Aquest recorregut visual i narratiu forma part del projecte impulsat per la Fundación Al Fanar dedicat a fer visibles les noves veus del còmic palestí contemporani. A través d’aquesta selecció d’obres, ens acostem a un univers gràfic on les vinyetes no només expliquen històries personals, familiars o simbòliques, sinó que interpel·len directament l’imaginari dominant sobre Palestina i sobre la pròpia Mediterrània.

Contra el mite del Mare Nostrum com a bressol de civilitzacions, pont de cultures i espai d’harmonia —una imatge tantes vegades repetida com a instrument de poder i supressió—, aquests còmics fan paleses les seves fractures, les seves absències i les lluites silenciades d’un poble que insisteix a dibuixar el seu lloc en el mapa. Des de Gaza fins a Chicago, de Jerusalem als camps de refugiats del Líban, les i els artistes aquí aplegats transformen el llenguatge gràfic en una forma de resistència, arxiu emocional i afirmació d’existència.

Lluny de la passivitat del record o la nostàlgia de la pèrdua, aquestes historietes són intervencions vives, actives, que qüestionen l’oblit imposat i exigeixen una altra Mediterrània: una Mediterrània que reconegui la complexitat, la violència estructural i les memòries desplaçades. La tinta aquí no decora, sinó que denuncia, evoca, construeix. Es tracta d’una cartografia fragmentària i rebel que s’oposa a la narrativa hegemònica del silenci.

Reescriure el relat des de la vinyeta

La imatge de Palestina s’ha cisellat en els imaginaris globals a base de bombes, sang i destrucció. En aquest discurs dominant que perdura des de fa més de 75 anys, les veus palestines han estat sistemàticament marginades. A través del còmic, un art considerat menor durant anys, artistes palestines i palestins han aconseguit trencar el silenci imposat, alterant les representacions colonials des dels seus propi traços. Edward Said recordava que negar la veu a algú és negar la seva existència. Aquestes obres gràfiques no són simples memòries passives: són intervencions actives, actes de resistència davant l’amnèsia històrica.

Mites i contra-mites de la Mediterrània

En la cartografia simbòlica de la Mediterrània, Palestina queda generalment desplaçada: massa oriental per al sud europeu, massa fragmentada per als grans relats. Tanmateix, els artistes d’aquest recorregut insereixen Palestina al cor de l’imaginari mediterrani, no com una ferida que sagna al marge, sinó com a part central de la seva història: bressol de cultures, exilis i resistències. Contra el mite de la Mediterrània harmoniosa, sense friccions, aquests còmics reviuen les fissures, les expulsions, els retorns i les veus sepultades sota el soroll de la violència mediàtica.

El cos quotidià: arquitectura, intimitat, supervivència

Dania Omari, arquitecta i autora de Me siento afortunada (2024), narra des de Jerusalem la seva experiència com a dona jove palestina, entre privilegis heretats i ferides no tan visibles. Les seves línies arquitectòniques traslladen al còmic l’organització de l’espai com a reflex del conflicte: fronteres internes, desplaçaments simbòlics, intimitat vigilada. Com als mites antics on els déus baixaven al món dels mortals, a l’obra de Dania el mite de Palestina s’encarna en gestos quotidians.

Sara Shehadeh, també arquitecta de formació, a El café más sabroso converteix la rutina en acte de reivindicació. Beit Eksa, el poble de les seves arrels, apareix com a centre simbòlic d’una Palestina que es nega a desaparèixer.

La geografia del desarrelament: exilis, fronteres, retorns

Leila Abdelrazaq, amb la seva novel·la gràfica Baddawi, traça una genealogia de l’exili palestí des del Líban. A través de la història del seu pare, Ahmad, Leila dibuixa no només la vida en un camp de refugiats, sinó el dret a explicar-la. És un text fundacional del còmic palestí modern.

Hamza AbuAyyash, amb Dal-l (2023), encarna la identitat nòmada palestina. Nascut al Líban, amb infància entre Tunísia i Jordània i format a Nablus, crea una superheroïna palestina del futur, combinant ciència-ficció i còmic polític. És una aposta per imaginar una altra Palestina possible, sense perdre la memòria del desplaçament.

Shahd Alshamaly, nascuda als Emirats Àrabs Units, però arrelada a Gaza, a No fue un sueño exposa l’herència traumàtica de la Nakba. El seu estil directe tradueix la duresa de la realitat en narració gràfica des dels cossos i els rostres que la viuen.

Història com a resistència: arxiu, testimoni, memòria

Mohammad Sabaaneh, a No me voy a ir. Mi historia de Palestina, converteix cada traç en arxiu visual de l’opressió. En el seu estil expressionista i cru es plasma el dolor col·lectiu. El seu mural a l’ONU, Guernica de Gaza, i el seu recent llibre, 30 segundos en Gaza (2024), el posicionen com un dels cronistes visuals més impactants de la seva generació.

Khaled Jarrada, nascut a Gaza, esculpeix a Ataque sobre Gaza una crònica emocional des d’allò expressiu i allò corporal. La força psicològica de les seves imatges reinterpreta el clàssic paper de l’artista en contextos de guerra.

Samir Harb, arquitecte i dibuixant, amb Protestas de Jerusalén, ofereix una lectura espacial del conflicte: les fronteres no són únicament murs, sinó també recorreguts, objectes, places. El seu còmic és geografia crítica en vinyetes, desmuntant les estructures del poder colonial a l’espai urbà.

Futurs i subjectivitats: identitats en transició 

Iasmin Omar Ata, sota el pseudònim Delta, a Rose Metal i a la seva novel·la Nayra y el Djinn (2025), aborda temàtiques d’identitat, malaltia, discriminació religiosa i superació personal. La seva estètica onírica i acolorida proposa un llenguatge visual sanador que combina mitologia, ciència-ficció i denúncia.

Hassan Manasrah i Shaden Abu Al Haija presenten ¿Qué es Palestina para mí?, una història familiar que podria ser la de milions. A través de l’experiència del pare de Shaden, la vinyeta es converteix en espai de transmissió intergeneracional, amb els mites que s’expliquen d’avis a nets.

Dibuixar per no desaparèixer 

Aquests còmics no són només art; són afirmacions d’existència. Són la recuperació d’una Mediterrània real, complexa, plena d’exilis, memòries i lluites. A través de les seves vinyetes, els artistes palestins reescriuen la seva història en primera persona, exigeixen ser vistos, escoltats, llegits. I ho fan amb una tinta que persisteix, que no s’esborra, que dibuixa futurs on Palestina deixi de ser un mite i torni a ser terra, vida, cultura.