La “crisi” de Suez a través d’un imperialisme de segona classe: Portugal i Egipte (1956-1957)

24 gener 2019. Des de les 18:30 | Conferència | Anglès | IEMed, Barcelona

El 1947, la major part de la producció de cru a l’Orient Mitjà (79%) encara pertanyia a empreses britàniques. El 1956, la situació era molt diferent. La crisi de Suez va marcar un dels majors punts d’inflexió en la història de l’Orient Mitjà.

Gamal Abdel Nasser, president d’Egipte (1954 – 1970), va anunciar el 1956 que nacionalitzaria el Canal de Suez, que fins llavors havia estat controlat pels britànics durant dècades. La reacció occidental va ser diversa. D’una banda, iniciar una guerra amb Egipte no era una opció per als Estats Units. D’altra banda, França, Regne Unit i Israel es van reunir en secret en una convenció a París per planejar una intervenció militar per enderrocar Nasser. Al mateix temps, no és coincidència que Portugal i Bèlgica fossin dos dels estats europeus més oposats als canvis a l’Àfrica. No obstant això, la posició de Bèlgica cap al govern egipci corresponia més al que es podia esperar d’una metròpoli colonial que la dels diplomàtics portuguesos que, des de l’inici de la crisi de Suez, van fer declaracions tranquil·litzadores sobre d’Egipte. Però, quin paper va jugar Portugal i quins eren els seus interessos en aquesta crisi? Com va contribuir la crisi a el nou equilibri internacional?

Maciel Morais Sants explica el context global d’aquesta crisi i els seus efectes.