Orpheus 21 i Jordi Savall us conviden a un viatge sonor que travessa les fronteres, les èpoques i les memòries. Aquest concert, resultat de la col·laboració entre músics migrants i refugiats de diversos països mediterranis, constitueix un espai de diàleg entre veus antigues i actuals, entre mites fundacionals i relats d’exili, entre ribes diferents però profundament connectades. Aquest esdeveniment va tenir lloc el 30 novembre 2024 a Barcelona, en el marc del Dia de la Mediterrània, organitzat per l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed), la Unió per la Mediterrània (UpM), l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri d’Afers Estrangers, Unió Europea i Cooperació del Govern d’Espanya.

Us proposem avui redescobrir tres moments màgics del concert, en què la música fa renéixer vells mites mediterranis. Des de les ribes italianes del Trecento fins a les muntanyes sagrades del Kurdistan, passant per les fonts de Síria, aquest recorregut musical ens embarca en un diàleg sensible entre memòria, mite i exili. Cada peça és una porta oberta a un imaginari antic, en què les veus, els instruments i els silencis expliquen històries d’amor impossible, d’aigua sagrada o de fe perseguida. La tria d’aquests passatges ha estat feta en col·laboració amb la músic siriana Waed Bouhassoun, la sensibilitat artística de la qual ha guiat aquest viatge sonor.

Aquest viatge a través dels sons i de les èpoques revela vincles profunds entre les tradicions musicals de la conca mediterrània. Com les llegendes que circulen d’una riba a l’altra, la música esdevé un lloc de pas, de transmissió i de transformació. En primer lloc, el Lamento italià murmura la pèrdua amorosa de Tristany i Isolda; en segon lloc, un cant sirià celebra l’aigua com a font de vida i de desig, i, finalment, un himne yazidita fa ressonar la veu d’un poble arrelat a les muntanyes, portador d’una espiritualitat mil·lenària.

Repertori
Hakan Güngör, kanun
Rusan Filiztek, cant i saz
Wassim Halal, percussions
Waed Bouhassoun, cant, ud

🎵 Lamento di Tristano

Deixeu-vos endur per aquest plany instrumental del Trecento italià, d’autor anònim però infinitament viu en la seva musicalitat. Tot i evocar un dels grans mites d’amor tràgic de l’edat mitjana, el de Tristany i Isolda, transmet l’emoció d’un amor perdut, d’una dolçor que s’esvaneix, d’una memòria suspesa. El Lamento encarna la tristesa, el desig, l’amor impossible, temes que es troben al cor del mite. La música, malgrat no narrativa, està amarada d’una dolça malenconia i d’una passió continguda. Durant alguns minuts, viatgem a través d’aquest play, entre la història i el mite, entre la Itàlia medieval i les ribes compartides del Mediterrani.

Conservada en un valuós manuscrit medieval de la Biblioteca Britànica, aquesta peça murmura a través dels segles una poesia sense paraules, emmarcada per modes antics i una sensibilitat que toca l’ànima. La seva simplicitat, una línia melòdica que cal interpretar i enriquir, evoca les tradicions compartides de la conca mediterrània, on les músiques nòmades, àrabs o occitanes feien vibrar mons interiors. El Lamento esdevé així una dansa íntima, una elegia fràgil la bellesa de la qual es fa palesa en la interpretació, la improvisació i l’ornament. Un cop acabat, el fragment deixa sovint lloc a la La Rotta, més viva i terrestre, com despertar després d’un somni.

Tot i que la llegenda de Tristany i Isolda va néixer en el món cèltic bretó i es difongué arreu de l’Europa medieval, troba un ressò particular en les tradicions corteses del sud de França i d’Itàlia.

Aquest creuament cultural, entre mites, llegendes i influències musicals, reflecteix l’època en què els intercanvis artístics a través de la conca mediterrània nodrien els relats i les formes musicals, fusionant les tradicions i creant noves expressions.

🎵 ‘Al-Maya ‘Al-Maya

Escolteu ara aquest cant tradicional de l’est de Síria del qual sorgeix tota una memòria mediterrània: l’aigua és un mite, una memòria, un desig. És font de vida, però també font de relats.

A la mitologia grega, les nimfes de les fonts o nàiades, filles de Tetis i Oceà, simbolitzen la joventut, la bellesa i la fertilitat. Viuen a les deus, als rius i a les fonts, llocs misteriosos i plens de vida, carregats de relats antics. Als pobles, són les dones i les noies les que van a pouar l’aigua, transformant les fonts en escenes discretes de vida, on es creuen mirades i primeres emocions.

Aquest cant evoca l’aigua com a espai de vida, de trobada i de sacralitat. Parla de les dones que van a buscar l’aigua i de les trobades que es teixien al voltant d’aquestes fonts. L’aigua esdevé un lloc sagrat i social, un espai on es troben allò quotidià i allò diví, la força de la natura i la dolçor de les emocions humanes. Mitjançant el cant, l’aigua adopta una dimensió mitològica, connectant-nos amb la Mediterrània a través de les èpoques i de les cultures. Aquesta aigua, avui com ahir, encarna un lligam vital i cultural, teixint els fils d’una història comuna al gran espai mediterrani.

🎵‘Sharaf el-Dine’

Escolteu ara aquest cant religiós yazidita, transmès oralment des de les altures de Mesopotàmia, entre les muntanyes sagrades i les valls fèrtils del Kurdistan. És una veu que s’alça vers l’invisible, entre pregària i lament, memòria i esperança. Aquest cant invoca Sharaf ad-Din, figura protectora de la tradició yazidita, custodi d’una saviesa nascuda entre el Tigris i l’Èufrates.

Als mites mediterranis, els cims sempre han servit de refugi a les divinitats i als oracles: el mont Olimp dels grecs, les grutes profètiques de la Sibil·la o els cims sagrats d’Anatòlia. Lloc de revelació i de refugi, la muntanya és un llindar entre el món terrestre i el món espiritual.

Aquest cant, arrelat en les muntanyes yazidites, fa ressonar aquesta relació íntima entre l’home, la terra i allò sagrat. Ens parla d’un poble perseguit, custodi de tradicions mil·lenàries, i d’una fe transmesa per la veu, portada pels vents del Kurdistan fins a les ribes del Mediterrani.

És allà on es gesta el mite: en aquest veu que travessa els segles i les fronteres, s’alça la memòria compartida d’un espai mediterrani fet de migracions, de cultes antics, de dolors i de bellesa. Una memòria que continua cantant, fràgil i poderosa alhora.

Aquests cants, lluny de ser simples vestigis, són memòries vives. Uneixen els pobles i les terres, evoquen el dolor de l’absència i la bellesa d’allò sagrat, i reactiven els mites fundacionals de la nostra Mediterrània plural. Aquest viatge musical constitueix un homenatge a la diversitat mediterrània, a la capacitat de fer dialogar les diferències, d’apropar les ribes més enllà de l’exili, la fe o l’amor perdut. És una travessia sensible, tot escoltant el que encara ens murmura la Mediterrània: històries teixides de dolor i de llum, d’humanitat i de bellesa fràgil.