Avui en dia ja no és possible començar un text sobre la Mediterrània amb frases sobre una època passada de prosperitat i benestar. Si la «pau» és una categoria, aleshores, a la nostra època en què la sentim més distant que mai, qualsevol cosa que escrivim portarà inevitablement l’ombra d’un apocalipsi; d’aquest món, no d’algun altre. I més encara a la Mediterrània!
El senyal del triomf dels vencedors: la pau
L’únic ideal de la humanitat és que com més ens acostem a la pau, més retrocedeix. Fins i tot en els escassos intervals sense conflicte, se’n discuteix l’existència; en comptes d’una situació viscuda, és un somni anhelat des de fa molt. Pax és un concepte que va sorgir a la Mediterrània. Potser la Pax Romana (mitjan segle I a. d. C) no és la formulació de pax més antiga, però sí la més coneguda, i la devem a les guerres sagnants d’August —l’emperador més bel·ligerant de Roma—, que va convertir la Mediterrània, incloent Il·líria i sobretot Espanya i la Gàl·lia, en un llac romà. August, que no rebia el tracte d’imperator sinó de princeps (el primer entre els ciutadans), i els «bons emperadors» que el van succeir van portar la pau tenyint de sang el Mediterrani amb exèrcits que sumaven entre un quart i mig milió de soldats. Per a Roma, aquesta pau va significar una riquesa extraordinària gràcies al saqueig i l’explotació; això sí, costa més dir el que va significar per als vençuts i per als que vivien en aquestes terres. No obstant això, si els vençuts poguessin parlar, no és gens difícil imaginar que no triarien paraules que alleugen el cor.
Uns segles abans d’August, al voltant del 375 a. d. C, quan els atenencs van guanyar una batalla naval contra Esparta, van fundar un culte a la pau i el van anomenar Eirene. La pau un cop més va estar del bàndol del vencedor. Aquesta jove gràcil —nascuda de Zeus, la ira i la protecció del qual són impredictibles, i de Temis, que simbolitza l’ordre i la justícia— va ser identificada amb la primavera. Si anem set segles més enrere, a la Ilíada d’Homer, la tràgica victòria de l’aliança micènica sobre els troians també culmina en pau. Per molt que parlem de la imparcialitat dels déus —Hera que impedeix que Zeus intervingui fins que els troians siguin derrotats– és en va. La pau, aquest estat tan anhelat, és un període de quietud que neix de l’hegemonia del vencedor; en altres paraules, el silenci dels vençuts.
El shalom hebreu i el salam àrab s’han d’entendre, més enllà del seu significat de pau, com la mà estesa quan et trobes amb algú. En la salutació àrab —un intercanvi de pau[1]— cada persona desitja serenitat a l’altra i al·ludeix a l’inici d’una possible amistat. Aquesta afinitat lingüística, però, ha romàs sense resposta al llarg de la història i la geografia i, en la nostra època –quan som testimonis tàcits de l’aniquilació del poble palestí–, sembla condemnada a no tenir cap sentit.
Des de l’establiment d’Israel com un petit estat-nació —recolzat principalment per la Corona britànica i les grans potències d’Occident— fins al seu ascens durant gairebé vuitanta anys al rang de líder suprem de l’Orient Mitjà, és impossible trobar un període en què la pau hagi prevalgut a la Mediterrània oriental. Les paraules del primer ministre israelià Netanyahu en tornar de la visita que va fer al recentment elegit president dels Estats Units encara ressonen: «Les decisions que vam prendre a la guerra ja han canviat el rostre de l’Orient Mitjà. Les nostres decisions i el coratge dels nostres soldats han redibuixat el mapa. Però estic convençut que, si treballem en estreta col·laboració amb el president Trump, podem redibuixar-lo encara més i per a millor».[2] Molt poc després, els atacs d’Israel dirigits a destruir la infraestructura nuclear de l’Iran van deixar clar què volien dir «més» i «millor» en aquesta frase.
