Societat civil: estratègies de la ciutadania

Maria-Àngels Roque

Les relacions entre les dues ribes del Mediterrani han estat, al llarg dels segles, tan fluides i continuades com difícils. En època contemporània, els processos de colonització i descolonització i, en íntima relació amb ells, el nacionalisme emergent que necessitava crear una identitat diferent de la dels colonitzadors, han incidit en la imaginació col·lectiva i han estat els causants d'una concepció del Magreb contemporani que no és gens fàcil ni per als mateixos magrebins ni per als europeus.

La vinculació de globalitat i diferència, així com la percepció i la cultura en els seus valors diacrònics i sincrònics, han representat sovint una negació de caràcter ideològic. Quan parlem del Magreb cal que ens preguntem de quines societats estem parlant; és a dir, si parlem de conceptes imaginaris o de societats reals on els ciutadans busquen un posicionament mitjançant uns processos i unes estratègies que, evidentment, estan vinculats a la història i a un espai concret entre diverses fidelitats.

És possible aplicar el terme de societat civil a les societats arabomusulmanes? Hi ha autors que argumenten que la llibertat és una idea moderna introduïda a partir del colonialisme i que moltes de les organitzacions socials i polítiques d'aquestes societats no es basen precisament en la tolerància i el pluralisme. Davant les tesis que plantegen la impossibilitat d'una societat civil al marge d'un entorn democràtic i laic, cada vegada està més consolidada la importància d'aquestes societats com a instrument de transició i de canvi vinculats a l'oberturisme i a la democratització. D'altra banda, el fet que no n'hi hagi prou amb els paràmetres occidentals per comprendre el procés d'altres models de societat converteix en referències obligades alguns dels aspectes culturals de les societats mediterrànies. El seu coneixement pot aportar una nova comprensió d'un gran nombre d'organitzacions, grups i agents socials, xarxes formals i informals, així com sistemes d'interessos que no figuren sovint en les anàlisis de tipus clàssic sobre sistemes polítics o sociològics. A més, des de la dècada dels anys vuitanta, el concepte de societat civil ha estat tan reformulat com qüestionat i sotmès a profundes revisions, sobretot arran d'algunes de les principals mutacions sociopolítiques internacionals, com és ara la caiguda del mur de Berlín i dels règims socialistes, o l'inici del procés de democratització a l'Amèrica Llatina i al Magreb.

De tota manera, el concepte de societat civil ha generat tradicionalment certa problemàtica al voltant de la seva utilització, en bona part a causa de l'elevat nivell d'abstracció que representa i de la complexa evolució que ha experimentat el seu significat al llarg de la història. És un significat que no està gens clar i són moltes les preguntes que genera al seu voltant: caldrà diferenciar radicalment societat civil i Estat o s'ha de concebre la societat civil com a mitjancera entre la societat pròpiament dita i l'Estat? I, d'altra banda, qui són els actors que la constitueixen?

Segons l'antropòleg britànic Ernest Gellner (1995), no és fàcil pensar en la societat civil en el món arabomusulmà, sobretot a causa de la resistència excepcional que oposen les societats musulmanes al procés de secularització, que és condició del pluralisme intel·lectual i polític de la societat civil. Segons aquest model, "la societat musulmana és un Estat feble i una cultura forta". No cal dir que, per reacció, han aparegut diferents veus crítiques, sobretot entre els intel·lectuals magrebins (Zghal, Filali-Ansari o Boudhiba entre d'altres), que consideren aquestes hipòtesis centrades en un evident determinisme cultural. D'altra banda, aquests autors fan una reflexió sobre la manera com aquestes societats readapten els seus sistemes de valors socials i polítics, tot i que al mateix temps reclamen un fons comú de valors culturals propis. Hi ha, a més, a la riba nord, tota una sèrie de prejudicis que prescindeixen del fet que la mentalitat dels països musulmans canvia, és dinàmica, i que s'està produint un procés de secularització i d'individuació. Malgrat tot, Gellner ( op. cit. ) no s'equivoca quan manifesta que les creences i les institucions ocupen sovint el lloc de les funcions, ja que és absurd afirmar que en una societat tot funciona bé. Allunyant-se de l'historicisme, Gellner està convençut -igual que Durkheim- que els conceptes només són possibles dins d'una contextualització social.

