Conversem amb Carme Portaceli, directora artística del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), una de les veus més influents de l’escena contemporània. La seva trajectòria, marcada pel compromís i la sensibilitat crítica, ens apropa a una reflexió profunda sobre la Mediterrània i el paper del teatre en temps de canvi. En les seves paraules bateguen les veus de les dones, la força de l’humor davant de l’adversitat, les tragèdies que travessen la regió i la resiliència compartida que defineix el seu imaginari.

Des de la teva mirada com a directora artística del TNC, com pot el teatre participar en la construcció o desconstrucció de la identitat mediterrània?

El teatre és, abans que res, el lloc on hem d’estar junts; si no estem junts, no existeix. És l’únic espai en què compartim l’aire, respirem alhora, ens mirem. I en aquest acte col·lectiu descobrim que altres mons són possibles.

La Mediterrània sempre va ser un món d’aigua i de llum, de sortir cap enfora i de compartir. Venim d’aquí, d’una barreja extraordinària de cultures —àrab, jueva, cristiana— que van conviure durant segles. Però amb el temps, aquesta diversitat es va anar tancant: les religions monoteistes van expulsar la deessa mare, van expulsar allò femení, i de retruc es va perdre bona part de la tolerància. El que ens queda avui és gairebé un mite, una imatge idealitzada, mentre que la realitat està marcada per guerres terribles i odis inculcats des de la infantesa.

Per això el teatre hi juga un paper tan important: ens permet recordar d’on venim i reivindicar la convivència, la democràcia i la diversitat. La cultura uneix, la cultura crea tolerància, la cultura ajuda a la convivència. Davant de la manipulació i les mentides que ens envolten, el teatre continua sent un dels pocs espais on encara pots mirar l’altre i descobrir que és com tu.

Què ens explica el teatre sobre aquesta Mediterrània plena de contrastos?

El teatre ens recorda que la Mediterrània és alhora tragèdia i humor, dolor i celebració, memòria i oblit. No és un espai uniforme ni harmoniós, sinó un mosaic complex i contradictori. I en aquesta complexitat rau la seva veritable força. L’únic mite que mereix conservar-se és el de la tolerància. I el teatre, amb la seva capacitat d’aplegar-nos i de donar veu a totes les persones que han estat silenciades, és la millor eina per mantenir viu aquest mite i fer-lo present en el nostre temps.

Quines noves narratives proposen avui els artistes de la Mediterrània? Podem parlar d’un llenguatge escènic que expressi una sensibilitat comuna a la regió?

Ens expliquen contradiccions molt dures: guerres, exilis, censura, la destrucció del Líban, l’ocupació de Palestina, les dificultats d’Egipte o Síria. Però tot això ho expressen amb alguna cosa profundament mediterrània: el sentit de l’humor, la capacitat de narrar tragèdies i de sobreviure celebrant la vida. Aquesta barreja de dolor i vitalitat és el que ens caracteritza.

Allò mediterrani es troba en aquesta manera d’estar en escena i de relacionar-se amb el públic: fins i tot en els moments més foscos apareix l’humor com a resistència. I també la capacitat de transformar la duresa en art. Pensa en artistes palestins, libanesos o tunisencs que, malgrat la censura o treballar gairebé sense recursos, segueixen creant amb una energia immensa. Això ens uneix, ens permet reconèixer-nos els uns en els altres i ens recorda que la nostra identitat comuna està feta de tragèdia, humor i resiliència.

Quins autors i autores consideres essencials avui per comprendre-la, especialment entre aquells i aquells que han col·laborat amb vosaltres?

L’escena mediterrània actual és extraordinàriament potent i diversa. Penso en Chrystele Khodr, que explora la memòria i la violència des d’una escriptura molt personal; en el col·lectiu libanès Zoukak, la força del qual rau en l’energia i la creació col·lectiva; en Bashar Murkus i Hulood Basel, que des de Palestina posen en escena les tensions de la identitat i l’ocupació; en Laila Soliman, que des d’Egipte indaga amb lucidesa en la història recent; o en creadores com Bissan Al Sharif i Nanda Mohammad, que obren camins des de Síria i Egipte. També en Afsaneh Mahian, des de l’Iran, amb un treball profundament compromès.

Tots ells formen part d’una xarxa viva d’artistes que, malgrat contextos difícils, no deixen de créixer. Molts han estrenat amb nosaltres o en festivals europeus, i plegats van teixint aquest mosaic teatral mediterrani que reflecteix la complexitat, les ferides i la vitalitat de la nostra regió.

En molts d’aquests països els artistes treballen en condicions molt difícils, amb censura o sense suport institucional. Com impacta això en la forma de fer teatre a la regió?

És fonamental entendre-ho. Pensa, per exemple, en artistes palestins que treballen «amb una mà al davant i una altra al darrere», sense suport de cap govern. O en una actriu libanesa com Hanane Hajj Ali, que fa el seu monòleg Jogging gratuïtament a Beirut per no sotmetre’s a la censura, i després el representa a Europa amb gran èxit. Aquesta precarietat marca el seu teatre, és clar, però també l’omple de força i d’autenticitat.

Per això és tan important construir una xarxa cultural mediterrània: perquè permet que aquestes veus viatgin, que trobin un públic i un reconeixement que als seus països sovint els és negat. 

Com es concreta des del TNC aquest esforç per obrir el teatre a la Mediterrània?

Ho estem fent a través de la construcció d’una xarxa cultural mediterrània. És un projecte que connecta ciutats com Marsella, Montpeller, Atenes, el Caire o Barcelona, i que ens permet mirar cap al sud i a l’est, no només cap a Europa. El teatre públic ha de jugar aquest paper: obrir portes, donar visibilitat a artistes que creen en condicions molt difícils i apropar les seves veus als nostres escenaris.

Programar no és un gest simple: exigeix un tronc filosòfic que doni coherència a allò que presentem. La nostra feina al TNC és justament aquesta: teixir vincles, donar sentit a la diversitat i convertir el teatre en un espai on es pugui reimaginar col·lectivament la Mediterrània.

El teatre pot reescriure històries silenciades, i a la Mediterrània aquesta urgència es fa encara més palpable. Al llarg de la teva trajectòria has rescatat veus femenines invisibilitzades. Com dialoga aquesta recerca amb la teva mirada sobre la Mediterrània?

Ara mateix estic treballant en Maria Magdalena, un projecte molt estimat que estrenarem el gener de l’any vinent a Sala Gran del TNC. Ella va ser reduïda a la figura d’una prostituta, quan en realitat era una líder espiritual del primer cristianisme. Aquesta falsificació ens ha acompanyat durant segles i ha esborrat la força d’una dona que venia de la Mediterrània i que va transmetre una tradició espiritual fonamental per a la nostra cultura occidental.Recuperar-la és recuperar la veu de les dones, esborrades sistemàticament de la història escrita. I aquí el teatre hi té un paper insubstituïble: és el lloc on podem recollir les tradicions orals transmeses per les dones, aquelles històries que mai no van arribar als llibres perquè els van escriure els homes i retornar-los l’espai que els correspon. El mite de la Mediterrània no pot explicar-se sense aquestes veus femenines. El teatre ens permet reescriure col·lectivament allò que ens va ser negat i tornar a connectar amb una memòria profunda que continua bategant en aquest riba.