Conflictes lingüístics i identitaris: la berberitat

Tassadit Yacine

La reivindicació lingüística i identitària dels berbers és un dels elements que ha generat més debat a l'Algèria de la segona meitat del segle XX. S'ha denunciat la marginació d'una de les llengües autòctones del país en benefici de l'àrab i el francès, en un intent perquè aquesta assumeixi la posició que li correspon com a llengua originària de la regió. Però tot plegat és molt difícil, ja que el berber no té ni el prestigi intel·lectual del francès ni el caràcter sagrat i uniformitzador de la identitat algeriana del qual s'ha dotat l'àrab amb l'objectiu de desvincular-se de la cultura colonitzadora dominant (la francòfona).

Partint d'aquesta contextualització prèvia, aquest article fa un recorregut per la història de la reivindicació de la identitat cultural del berber, des dels seus orígens, a la dècada dels anys cinquanta, fins a la seva situació actual. També denuncia el fet que el recent reconeixement de la cultura berber és més una conseqüència de la lluita existent entre les diferents faccions del poder, que no pas de la voluntat real de promocionar-la. L'article conclou advocant a favor de la necessitat de l'existència d'un veritable pluralisme lingüístic i cultural a Algèria.

La riquesa i la multiplicitat de llengües i cultures que hi ha a Algèria sovint han estat font de conflictes a causa de la complexitat de la història del país i de la diversitat antropològica del seu "poble". Efectivament, els algerians habitualment utilitzen com a mínim quatre instruments lingüístics (el berber, l'àrab culte, l'àrab parlat i el francès). La llengua més antiga, el berber, encara utilitzada per poblacions que viuen a les muntanyes o a les regions més distants del sud d'Algèria, és essencialment oral, encara que a l'època històrica s'escrivia. Durant el regnat del gran Masinissa ja es va recórrer al púnic com a llengua oficial. El fet d'apartar la llengua endògena es tornarà a repetir al llarg de la història. L'oposició entre llengua oral i llengua escrita es va imposar, per dir-ho d'alguna manera, en la pràctica, i va prosseguir amb el llatí (dos segles abans i després de Jesucrist) i després amb l'àrab, que a partir del segle VII es va imposar arran de la conquesta islàmica. Un cop islamitzats, els berbers també van adoptar l'àrab, llengua de l'Alcorà i de la litúrgia. Per tant, sorgirà un àrab parlat que imprimirà una especificitat al llenguatge, és a dir, un particularisme local a cadascuna de les regions del nord d'Àfrica. Es tracta d'una llengua parlada que encara es difondrà més a partir del segle XI amb l'arribada de poblacions ( 3 ) més importants que les precedents, les quals propagaran la seva llengua oral, caracteritzada per un marcat mestissatge lingüístic. El 1830, després de la conquesta d'Alger, el francès es va afegir a aquest fons cultural com a llengua oficial al costat d'altres llengües, limitades a partir d'aquell moment a la seva expressió oral (el sicilià, l'espanyol, el maltès, etc).

Com es pot gestionar el patrimoni representat per aquest capital lingüístic i cultural? Quins són els models que serviran de referència als algerians en la seva voluntat de recuperar una identitat nacional? Com desmarcar-se del colonitzador i intentar reparar les injustícies comeses? En fi, com fer front al repte sense mesurar-se amb l'antiga potència colonial? Cal plantejar-se totes aquestes preguntes si es volen entendre les raons de la gènesi d'una situació tan complexa com la d'Algèria, que va prendre a priori opcions contràries a la seva expansió. Si el seu desenvolupament econòmic és clavat al dels països de l'Est, el seu model actual, en canvi, és una barreja araboislamicobaazista (Iraq i Egipte) i un centralisme cultural francès de la Tercera República, particularment pel que fa a la unificació de la llengua, que exigeix l'eradicació de les parles dialectals.

