Fàtima Mernissi, la teixidora de la Mediterrània : IEMed

Al llarg de la seva història mil·lenària, la conca del Mediterrani ha vist néixer grans teixidores de paraules. Dones que han fet del teixir un acte de poder simbòlic. Com l’eterna cadència de Penélope, arquetipus a l’Odissea d’astúcia i intel·ligència; com Atenea, deessa de la saviesa, venerada per ser la deïtat del telar que expandeix i nua el coneixement; o com les tres moires —Cloto, Làquesis i Àtropos—, personificació femenina del destí inalterable dels morts que embasta, mesura i talla el fil de la vida. De la font de la inspiració de les teixidores imaginades, mítiques, ha pogut beure Fàtima Mernissi (Fes, 1940 – Rabat, 2015) per debanar el seu cabdell creatiu, històries d’activisme i resistència; de feminisme valent; i per obrir camins insospitats en la relació íntima entre gènere, religió, cultura i poder.

Fàtima Mernissi serà sempre recordada como una intel·lectual amaziga-marroquina, innovadora, heterodoxa, però sobretot feminista en uns temps en què el «principi d’igualtat entre dones i homes» era vist com una idea revolucionària i contestatària. La seva defensa fèrria dels drets de les dones és un fet intrínsec a la seva figura. D’ella es destaca la seva visió pionera sobre el paper de les noves tecnologies i per haver transcendit com una dels grans referents internacionals en els estudis sobre l’islam i l’Alcorà. Va ser una dona extremadament culta i amb una curiositat insaciable que li va permetre ocupar-se de disciplines com la història, les ciències polítiques o la sociologia per entrellaçar-les des de perspectives innovadores i rupturistes per a la seva època. Fàtima Mernissi va ser moltes coses. Investigadora social, professora universitària, consultora, assagista, però, sobretot, escriptora.

Fàtima Mernissi en un acte a l’IEMed (Barcelona) als anys 1990. (Foto: IEMed)

El seu prolífic llegat comprèn gairebé una vintena de llibres, valents i audaços, en què es va atrevir a tractar veritables tabús per a la cultura arabomusulmana. El seu primer llibre va ser tota una declaració d’intencions: Sexe, Ideologie, Islam (1975). A partir d’aquest moment veurien la llum de manera gradual moltes de les seves obres més notables com L’Harem politique: le Prophète et les femmes (1987), en què analitza la tradició transmesa en posterioritat al Profeta Mahoma en relació amb la dona; o altres títols en què col·loca el focus en la defensa dels drets de les dones i en la denúncia de la seva opressió, posant en dubte el sistema patriarcal de la societat musulmana. En aquesta línia, destaquen títols com Somnis de l’harem (1996), L’harem occidental (2002) o L’amour dans les pays musulmans: à travers le miroir des texts anciens (2008).

L’any 2003, Fàtima Mernissi rebia el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres, juntament amb Susan Sontag. El jurat va justificar la decisió d’atorgar un reconeixement ex aequo no només per la «profunditat de pensament i qualitat estètica de les seves obres», sinó perquè les dues, malgrat partir d’universos distants, van saber sostenir com ningú, des del compromís social i el diàleg intercultural, els pilars sobre els quals reposen els ponts d’entesa entre Orient i Occident.

Claus per entendre una figura polièdrica

Quan es compleixen deu anys de la seva mort, comprendre en profunditat la figura de Fàtima Mernissi requereix una mirada aguda i polièdrica, capaç d’adonar-se dels matisos dels seus múltiples costats i arestes. Un intent de definició, sense pretensions i sabent que un retrat complet és impossible, ha de contemplar, almenys, els rostres superposats de quatre dones. Elles són la feminista crítica, l’activista compromesa, l’escriptora teixidora i la investigadora heterodoxa. Quatre dones, una sola veu. Fàtima. Els paràgrafs següents evoquen les quatre i, alhora, amplifiquen l’eco d’una veu única que perdura.

La feminista crítica

Amb una mirada lúcida, humanista i valent, Fàtima Mernissi va ser capaç de desmuntar els arguments del masclisme estructural presents en molts contextos islàmics, fins i tot el del seu propi origen, però també els estereotips simplificadors sobre les dones musulmanes que durant dècades han dominat a Occident. El seu pensament es va situar sempre en una posició incòmoda i fèrtil: crítica amb les estructures patriarcals internes, però també amb les mirades paternalistes o reduccionistes que arribaven des de fora. Convençuda del paper central de la societat civil com a motor de democratització i modernització, va defensar la necessitat de construir marcs d’emancipació arrelats en els mateixos contextos culturals. Mai es va identificar plenament amb el feminisme laïcista ni amb els corrents del feminisme importats d’Europa, però tampoc es va definir com a feminista musulmana en un sentit doctrinal. La seva aposta va ser una altra: rellegir críticament els textos i les tradicions de l’herència islàmica per qüestionar les interpretacions patriarcals consolidades. Des d’aquesta perspectiva, la seva obra pot entendre’s com un exercici de descolonització del pensament feminista en interrogar constantment la societat sobre les exclusions que aquesta produeix, sobre els mecanismes que construeixen l’autoritat social i sobre la manera com es distribueixen els rols i els espais de poder. Mernissi va reclamar una igualtat real. Ho va fer denunciant les formes d’injustícia que es legitimen a través de la tradició, l’autoritat i el costum.

“Les dones són el motor de la societat civil. Nosaltres som qui la fem avançar (…) Perquè no tenim cap altra opció.”