Més recentment, el 10 d’octubre de 2025, es va signar un «pla de pau» amb el nom del president nord-americà Trump, que sempre que té l’ocasió reitera el seu suport incondicional a Israel; però, també depèn de si els vençuts l’accepten en termes de submissió.[3] Només uns dies després del pla, que en les seves clàusules d’obertura preveu fer callar les armes, va quedar clar que l’alto el foc s’aplicaria després de la retirada del ja derrotat Hamàs, mentre que l’agressor —animat pel poder— continua bombardejant. Si això ha de ser una pau, potser seria més adequat anomenar-la Pax Hebraica.
El lloc de les migracions imperioses i extenuants
Durant segles, la Mediterrània, escenari des de fa molt no només de guerres sinó també de cultures i civilitzacions, va ser una regió els nadius de la qual anomenaven «bàrbars» els estrangers que hi arribaven, ja que no comprenien la seva llengua. Tot i que els nouvinguts no van tenir a l’inici una benvinguda cordial, finalment es van barrejar amb i en els antics habitants. Com va afirmar el sociòleg francès Henri Lefèbvre, les ciutats mediterrànies gairebé van acollir els «invasors» amb tolerància, però van fer que se’ls assemblessin.[4] El que va fer de la Mediterrània la Mediterrània que ara coneixem va ser precisament aquesta diversitat de persones amb diferents arrels les vides i els destins de les quals van convergir.
Ni la història ni la reflexió sobre els moviments humans ens ofereixen paraules agradables. Les masses desposseïdes de l’est i el sud del planeta —atrapades dins les flames de la guerra i/o devastades per la fam— són conduïdes cap a l’oest i cap al nord en combois difícils d’aturar i impossibles de fer retrocedir; no estan molt preocupades per on acabaran, simplement fugen per continuar en vida. Fins i tot si el seu destí final es troba més lluny, un nombre considerable acaben atrapats a la costa de l’Egeu de Turquia, en campaments a Lampedusa o a Lesbos o amagats en diversos llocs. Mentrestant, cada vegada més sol·licitants d’asil són objecte de devolucions al Mediterrani, considerat avui la frontera de la Unió Europea. N’hi ha prou amb algunes xifres per mostrar aquesta migració forçada inversa subjecte a la política de devolucions. Uns 46.000 immigrants van arribar a Lampedusa l’any 2024. No obstant això, només en el segon semestre de 2023 ja n’eren gairebé 81.000. Segons un càlcul aproximat, es podria dir que el nombre de persones es va reduir gairebé en un 25% el 2024.[5] Una altra xifra, però, explica una història diferent. Segons Frontex, la força fronterera de la UE, el nombre devolucions des de les fronteres terrestres i marítimes d’Europa va arribar a 120.000 el 2024.[6] Mentre que les ONG malden per denunciar el paper d’Itàlia[7] i estendre l’ajuda a les persones víctimes de devolucions, el primer ministre del Partit Laborista del Regne Unit felicita la primera ministra d’extrema dreta d’Itàlia pels mètodes que «redueixen la migració».[8] El mètode d’Itàlia es basa en acords amb els governs de Líbia i Tunísia, els punts de sortida des de la riba sud. A part de la seva flagrant violació del dret internacional, aquesta política és indefensable per motius humanitaris: els immigrants són moguts incessantment per tota la Mediterrània, des de Bulgària i Grècia de tornada a Turquia, des de Grècia a Itàlia, i així successivament.
Examinar el Mediterrani per trobar rastres del seu passat i extreure’n conclusions seguint aquests rastres pot semblar una empresa fútil. Tanmateix, consultar els grans relats del passat per identificar continuïtats i ruptures podria ser un mètode vàlid; i també ho és recordar maneres de viure i de fer que continuen sent imperceptibles en els llocs menys visibles.
