominació.

La idea segons la qual la cultura seria en si mateixa, per essència, una facultat virtuosa, una raó innata de pau i de progrés, és inexacta. La cultura conté també passions fosques que fan paleses disposicions totalment contràries. És en nom de la seva identitat cultural que molt sovint es perpetuen accions irresponsables, bel·licoses i fins i tot criminals. És en nom de la seva pròpia cultura, per un narcisisme delirant, que una persona pot convertir-se en terrorista. La consciència cultural amaga mòbils sovint poc honorables d’hostilitat i de dominació.

Així, el tema d’una harmonia cultural, d’un diàleg mediterrani de les cultures és una trampa retòrica que oculta relacions de força que cap diàleg pot resoldre sense examinar els seus motius polítics. L’esperança que la cultura mediterrània constitueixi per si sola un mitjà per transcendir la violència ideològica dels radicalismes és il·lusòria, perquè aquests radicalismes s’han convertit en el resultat de la pròpia cultura i tenen una influència molt gran sobre les masses indigents.

Hi ha doncs un desajust entre la idea que ens fem de la Mediterrània, com a contrada idíl·lica, nodrida de llegendes, de poesia, d’estètica, d’arquitectura, i l’escena històrica dels seus conflictes, els seus Guernica, les seves guerres fratricides, les seves tempestes polítiques que l’han sacsejada al llarg de les èpoques modernes. El quadre actual de la Mediterrània és als antípodes dels tresors de l’art, del món de la bellesa. És més aviat un paisatge de desolacions, de ruïnes, de fam, d’èxode provocat per passions violentes on els valors de l’humanisme mediterrani, tal com ens els ha llegat l’Antiguitat, semblen estar en vies de desaparèixer.

Aquesta dicotomia crea en nosaltres una confusió, un trasbals intel·lectual que ens impedeix combinar els dos termes d’aquesta paradoxa; d’una banda, el geni de creació, de l’altra, el dimoni de destrucció. La Mediterrània viu les hores més fosques de la seva història, que l’allunyen cada dia de la paràbola de reconciliació humana que va encarnar als anys seixanta, just després dels processos d’independència.

La Mediterrània tal com la concep el nostre ideal humà se’ns escapa, fins i tot si nosaltres mateixos som mediterranis. Més encara potser perquè ho som. I perquè busquem amb totes les nostres forces fer que el nostre enfocament humanista sigui més operatiu, més fort, més actiu. Ens agradaria veure la Mediterrània amb els ulls de l’humanisme, però no ho aconseguim. Ja no respon a l’anàlisi de la nostra raó, escapa a la nostra necessitat de claredat. La nostra vida intel·lectual és insuficient per comprendre-la. La Mediterrània, tal com la imaginem o la volem, ja no respon a les nostres expectatives. Pot actuar l’humanisme mediterrani, símbol als nostres ulls de la paràbola de la reconciliació humana, sobre les forces que hores d’ara són presumptament irreconciliables? El món de l’art i del pensament pot trobar encara el seu lloc en una actualitat que el nega? Hi té encara un paper a representar? No és anacrònic, obsolet, antiquat, inoperant? Té encara un sentit? Existeix encara una inspiració mediterrània?

És doncs amb ulls lúcids, deslliurats de cert idealisme mediterrani, que hem de preguntar-nos sense mentir-nos si la qüestió mediterrània és encara possible, plausible, si no està esgotada, si té encara poder d’atracció. En resum, si el mar Mediterrani encarna sempre aquest passatge fluid entre dos mons, aquesta cruïlla de cultures, aquesta comunicació múltiple, aquesta pluralitat simbòlica, aquesta atracció de l’alteritat que ha fet d’ell sinònim de civilització. En resum, es tracta de saber si la Mediterrània continua encarnant la civilització o si no és més que un vestigi formal, superat, que ja serveix més de consolació que de promesa de futur.

Examinem aquí un tema clau de l’humanisme mediterrani, el del viatge. El viatge associa la Mediterrània amb el sentiment d’evasió, de llibertat, de descoberta, de fascinació. Sabem pels llibres i per experiència que l’humanisme va néixer de la vocació viatgera dels seus habitants, aquest desplegament d’horitzons diversos entre l’est i l’oest, entre el sud i el nord. La filosofia humanista és inconcebible sense aquesta crida al viatge, tema predilecte dels escriptors del Renaixement fins als nostres dies. El viatge aquí no és simple lleure, no és una distracció turística, és una aventura intel·lectual, una passió d’exploració, una recerca d’allò nou, una ànsia de veritat, una lectura de les variacions de la condició humana sota altres latituds. És així com la Mediterrània ha esdevingut, sota la ploma dels seus grans escriptors, el calidoscopi en què s’exalten i s’aprecien les figures originals d’Orient i d’Occident. Així doncs, l’essència del patrimoni mediterrani no es pot concebre sense el principi de la circulació, de l’aventura, de l’hospitalitat dirigida envers la civilització del món i la poesia de la seva varietat infinita. Però és encara així?

