La Mediterrània davant el repte de l'euro

Jean-Louis Reiffers

Tot i la dificultat que comporta valorar quines poden ser les conseqüències de la implantació de l'euro per als països mediterranis, l'autor indica que hi ha diversos punts als quals hem de parar atenció.

Si el marc d'associació euromediterrània inclou l'esfera monetària i financera entre les seves qüestions, no hi ha dubte que l'euro pot constituir un element decisiu de consolidació del Procés de Barcelona.

L'autor basa la seva argumentació en tres elements decisius. En primer lloc, la possible influència de l'euro en les transferències d'estalvi d'Europa cap als països mediterranis associats i la gestió macroeconòmica d'aquests països. En segon lloc, pot tenir efectes en les exportacions dels països mediterranis, ja que la seva introducció disminuirà els costos de transacció del comerç internacional tant per a l'importador com per a l'exportador. En tercer lloc, l'euro pot contribuir a una integració Sud-Sud, que actualment fixa els seus intercanvis en un 5% del total. Una unitat monetària comuna implica la coordinació de polítiques econòmiques, la transparència de preus i la impossibilitat de realitzar devaluacions competitives.

En conclusió, l'autor recomana, entre d'altres, incloure la qüestió monetària com un component de l'associacionisme, crear un òrgan consultiu sobre aquestes temàtiques a escala euromediterrània, així com un instrument semblant a la serp monetària europea, i posar en marxa via MEDA una assistència tècnica que desenvolupi les cobertures contra el risc de canvi.

És difícil preveure sense ambigüitats quines conseqüències pot tenir la implantació de l'euro per als països mediterranis. Tot dependrà tant del marc de les normes i de les perspectives generals que pugui oferir l'associació euromediterrània, com dels comportaments concrets dels agents, element decisiu de l'evolució de la gran regió euromediterrània.

Malgrat els riscos que comporta aquest exercici, aquesta exposició serà normativa i es concep segons la línia dels objectius de la Declaració de Barcelona i dels esforços renovats dels països del Sud amb vista a reforçar la seva integració.

1. La nova situació a què es veuen abocats els països mediterranis associats

Avui en dia els països mediterranis que no pertanyen a la Unió Europea es troben abocats a una situació que es pot resumir en els elements següents:

1. Tots han avançat de forma notable cap a l'estabilització macroeconòmica i la liberalització dels mercats, fins al punt que ja no hi ha cap país que estigui exposat a una adaptació estructural important.

2. Encara que l'avenç sigui desigual, tots han reduït sensiblement els controls sobre les transaccions corrents i les transaccions de capital, i han optat per una liberalització prudent dels sistemes financers.

3. L'orientació geogràfica dels intercanvis dels països mediterranis concedeix un lloc àmpliament majoritari al comerç amb els països de la Unió Europea i es tradueix en un desequilibri creixent de la balança comercial.

4. Les relacions comercials intrazona són molt febles, cosa que constitueix un important obstacle per al desenvolupament de la inversió exterior privada en els països mediterranis (absència de mercat Sud-Sud i preferència dels inversors per implantacions al sud de l'Europa continental).

5. El seu índex de creixement és avui insuficient per generar una millora significativa del benestar, tenint en compte la pressió demogràfica encara important, i aquest creixement es revela relativament inestable, en particular en els països on predominen l'agricultura i les produccions primàries; globalment, això obeeix a un índex d'inversió que acaba de recuperar els nivells aconseguits en l'època que era d'origen essencialment públic, a la lentitud dels progressos de la productivitat i al desenvolupament insuficient de les exportacions de productes manufacturats.

6. Les balances de pagaments s'equilibren en la majoria de casos gràcies als ingressos turístics, a les rendes repatriades per les poblacions emigrades i a les entrades netes de capitals públics exteriors, si bé aquests ingressos acostumen a ser absorbits per atendre un deute important.

Aquest panorama demostra ben clarament que, en el cas dels països mediterranis, cal plantejar la qüestió de l'euro situant-la molt més enllà de les seves exclusives implicacions monetàries. És raonable pensar que, en termes financers, l'euro suposarà una nova oportunitat. Els debats actuals subratllen l'interès que tenen els països que realitzen la major part de les seves transaccions comercials amb la Unió Europea a accedir a un nou mercat financer integrat, líquid, que ofereixi tota la panòplia dels instruments financers i a més comporti un risc escàs, i l'eficiència del qual sigui comparable a la del mercat americà. Això hauria de comportar unes possibilitats de préstecs més importants; la utilització d'una moneda de facturació que correspongui a l'orientació geogràfica dels fluxos d'intercanvis; una volatilitat més baixa dels índexs de canvi nominals -fet que ha de suposar una disminució dels costos de transacció-; la reducció del risc de devaluacions competitives entre els països europeus amb sistemes productius concurrents (Portugal, per exemple), i la diversificació de les reserves de canvi d'acord amb les anticipacions sobre l'evolució del dòlar i l'euro.
Es pot veure, doncs, que la implantació de l'euro, sempre que se segueixi estretament i sigui ben interpretada, abans que suscitar temors, més aviat obre oportunitats noves als països mediterranis no membres de la Unió Europea. També pot ser una ocasió per reforçar l'associació euromediterrània fent-la més coherent i més progressiva.

