Sovint presentada com un bressol de civilitzacions i un pont entre els pobles, la Mediterrània és també el lloc de fractures simbòliques, d’amnèsies col·lectives i de relats ideològics al voltant de les migracions.

En aquesta conversa amb al professor Ricard Zapata-Barrero, director del Grup de Recerca Interdisciplinària sobre Immigració (GRITIM-UPF) del Departament de Ciències Polítiques i Socials (Universitat Pompeu Fabra, Barcelona), preguntem sobre el paper del cinema en aquesta fàbrica dels imaginaris. El professor Zapata-Barrero va fer una intervenció titulada «El paper del cinema en les migracions com a agent de memòria col·lectiva» en el marc de la conferència «Cinema, migracions, representacions» celebrada el 15 de novembre de 2024 a Agadir en ocasió de la vintena edició del Festival Cinéma et Migration¹. Pot el cinema convertir-se en una eina de desmitificació, capaç de confrontar els relats fixats amb les realitats viscudes dels migrants i reconfigurar la nostra memòria col·lectiva?

Aquest intercanvi explora el potencial del cinema com a agent crític i espai de memòria, en sintonia amb les dimensions socials, culturals i polítiques de les representacions migratòries. S’inscriu en una voluntat de repensar els mites mediterranis en funció d’una memòria viva, inclusiva i compromesa.

QM:Com pot el cinema desmitificar les percepcions negatives dels migrants, deconstruir representacions formades per lògiques de seguretat i humanitzar les realitats complexes de la immigració?

L’enfocament que jo proposo és doble. D’una banda, es tracta d’interrogar el cinema sobre les migracions en tant que «agent de memòria» i sobre el seu paper desmitificador. Es pot considerar el cinema com una forma d’arxiu de la memòria d’experiències viscudes? Permetrà el cinema actual mostrar en el futur la realitat d’avui i d’ahir? També pot oposar-se a la política de manipulació de la memòria de les migracions, massa sovint farcida de mites construïts pels poders polítics. Com la nació, i reprenent l’expressió de Benedict Anderson, es tracta de confrontar-se no amb una comunitat nacional imaginada, sinó amb una memòria col·lectiva imaginada d’un passat d’homogeneïtat sense migracions que no ha existit mai.

De l’altra banda, convido a entaular un diàleg entre cinema i recerca per tal de construir una narració arrelada en les experiències viscudes dels migrants. Aquest enfocament s’oposa a les polítiques mitològiques que associen l’immigrat amb representacions negatives nodrides per discursos neonacionalistes i nativistes. No és ja hora d’abordar la qüestió d’una cultura de les migracions com a base fonamental de les nostres societats? Com pot el cinema, en tant que fàbrica de representacions, posar en imatge i veu els descobriments de la recerca i també les veus silencioses de les experiències migratòries? Quins diàlegs podrien sorgir entre cineastes i investigadors i investigadores per construir plegats una memòria col·lectiva arrelada en la realitat vital dels migrants? És el que anomenem la coproducció del coneixement que es posa al servei de la memòria migratòria.

QM:Quin és el paper del cinema com a forma d’activisme artístic?

Entrem en un debat sobre l’artivisme, és a dir, sobre la manera com la cultura i l’expressió artística poden exercir una activitat crítica. Em pregunto fins i tot si és possible parlar de «cinemactivisme» (un neologisme legítim, crec jo): o sigui, concentrar-se en la funció desmitificadora del cinema, no només per exercir la seva funció socialitzadora, sinó també per ajudar a construir una representació crítica del sistema migratori, dels règims polítics i de les institucions així com de les decisions preses pels polítics, que sovint prioritzen l’imaginari nacional —de seguretat nacional, per ser més precisos— per sobre de la humanitat comuna que fa de nosaltres una unitat en aquest món. Es tracta de mostrar-los les conseqüències de les seves eleccions, així com el dolor i la violència de les seves polítiques solipsistes (neocolonialistes, per a alguns, i no sense raó).

Aquest enfocament problematitza necessàriament la pròpia immigració, perquè problematitzar significa «fer visible» allò que normalment està amagat, ignorat pels poders públics.

QM:Quin paper ocupen les migracions en la nostra memòria col·lectiva?

Assistim a l’aparició de relats polítics l’objectiu dels quals és esborrar o marginar aquesta part fonamental de la nostra història, instaurant una epistemologia de la ignorància. Per tant, no és pertinent analitzar com les pel·lícules i els relats cinematogràfics aborden aquesta memòria migratòria?

