Implicacions del règim internacional de propietat intel·lectual pels països del nord d’Àfrica

Walid Abdelnasser, director de l’Oficina pels Països Àrabs de la World Intellectual Property Organization (WIPO), fa un repàs el desenvolupament històric del sistema de propietat intel·lectual al Magreb i al Pròxim Orient, les oportunitats i reptes que els ofereix i el rol de la WIPO en el desenvolupament socioeconòmic.

La convenció de París del 1883 va donar el tret de sortida a la creació del sistema de propietat intel·lectual (PI). El primer país àrab que s’hi va unir va ser Tunísia (1884), seguit del Marroc (1917). Però no va ser fins després dels processos d’independència que aquests països van començar a ocupar-se d’aquesta qüestió, com Líbia, que va introduir les patents al 1959.

Així mateix, la creació de la WIPO al 1967 va donar un nou impuls als estats de la regió: la cooperació amb les organitzacions governamentals i no-governamentals per a l’adopció del sistema de propietat intel·lectual els proporcionava un major desenvolupament econòmic. Segons Abdelnasser, la WIPO ha ajudat tots els països de la regió a desenvolupar els seus propis programes de Propietat Intel·lectual, a excepció de Líbia per la inestabilitat d’aquest país. 

Aquesta organització també crea aliances publico-privades per encarar els reptes que tinguin els diferents estats i desenvolupa les infraestructures necessàries per a la implementació eficaç del sistema de PI. Així doncs, el Marroc va ser el primer país a adherir-s’hi al 1971; Algèria, Egipte i Tunísia al 1975 i, en darrer lloc, Líbia al 1976. Però, quines oportunitats i quins reptes han d’afrontar encara aquests països? 

Segons Abdelnasser, d’una banda, calen infraestructures, una major cooperació tècnica, més recursos humans i la implementació d’estratègies nacionals de desenvolupament enfocades a la tecnologia i a la innovació. I, d’altra banda, cal que aquests països es dotin d’una certa estabilitat al seu voltant i d’un major coneixement de la propietat intel·lectual.