Des dels inicis de la independència han coexistit aquestes pràctiques culturals: d'un banda, la francofonia, característica de classes més o menys afavorides la llengua materna de les quals acostuma a ser l'àrab parlat o el berber i, de l'altra, l'arabofonia, practicada pels menys privilegiats que acostumen a tenir com a llengua materna l'àrab parlat i ocasionalment el berber. Si el poder imperant ha prohibit obertament l'ensenyament de la llengua berber, indirectament també ha perjudicat l'àrab culte, perquè s'imparteix -dins d'un voluntarisme exacerbat- un ensenyament de més baixa qualitat i, sobretot, perquè se li ha imprès un caire religiós. Aparentment, les formes de manipulació de la llengua àrab i de l'islam són diferents, si bé en tots dos casos s'ha procurat controlar tant sí com no el sistema escolar intervenint en les discrepàncies socials.

Les formes de distribució del capital lingüístic permeten comprendre millor la història econòmica i social d'aquest país, que, en qualsevol cas, és complexa, si bé és obvi que amb aquesta explicació no n'hi ha prou. Així doncs, a cadascuna de les llengües que es parla a Algèria li correspon una categoria social, una identitat. La possessió d'una d'aquestes llengües suposa un repte real i simbòlic que correspon a diferents tendències en funció d'interessos conjunturals. Les lluites d'aquests grups, latents però reals, actualment es revelen a plena llum, entre elles la utilització de la francofonia i la berberofonia per un dels clans del poder.

El francès, per exemple, la llengua d'una minoria, és parlat pels habitants de les ciutats, antics centres de colonització i hereves d'una tradició escolar iniciada a finals del segle XIX, i també, com veurem més endavant, en algunes regions rurals molt apartades, com la Cabília. Els francòfons afavorits pel programa escolar seran els qui accediran a les millors feines, les més desitjades, és a dir, les de la funció pública. Els fills d'aquesta primera generació, corresponent als notables, als empleats modestos, als obrers immigrants, són els qui constituiran un sector actiu abans i després de la independència. A les ciutats, i amb la creació d'escoles per a europeus, alguns algerians sorgits de les classes desafavorides (el subproletariat urbà) van aconseguir infiltrar-se en les esquerdes del sistema colonial. El 1962 es va comptar molt amb aquest sector privilegiat per tornar a empunyar les regnes del país (incloent-hi determinats sectors com l'exèrcit, que es van valer de la recuperació de caps militars incorporats tardanament a l'ALN) ( 6 ). El sistema es va trobar abocat a un veritable dilema: com es podia pretendre fer funcionar el país sense aquesta tecnocràcia, que d'altra banda era útil, i respondre a les expectatives d'un poble a qui s'havia promès el restabliment de la seva llengua i la seva religió, en un altre temps vectors de mobilització, per haver estat menyspreades i proscrites pel colonitzador?

Aquesta és una pregunta que mai no s'ha arribat a plantejar en aquests termes, encara que sí entre bastidors. Algèria funcionarà amb les dues llengües, encara que la raó d'Estat exigirà la imposició de l'àrab anomenat clàssic com a llengua nacional i oficial de tots els algerians. La majoria d'ells -que són pocs, si es consideren els reptes culturals i lingüístics- s'orienta vers la primera fila que, de moment, no ofereix sortides. Els exclosos del sistema escolar en general (i els que han fracassat en el batxillerat, particularment els arabitzants) passen a ser recuperats per les escoles religioses, que s'encarregaran de formar nombrosos directius destinats a engrossir les files d'un cos religiós cada cop més important. Per la seva part, el sector bilingüe atrau una clientela reclutada entre les classes més afavorides: la nomenklatura algeriana i, evidentment, la burgesia de nivell baix i mitjà, a més a més d'altres grups socials associats a aquesta, designats per les masses populars amb el nom de Tchi-Tchi. Al mateix temps, també representa una categoria social i una cultura diferent de la cultura algeriana tradicional. El seu tret cultural específic és que parla francès, disposa d'espais d'oci i té maneres de fer en part vinculades a Occident. No obstant això, seria fals afirmar que l'ús del francès correspon a l'única minoria dominant (encara que el parli i el transmeti a manera de llengua materna), ja que en certa manera aquesta llengua s'ha "algerinitzat". Ja en temps de la colonització a Algèria existia un francès popular que es transmetia per via oral dins de les ciutats, fet que li va donar la condició de país francòfon. És la llengua que parlen els taxistes, els ordenances, els empleats que atenen a les taquilles, el personal dels bars i els restaurants, els mestres d'obra, les serventes, les vidents, etc.; és a dir, un francès "popular" que s'aparta del que parla la Tchi-Tchi després de ser "arabitzada" la filosofia, la sociologia, la psicologia, la història i la geografia.