«La Mediterrània, mite de les odissees poètiques,
ha esdevingut una frontera infranquejable,
semblant al petit dibuix del nen libanès
que representa el mar mitjançant un mur.»

Avui en dia, existeix una paradoxa flagrant entre el tema de l’abolició de les fronteres, com a principi de mobilitat universal, i les traves que pateixen els habitants de la riba sud, per als quals el desig de viatjar o simplement el seu intent és tractat d’ara endavant com un delicte. Des de la riba nord, no es veuen aquestes persones com a viatgers, sinó com a immigrats. El canvi de paraula és eloqüent. Perquè significa que ja hem sortit de la filosofia humanista. O caldria admetre que només hi ha humanistes d’una única riba, la qual cosa és impossible, a la vista justament de l’ètica humanista. Si el principi mediterrani és aquell que dona a tothom un dret igual d’accés al món, com acceptar que uns gaudeixin d’aquest dret i que els altres n’estiguin privats?

La condició mediterrània pateix aquí la negació de la seva veritat íntima, o sigui, l’aspiració universal dels humans a circular, a desplaçar-se, a anar allà on vulguin, en funció de les seves necessitats innates de descobriment, de novetat, de desconegut, de trobada. Aquí, la Mediterrània de la immigració actua contra la Mediterrània del viatge. Una és humana, l’altra és inhumana. Com pot la riba nord fer-se seva una moral individualista de la llibertat i llevar als de la riba oposada el dret de gaudir-ne com ella?^[1]

La Mediterrània, mite de les odissees poètiques, ha esdevingut una frontera infranquejable, semblant al petit dibuix del nen libanès que representa el mar mitjançant un mur. El mur de Berlín va caure, però el Teló d’acer s’ha desplaçat al Mediterrani. De paràbola de la reconciliació humana, s’ha convertit en una muralla de prohibició. El ball en cercle de les onades s’ha transformat en una dansa macabra de gernacions humanes desesperades als embarcadors que projecten sobre les nostres pantalles tantes balses de la Medusa com naufragis que ofereixen davant del món el desesper dels seus cossos turmentats. El mar lluminós s’ha enretirat per deixar que avancin les ribes fosques del riu dels inferns.

Podem dir aquí que la Mediterrània, que encarnava la imatge d’allò universal, és el lloc on fracassa allò universal, la impossibilitat que té la condició humana de gaudir de manera indiferenciada dels drets humans per recórrer el món. A aquells humans, el món se’ls prohibeix. La Mediterrània, aquesta contrada de les llegendes i de les mil i una nits, és aquella on el desesper d’una humanitat proscrita de l’espectacle del món, d’una humanitat que ja no tindrà el dret de gaudir del món, és la més indignant i la més injusta. I el món s’ho mira amb total indiferència, la qual cosa preludia la pèrdua de vocació humana de la Mediterrània, la fi de l’humanisme mediterrani. Una cultura el principi de la qual havia estat la superació del racisme, la cerca de l’alteritat, està d’ara endavant presa de pors i de rebuigs en què el gènere humà apareix més que mai enemic d’ell mateix.

«El mur de Berlín va caure, però el Teló d’acer
s’ha desplaçat al Mediterrani. De paràbola de
la reconciliació humana, s’ha convertit en una muralla de prohibició.»

Malgrat la seva proximitat geogràfica, i la similitud de la seva bellesa marítima natural, nord i sud estan allunyats l’un de l’altre per la història. La seva semblança és una enganyifa. La geografia es veu refutada per una història que no ha deixat d’oposar-los, de separar-los, d’esquinçar-los, fent-los cada vegada més desconeguts per les seves creences, les seves tradicions, els seus costums i sobretot els seus estats de desenvolupament i de riquesa.

