Moviments humans en l’espai euromediterrani: repercussió de les revoltes
Per tal d’avaluar l’impacte i la repercussió sobre els moviments humans que puguin tenir l’actual onada de revoltes que estan succeint als països del Maghreb i del Mashreq, es fa necessari diferenciar els efectes immediats i els canvis que, a mig i llarg termini puguin comportar.
Abans d’avançar en aquest sentit, cal fer una breu descripció del punt de partida previ a les revoltes. En aquest escenari cal diferenciar les dinàmiques migratòries d’una banda, i les polítiques que es dissenyaven i s’implementaven per tal de gestionar les migracions a nivell regional.
Pel que fa a les dinàmiques migratòries, la Mediterrània s’erigeix com un punt d’articulació entre el nord desenvolupat i el sud en vies de desenvolupament. Un espai on existeixen prou diferències entre les regions per permetre complementarietats. Així Europa, on les poblacions es troben en procés de decreixement i envelliment, pot beneficiar-se de la proximitats de regions amb poblacions molt més joves i on els mercats de treball no poden crear suficients nous llocs de treball per absorbir l’oferta existent, ni tampoc tenen capacitat de generar llocs de treball estable, regular, formal, digne etc. . Tal i com apunten prospectives realitzades, al nord creixerà, amb diferent intensitat, la demanda de mà d’obra per cobrir buits del mercat laboral, mentre que alternativament als països en vies de desenvolupament, l’excés de mà d’obra, sobretot causat per una gran quantitat de joves arribant al mercat de treball, permetrà connectar oferta i demanda configurant per tant un nou sistema de mobilitat laboral internacional.
Un altre aspecte destacat, és que els països del Maghreb i també Egipte, encara que en menor mesura, havien esdevingut països de transit d’un flux migratori que s’iniciava a l’Àfrica sub sahariana, i que s’havia intensificat arran de la desestabilització de regions receptores d’immigració intra africana com ara la Costa d’Ivori o la pròpia Nigèria. La contenció d’aquests fluxos migratoris, que sovint eren l’origen del trànsit irregular d’immigració cap a Europa, s’havia convertit en un recurs polític per als països del sud de la mediterrània, un element tàctic emprat alhora d’establir l’agenda política i de cooperació ja fos a nivell bilateral com a nivell multilateral en el marc del Procés de Barcelona.
Com a conseqüència d’aquests dos elements, la gestió de les migracions es mou entre el reforçament del control fronterer (bloqueig fronterer, convenis de repatriació) i l’intent de gestionar l’entrada d’immigració laboral qualificada per cobrir els creixents buits del mercat laboral que apareixen arran de l’envelliment de la població, el que s’apuntava com una via per passar de l’enfocament securitari a un enfocament global a l’hora d’abordar la gestió de les migracions.
Cal destacar, que malgrat la clara tendència vers un enfocament més centrat en el control i la seguretat, ha anat desenvolupant-se tímidament un enfocament global que gradualment està essent assumit en el diàleg i les relacions internacionals que estableix la Unió Europea amb països d’origen de les migracions com ara el propi diàleg euro mediterrani, la Política europea de veïnatge i també en el diàleg euro africà al voltant de les migracions i el desenvolupament. El fil conductor és la generació d’una coalició d’interessos entre els països implicats per tal d’establir formes de migració més ordenades, i generar la voluntat política de compartir la responsabilitat de la seva gestió.
No podem preveure encara l’abast de les actuals revoltes sobre aquest marc actual de gestió de les migracions, tanmateix caldrà tenir molt present que un dels factors impulsors de les revoltes és l’atur entre el jovent, i per tant es farà cada cop més necessari que el diàleg euro mediterràni actuï seguint un enfocament global, que tingui present la necessitat d’incidir en el diferencial salarial entre ambdues ribes, així com també en la informalitat del mercat laboral, ja que aquestes tenen com a conseqüència que la immigració s’hagi convertit en un factor estructural dels mercats laborals dels països del sud i de l’est de la Mediterrània.
Tampoc podem descartar un escenari pel qual la gestió fronterera es reforci, legitimada ara pel fet que els convenis no es signin més amb règims dictatorials, ja que l’externalització de la gestió fronterera havia implicat exportar tecnologies relacionades amb el control i la seguretat a governs autoritaris, cosa que contradeia l’objectiu de la política exterior de la UE de protegir els valors fonamentals de la democràcia.
Si tornem a l’anàlisi de l’impacte a curt termini, no deixa de ser una obvietat que les dimensions que pren la revolta a Líbia, esdevenint un conflicte bèl·lic, provoca en primer lloc una emergència humanitària per la fugida de persones refugiades. Es dóna el fet que Líbia, ha estat país d’immigració, i per tant tenia un paper destacat en la configuració dels fluxos sud- sud. En aquest sentit, gran part dels refugiats que son objecte de l’actuació de l’ACNUR eren persones immigrades a Líbia, solapant-se doncs dos processos . A mig termini caldrà veure com resta la situació a Líbia en tant que era l’únic país del sud que rebia immigració, vinculada bàsicament a la industria del petroli, i caldrà veure cap a on s’estan desviant els fluxos que procedents del sud del Sàhara es dirigien a Líbia o bé que passaven per Líbia en direcció cap a Europa. Una probable conseqüència és que aquests fluxos es desviïn cap a l’Oest i reapareguin amb força el corredor Algeria-Marroc i també cap a la costa atlàntica, en ambdós casos pot implicar que es reiniciïn els trajectes amb embarcacions precàries, com els cayucos o les pateras. Alternativament, la via cap a l’Est amb objectiu final a al frontera entre Turquia i Grècia, també pot veure créixer la densitat de transit de persones. No obstant, l’opacitat del règim libi ens impedeix saber del cert quina era la magnitud de les migracions irregulars sub saharianes cap a, o a través de Líbia.
Finalment, cal no oblidar que si bé a curt termini el principal factor que es pot veure alterat son les migracions de trànsit, ja sigui per la situació dels immigrants irregulars en països en plena transició política, quan no en estats de confrontació bèl·lica, caldrà també veure si les transicions democràtiques poden incidir en canvis en les economies dels països protagonistes, i si la fi del despotisme i la corrupció generalitzada permet desenvolupar economies amb capacitat de generar expectatives de futur que incideixin en la decisió d’emigrar.
L’evolució d’aquests aspectes determinarà el canvi del sistema migratori al Maghreb i a Egipte. Tanmateix, existeix el risc que les revoltes no puguin cristal·litzar canvis en positiu i no siguin capaces ni a mig i ni a llarg termini d’alterar i transformar les principals causes per les quals les persones decideixen emigrar, això és, un mercat de treball que ofereixi oportunitats reals d’integrar-se al món laboral i tenir un horitzó professional digne. De no ser així, el flux migratori cap al nord, seguirà constant i fins i tot podria augmentar.