Per això, cal tenir un coneixement clar de l'estructura social, sovint de caràcter tribal, o de la presència d'opcions islamistes en els processos democràtics incipients que tradueixen sovint els valors culturals a estructures polítiques. Es pot trobar una resposta millor en aquelles anàlisis que tenen en compte les tradicions polítiques locals i que entren en els mons simbòlics de les comunitats particulars i les seves cultures, si bé detectant els nous valors i les noves situacions que es manifesten en aquestes societats. És el que es desprèn del coneixement directe i dels estudis sobre el moviment associatiu magrebí, per posar un exemple, on podem observar, a través dels diferents avatars de l'associacionisme, que hi ha tot un cúmul de factors que tendeixen a l'assoliment d'una societat civil que pot propulsar el traspàs entre les antigues institucions i les noves organitzacions (cf. Roque, 1999, 2000).

Si és un fet que el Magreb presenta unes xifres de trenta mil associacions legalitzades al Marroc (cf. Tozy, 2002) o més de cinc mil a Tunísia, no es pot dir que aquestes societats no comptin amb un important dinamisme associatiu. És un procés que es produeix d'una manera general al món arabomusulmà, on les organitzacions no governamentals han superat les deu mil dels anys seixanta i han arribat a prop de setenta-cinc mil a les darreries dels noranta. En tot cas, la dinàmica associativa dels ciutadans no es reflecteix únicament en les xifres oficials. Si ens qüestionéssim la definició d'associació tal com l'entenem formalment i li donéssim un sentit més ampli, trobaríem una densitat extraordinària de xarxes organitzatives.

El desfasament, a la meitat de la dècada dels vuitanta, entre les demandes cada vegada més nombroses i la incapacitat de l'Estat de mobilitzar els recursos es manifesta i fa patent esporàdicament a través de manifestacions de violència popular que, tot i no ser l'expressió de reivindicacions clarament definides, demostren l'existència d'un alt grau d'insatisfacció. Aquest context també ens demostra que les relacions tradicionals entre notables, laics, religiosos, institucions modernes, sindicats, partits, assemblees electes i agents locals de l'Estat, difícilment arriben a formular i transmetre aquesta demanda. L'allunyament de l'Estat respecte a la societat civil és una causa de fragilitat, augmentada per la insuficiència de sistemes de representació antics o moderns.

Davant d'aquesta situació, els països del Magreb manifesten precisament des d'aquesta dècada alguna voluntat d'ampliar les bases de la consulta popular i, de manera especial, de renovar la forma de l'exercici del poder, la seva forma d'expressió, i les seves finalitats i formes de legitimació. Així doncs, és a través d'aquest desfasament constant entre els actors polítics i la societat que cobra tot el seu sentit la noció de societat civil. Se la considera un vehicle d'intermediació a través d'associacions voluntàries entre els interessos mobilitzats i mobilitzables i el funcionament del centre polític. La seva aparició es manifestaria, doncs, a través del desenvolupament d'un moviment associatiu i les reivindicacions a favor dels drets humans i de l'Estat de dret.

És un fet que, en el cas del Marroc, l'Estat ha acompanyat el discurs associatiu i en moltes ocasions ha ajudat a desenvolupar algunes de les associacions regionals que neixen de les zones urbanes. L'estratègia que, en els anys seixanta i setanta, només ajudava els notables rurals -segons les tesis de Rémy Leveau (1985)-, ara no és suficient per assegurar el nivell de control social i polític desitjat pel Mahzen (palau). Les ONG, per la seva part, han esdevingut socis de pes a l'escena internacional per la seva capacitat d'acció en aquells terrenys que els estats o poders locals han deixat buits i pel seu paper de socis d'organitzacions internacionals i dels estats.