En una Mediterrània on es miren amb menyspreu una societat feta d’abundància i de prosperitat i una altra feta de privacions i de misèria, les passions es tornen irreconciliables. Vegeu per exemple l’episodi recent de la desavinença entre França i Algèria, en què l’hostilitat ha culminat en la persecució d’un escriptor, Boualem Sansal. La cultura algeriana i la cultura francesa han despertat els vells dimonis de la colonització. Aquest trist episodi fa palès que la literatura i l’art han estat sacrificats a una visió sectària de la cultura, a les ires primitives d’identitats enemigues, a un combat ideològic en què jocs de rivalitat i de dominació han pres com a ostatge la persona d’un humanista pacífic d’ulls amorosos. Heus ací un bon exemple d’antagonisme mediterrani, on, lluny que es construeixin una entesa i una comprensió comunes, es fa evident una consciència cultural i nacional limitada.

Rere la cultura mediterrània com a paradigma de pau i de reconciliació es projecta l’ombra de la memòria colonial, que havíem cregut superada. La idea d’una cultura mediterrània separada de la qüestió política, que il·lustraria la paràbola de reconciliació de la humanitat, continua sent una quimera. La cultura del nord ofereix la imatge d’un país cuidat, ordenat, un entorn de benestar i de seguretat, mentre que l’altra banda al contrari està colpejada per una calamitat de pobresa i de desordre, d’incúria i de frustracions que atien el ressentiment i la cobdícia. De retruc, es desenvolupen reflexos de por i de rebuig per part dels més poderosos, i el despertar dels prejudicis racials que el diàleg cultural suposadament havia vençut. 

Durant dècades, el sud i el nord han mantingut la il·lusió enganyosa d’un discurs oficial d’Estat segons el qual la cultura construiria la seva màgia igualitària, el seu diàleg benèfic. Però la realitat és que les gestes científiques, industrials, tecnològiques i econòmiques del nord han fet miques la Mediterrània del sud. La desproporció de progrés entre les dues ribes ha impedit qualsevol tipus d’harmonia cultural entre parelles massa desiguals. La qüestió mediterrània esdevé un mal menor de la mentida política, quan fa creure que la cultura pot suplir, per les seves pròpies forces, el fracàs del progrés. La cultura es converteix en la cortina de fum d’un progrés que, en realitat, no es fa efectiu.

Però on trobem una dificultat més gran en el paradigma mediterrani és quan abordem la qüestió de la democràcia. Els sistemes polítics del nord i del sud són tan oposats —al nord, societats de drets i democràcies parlamentàries opulentes, al sud autocràcies indigents arrelades en la manca d’una cultura de la llibertat— que aquest contrast evident és probablement aquell on la idea mediterrània es desfà, es desagrega encara més. Les dues ribes es miren l’una a l’altra, amb una obsessió malaltissa, accentuada per una diplomàcia enganyosa entre societats obertes i societats tancades, estats de riquesa i estats de pobresa, nivells de coneixement i nivells d’ignorància que fan palès el fracàs d’emancipació política real de la riba sud.

Com es pot organitzar una veritable política d’aliança entre estats liberals i estats despòtics? La qüestió de la democràcia fa palesos problemes insuperables entre el nord i el sud i revifa espectres d’ingerència i de dominació sorneguera. Fins que la riba sud no aconsegueixi respondre correctament a les lliures aspiracions dels seus propis habitants i crear les condicions de benestar que lliguin les persones al seu país i els dissuadeixin de marxar en massa cap a l’estranger per fugir de l’opressió i de la misèria, la idea d’una veritable aliança cultural serà una quimera. La incapacitat de governar-se de manera democràtica dona lloc a rivalitats ideològiques destinades a emmascarar aquesta mancança. La deriva autoritària d’aquestes societats, que viuen en mimetismes de modernitat sense base liberal, es deu sens dubte a un mal ús de la seva pròpia cultura, que no ha sabut convertir-se en res més que un xovinisme xenòfob. La coartada cultural és la millor arma que han trobat els estats per justificar, esgrimint l’argument de la identitat, els seus abusos de poder i les seves idees reaccionàries. D’altra banda, el nord apareix com volent-se aprofitar de la seva supremacia i d’una posició imperial de democràcia respecte als seus antics súbdits, percebuda com una ingerència diplomàtica. El cerimonial mediterrani apareix com una celebració artificial, una mena d’aparença cultural, un simulacre de diàleg ple de sobreentesos, de paraules no dites i de segones intencions. Així, després de la colonització, la qüestió mediterrània sovint ha permès maquillar una entesa fictícia i hipòcrita enter el nord i el sud. Els dos mons s’han convertit per sempre més en veritables aliats. La verdadera fraternitat no s’ha produït.