Tres pilars principals: navegació, hospitalitat i ‘Emporion’
Saludar el dia sense saber què t’esperarà, i fer-ho amb certa alegria, és una mostra de l’optimisme mediterrani. A la Ilíada, Homer parla de guerra, d’heroisme, d’estratagema i de mort a la vista dels déus; a l’Odissea explica els constants viatges d’Ulisses que acaben només per començar de nou. La fórmula que repeteix, com si ens demanés que no ho oblidem mai, és «amb dits de rosa l’aurora». La nit, plena de temors dels enemics, del mar fins i tot sota la llum de la lluna o de les muntanyes que s’alcen al seu costat, ha acabat; amb el nou dia, la tripulació de la nau agafa els rems amb esperances i ganes renovades. Un cop han deixat anar amarres, s’inicia el viatge ple d’aventures característic del Mediterrani: la navegació. El que fa que el mar entre les terres sigui el Mediterrani és sobretot la navegació, un anar i venir en totes direccions que no trobem en cap altre mar i també l’oportunitat de trobar-se i conèixer l’altre.
«Ara, però, m’has de dir una cosa i amb tota franquesa: qui ets i d’on?, on es troben la teua ciutat i els teus pares?, i en quina mena de nau has vingut, i com et portaren els mariners fins a Ítaca? [… ] Conta’m també, sense dir cap mentida, que jo vull saber-ho, si és la primera vegada que véns o si abans, per mon pare, eres ja un hoste, que ací sol venir molta gent de visita».»[9] D’aquesta manera li pregunta Telèmac, fill d’Ulisses, quan la deessa Atena, mentora i companya d’Ulisses, descrita per Homer com «la deessa d’ulls grisos», arriba a Ítaca sota la forma de Mentes. Al Mediterrani, gràcies a la navegació, els que viuen al voltant del mar almenys han sentit parlar dels uns i dels altres, encara que no s’hagin vist mai. Les preguntes que es feien abans als estrangers quan trepitjaven la riba han estat substituïdes pel passaport.
Cal destacar especialment la frase final de Telèmac: al Mediterrani, visitar és un acte recíproc. Els «ciutadans» d’aquest «món» van i venen. Després de les preguntes al control de passaports arriba el torn de l’acollida. Un breu desviament en el nostre viatge a través de les llengües ajuda a aclarir-ho. En persa, el convidat (mosāfer) és «aquell que s’embarca en una expedició» (safar); l’hoste és per tant aquell que li ofereix aixopluc. En àrab, ḍayf (convidat) dona ḍiyāfa (hospitalitat, menjar). Una tradició mil·lenària obre la porta: el convidat no és simplement acollit, sinó que rep totes les atencions. S’ofereix un lloc de confort, se sacrifiquen els animals més robustos i se serveix «vi dolç en un calze daurat», sovint acompanyat de música. L’hospitalitat està inscrita en l’ADN de la Mediterrània. Una vegada que se sap que l’estranger no és un enemic, és el cap de taula.
La navegació també és el vehicle perfecte per a la circulació d’objectes i béns. L’emporion: grans mercats; àgores on s’exposen mercaderies de diferents terres; els llocs de trobada oberts de les ciutats mediterrànies. En grec antic, l'(em)poros és tant un comerciant com un viatger.[10] L’emporion ha estat una peça indispensable no només per al comerç entre ports, sinó per a la competència i per establir mesures i normes que tothom ha de complir, fent possible així la diversitat cultural de la Mediterrània. Els assentaments i les necròpolis fenicis descoberts a mitjan segle xx al sud de la península Ibèrica daten dels segles viii-vi a d. C i són una mostra de les colònies fundades per aquells que viatjaven des del Llevant fins a l’oest més llunyà de la Mediterrània.[11] Els rastres d’aquests intercanvis i d’aquesta barreja, possibles gràcies a la navegació, són encara visibles: comunitats llevantines que continuen vivint a la costa oriental de l’Egeu, colònies gregues fonamentals per a la riquesa cultural d’Alexandria, la comunitat jueva que durant molt de temps ha tingut un paper destacat en l’economia de Casablanca. La llista d’exemples és interminable i en creixement constant. Expressats en els grans mercats, els emporia han estat determinants en l’aprenentatge mutu entre les ciutats portuàries mediterrànies.
