En el marc del Festival Barcelona Poesia, amb què col·laborem des de l’IEMed en la seva edició més internacional, destaquem la veu del poeta turc Adnan Özer com a part del nostre compromís amb la diversitat poètica de la Mediterrània.

Per a aquesta ocasió, hem seleccionat una sèrie de poemes d’Adnan Özer, una de les figures més singulars de la poesia turca contemporània, que ens conviden a recórrer una Mediterrània íntima i desbordada. Nascut a la Turquia europea l’any 1957 i format en periodisme a la Universitat d’Estambul, Özer és poeta, editor i traductor. La seva obra, reconeguda amb diversos premis nacionals, es caracteritza per un lirisme profund i una sensibilitat mística que dialoga amb les grans tradicions poètiques de la Mediterrània.

Al llarg d’aquest recorregut poètic en veu i en paraula, la Mediterrània deixa de ser un mite immòbil per revelar-se com un espai viu de trànsit, pèrdua i transformació. Als poemes d’Adnan Özer, el mar, les ciutats, les pluges i els silencis ens parlen no d’una identitat fixa, sinó d’una cerca constant: la del cos que recorda, de l’exili que anomena, del desig que no es resigna. Guiats per la veu d’Adnan Özer —en la seva llengua original, el turc—, aquesta travessia íntima i desbordada es converteix en un vehicle per a una experiència emocional i cultural profunda. Així, el mite mediterrani es desborda i es reescriu des de l’experiència íntima, obrint-se com una pregunta que travessa temps, llengua i memòria.

ELS MALS DE LA TARDOR

Iniciem aquest viatge poètic amb un poema en què el cos i l’estació es confonen i la Mediterrània es dibuixa com un paisatge travessat per la fragilitat, la pèrdua i la memòria. En aquesta regió, la tardor no només marca el canvi d’estació, també inaugura una transformació interna, en què els records i les ferides es barregen amb els mals del cos i de l’ànima.

I
Es contagien amb els llavis
els mals de la tardor;
al meu jaç d’herba seca
bec els verins del coure recremat.

II
Passen sense cridar, sense cap eco,
els genets de la tardor, tuberculosos.
Els seus cavalls de crinera salvatge no renillen.
Les fulles n’amaguen les petjades,
les flors se n’empassen la pols.

III
Arriben els vinaters
deixant caure les parpelles;
i llencen els barrets a terra
ara alegrant-se, ara planyent-se.

IV
És un mirall de fulles als teus ulls,
dorm i es desvetlla,
no se sacia del teu somni, la tardor.

V
Una branca trencada
entre les flors.
Jo, valent i amorós,
burlat pel seu amor;
jo, obstinat en la blancor.
Recorda’t bé d’això;
no ho trobaràs en qualsevol poema.

Els jardins no valen res:
el miracle de debò
són les roses del cor.
No te n’oblidis,
com de la confessió que el suïcida
inscriu en el seu cos.

VI
La tardor és un atzar,
fulles caigudes d’anys enrere;
l’hospital, que és sempre blanc,
el meu rostre descolorit,
el meu cor en la calç del pomer.


VII
El meu cor és
una campana feixuga;
cada paraula
una bala de canó;
el meu castell no es pot reconstruir:
els merlets són per morir-hi,
són per fer-hi l’amor.


Una victòria sagnant
assola els seus mercats.

(De El caramillo ardiente, 1981)
Traduït per Ertuğrul Önalp

AMAGAR L’AMOR​

Des del vaivé melancòlic de la tardor, ens desplacem cap a les aigües del Bòsfor, aquest estret que uneix i separa alhora, com una ferida oberta entre Orient i Occident. En el següent poema, el paisatge esdevé metàfora dels desigs no complerts i de la distància entre allò viscut i allò perdut. El blauet, figura fugaç i lluminosa, apareix com a testimoni silenciós d’allò que el temps ha esborrat.

Compto, durant l’hivern,
els dies de peix fred al meu tresmall.
No tornarà, no, aquell estiu!
Aquell amor no començat, imaginari,
perdura en el record com una espelma encesa.
Davant del Bòsfor, que bocatallat
remou les aigües,
els lletregem el nom que té el blauet,
l’ocell d’aquells paratges, igual que un veler blanc.