En els programes de l'escola fonamental, es va programar l'ensenyament religiós durant diversos anys. Juntament amb l'escola fonamental i l'ensenyament institucional (es van crear facultats de teologia a Constantina i a Alger), es va desenvolupar una paracultura, augmentada amb la construcció d'uns quants milers de mesquites (més de deu mil), la qual va omplir el buit deixat per les institucions de l'Estat, ja que al final de l'escola bàsica més de tres-cents mil adolescents van ser enviats a casa.

Les mesquites es convertiran en formidables estacions culturals on es dispensaran els rudiments de la cultura religiosa i es propagarà una doctrina islàmica que serà el vehicle de les consignes actuals: lluita contra la depravació dels costums, la corrupció i la injustícia. Primer de manera latent i després més obertament, aquestes reivindicacions polítiques tindran com a punt de mira sobretot la cultura dispensada pel poder i transmesa per la minoria "occidentalitzada" convertida en la seva meta privilegiada. Amb aquesta trama entroncarà una altra cultura no islamista, ni arabista, ni berberista, sinó en certa manera "negacionista", ja que no solament rebutja el poder -responsable de les seves desgràcies-, sinó també tots aquells que li impedeixen viure a la seva manera. És el rebuig de tot i el refugi en el "trabendisme", els estratagemes de tot tipus per adquirir productes de primera necessitat o de vegades superflus…És una categoria que comprèn des de l'home de negocis fins al traficant de drogues. La "gent de l'ofici" (del "trabend") està protegida pels oficials de l'exèrcit o pels serveis de seguretat, amb qui comparteixen els guanys.

Tots aquests elements permeten entendre per què l'arabització ha estat un repte i per què els oficials encara avui segueixen defensant-la. El 1994, el general Zéroual va anunciar l'arabització total basant-se en els francòfons i els berberòfons (els anomenats "eradicadors") en la seva lluita contra els islamistes, considerats erròniament com a arabitzants i musulmans integristes. Malgrat aquesta voluntat d'"arabitzar l'ambient" i les mentalitats, el sistema continua utilitzant el francès, igual que els francòfons, com a façana d'una "cultura francesa moderna", sobretot des del 1993.

El fet és que el francès es troba en una posició ambigua: segueix essent un instrument de comunicació a escala internacional i, encara avui, continua permetent als creadors i periodistes que segueixin amb una tradició cultural que té, a Algèria, arrels molt profundes. Malgrat això, gairebé tothom en minimitza la importància, sobretot en ambients oficials. Si aquesta oposició és evident en els discursos, no ho és en la pràctica, ja que el francès va ser i continua essent la veritable llengua de pensament i creació de l'elit algeriana. Els titulats més buscats, els directius més valorats, són els qui han estat formats en escoles franceses i, especialment, a les escoles militars (com Saint-Cyr i l'Escola Militar). Es pot comprovar l'admiració que desperta l'elit francòfona veient la composició dels diferents ministeris. Els llocs més importants (o els que es consideren més importants) estan en mans de francòfons o de bilingües (economia, habitatge, política exterior). Als arabistes se'ls reserva l'educació nacional, la informació, les qüestions religioses i la justícia, és a dir, la gestió de la societat, avui dia reservada als islamistes reconeguts pel poder i anomenats moderats.

Potser, sense ser-ne conscient, l'Estat va crear, gràcies a l'escola, una discriminació social de la qual és l'únic responsable. Es vulgui o no, a causa dels seus interessos culturals i socials, l'elit algeriana en general és francòfona i, per tal de sobreviure, es veu obligada a manifestar la seva solidaritat amb la classe dirigent. Per contra, l'arabització es reserva a la majoria enganyada, la que no es té en compte. Actualment, és aquesta última la que constitueix la presa dels islamistes, que aprofiten qualsevol ocasió per respondre a una demanda de justícia social atacant els qui ostenten el poder i els que el representen. Com es pot observar, les discrepàncies socials i culturals es toquen. A aquesta confusió s'hi suma la qüestió crucial de la llengua berber, i és essencialment sobre aquest tema que se centraran les manipulacions polítiques.