Des dels anys noranta hi ha hagut diversos analistes que han descrit i classificat l'associacionisme, especialment al Marroc ( cf. Saaf, 1992; Denoeux i Gateau, 1995; Tozy, 2002). Tots ells coincideixen a assenyalar que "allò que es mou" en el regne xerifià són les associacions. Malgrat les contínues visions crítiques i els interrogants sobre el Marroc de Mohamed VI, com és el cas de l'últim llibre de Jean-Pierre Tuquoi (2001), també es reconeix que el Marroc és un teixit d'associacions laiques molt actives. Tal com assenyala aquest autor ( op. cit. , 316): "Tant si es tracta de lluitar contra la corrupció, de defensar els drets humans o d'exigir la veritat sobre "els anys foscos", com si es tracta de fer progressar l'estatut de les dones o de fer-se càrrec dels nens del carrer, la societat civil demostra una notable vitalitat. Si creixen els espais de llibertat, si la impunitat dels poderosos no està automàticament garantida, si és possible el pelegrinatge a Tazmamart i igualment possible que es puguin demanar comptes als botxins o si... si... vol dir que els marroquins estan en deute amb la labor de militants anònims de la societat civil."

És indubtable que, dins del Magreb, el cas del Marroc és el més prolífic i el que ha protagonitzat una major obertura en els darrers anys, ja que han aparegut associacions de tot tipus i la repressió o el grau de conflictivitat no són tan palesos com en el cas de Tunísia o d'Algèria. També en aquests països, però, s'ha anat desenvolupant un entramat que, tot i no poder travessar els llindars on se situa la lluita pels drets humans, sí que ha aconseguit desenvolupar, malgrat tot, unes activitats que d'una manera col·lateral poden contribuir a avançar en aquesta direcció. Les modalitats, però, són múltiples, els actors són diversos i l'acció dels estats no és sempre encoratjadora. Per això, d'ençà que ha sorgit el partenariat, el concepte de cooperació entre societats civils a l'àrea mediterrània ha tingut els seus detractors per raons molt diverses, encara que ha estat fonamentalment perquè l'intercanvi no és sinònim de marge de maniobra. Així doncs, en un altre article que d'aquest mateix número de Cuadernos del Mediterráneo , la politòloga Helena Oliván explica que, malgrat l'impuls institucionalitzat en la primera Conferència Euromediterrània de desembre del 1995 -allò que s'anomenarà des d'aleshores el procés de Barcelona-, en la qual es ratificava la importància de la societat civil com a motor de democràcia i desenvolupament, la Unió Europea ha paralitzat cinc importants xarxes de cooperació descentralitzada, però ha reforçat la cooperació bilateral amb els estats.

Si entre els factors externs hi ha la pressió de la Unió Europea per accedir als fons MEDA, això no ens ha de fer menystenir els factors interns, ja que són elements decisius, sobretot en aspectes com l'evolució demogràfica o els canvis socials. D'altra banda, les importants reformes portades a terme fan que els estats rebin ajuts internacionals d'entitats, organismes i institucions com les Nacions Unides o la Unió Europea, i també d'organitzacions no governamentals. A més, gràcies en part a les seves estructures internes, les fundacions i institucions com l'Awaqf, dipositària d'obres pies, creen així una xarxa relativament autònoma en relació amb els estats.

Si considerem l'exemple de les principals associacions del Marroc, veiem que es poden dividir en tres grans grups: a) les que s'ocupen dels drets fonamentals i tenen un caràcter polític; b) les que tenen una vocació econòmica i social, i c) les properes, que actuen a les zones i barris més desfavorides. Aquest tipus d'associacions es caracteritzen per haver dedicat inversions a dominis tècnics on l'Estat no és present i on trobem les últimes novetats, com és ara la defensa dels consumidors o la protecció del medi ambient. De tota manera, hi ha quatre sectors d'intervenció importants: la salut, la integració de la dona en la vida professional, la promoció de la petita i mitjana empresa, i el desenvolupament rural.