Juntament amb els sofriments aparentment inacabables dels nostres dies, tres elements del passat —la navegació, l’hospitalitat i el comerç— segueixen constituint la vida de la Mediterrània. En un moment en què les fronteres dels estats-nació s’han convertit en murs difícils de franquejar, no és gens fàcil trobar llocs on els tres persisteixin indemnes.
Potser hauríem de dir que el Mediterrani és un mar d’illes: de Xipre a Malta, de Creta a Sardenya, un arxipèlag d’aproximadament 10.000 illes petites i grans; illes on la vida flueix de maneres singulars, mantenint un ritme clarament diferent al de la terra ferma. La paraula llatina per illa, insula (i els seus derivats isola, isla, île) denota la terra envoltada d’aigua: oceà, mar, llac, riu o aiguamoll. Amb el temps, el terme també ha pres el significat d’allò que està envoltat de buit, allò que està sol, allò que està «aïllat». L’illa en àrab, al-jazīra, deriva de l’arrel jazr,la recessió de les aigües: la terra que queda quan les aigües s’enretiren. Les dues paraules suggereixen la capacitat d’existir per si sol.
Mirar el futur des de les illes
A les illes mediterrànies, malgrat la vertiginosa i inabastable velocitat del món i el canvi climàtic imminent que sembla convidar a la catàstrofe, la vida avança de manera diferent. En lloc de mirar les ciutats que ràpidament es converteixen en metròpolis, potser sigui millor mirar les illes, peculiars i cada vegada més despoblades, i extreure lliçons de les seves formes de vida.
Dos exemples de Pantel·leria, que he visitat fa poc. La distància entre l’illa de Sicília i el nord és gairebé el doble de la distància entre la ciutat de Tunis i el sud: en certa manera, es troba al bell mig del Mediterrani. La seva posició geogràfica i les seves capes històriques, des de Fenícia fins a Roma, Cartago i Bizanci, resumeixen l’intercanvi entre les ribes nord i sud.
Dues característiques interrelacionades de l’illa em van cridar l’atenció: en primer lloc, una arquitectura que avantposa el respecte per la geografia i el clima, i una tradició agrícola curosa marcada pel scirocco que bufa des del sud i el mistral des del nord; en segon lloc, l’element arquitectònic dominant de l’illa, el dammuso. Gràcies a les seves voltes emblanquinades, aquestes cases emmagatzemen cada gota d’aigua de pluja, atès que l’aigua potable escasseja. Les vinyes plantades a les parts baixes amb les varietats de zibibbo i moscatell d’Alexandria es reguen amb aquesta aigua curosament recollida i protegida per murs de pedra al seu voltant. El raïm que creix gairebé només a l’illa produeix zibibbo i el vi dolç passito elaborat amb panses, elements inseparables de la seva identitat. Mentre fas la volta a l’illa, també pots veure jardinu, recintes circulars de pedra oberts per dalt, cadascun dels quals protegeix un únic arbre de cítrics, una mostra del respecte dels illencs pel ritme de l’illa.
Aquests dos sistemes, que a primera vista poden no semblar importants, fan possible la vida a la volcànica i rocosa Pantel·leria. Serveixen per recordar-nos que només quan els humans estan en pau amb la natura i el passat és possible imaginar un futur. Si mirem de prop i amb atenció, encara podem trobar en els racons remots de la Mediterrània pràctiques fonamentades en coneixements antics que il·lustren la sostenibilitat.