Penso que, actualment, el cinema assumeix aquesta funció a quatre nivells diferents, que li proposo examinar plegats:

1. Enfocament social: concentrar-se en les desigualtats de dret, de gènere, els factors socioeconòmics, les exclusions, la deshumanització, les discriminacions racials, religioses i culturals.
2. Enfocament polític: analitzar els mecanisme de poder i les relacions de dominació que situen les migracions en una contemporaneïtat marcada per l’explotació i el control, fins a la seguretat extrema.
3. Enfocament cultural: preguntar-nos sobre les nostres prenocions, mentalitats estanques i filtres mitològics per abordar el nostre etnocentrisme i eurocentrisme subtils.
4. Enfocament ideològic: comprendre com les migracions són problematitzades segons els interessos dels estats i les institucions. Entrem aquí en una època de «mixofòbia» en què la diversitat es percep com una amenaça.

Aquests quatre enfocaments dominen el cinema crític, sobretot a través del cinemactivisme. Però com respondre-hi col·lectivament? És essencial promoure narracions inclusives, que valoritzin la diversitat com una riquesa més que com una amenaça.

QM:Parlar de memòria col·lectiva és també parlar del temps. Quin paper té en el cinema actual?

Hauria pogut titular la meva intervenció «Inspirant-me en Paul Ricoeur: cinema, temps i narració» perquè subratlla la importància de donar més lloc al temps, a la història i a la memòria col·lectiva en el cinema.

Per exemple, el factor memòria col·lectiva (Factor-MC) es manifesta en una pel·lícula notable, Cabrini (2024) d’Alejandro Monteverde, que uneix espai i temps per fer visible allò que la història ha esborrat. Aquesta pel·lícula explica la història de Frances Xavier Cabrini, una religiosa italiana que va arribar a Nova York l’any 1889, que va demanar al Papa que s’impliqués socialment amb els migrants i va fundar un sistema d’ajuda per als nens i nenes italians que vivien al carrer.

La pel·lícula posa en relleu dimensions socials, ideològiques i culturals, tot subratllant el paper de les dones activistes. Redefineix la imatge dels italians a Nova York, construeix una memòria col·lectiva sota la perspectiva del gènere i l’activisme social i entronca amb Gangs of New York (2002), que mostra altres formes de violència entre immigrats, els que van donar forma als Estats Units actuals.

QM: Què és la memòria col·lectiva de les migracions?

Parlar de memòria és preguntar-se sobre com ens permet representar el nostre passat i situar-nos entre passat, present i futur. Com demostra Paul Ricoeur, la memòria col·lectiva és una narració, un sistema de representacions que dona sentit a les nostres imatges i als nostres records. La memòria és la història interpretada. Un únic fet històric pot provocar diverses memòries, cadascuna d’elles portadora d’una visió diferent. Parlem de memòries contestades, com és sovint el cas. Aquesta fragmentació de la memòria col·lectiva serveix sovint de base a ideologies polítiques oposades.

És fonamental que el cinema s’involucri en la recuperació de la memòria dels migrants en tots els seus matisos emocionals i traumàtics. Que ens ajudi a dir ben alt que no existeix cap ciutat mediterrània ètnicament pura, ni homogènia. Que totes les ciutats mediterrànies tenen la seva història de les migracions, i que probablement aquesta història de les migracions es trobi a la base identitària, però també dels valors de la Mediterrània. El cinema pot mostrar que la immigració no és un fenomen aïllat, sinó un fet històric universal. Les nostres societats van sorgir de la mixitat, de la creolització.

QM: Per concloure, què pot fer el cinema per fer front a les «fake memories» i els discursos de la por?

La invitació a veure el cinema com a agent de memòria és fonamental per evitar la banalització de la història de les migracions. Vivim una fase de puritanisme memorial, en què el mite d’un passat uniforme contamina les nostres percepcions. Aquest nou essencialisme nacional s’ha de combatre amb els mateixos recursos argumentals, arrelats en la història i en el temps. El cinema ha de mobilitzar-se i construir una narrativa que reposi sobre biografies oblidades en la nostra història comuna de les migracions. 

Reivindicar un cinema de la memòria és obrir un debat sobre la manera com el cinema organitza i influencia la nostra memòria col·lectiva, decidint quins esdeveniment són recordats o oblidats. Com els museus i els monuments, el cinema pot convertir-se en un lloc de la memòria itinerant que entri en les sales de cinema i en les nostres pantalles de televisió, un espai-temps en moviment per preservar i fer viure la memòria de les migracions. No ha arribat l’hora de fer-ne plenament una eina de transmissió crítica i d’ajudar a formar una memòria col·lectiva inclusiva?

¹  El professor Zapata-Barrero vol expressar el seu agraïment a Yasmine Bouchfar, directora de programació, i a Mohammed Charef, professor i moderador del panel. També dona les gràcies al CCME (Conseil de la communauté marocaine à l’étranger) del Regne del Marroc per haver-li permès ser-hi present.