Cal destacar alguns punts interessants pel que fa al binomi camp-ciutat. D'una banda, els quadres més importants del moviment associatiu marroquí, fins i tot les ONG rurals, pertanyen gairebé totalment a la classe mitjana-alta urbana. Es tracta habitualment de funcionaris o directius educats en les escoles nacionals, sovint originaris, ells o els seus pares, de la zona rural.

Al Marroc, les associacions més dinàmiques i actives acostumen a ser les que depenen de l'ajut financer internacional. Cal destacar, no obstant això, l'excepció de la regió del Sus, al sud del Marroc, on estan fortament implantades les associacions locals i d'acció comunitària. Al Sus i als voltants del Dra ( 1 ) es manté una vinculació poderosa amb el poble i la família en el sentit més ampli de la paraula. Institucions tradicionals com la twizi són representatives de les comunitats musulmanes berbers, ja que històricament tenien un sistema de govern intern. Això era, en certa manera, una forma moderna d'associació social, ja que s'oferia un ajut mutu a qui el necessitava. Tot i que era un ajut particular, interessava a tota la comunitat, com en el cas de la construcció de carreteres, mesquites, etc. També es podia tractar, però, d'un treball comunitari per als qui no disposaven de mitjans o tenien una edat avançada. Aquest ajut, per tant, era de caràcter voluntari i servia de base, segons els actuals membres de les associacions, per comprendre l'associacionisme actual.

Un dels directius de la twizi em comentava: "Un objectiu de les associacions és suplantar o cobrir les deficiències de l'Estat, que els cedeix algunes de les seves funcions. És per això que la societat mateixa ha de participar activament en el desenvolupament econòmic i social. No obstant això, la gent que pren més iniciatives és la més sensibilitzada i la que, a més, compara la seva forma de vida actual amb la que vivia en el lloc d'origen. Això l'empeny a invertir els seus coneixements, experiència i formació en benefici dels seus."

Perquè es pugui entendre millor aquest tipus d'associacions, em centraré especialment en les de desenvolupament local per la labor que porten a terme a l'hora d'adaptar les zones rurals al desenvolupament i a unes vies de modernitat. Si a principis dels anys noranta el dinamisme associatiu era, com he dit més amunt, un fenomen exclusivament urbà, a finals dels noranta una gran part de les associacions són actives o tenen projectes concrets, com l'electrificació, la millora dels sistemes d'irrigació o de les escoles i dispensaris.

La twizi al Sus, un exemple d'associació civil rural

La regió del Sus, com totes les del Marroc, ha estat testimoni, després dels anys vuitanta, d'una explosió associacionista important que és resultat, segons Hassnaoui (2002), d'unes causes socioeconòmiques (sequera, explosió demogràfica, migració...), dels efectes de l'escolarització, de les condicions de vida dels emigrats dels pobles que viuen en grans ciutats com Agadir -però també a Casablanca o a l'estranger- i, finalment, d'un fenomen sociològic de gran importància: l'interès que manifesten els naturals del Sus en general pel seu patrimoni etnològic, festiu, històric i artístic, que té com a resultat un important nombre d'associacions de defensa de l'esmentat patrimoni. S'han incrementat, per exemple, els moussem , o festivals de caràcter religiós, a zones com Sus-Tarudante, per bé que sense abandonar el seu component econòmic.

Han estat molt nombroses les organitzacions no governamentals amb els membres de les quals m'he entrevistat per tal de poder realitzar el treball de camp portat a terme en aquesta regió entre el 1997 i el 2000. En las línies que segueixen a continuació tractaré de manera més detallada el cas de l'associació Tiwizi Chtouka Ait Baha, al Sus, que em sembla d'un inestimable interès per a l'anàlisi de les estructures associatives d'aquesta regió marroquina.