Per què hi ha un problema berber? On són els fonaments històrics i polítics de la reivindicació berber? Avui dia és realment difícil entendre els vincles entre la llengua i el poder a Algèria i, particularment, el lloc que ocupa la reivindicació berber (o, com es diu actualment, tamazight ) al si de la cultura algeriana global; fins a tal punt aquesta es troba determinada políticament pels malentesos que els poders polítics els fomenten àmpliament amb l'objectiu de mantenir-se al seu lloc. Primer de tot, tractem d'eliminar els prejudicis ideològics que han envoltat aquesta qüestió a Algèria. Entre aquests prejudicis trobem l'oposició recorrent entre els "àrabs" i els "cabilencs", els "berbers" i els "àrabs" o, millor dit, entre els "algerians" i els "berbers", com si es tractés d'ètnies diferents… Entendre els fonaments de la reivindicació lingüística berber pressuposa el coneixement del context històric i la seva aparició i, conseqüentment, la reconstitució de les condicions en què ha anat evolucionant des de la independència d'Algèria fins als nostres dies.

Quan s'aborda la qüestió del berber, reapareix l'espectre del "divideix i venceràs" del colonialisme, amb el ventall d'estigmes i prejudicis recuperats per aquest últim i recollits intencionadament pels nacionals. Encara que sovint s'hagi associat el berber amb la francofonia, la majoria de vegades ha estat de manera errònia, si bé no es pot negar que existeix un fons de veritat, ja que el colonitzador, en revelar l'especificitat berber (i més concretament, cabilenca), ha intentat inútilment fer-la servir en la seva política de divisió.

L'Estat-nació, o com se'l vulgui anomenar, no es va constituir sobre un poble homogeni, ja que sempre hi va haver cultures regionals. La consciència "nacional" i la identitat algeriana s'han forjat dins d'una dinàmica de resistència i de resposta al colonitzador culturalment dominant. Aquesta juxtaposició voluntarista de cultures i de grups que han viscut lluny dels poders centrals no resistirà, davant la tendència uniformitzadora de l'FLN, fins al dia després de la independència. Per diverses raons, els cabilencs no tindran bona fama malgrat la seva participació activa en el moviment nacional i el seu paper exercit a la Wilaya III durant la guerra d'Algèria. La lluita de l'FFS (igual que la de la zona autònoma d'Alger), el 1962, contra la presa de poder de les fronteres per part de l'exèrcit, mai no obtindrà el perdó del conjunt de la Cabília.

Culturalment, l'entrada en el patró àrab i musulmà (en el sentit de les autoritats del moment) semblava impossible d'imaginar en aquestes regions geloses de la seva especificitat cultural. Més que l'Aurès, el Mzab o el llunyà Hoggar, la Cabília, per la seva situació geogràfica (pròxima a Alger), pel seu mapa escolar, per la seva densitat demogràfica a l'interior dels pobles de muntanya, per la manca de terres cultivables i, finalment, per l'èxode rural i la immigració resultant, s'ha vist empesa a obrir-se al món contemporani qüestionant alguns dels seus valors tradicionals. L'escola de Jules Ferry va ser acollida favorablement a la zona després d'haver estat rebutjada en altres regions. A França, els sindicats han servit d'enllaç en la politització d'aquests camperols proletaritzats. Aquesta convergència de fets històrics i sociològics va donar com a resultat una transformació progressiva de la Cabília afavorida pel poder imperant. El particularisme exhibit avui de manera voluntarista no pot estar relacionat amb els fets de l'estiu del 1963. La conversió va ser flagrant: allò cultural es va transformar en polític -un àmbit del qual el sistema sabrà obtenir els beneficis corresponents.