L’activista compromesa

Al llarg d’una vida de compromís incansable es va convertir en una figura de referència que segueix inspirant l’activisme contemporani. Entenia la comunicació, el coneixement i la paraula com eines de transformació social. Des d’aquesta convicció, va impulsar iniciatives destinades a enfortir la societat civil marroquina i a obrir espais de participació per a aquells i aquelles que eren als marges. Entre aquestes iniciatives destaca la Caravane Civique, un projecte que va aplegar artistes, intel·lectuals i activistes amb l’objectiu d’apropar la cultura, l’educació i el debat públic a regions rurals i a comunitats vulnerables del Marroc. A través de trobades, tallers i projectes col·lectius, en molts casos vinculats a la feina de dones i artesans, la caravana recorria territoris perifèrics creant xarxes d’intercanvi i donant visibilitat a actors socials que somniaven transformar el país. Mernissi concebia aquestes experiències com espais en què la paraula circulava lliurement i la ciutadania esdevenia protagonista de la vida pública. Per a ella, la llibertat no va ser mai un eslògan, sinó un exercici constant de lucidesa. Dotada d’una extraordinària intel·ligència narrativa, va saber convertir la recerca sociològica en relat, fent visible allò que semblava natural o inevitable. En explicar històries, de dones, de joves, de comunitats invisibilitzades, ens va ensenyar a llegir el món sense deixar-nos hipnotitzar per les seves evidències i a reconèixer les estructures de poder que el travessen.

“La dignitat és tenir un somni, un somni fort que et doni una visió, un món on tens el teu lloc, on la teva participació, per mínima que sigui, canviarà alguna cosa. Ets en un harem quan el món no et necessita.”

L’escriptora teixidora

Som davant d’una figura clau que, amb la seva obra, va contribuir a teixir una genealogia literària femenina al Magreb. Els textos han estat també fonamentals per afavorir l’arribada i la circulació de veus marroquines a l’espai literari català i espanyol. Mernissi recull paraules, escolta relats i actua com a altaveu: explica el seu país i la seva cultura a través de les veus de les dones, rescatant històries que durant molt temps van ressonar únicament a l’àmbit de l’oralitat. La seva escriptura obre la porta de les biblioteques a les veus oblidades. Els ofereix la possibilitat de perdurar. Els seus relats conviden a revisar el passat i a prendre consciència de com es van construir els discursos, qüestionant estereotips i establint un diàleg amb l’alteritat. A la seva obra s’entreteixen gèneres, tradicions culturals i llenguatges diversos, configurant una escriptura híbrida que converteix la paraula en un espai de trobada múltiple i de memòria, però també en una arma punyent per a la lluita social. Xahrazad i Simbad mai la van abandonar per més impossibles que semblessin els seus propòsits. Potser, en agraïment a la seva lleialtat infrangible, els va homenatjar en llibres ressenyables com Scheherazade Goes West (2001) i Les Sindbads marocains: voyage dans le Maroc civique (2004).

“En la seva lluita per la supervivència i la llibertat, Xahrazad no comanda soldats sinó paraules.”

La investigadora heterodoxa

Sempre des d’una posició de rigor i audàcia intel·lectual, va desenvolupar una recerca marcada pel fet de posar en qüestió relats hegemònics. Sense importar si aquests consensos provenien d’Orient o d’Occident. Amb una lucidesa poc complaent, el seu pensament i la seva mirada crítica van trencar costures per obrir nous marcs de reflexió com el poder, la religió o la condició de les dones. Sociòloga de formació, va practicar una manera d’investigar intuïtiva i oberta, menys constreta per les regles estrictes de l’acadèmia. Aquesta heterodòxia li va permetre explorar camins més enllà de la sociologia clàssica, malgrat enfrontar-se sovint a resistències que l’expulsaven dels cànons dominants. Un exemple notable de la seva contribució científica pot llegir-se a Somnis de l’harem (1996), on indaga en el concepte de hudud, entès com a frontera o límit entre allò públic i allò privat, entre el colonitzat i el colonitzador, entre allò masculí i allò femení. Explorar aquests llindars, qüestionar qui els defineix i com es mantenen, va ser una constant en el seu pensament, sempre orientat a desvelar les estructures invisibles que organitzen la vida social.

“El baluard contra l’opressió és el coneixement.”

Acte d’homenatge: feminisme, veu i coratge

El passat 16 de febrer de 2026, amb motiu del dècim aniversari de la mort de Fàtima Mernissi el novembre del 2015, l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) va organitzar, en col·laboració amb Tamettut-Associació de Dones Amazigues de Catalunya, un acte d’homenatge a Barcelona que portava per títol “Fàtima Mernissi: Feminisme, Veu i Coratge” i l’objectiu del qual era celebrar una dona valent, feminista, defensora dels drets humans i profundament estudiosa. L’acte el componien una glosa de la figura de l’autora, la reflexió pausada sobre les obres cabdals que l’han convertit en una referent indispensable i una taula rodona sobre la seva empremta com a sociòloga, escriptora i activista.

Moderat per Gemma Aubarell, directora de l’Àrea de Cultura, Gènere i Societat Civil de l’IEMed, van prestar la seva veu per recordar Mernissi Maria Àngels Roque, doctora en Antropologia Social i Cultural; Driss Ksikes, escriptor i coordinador de la Càtedra Fàtima Mernissi de la Université Mohammed VI (UM6) del Marroc; Touria Majdouline, escriptora, novel·lista, poeta i professora universitària; Meritxell Joan, investigadora especialista en el Magreb i professora de la Universitat Pompeu Fabra; i Salwa El Gharbi, investigadora social i representant de Tamettut. D’altra banda, Senén Florensa, president de l’IEMed, i Eva Menor Cantador, consellera d’Igualtat i Feminisme de la Generalitat de Catalunya, van ser els encarregats de donar la benvinguda institucional.

Acte d’homenatge “Fàtima Mernissi: Feminisme, Veu i Coratge” (Vídeo complet; canal YouTube de l’IEMed)