L'associació es va crear per iniciativa d'uns quants membres dirigents originaris de la província de Chtouka Ait Baha, que exercien essencialment a Agadir i estaven interessats a participar en l'expansió d'aquesta jove província, que va experimentar un desenvolupament extraordinari en un lapse de temps molt curt. L'associació fou creada en l'assemblea general constitutiva de Biougra, capital de la província, el dia 11 d'abril de 1998.

Els objectius de l'associació són:

1. Actuar dins d'un marc associatiu basat en un esperit participatiu de la població per tal d'assolir un desenvolupament durador de la província.
2. Assegurar la protecció de les especifitats locals i vetllar per situar-les en els sectors de la cultura i el turisme.
3. Promoure l'acció social, sobretot en els àmbits de la salut, la infància, la dona i la joventut, mitjançant campanyes de sensibilització i accions apropiades.
4. Fomentar i atreure inversions amb vista a dinamitzar la vida socioeconòmica de la província.
5. Sensibilitzar els diferents components de la població quant a la utilització racional dels recursos naturals i la protecció del medi ambient.

A fi d'aconseguir aquests objectius, l'associació Twizi vol contribuir, dins d'un marc de complementarietat, als esforços de desenvolupament dels altres actors econòmics i socials de la província, com ara les col·lectivitats locals, les associacions de desenvolupament que exerceixen en entorns rurals i el sector privat.

Dins d'aquest marc, l'estatut de l'associació atorga la condició de membre simbòlic a totes les col·lectivitats locals i associacions de desenvolupament que exerceixen en el territori de la província. Els designats com a membres simbòlics tenen el dret d'assistir a les reunions del consell administratiu de l'associació, fet que els permet participar en la definició de les grans orientacions i estratègies d'intervenció de l'associació.

Pel que fa a l'associació que ens ocupa, considero important fer constar alguns punts que considero prioritaris:
- el problema de la desertització (ocasionat particularment per la sorra procedent del passadís que s'estén des de Lamaader, a la província de Tiznit, fins a Imimquorne, a Chtouka Ait Baha, i que amenaça la província del gran Agadir);
- el repte que han d'assumir els productors exportadors de la província per ser competitius en els mercats internacionals (la qualitat dels productes agrícoles, l'estat de les carreteres, el baix nivell de tècnica dels obrers agrícoles, la creació d'un institut agrícola);
- els efectes nefastos de l'agricultura moderna (plàstics dels hivernacles;
- el desenvolupament de les zones Bour (projectes agrícoles);
- l'artesanat (petits projectes);
- els pobles pescadors (reestructuració);
- l'escolarització (sobretot les nenes que viuen en el medi rural);
- el patrimoni cultural i especifitats locals de la província.

L'acció d'aquestes associacions és, com podem observar, àmplia i pràctica, tot i que es pretén que el seu abast social es faci extensiu al conjunt de la societat i no únicament als seus receptors immediats. Hi ha més de 120 associacions locals que han fet realitat projectes d'infraestructura de base, sobretot la conducció d'aigua per a ús domèstic i l'electrificació rural. Algun d'aquests projectes ha comptat, tal com deia una de les nostres informants i membre de la junta, amb un ajut internacional, alemany o japonès: "Sí, amb l'Ambaixada d'Alemanya [...] és com s'ha fet la construcció, amb el que han pagat [...] els japonesos s'han instal·lat les preses elèctriques [...] no solament aquí sinó en altres pobles [del Sus] [...] És la cooperació japonesa [vinculada al] medi ambient."

L'última sequera que ha conegut la regió del Sus, que va durar cinc anys, es va caracteritzar per un descens important de la capa freàtica. La forta demanda d'aigua per part de l'agricultura intensiva i els importants mitjans utilitzats per les inversions en horticultura han afectat seriosament els aduars de la regió, que ja no poden suportar la davallada en els mitjans tradicionals d'aprofitament.