Sense remuntar-nos als principis del segle XX podem dir que, particularment des del 1962, el reconeixement de la cultura berber representa un dels problemes essencials plantejats a l'Estat. Des d'aleshores a Algèria preval la tendència conservadora dels fonamentalistes (coneguts amb el nom d'"ulemes"), que il·lustra molt bé Bâchir Al-Ibrâhîmî, que va declarar que la llengua àrab era, a Algèria, "una dona lliure que no admetia rival". Així doncs, les dues llengües es presenten com a competidores que es disputen la legitimitat: la primera (el berber, aquí la rival) es basa en la seva antiga història mil·lenària, mentre que la segona (l'àrab, que ve a ser la dona legítima) ho fa en el seu caràcter sagrat i erudit que li confereix un estatut d'universalitat. La reivindicació lingüística i identitària berber es va plantejar des de la dècada del 1950 en el si del moviment nacional per la reivindicació de la independència d'Algèria, el PPA-MTLD. Primerament va ser eliminada en el si de la direcció del partit per part dels partidaris de l'araboislamisme, que en aquest aspecte seguien els fonamentalismes de l'època. Des de la crisi del 1948, on militants del moviment nacional van ser exclosos del terreny polític, la qüestió berber no ha parat de veure's rebutjada fins al 1980. Però no per això deixa d'estar vigent (i, de fet, associada a ell) cada cop que es planteja un problema polític, tant a escala regional com nacional. Així doncs, des del 1963 fins al 1988, el poder central no ha deixat de treure importància al problema plantejat, que no és altre que la confiscació del poder per part d'un grapat de generals -d'aquí la importància de la democràcia-, que el redueixen a una simple reivindicació regionalista.

Haurem d'esperar fins al 1980 -és a dir, prop de vint anys- perquè es replantegi amb força la qüestió berber, malgrat els abusos, les vexacions i les repressions policials de tot tipus que els militants i els simpatitzants d'aquesta causa han hagut de patir. Es comprendrà, doncs, que durant l'abril del 1980 es produïssin importants manifestacions populars després de la prohibició imposada a Mouloud Mammeri de pronunciar una conferència sobre la literatura cabilenca.

Aquesta reivindicació, iniciada en un primer moment per una elit d'origen rural, sobretot mestres formats sota la tercera República, i posteriorment per dirigents polítics del moviment nacional formats en escoles franceses, es transformarà en protesta popular gràcies als errors del sistema. Si els berberòfons també parlen l'àrab popular -o, per a alguns, culte-, no per això deixen d'estar units a la seva llengua materna i a la seva llengua de cultura, el francès. Exceptuant alguns arabitzants, l'elit cabilenca és sobretot francòfona. D'altra banda, gràcies a la francofonia s'ha dut a terme la recuperació de la llengua materna, mentre que l'àrab clàssic anima la repressió de les llengües parlades, inclent-hi l'àrab popular.

A conseqüència del fort descontentament provocat per diverses decepcions, es va desencadenar un autèntic moviment popular anomenat "Primavera cultural berber", amb una base molt àmplia i amb diferents consignes. A la qüestió lingüística i identitària s'han sumat totes les altres queixes, àmpliament compartides per una joventut algeriana menyspreada i vexada pel sistema. Aquest moviment, aviat reprimit per les forces de l'ordre, va aconseguir reunir descontentaments de tot tipus (sindicalistes, periodistes -entre ells dones-), a excepció dels islamistes, raó per la qual es va mobilitzar en contra seu el poder de l'època. A partir del 1982 va començar a utilitzar els islamistes contra els berberistes, i també contra qualsevol altra forma de protesta d'essència democràtica. A més a més, es pot afirmar que als islamistes els anava tot de cara i se sentien encoratjats a fer prevaler les seves opinions polítiques a les universitats pel fet de basar-se en la legitimitat religiosa.

La principal dificultat que se li ha plantejat al moviment cultural berber en aquests últims anys és que, com tota força amb una base sòlida que desafia el poder, s'ha vist obstaculitzat per la política, sobretot des del 1982, data en què alguns militants (com Saïd Sadi), optant per la incorporació política del poder, van abandonar l'FFS per organitzar-se com a força política. Així doncs, van sorgir nombroses dissensions internes, on el poder representat per la policia política va intervenir amb gran habilitat. No és difícil endevinar la continuació dels esdeveniments.

És evident que aquesta fragmentació no servirà a la població, sinó sobretot al poder polític. I també a aquells qui, cansats d'una oposició llarga i poc gratificant, poden sentir la temptació de l'atribució de llocs més o menys importants en les institucions de l'Estat. En acceptar-los, acaben per perdre de vista les seves reivindicacions originals. Amb els alçaments del 1988 (durant els quals es van perfilar amb gran nitidesa els jocs polítics), aquesta qüestió es va convertir en un veritable repte del poder: per a uns (per simplificar, els que constitueixen l'RCD actual) és un mitjà per accedir-hi; per al poder instal·lat (pròxim a certs clans del nucli dur dins del poder) és una manera de manipular la joventut de la regió.

