Una conversa entre Maryam Touzani i Isona Passola

En el marc incomparable de l’Ateneu Barcelonès, Isona Passola i Maryam Touzani conversen sobre identitat, pertinença, feminisme i migració. Dues mirades cinematogràfiques que exploren els vincles invisibles entre les dues ribes del Mediterrani

És un dia assolellat a Barcelona i l’Ateneu Barcelonès es prepara, en ple barri Gòtic, per acollir la trobada entre dues cineastes mediterrànies. Isona Passola (Barcelona, 1953), presidenta de la institució i de l’Associació de Productors Independents de la Mediterrània (APIMED), a més d’una figura clau de la cinematografia catalana; i Maryam Touzani (Tànger, 1980), directora marroquina i una de les veus més reconegudes del cinema del país veí, que visita la ciutat per presentar la seva última pel·lícula, Calle Málaga (2025), protagonitzada per Carmen Maura. Una altra dona essencial del nostre cinema i una actriu descomunal.

Aquesta trobada forma part de la programació del projecte Marroc: una cartografia contemporània, impulsat per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Durant els pròxims mesos, el cicle recorrerà quatre ciutats i territoris marroquins per comprendre les transformacions socials, urbanes i culturals del Marroc actual.

A través de debats, trobades i veus diverses, el projecte proposa una aproximació al Marroc contemporani que ens convida a repensar el vincle històric, cultural i humà que uneix les dues ribes del Mediterrani. La primera parada ha estat Tànger, ciutat natal de Maryam Touzani i també la ciutat marroquí on se situa Calle Málaga.

Abans de començar, encara hi ha temps per a un espresso als jardins romàntics de l’Ateneu, un autèntic oasi al cor històric de la capital catalana. Passegen juntes entre llimoners, nesprers i cintes. Conversen amb complicitat mentre Isona, com a bona amfitriona, mostra a la seva convidada alguns dels tresors més ben guardats del Palau Savassona. La biblioteca n’és un. En silenci, Touzani s’atura a contemplar els sostres enteixinats i les pintures modernistes, deixant-se sorprendre per l’atmosfera i la història suspesa del lloc.

Poc abans d’asseure’s en unes cadires de tapís maragda per conversar sobre cinema, migració, identitat i sobre tot allò que uneix i separa les dues ribes del Mediterrani, Isona assenyala, des d’una de les finestres de la sala Pompeu Fabra, la casa on va néixer. Introdueix així, des del pròleg mateix, un dels grans temes que acompanyarà el diàleg: la pertinença, l’arrelament.

S’asseuen. Isona acarona suaument amb la mà dreta un penjoll verdós i allargat que li travessa el pit. Explica amb veu pausada: “Està fet de posidònia, l’alga del Mediterrani”.

“És el que ens uneix”, afegeix. Sota el mar, les praderies de posidònia oceànica connecten unes ribes amb unes altres a través d’una biodiversitat única, pròpia d’aquest mar compartit.

Isona i Maryam representen dues generacions de cineastes, dues maneres d’entendre el cinema des de ribes oposades, encara que no tan llunyanes. Elles mateixes podrien ser mare i filla i potser per això la conversa, en francès, comença parlant de la relació entre Mari Ángeles i Clara a Calle Málaga. Una relació freda, distant, “tan egoista”, apunta Isona, intentant desxifrar els silencis de les dues protagonistes.

Maryam Touzani va escriure el guió després de la pèrdua de la seva mare, a qui estava molt unida. Va sentir aleshores la necessitat de tornar als seus records, a la sonoritat del castellà —la llengua en què es comunicaven—, però també als colors, les olors i les textures de la memòria sensorial del seu Tànger natal. Totes dues conversen sobre les motivacions que regeixen les decisions dels personatges i sobre aquesta dificultat tan humana d’arribar realment a comprendre’s.

Parlen també de la pertinença a un lloc. Mari Ángeles aferrada a les parets i als records de casa seva; Isona profundament vinculada al barri Gòtic; Maryam travessada per la doble cultura hispanomarroquina de la seva infantesa tangera. “Aquesta és també una pel·lícula sobre la memòria; Tànger és la meva mare. Escriure aquest guió m’ha ajudat a tornar a la meva ciutat en la seva absència i a afrontar el meu dolor”, explica Touzani.

La ciutat de Tànger no només desperta records en Maryam, també en Isona. L’any 2007 va ser presidenta del jurat del Festival National du Film du Maroc (FNF), organitzat pel Centre Cinematogràfic Marroquí, i recorda “les dues cares de la lluna” que amaga la migració: els qui se’n van i els qui es queden, en un país acostumat a la distància i a la nostàlgia. Una temàtica molt present en la cinematografia marroquina que també es respira en els llambordins de Calle Málaga.