L’hivern té un accent clar, una veu aïllada,
bufa sense tocar-nos, no ens pren res;
ens ve de dret de llocs on no hem estat.
Vola amb la boca rancorosa del sexe.
I és per escarmentar-nos
que llença lluny el mapa de marees,
i ens deixa al mig del que hem imaginat,
el temps que ens penetra tots dos:
dos punts somnàmbuls.

Ara, fins i tot tu, per a aquests versos
tancats en si mateixos, una veu solitària
al calendari de peixos freds d’hivern,
ets només una fulla que cau tota sola.

El blauet deu volar ara mateix
cap a un nou mot d’un diccionari inconegut.

ADEU ALS CAMPS

Rere el murmuri de les aigües del Bòsfor, el viatge poètic continua per rutes més àrides i ancestrals. Al següent poema, les caravanes de sal i els camins d’Orient evoquen la memòria nòmada de la Mediterrània, on migrar és també un ritus de purificació i oblit. Les llàgrimes, com l’aigua i la sal, marquen el trànsit entre la pèrdua i la possibilitat de renovació.

Abans les llàgrimes tenien força;
anàvem carregats de rius, seguint caravanes de sal,
seguint els senyals de les llàgrimes a la nostra ombra,
somnis dissolts com es dissol la sal en l’aigua.

Avergonyits, ens perdonàvem no haver marxat abans de la ciutat;
demanàvem a la pluja: ¿com tornarem a casa pels camins de l’est?
Dels nostres ossos ¿com podem fer-ne teies per foragitar
les abelles morades de la nit quan surten del rusc?

Però la nit és eixuta: estrelles als cabells i pluja als ulls,
teies enceses com un retall daurat del temps
(l’espelma crema, l’oli rellisca, el fang momifica la terra),
les espines doloroses de la rosa són com ferides a la sang…

Caminàvem sense rumb com blats ardents.
El blat només podia ser farina;
érem fills de les dones que el molien,
sàvies de les engrunes pintant l’or a la pedra,
mares de turmells masegats en pallers encarats a la lluna,
vinyes tòrrides, panotxes somrients, cebes missaires,
aquells turmells, ah, aquells turmells, i vam abandonar el fang i la palla…
Terra vermella i palla forta, que és el morter d’Al·là,
abans donaven amb la força de les llàgrimes
una intimitat càlida a la fredor de les estances;
la pluja regalimava per les finestres com una pregària;
l’orfe s’omplia de l’esperit de la terra…

El que vull dir és que abans
les llàgrimes tenien força.

(De Poemas despedidas, 1998)
Traduït per Serdar Çelik-Jordi Virallonga

CANÇÓ DE VIATGE

Des de les rutes del desert arribem ara als Balcans, on el mite s’encarna en paisatges i figures marcats per l’exili. En aquest nou poema, la memòria i la nostàlgia s’entrellacen amb l’experiència d’un lloc que ja no existeix com abans, dibuixant una geografia interior feta de pèrdues, desplaçament i ecos persistents.

Els meus dies balcànics
passen com la pell fina d’una poma.
Fa mal el cor també —em diu el cor en la gelada—,
que sagna cada cop que emprens la marxa.
La nostàlgia, fruit mossegat per la mort,
lligam amb la infància podrida i enganxada a la pell.
Oh aquells jardins de neu murmurjant!
¿Podrien dur-me l’avi i el tiet, podrien,
i sobretot mon pare?

Oh Tràcia, com he pogut deixar-te
amb les xemeneies emblanquinades!
Com perduren als vidres els teus esguards esmorteïts, la vida de casa!
Infatigablement, cada viatge esborra de nou casa meva.
Ara enyoro la casa de qui no té casa, amb l’ombra en el llindar.
Ah, aquells roures caparruts que murmuregen
¿podrien fer perdurar la meva arrel, els meus lars, el meu primer amor?

Enmig dels Balcans, roures compactes;
la tristor és una tos que se m’asseca a dintre.
Jo vaig ser un teu malson, o potser neu per la tuberculosi.
Ara enyoro l’ànima de la meva ànima i el seu alè gelat.

Istanbul, no vull tornar a tu,
no vull tornar a la lluita bruta per la vida;
em vas prendre la mare, fent que patís a les portes de l’hospital;
i la dona amb la cabellera d’ordi madur
també me la vas prendre.