La magnitud de les realitzacions en el terreny del subministrament d'aigua potable ha passat del 5,2% el 1994 al 71% a les darreries del 1998 i, pel que fa al subministrament d'electrificació, del 13,3% al 58%. Aquestes realitzacions han estat possibles gràcies al principi d'associació entre els organismes de l'Estat i les associacions locals de desenvolupament. Aquestes associacions han pogut promoure una mobilització de les poblacions basada en un esperit participatiu i en la gestió democràtica dels afers locals. No obstant això, també hi ha cooperació a escala interlocal en relació amb altres ciutats i pobles de la regió, com ara Tarudante o Tiznit, poblacions on també funcionen programes de cooperació i desenvolupament local i regional, i amb les quals s'interactua sovint.

Les realitzacions de les diverses associacions de desenvolupament que funcionen en el medi rural són: 61 associacions d'electrificació rural amb un total de 142 pobles electrificats, cosa que suposa una inversió de 116.997.696,00 dirhams, dels quals la població ha disposat d'un 49% mitjançant les seves associacions (hi ha 11.255 famílies que s'han beneficiat d'aquesta operació); 80 associacions relacionades amb la canalització d'aigua per a ús domèstic; 12 associacions relacionades amb la construcció de carreteres per comunicar els pobles del medi rural de la província amb la construcció de 110 Km de vies asfaltades i una inversió global de 74.139.822,00 dirhams, el 30% dels quals està sufragat per la mateixa població a través de les seves associacions. Hi ha, d'altra banda, 40 associacions que es mouen en el terreny de l'educació com a associacions de pares d'alumnes.

L'associació Twizi CAB per al desenvolupament i cooperació té com a objectiu l'assistència a les 80 associacions locals que volen generalitzar el tractament de l'aigua als diferents aduars.

La finalitat de la cerimònia de distribució de les bombes dosificadores és dotar deu associacions locals d'aquestes bombes, el valor de les quals és de 54.000,00 dirhams, que són ofertes per l'Associació Nacional en pro de la Producció, Protecció i Millora dels Vegetals (ANAPPAV) dins el marc de la Setmana de la Solidaritat i la Lluita contra la Pobresa. L'acte es va celebrar el dia 9 de novembre de 1998 aprofitant la inauguració del projecte "Centre sociocultural destinat a la preescolarització dels nens petits i l'alfabetització de les dones", sota la direcció de l'associació Al Wifaq, conjuntament amb l'Ambaixada d'Alemanya al Marroc.

Un altre dels punts d'interès de l'associació és la formació i col·laboració de caràcter medicosanitari, com demostren les accions portades a terme a la comuna rural de Sidi Boushab, una de les més desproveïdes d'infraestructura de base de la província. També es pretén realitzar un estudi socioeconòmic des de les associacions de desenvolupament en el món rural. En tot cas permetrà distingir els projectes prioritaris per a les poblacions i entreveure possibles associacions amb l'Estat o les ONG nacionals i internacionals. Igualment, dins l'àmbit d'actuacions de l'associació hi ha l'organització de fires i festivals d'arts populars en el marc sociològic de la revalorització del patrimoni etnogràfic, històric i artístic de la regió.

Societat civil i associacionisme amazigh al Marroc

Un altre camp important, sobretot pel que fa a la seva connotació política, és el d'aquelles associacions que podríem denominar de defensa dels drets fonamentals. Són associacions que van aparèixer a les darreries dels anys setanta i que tenen els drets humans com a objectiu primordial, a més de la millora de la situació personal de la dona i la promoció de la cultura berber.

En aquest sentit, aquest darrer estiu hi va haver al Magreb dos esdeveniments importants: les diverses manifestacions de protesta a la Cabília, exponent del descontent de la societat civil algeriana, i el discurs de Mohamed VI amb motiu del primer aniversari de la seva ascensió al tron marroquí. En el seu discurs, emès per la cadena estatal de ràdio i televisió, el rei alauita va voler posar en relleu la diversitat cultural i va prometre donar nou impuls a la cultura amazigh, "que constitueix una riquesa nacional".