Com les posidònies sota el mar, la conversa es deixa bressolar per corrents discursius que porten aquestes dues cineastes cap als seus propis processos creatius. “Per a mi llegir i escriure és una necessitat, és com respirar”, diu Maryam Touzani, que va començar la seva trajectòria professional com a periodista. “És un procés natural, visceral, que em permet explicar el que porto dins a través de les meves pel·lícules”. Isona no perd l’oportunitat de recomanar-li Mare de llet i mel (Destino, 2018), de Najat El Hachmi. “És important que la coneguis”, li diu, parlant d’una veu feminista poderosa, “radical”. Passola treballa actualment en l’adaptació cinematogràfica d’aquesta història de migració entre el Rif i Catalunya.

Dues dones cineastes que, tanmateix, discrepen lleugerament al voltant del binomi dona i cinema. Maryam no creu en les quotes ni en les ajudes específiques destinades a augmentar la presència femenina en la indústria audiovisual. Isona, en canvi, les considera mecanismes temporals necessaris per assolir una igualtat real. Touzani defensa que les pel·lícules “han de parlar per elles mateixes”, més enllà del gènere de qui les dirigeix; el que importa és el talent. Per a Passola, però, encara queda molt camí per recórrer: “La cultura patriarcal continua tenint un poder enorme”. Potser per això ella és l’única dona que ha presidit l’Ateneu Barcelonès en tota la seva història centenària.

— Maryam Touzani

El cinema que faig és, sobretot, humà.
Sempre conté una afirmació social i política.
Per això m’interessen els personatges
que viuen als marges

La migració, el feminisme, la llibertat… el seu diàleg va cristal·litzant a poc a poc al voltant d’una pregunta clau per a la qual totes dues comparteixen, en el fons, una mateixa resposta, encara que amb paraules diferents: ha de ser polític el cinema —i l’art en general? Ho és Calle Málaga?

“El cinema que faig és, sobretot, humà. Sempre conté una afirmació social i política clara. Per això m’interessen els personatges que viuen als marges, aquells que no tenen veu”, afirma Maryam. Isona reprèn el fil des d’un altre lloc: “La creació artística presenta sempre una confrontació entre el bé i el mal, entre la justícia i la injustícia. I aquesta confrontació ens situa inevitablement davant d’un escenari polític.”

Al capdavall, la pel·lícula explica la història aparentment trivial d’una dona corrent que es resisteix a renunciar a la seva capacitat de decidir. I, al mateix temps, narra la lluita grandiosa pel més universal dels ideals: la llibertat. Touzani torna aleshores per un moment a Tànger, concretament al vell Teatre Cervantes. “Reobrirà les seves portes després de cinquanta anys tancat. Mari Ángeles és com aquest teatre. Resiliència. Es reinventa, reneix.” Parlen de resistència. I potser no hi ha res més polític que això.

La conversa s’acosta llavors a un dels territoris més delicats de Calle Málaga: la representació del cos i del desig en societats on persisteixen tensions culturals i morals. Isona formula la pregunta gairebé de manera inevitable, amb l’escena del nu de Carmen Maura encara present a la retina: “No existeix la censura al Marroc?”

Maryam somriu lleument abans de respondre. “El Marroc és un país ric i divers. El cinema és un acte voluntari; el públic tria enfrontar-se a imatges que el desafien o l’interpel·len.” Explica que l’escena va ser rebuda amb naturalitat i que la mateixa pudor que sovint s’associa al país magribí també ha aparegut, igualment, en països europeus. “Volia mostrar la vellesa en tota la seva bellesa; la llibertat d’escollir com envellir; la possibilitat d’experimentar la sensualitat i la sexualitat a qualsevol edat. Envellir com un privilegi”, explica Touzani. Carmen Maura encarna aquesta llibertat, als seus 80 anys, amb el primer nu de tota la seva carrera cinematogràfica.

— Isona Passola

El Mediterrani és un somni. Ha donat lloc
al naixement d’algunes de les cultures
més fascinants del món, però avui
és també un espai de conflicte

S’acosta l’hora de dinar. Abans d’acomiadar-se, encara parlen d’identitats múltiples i de la diversitat que amaga aquest mar compartit sobre un jardí infinit de posidònies. “El Mediterrani és un somni”, diu aleshores Passola. “Ha donat lloc al naixement d’algunes de les cultures més fascinants del món, però avui és també un espai de conflicte.”

Maryam escolta i assenteix. “La clau és el vincle humà, en tota la seva complexitat i riquesa. L’humà és al cor de totes les meves pel·lícules… i potser és també el que encara ens pot salvar”, conclou la cineasta marroquina.

Les cadires de la sala Pompeu Fabra, ara buides, ja no mostren un verd maragda sinó el to aquós i verdós de les posidònies. Isona i Maryam s’acomiaden amb cordialitat; el següent esglaó d’un dia intens ja s’insinua discretament a les seves agendes. L’estança de l’Ateneu recupera lentament el silenci, mentre el sol del migdia il·lumina els parterres geomètrics del jardí de l’entresol, testimonis silenciosos de la trobada entre dues dones cineastes.