El meu xiulet cau ara al riu de les gelades.
Ah Tràcia, país dels divendres de tórtores i els dissabtes de tudons,
el meu cadàver tornarà a tu, com a record de la meva partida…

(De Canciones de viaje, 2016)
(Traduït per Mehmet Necati Kutlu)

PLUGES

La pluja arriba com un nou signe en aquest itinerari poètic. A la Mediterrània, més que un fenomen climàtic, la pluja adquireix un valor simbòlic: és purificació, retorn, de vegades consol. Al següent poema, cau com una metàfora de l’exili i de la memòria que es nega a desaparèixer, persistint fins i tot quan tot sembla diluir-se en l’oblit.

I
La inquietud és la sorra que deixen els rius,
per on es passeja l’insomni com un ca polsegós.
Després venen les pluges de la tarda, com paraula de Déu;
el rostre de les gotes
somriu cap al cor de la terra.
Jo també vaig sentir les pluges de faula
quan florien àngels nous
sota els teulats frescals del país del meu pare.

Hi havia orenetes mestres i clericals,
que duien l’alegria a les ales frements
i beneïen patis nous abans de la plujola.
Ara són uns altres teulats, uns altres sons,
que el meu cor buidat d’àngels reflecteix.

II
Penso en la primera pluja:
en deu quedar el record
als maons de la casa on vaig néixer.
Cada frescor em desperta la curiositat,
la marxa de les tórtores,
que salten excitades d’un país a l’altre,
i el so que fa la pluja,
com els núvols que emigren.
Sembla que s’estremeixen les roselles sense terra
un altre cop d’una pàtria a la següent…
I un altre cop cau el vermell sobre el gran somni de la vida,
i reapareixen els maons.
Tot el que és fosc per mi és un dubte;
abans de cada pluja arriben les ombres velles del bosc,
i jo m’espanto i els demano
on paren les cançons dels meus avantpassats.

¿Podem endur-nos totes les cançons, quan emigrem?
¿Podem endur-nos el so de la pluja?
¿Podem endur-nos de la pàtria
els sons que el primer cop ens van fer perdre el cap?

Penso en les primeres pluges i en la vida
que va arrencar amb la fúria de les gotes.

(De Canciones de viaje, 2016)
(Traduït per Ertuğrul Önalp)

VAIXELL DE PAPER 

Aquest darrer poema tanca el recorregut amb una reflexió sobre el viatge físic, emocional i mític que travessa tota l’experiència mediterrània. El poeta ens condueix per ciutats interiors i exteriors, on cada pas és una forma de trobada amb el passat i una confrontació amb allò que no es pot assolir. En aquest trànsit final, la Mediterrània ja no és només un lloc, sinó un trajecte compartit entre la memòria, el desig i la pèrdua.

Viatjant, quantes ciutats no trobaràs en tu.
Els mercats del record trauran al sol les teves ombres.
En els temps morts d’aquells estius llunyans,
els teus errors et reconeixeran a tot arreu
i les il·lusions voldran convence’t altre cop
que no pots fer res més que seguir els seus camins.

Tot el que veus és vell, tot el que toques és
inabastable com el primer enyor.
Tu que no vas néixer en va
busca incansablement, en les ciutats aterrades
—cartes que venen de molt lluny—,
la raó que et fa morir d’amor.

Recorre la teva solitud de cap a cap
en ciutats desertes que un riu creua,
mira si hi ha cap nen que es vulgui fer a la mar
sorprès que Déu no li prepari cap vaixell de paper…

Has fet el que tocava:
sentir la tristor pura dels jardins,
demanar l’hora de les llàgrimes a plaça,
arribar abans que els amants a la trobada.

Ara saps que a cada instant es moren
les ciutats del teu dedins quan et criden al port del record.
Així vas començar a viatjar, i així és com acabarà.
Arribarà el vaixell al mar, ni que no hi ha vaixell ni mar…

És com callar, Adnan, potser ara ho has entès,
un dia a Şardağı i un altre a l’Amazones,
i cada cop amb més buidors a dins…
Tu que no vas néixer en va,
diràs el que cap viatger ha dit mai:
Deixem que sigui Déu que pensi si existeix…

(De Canciones de viaje, 2016)
Traduït per Serdar Çelik

Lluny de fixar el mite, Adnan Özer l’interroga, el transforma i el torna al cos i al paisatge. Als seus versos, el mar esdevé ferida, la ciutat exili, i les paraules, en comptes d’erigir identitats sòlides, s’esvaneixen amb la pluja o s’esquerden sota el sol. Què roman de la Mediterrània quan el mite queda deposseït de la seva forma fixa i es converteix en una pregunta oberta?

¹Versions catalanes de Maria-Arboç Terrades