Tot i que els berbers més coneguts són els d'Algèria -vegeu l'article de Tassadit Yacine en aquest número-, el contingent més nombrós de població berberòfona és al Marroc, on hi ha gairebé el 40% dels gairebé trenta milions de marroquins que parlen aquesta llengua.

Per tal d'atorgar a la llengua amazigh el lloc que li correspon, Mohamed VI va anunciar la creació d'un Institut Reial per a la Cultura Amazigh, la tasca del qual serà "continuar fomentant la seva integració en el sistema d'ensenyament i proposar polítiques susceptibles d'enfortir la funció de l'amazigh en l'espai social i cultural i en els mitjans de comunicació nacionals". Però el missatge encara va més enllà en la consideració cultural, ja que no va parlar de "dialectes", com va fer el seu pare en el discurs que va pronunciar el 1994. No obstant això, aquella primera manifestació reial va servir per dissoldre el tabú existent en relació amb el Marroc berber i va introduir en els mitjans de comunicació uns avanços de notícies en les tres modalitats de la llengua: xelja (sud), braber (Atlas) i tarifit (Rif). Des del curs passat, en algunes escoles regionals es fa servir la llengua en el nivell d'ensenyament primari, si bé l'idioma dominant continua essent l'àrab. El Moviment Cultural Amazigh reivindica que la seva llengua sigui reconeguda a la Constitució marroquina com a llengua oficial nacional.

Una de les característiques històriques de la cultura berber ha estat la seva vinculació als massissos rocosos o a recòndits oasis magrebins, mentre que la ciutat era arabòfona, civilitzada i islàmica. No obstant això, en els darrers trenta anys les coses són molt més complexes. Grans capitals, com ara Rabat, Casablanca, Agadir, París o Brussel·les, també estan poblades de berberòfons que són estudiants, exerceixen professions o es dediquen al comerç i la indústria. Això ha fet que el moviment associatiu amazigh s'hagi desenvolupat amb força i n'hi ha prou amb un cop d'ull per veure que aquesta floració cultural prové de la societat civil.

Des de l'associacionisme cultural amazigh s'ha reivindicat "el reconeixement i el respecte dels drets lingüístics i culturals legítims del conjunt dels components del poble marroquí" (Carta d'Agadir, 1991). La problemàtica no és, per tant, racial, sinó lingüística, ja que hi ha els arabòfons i els berberòfons, i la majoria dels arabòfons són berbers. El moviment reivindicatiu berberista marroquí no és violent. De fet, sorgeix després de la descolonització i com a resposta a la persistent ideologia panàrab d'alguns partits polítics de l'emergent nacionalisme marroquí. D'una banda, es va esgrimir la falsa premissa segons la qual el nacionalisme havia fet servir el dret berber contra la xara, o llei islàmica, que s'aplicava a les ciutats per dividir els marroquins. Si va ser així, especialment durant la colonització francesa, el colonialisme, com manifesta l'antropòleg David M. Hart, gran estudiós del Rif, també va ajudar a servir en safata de plata els territoris anomenats bled siba -o territoris rebels-, ja que es va dedicar a sotmetre'ls i a integrar-los. Les institucions berbers, de caràcter democràtic i igualitari, tan festejades pels militars colonials i els antropòlegs, van ser substituïdes per l'organització governativa del palau o Mahzen .

Després de la independència, el 1967 es va crear la primera associació cultural berber no governamental amb propòsits polítics, l'Associació Marroquina per a la Investigació i els Intercanvis Culturals (AMREC), la finalitat de la qual era desenvolupar l'esperit democràtic capaç d'assegurar la particularitat nacional, cultural i lingüística, i ajudar l'individu marroquí a expressar-se en la seva llengua materna per impulsar la llengua berber. El 1979 es funda a Agadir l'Associació de la Universitat d'Estiu d'Agadir, que adopta una posició a mig camí entre la local i la nacional, ja que promou importants encontres dels berberistes marroquins.