El vincle social més important a la Cabília és la cultura més que no pas la política, aspecte del qual el poder a Algèria és plenament conscient. L'MC, una de les forces principals de la Cabília, també patirà, a partir del 1993, algunes escissions a conseqüència de la manca de sensibilitat de l'RCD. Aquest últim tenia com a missió la recuperació de l'MCB en fer-se passar per l'únic portaestendard de la qüestió berber. Per aconseguir-ho va haver de conservar el monopoli de la legitimitat cultural combatent tot allò que quedava fora del seu àmbit. Es comprendrà, doncs, que a partir d'aleshores l'MCB es dividís en dues tendències. La fragmentació de la Cabília en diversos partits polítics i tendències culturals porta aigua al molí del poder i li permet intervenir en les divisions. Amb el terrorisme i la violència que fan estralls a Algèria, la situació es complica i les divergències polítiques entre l'RCD i l'FFS es tornen encara més definides que el 1988. El terrorisme servirà per amagar els veritables problemes polítics i, en comprometre les condicions, per obstaculitzar l'arribada de la democràcia. L'RCD i el l'FFS juguen la seva carta respectiva: el primer preconitza "l'eradicació" de l'islamisme, denuncia el poder, prestant suport al mateix temps a les iniciatives de la fracció més dura de l'exèrcit, i d'aquesta manera li serveix de simulacre de democràcia (en aquest sentit vegeu les dues últimes eleccions); el segon, que opta per una solució més pràctica, s'arrenglera amb la Constitució i denuncia la suspensió del procés electoral del desembre del 1991, proposant un diàleg nacional on serien convidades a participar totes les sensibilitats polítiques, incloent-hi els islamistes. Aquests dos partits han inscrit el reconeixement del tamazight en el seu programa, fins i tot quan l'RCD sembla particularment més mobilitzat pels jocs polítics i el rebuig de tota solució negociada del conflicte.

La cultura berber, com molts problemes que es plantegen a Algèria, s'utilitza en les lluites entre les diferents faccions del poder. Però pròpiament no es pot parlar d'una voluntat real de reconèixer aquesta cultura. Únicament es tracta de fer vacil·lar la Cabília en un terreny incert per haver-se mostrat hostil als islamistes en les eleccions del 1991. Així doncs, el poder algerià, que té poca memòria, oblida la seva política de marginació, que es porta a terme des de fa més de trenta anys. Per aquest motiu, l'explotació dels descontentaments i la promesa de promoció política a certs caps locals sempre donen esperança al poder per aixecar la Cabília contra els islamistes, cosa que -creu- li permetrà no embrutar-se en una guerra bruta en la qual, no obstant això, ja s'ha compromès àmpliament.

No és fàcil posar al seu lloc el reconeixement de la cultura berber, suposant fins i tot que les institucions facin possible la coalició dels esforços necessaris. S'ha hagut d'esperar gairebé trenta anys per comprovar els estralls derivats de la mala gestió de l'educació. No n'hi ha prou de reconèixer una llengua o una cultura esgrimint consignes abstractes. S'ha de vetllar perquè es portin a la pràctica. Si s'ha de separar el religiós del polític, també és necessari separar el polític del cultural.

Per expandir-se, els algerians tenen la necessitat de la seva llengua mare (el berber i l'àrab parlat) al mateix temps que s'obren a les altres cultures, fins i tot estrangeres, de la mateixa manera que el francès s'ha convertit en la seva llengua d'expressió política, de creació i d'alliberament. Per què l'anglès ha trobat el seu lloc en països àrabs i musulmans com l'Aràbia Saudita, Jordània i molts d'altres, mentre que el francès veu negada l'entrada a un país on, en canvi, té arrels?

Privar Algèria de la seva diversitat cultural i lingüística equival a condemnar-la inexorablement a la dictadura i a la negació dels drets elementals de l'individu, perquè la pluralitat lingüística i cultural constitueix un element previ a l'arribada de la democràcia i del pluralisme polític.