A propòsit de la regionalització al Marroc i la qüestió del Sàhara

Antoni Segura

A la vista del darrer pla presentat per l'ONU el mes de juny del 2001, sembla totalment inevitable el debat al voltant de la regionalització del Marroc i la posició del Sàhara en aquest procés. Autodeterminació, autonomia i regionalització són els termes a través dels quals caldrà discutir l'estatut final del Sàhara. El pla preveu un període transitori d'autonomia de cinc anys, després dels quals se celebrarà una consulta que, malgrat tot, no preveu l'autodeterminació. Aquest article ens proposa una reflexió en aquest sentit que complementa la visió que aportava Sehimi en el dossier temàtic. Es vol demostrar, doncs, que les reformes administratives internes troben obstacles per combinar-se amb estratègies polítiques de fons i, de manera especial, amb la resolució d'un llarg conflicte que se situa en el centre d'un debat d'àmbit internacional.

La regionalització del Marroc té uns antecedents jurídics que el professor Mustapha Sehimi ha resumit molt bé en el seu article. Per la meva part, en aquestes breus línies només em centraré de manera succinta en els antecedents històrics immediats -que van acompanyats d'unes intencions polítiques evidents- de la llei relativa a l'organització de la regió i la seva interferència en el pla de pau de Nacions Unides per al Sàhara Occidental, acceptat per ambdues parts (Marroc i el Front Polisario) el 30 d'agost de 1988 i que es va començar a aplicar després de la fi de les hostilitats al setembre del 1991.

Al setembre del 1995, en resposta a una petició del rei, el Banc Mundial remetia a Rabat una nota sobre la situació econòmica del Marroc i dos informes sobre els sistemes educatiu i administratiu. El 17 d'octubre, el diari Almaghrib reproduïa els documents i alertava l'opinió pública marroquina i europea davant la valoració excessivament optimista que feien de la recent evolució del Marroc. El Banc Mundial assenyalava clarament quins eren els principals problemes: grans bosses de pobresa, escassa diversificació productiva, estalvi i inversions interiors insuficients, deute exterior molt elevat, sector públic i sistema educatiu ineficaços, alt nivell d'atur, insuficient incorporació de la dona al treball. Els ministres de confiança del rei que van elaborar un Llibre Blanc sobre la situació econòmica del regne van arribar a conclusions semblants.

Tant l'informe del Banc Mundial com el Llibre Blanc revelaven un horitzó incert per als propers anys i proposaven unes mesures per superar la situació que no eren gens fàcils d'assolir: arribar a un creixement econòmic anual del 7% per contenir l'atur fins a uns nivells raonables i portar a terme una profunda reforma de l'Administració i del sistema educatiu. Aquest és el context on s'inscriu la llei que fa referència a l'organització de la regió anunciada per Hassan II en el discurs del tron del 20 d'agost de 1996 i publicada en el Butlletí Oficial del Regne del Marroc a l'abril del 1997.

La llei referent a l'organització de la regió ( Bulletin Officiel del Regne de Maroc , 3-IV-1997) establia la creació de Consells Regionals i la composició, organització, funcionament, finançament, atribucions i competències que havien de tenir, com també quines serien les del president i del governador. D'aquests Consells Regionals, que inclourien representants dels municipis, assemblees provincials, corporacions professionals i sindicats, havien de sortir tres cinquenes parts dels membres de la Cambra de Representants.