A aquest malentès polític s’afegeix, com per pal·liar una mancança, un ascens del fet religiós a través de la manifestació més visible de l’islam. La cultura mediterrània es troba aquí assetjada per l’espectre de noves guerres de religió. La relació es torna encara més difícil entre cultures que han acomplert la seva mutació secular i aquelles que no. Aquest ressorgiment apareix a primera vista com un repte gairebé insuperable.

Sens dubte, la memòria de l’Antiguitat no haurà estat prou forta, prou viva, perquè el nord i el sud es reconeguin un destí comú. La memòria antiga neix de l’arqueologia dels savis, però no d’una consciència comuna viscuda. Cal veure en la pèrdua de la cultura antiga la causa de l’ascens de la religió, la reculada dels valors profans a benefici dels valors religiosos? Gens fàcil de respondre. És aquí on la Mediterrània troba el seu dilema existencial: pot haver-hi conciliació avui entre valors seculars i valors religiosos, entre allò profà i allò sagrat?

De fet, ens trobem potser en un moment d’inversió del curs de la història. Efectivament, les llibertats democràtiques havien nascut a Europa després de l’ocàs del fet religiós i la desaparició del poder de l’Església amb la reculada de l’empremta de la fe sobre les nostres consciències. Ara bé, la riba sud veu com al contrari augmenten noves forces religioses que reclamen el seu dret a ser reconegudes com una reivindicació democràtica, el que per altra banda havia comportat la seva repressió ferotge per part dels estats nacionals. En altres paraules, la religió reneix del propi avenç de les llibertats en la modernitat europea. Així, fenomen inesperat, la religió musulmana avança en la pròpia dinàmica del progrés, en comptes de tornar enrere com havia estat el cas del cristianisme a Occident al llarg dels darrers segles.

La qüestió ara és saber el que, en la recrudescència del fet religiós, neix de l’obscurantisme i el que és una reivindicació autèntica de llibertat. Es tracta d’examinar si la cultura musulmana, deslliurada dels seus dogmes supersticiosos, pot participar en un nou humanisme mediterrani. Aquí la Mediterrània esdevé l’escenari central on es jugarà la relació entre la llibertat de consciència nascuda de la descreença moderna i el retorn de la fe a l’escena política. Perquè si ens atenim a la idea que només els occidentals tenen la capacitat de ser lliures, no fem un veritable treball d’humanista. L’humanisme consisteix a trobar en l’alteritat les mateixes disposicions, les mateixes aspiracions humanes universals a la llibertat que les seves. La llibertat pot prendre diferents camins i adoptar diferents figures que no són menys culturalment vàlides. Si ens tanquem en un únic model de llibertat, perdem en certa manera la pròpia llibertat.

Cal considerar la hipòtesi que la dissidència musulmana no és potser només el retorn de l’obscurantisme, sinó també el camí envers la seva pròpia llibertat. Aquesta evolució prometedora va tenir lloc a Tunísia després de l’any 2011, quan el partit Nahdha d’obediència islàmica es va transformar en un partit demòcrata musulmà, i va posar les llibertats públiques i els drets humans al centre de la seva governança política.^[2] La qüestió religiosa es va convertir en la qüestió cabdal de la consciència mediterrània. La raó ha d’abordar-la desposseint-la dels seus prejudicis ideològics. El repte rau en la capacitat dels països dirigits per règims totalitaris de canviar la naturalesa de les seves institucions liberalitzant-les, i en la voluntat popular de fer caure les seves tradicions autocràtiques mitjançant una revolució, com va ser el cas l’any 2011 a Tunísia. Així, més enllà de la qüestió del progrés material, cal preguntar-se sobre el sòcol ideològic que el sosté, el de la cultura de la llibertat com a principi motor. Si l’humanisme mediterrani ha d’emprendre una tasca en el debat contemporani, aquesta és la d’afrontar el problema urgent del camí de l’opressió envers la llibertat.

[1] El famós congrés de Hèlsinki de l’any 1977, que havia entronitzat el principi de la «lliure circulació de béns i de persones» entre l’est i l’oest en temps de la Guerra Freda, no ha estat reconduït entre el nord i el sud. Al contrari, ha estat ignorat.

[2] El cop d’estat del 25 de juliol de 2021 va posar fi, per un retorn brutal a la dictadura, a aquesta experiència original de cohabitació ciutadana entre els conservadors i els moderns.