La globalització és un procés que iguala les diversitats existents fins al mínim comú denominador, un procés difícil de resistir. En aquestes condicions, les illes tenen cada vegada més dificultats per seguir sent veritables «illes», especialment les properes al continent i obertes a les seves influències. «Ser una illa» no és un concepte que es pugui definir fàcilment i després generalitzar. A jutjar pel que han experimentat les illes fins ara, en la nostra època de velocitat incontrolable, els seus trets definitoris poden ser aquests: mantenir-se lentes; ser en gran mesura autosuficients; ser el «primer refugi» per als que arriben de fora; i reconèixer com a illencs els que es consideren «d’aquí» i comportar-se en conseqüència. Moltes illes mediterrànies encara presenten aquests trets.
Podem imaginar llavors que una «interinsularitat», un ethos arxipelàgic, és un diàleg i un compartir entre illes? A mesura que les fronteres terrestres i marítimes es fan més intransitables, a mesura que els visats fan que fins i tot els viatges pel Mediterrani siguin cada vegada més impossibles, ja que els desastres ecològics i la destrucció del canvi climàtic es veuen agreujats per interminables guerres d’extermini total, potser seria apropiat dir que aquest terreny comú només pot ser producte de la imaginació. No obstant això, malgrat tots els fets contraris, les narratives profundes i fecundes del Mediterrani, els intercanvis en totes direccions entre el nord i el sud i l’est i l’oest, i, el més important, el rastre prominent que ha deixat en la imaginació de la humanitat encara et fan dir: potser queden coses a fer.
De tots els mars del món, el Mediterrani és potser el més desitjat; un microcosmos les històries, la riquesa i la pobresa, les guerres i les civilitzacions, les catàstrofes i els miracles, els herois i les víctimes del qual s’entremesclen. Mentre que d’una banda continua donant-nos lliçons amb la seva història, de l’altra, presenta un escenari caòtic de desastres que sembla irresoluble i que sovint amenaça les vides i retorça els cors de tots els humans i, indirectament, de tots els éssers que viuen al planeta Terra. Els problemes del Mediterrani i els mètodes i les solucions que trobarà a mesura que els resolgui aclariran el futur de totes les persones.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques
—Konstantinos Kavafis, Ítaca.
[Traducció de Carles Riba]
[1] Alaykum salam en resposta a as-salamu alaykum; ambdós volen dir «que la pau sigui amb tu».
[2] https://www.lemonde.fr/en/international/article/2025/06/24/the-challenges-of-a-pax-hebraica-in-the-middle-east_6742655_4.html
[3] Submissió, amb el seu equivalent àrab istulam amb les tres consonants s—l-m, deixa clar que pau i submissió són inseparables.
[4] Vegeu Henri Lefèbvre i Catherine Régulier, “Attempt at the Rhythmanalysis of Mediterranean Cities”, a Rhythmanalysis- Space, Time and Everyday Life (trad. Stuart Elden, iGerald Moor), Londres, Continuum, 2004, p. 85-101.
[5] https://www.infomigrants.net/en/post/62189/italy-more-than-120000-migrants-passed-through-lampedusa-since-2023.
[6] https://www.euronews.com/my-europe/2025/02/17/eu-borders-recorded-over-120000-migrant-pushbacks-in-2024-says-report-by-ngos
[7] https://www.msf.org/eu-sponsored-shameful-abuses-central-mediterranean-must-end
[8] https://timesofindia.indiatimes.com/world/uk/uk-pm-starmer-praises-italys-meloni-for-reducing-illegal-migration/articleshow/113400961.cms
[9] Homer, Odissea (trad. Joan F. Mira), Barcelona, Edicions 62, s.a., la butxaca, 2016, p. 10.
[10] Poros: passatge, viatge.
[11] Eric Gailledrat, Michael Dietler and Rosa Plara-Mallart (ed.), The Emporionin the Ancient Western Mediterranean, Trade and Colonial Encounters from the Archaic to the Hellenistic Period, Montpeller, Presses Universitaires de la Méditerranée, 2018, p. 79.