No hi ha dubte que la caiguda del mur de Berlín, la guerra del Golf i també l'augment dels islamistes a les universitats són esdeveniments que han donat nou impuls als militants berberistes. Des de la dècada dels noranta, l'actitud científica adopta una actitud més reivindicativa, secundada per una major obertura democràtica a l'interior del país i per un major nombre de fòrums internacionals sobre els drets fonamentals. Actituds i comportaments com els esmentats són els que proporcionen la internacionalització del moviment amazigh i condicionen la creació del Congrés Mundial Amazigh (CMA), si bé han demostrat la dificultat que presenta aquesta cultura per arribar a un acord, ja que té una escriptura sense un alfabet definit i, a més, ofereix propostes diferents: llatina, àrab i tifinag.

Al Marroc no es pot parlar d'un moviment berberista unificat. Un dels corrents és el de Mahjoubi Aherdan, del partit del Moviment Nacional Popular, i del seu fill Ouzzin al voltant de la revista Tifinaq . N'és un altre el d'ANCAP -Nova Associació per la Cultura i les Arts Populars-, amb una major incidència política d'ençà dels anys noranta. Aquesta associació, animada per Hassen Id Belkacem, director del setmanari Tasafut , té seccions locals distribuïdes per tot el país i assisteix a convencions internacionals.

Malgrat tot, a diferència de Casablanca, el moviment associatiu local és recent. Després de signada la Carta d'Agadir el 1991, declaració de diverses associacions que exposen les principals reivindicacions que cal tenir en compte i que demana que la Constitució protegeixi l'amazigh com a llengua nacional, s'assisteix a una primera floració d'associacions politicoculturals. Hi ha una segona onada després del discurs del rei Hassan II del 20 d'agost de 1994. Aquest discurs es vincula a la manifestació de Rachidiya del maig del mateix any, data en què hi va haver l'empresonament i subsegüent alliberament d'alguns militants de l'associació Tililli, paraula que significa "llibertat" en tamazigh. Hi va haver centenars d'advocats que es van oferir voluntàriament a fer-se càrrec de la seva defensa, la qual cosa demostrava que la qüestió berber era, al Marroc, més important del que semblava. Malgrat tot, és al nord (Tànger, Nador, Alhucemas) i al sud-est (Rachidiya) on les associacions amazigh de caràcter local comencen a tenir un paper important com a moviments de protesta i oposició. Són societats anomenades neosiba , que continuen sentint-se excloses dels centres de poder polític i econòmic. No és un fet gratuït que Mohamed VI, contràriament al seu pare, hagi visitat el nord en repetides ocasions. Un nord on, dins del Marroc, hi ha la màxima migració del camp a la ciutat i que compta amb concentracions com Tànger, Tetuan o Nador, ciutats cares i d'escassa salubritat, amb un gran contingent de treball infantil i on la sortida natural és l'emigració a Europa.

Si actualment, al Marroc, es pot parlar d'un cert regionalisme i, a tot estirar, d'una autonomia a la Cabília, els amazighs no són separatistes, aspiren a un reconeixement cultural i no combreguen amb l'islamisme polític. Malgrat això, són factors que cal tenir en compte si no es vol caure en una visió simplista dels països mediterranis. Europa, que lluita entre els interessos econòmics i l'aparició de l'Islam com a discurs polític, i que encara conserva llengües moribundes en les seves pròpies fronteres democràtiques, mostra una tendència a escoltar la veu dels estats i a establir acords que permetin ensenyar l'àrab o el turc als nens berbers o kurds, sense valorar gaire si d'aquesta manera es beneficien els drets dels individus i la seva capacitat d'integració real. Si volem redescobrir els Mediterranis, cal que siguem sensibles a aquells aspectes que tenen a veure amb els drets fonamentals, sobretot si ens considerem demòcrates, favorables als drets humans i a l'Europa de la diversitat.