La nova llei constitueix un intent seriós d'aproximar la gestió dels recursos a les necessitats dels administrats, si bé el seu caràcter merament administratiu, l'afegitó sobre "la unitat de la nació i la integritat territorial del Regne", i la divisió i inclusió del Sàhara Occidental i d'algunes regions històriques del Marroc entre les setze regions resultants invaliden en part el seu objectiu. D'una banda, la inclusió del Sàhara, que des d'una perspectiva marroquina es veu com un esforç per incloure en peu d'igualtat les que s'anomenen províncies del sud, interfereix en el pla de pau de les Nacions Unides i estableix jurisprudència sobre un territori de sobirania discutida. D'altra banda, la divisió d'algunes regions històriques trenca la seva forta personalitat, arrels i característiques ètniques i culturals i la fidelitat al sistema tribal, que és el que canalitza realment el poder políticosocial i regional i les relacions amb el poder central. Finalment, no aporta cap solució imaginativa a la qüestió berber, que és un dels principals temes encara pendents al Marroc. Cal admetre, no obstant això, que es tracta d'un projecte elaborat de reforma i descentralització de l'Administració, ja que considera fins i tot la formació de comitès interregionals de cooperació i pretén "afavorir l'aparició de noves elits regionals de l'interior del país en un moment en què els fràgils equilibris aconseguits tradicionalment pel Majzen eren deficitaris comparats amb la capacitat distributiva central que els nodria".

De fet, el problema no rau en la inadequació de la denominada "tercera via" que proposen determinats cercles de l'actual entorn real com a possible solució del llarg conflicte del Sàhara Occidental, sinó en la interferència de la llei de la Regió en un contenciós encara obert i sotmès a la jurisdicció de Nacions Unides, que tutela l'aplicació d'un pla de pau. Si, com recorda el professor Sehimi, l'anomenada "tercera via" contradiu el principi d'indivisibilitat del poble -o, per extensió, el principi d'indivisibilitat del territori o de sobirania-, es poden revisar sempre els esmentats principis perquè les lleis no són immutables i s'han d'adequar en tot moment a les noves necessitats que sorgeixen de les relacions entre els ciutadans i el seu marc d'ordenació legal. De la mateixa manera, si ho exigissin les circumstàncies i fos voluntat dels ciutadans, res no podria impedir que qualsevol Estat evolucionés envers estructures federals, tot i tenir al darrere una llarga tradició unitària. Sembla que l'evolució lògica de les properes dècades serà la preservació de les identitats en societats plurals i en un món cada vegada més globalitzat. Aquest és, en qualsevol cas, el repte.

Malgrat tot, el tema que ara ens ocupa és un altre. No ens correspon defensar o no la pertinència de la "tercera via" o la seva relació amb l'entramat juridicolegal marroquí. En qualsevol cas, aquesta és una qüestió marroquina interna que, com a tal, haurà de resoldre el Marroc i decidir si la presenta com a proposta alternativa del pla de pau. I encara s'hauria de veure si era acceptada en substitució del pla de pau pel Front Polisario i organismes internacionals. La qüestió de fons, ara i aquí, és que la divisió del Sàhara Occidental en tres regions administratives, que a més s'encavalquen amb províncies del sud del Marroc, esdevé dubtosa i poc elegant en la mesura en què s'interfereix en un pla de pau en curs d'aplicació, tutelat per Nacions Unides i en el qual no s'ha escoltat encara l'opinió de la població afectada. Aquesta opinió, una vegada escoltada, hauria de tenir més força que els pretesos "llaços de fidelitat i títols històrics i jurídics que uneixen l'antic Sàhara Occidental amb l'imperi jerifià". Això fou precisament el que va ressaltar fa més de vint-i-cinc anys (16 d'octubre de 1975) el dictamen sol·licitat pel Marroc al Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia. L'Alt Tribunal, després de reconèixer que el Sàhara Occidental no era "res o terra nullius" (terra de ningú) abans de la colonització i que algunes tribus, no totes, mantenien determinats llaços jurídics de submissió al sultà del Marroc i al conjunt maurità (però, en cap cas, vincles de sobirania territorial), arribava a la conclusió que d'aquestes relacions no es podien deduir uns drets de sobirania del Marroc i Mauritània sobre la colònia espanyola i aconsellava que es fes un referèndum d'autodeterminació. És el que ens proposem aconseguir malgrat les dilacions i interferències que han impedit fins ara la celebració del referèndum.

No aniria malament recordar, finalment, que la defensa aferrissada de la unitat nacional en estats amb pluralitat de sentiments identitaris mai no és signe de progrés, sinó de feblesa política i de la incapacitat d'assumir les diferències. Contràriament al que es creu, modernització no és mai uniformització.