2. Els tres reptes decisius per a una contribució de l'euro a la consolidació de l'associació euromediterrània

L'euro pot constituir un element decisiu de consolidació de l'associació euromediterrània si s'inclou l'esfera monetària i financera en les qüestions abordades per l'associacionisme. Avui no ho està, llevat que es faci per mitjà d'una transferència pública operada per MEDA i que correspon anualment a menys del 10% del dèficit comercial dels països associats mediterranis enfront de la Unió Europea. En aquest punt de vista hi ha tres elements que semblen decisius: 1) la possible influència de l'euro en les transferències d'estalvi d'Europa cap als països mediterranis associats i la gestió macroeconòmica d'aquests països; 2) la repercussió de l'euro en les exportacions dels països mediterranis; 3) el paper de l'euro en la integració Sud-Sud.

A En què pot afavorir l'arribada de l'euro les transferències d'estalvi de la Unió Europea als països tercers mediterranis?

La situació de la zona euromediterrània és avui paradoxal. La Unió Europea disposa d'un excedent comercial considerable en relació amb aquesta zona, excedent que va en augment d'acord amb la implantació progressiva de la zona de lliure canvi i que no està compensat per fluxos de capitals privats. Dit d'una altra manera, la Unió Europea genera un excedent d'estalvi que no reinverteix directament en la zona. I es pot subratllar ( 1 ) que "aquest excedent d'exportacions d'Europa equival a una transferència de capitals que s'inverteix a Àsia i en altres regions del món i que es pot interpretar com una contribució a l'empobriment dels països del Sud en forma de deute o de transferència de riquesa". Aquest empobriment és encara menys justificat en la mesura en què la zona de lliure canvi amb la Unió Europea crea en benefici propi una zona de discriminació que també genera desviacions de tràfic per als països mediterranis. Les raons d'aquesta situació són perfectament conegudes. Tenen a veure amb la penúria dels projectes, amb la seva rendibilitat comparativa insuficient i amb la prima de risc que els inversors europeus creuen que han d'associar a les seves inversions en els països mediterranis. També tenen a veure amb les piràmides d'edats i amb la circumstància que les poblacions europees d'edat avançada estalvien més que les poblacions més joves del Sud. Així doncs, no ens ha de sorprendre que la Unió Europea registri un excedent comercial en relació amb els països mediterranis. Per contra, el que a llarg termini resulta insostenible és la forma adoptada per l'equilibri macroeconòmic extern, assegurat, en l'essencial, per les transferències d'ingressos dels emigrants i per les aportacions de capitals públics. Es tracta de dues fonts actualment amenaçades, la primera per les limitacions amb què topa la immigració a Europa; la segona, per la liberalització necessària de les economies mediterrànies, que condueix a una desvinculació de l'Estat, unida a la disminució generalitzada dels fluxos de capitals públics a la dècada dels anys noranta i, finalment, a la creixent orientació dels fluxos financers de la Unió Europea cap als països de l'Est.

Es comprèn, ateses les circumstàncies, que en els països mediterranis associats cada vegada s'aixequin més veus que intenten oposar una altra orientació a la via de l'associacionisme amb la Unió Europea: la d'una estratègia d'inserció obertament mundial fundada en els mecanismes normals de la globalització, via que afavoriran els plantejaments que hauria d'impulsar l'OMC en ocasió del pròxim Round de Seattle.
Si, per tant, Europa vol seguir la seva política encaminada a encoratjar en els seus marges, a l'est i al sud, aquesta marxa que és la seva, és a dir, anar cap a la globalització i la millora en l'eficàcia de la concessió de recursos per mitjà de la generalització dels mecanismes de mercat, encara que sigui vetllant per mantenir la cohesió i impulsar la convergència a través de polítiques estructurals, s'ha d'implicar més a fons en la transferència dels seus estalvis als països tercers mediterranis. I en això, la implantació de l'euro hi pot tenir un paper destacat.

Per als països que avui tenen de facto una moneda ancorada de forma més o menys flexible a una cistella de monedes majoritàriament composta de monedes europees (Xipre: ancoratge fix en l'euro; Malta: ancoratge fix en una cistella de monedes en què l'euro representa el 67%; el Marroc: ancoratge fix en una cistella de monedes no oficial en què les monedes europees són majoritàries; Tunísia: flotació controlada enfront d'una cistella de monedes de domini europeu), un ancoratge flexible però explícit en l'euro pot ser un mitjà important per consolidar, d'una banda, l'adaptació macroeconòmica i, de l'altra, reduir la prima de risc exigida pels inversors europeus, a causa sobretot del risc de canvi.

Taula núm. 1. Els règims de canvi a la Mediterrània

Font: FMI, World Economic Outlook 10/1998 i International. Financial Statistics Yearbook, 2000.

Per a aquells països que han optat per un ancoratge amb el dòlar (Algèria, Egipte, Líban: flotació controlada en relació amb el dòlar; Jordània, Síria: ancoratge fix en relació amb el dòlar; Israel: ancoratge en una cistella de moneda on el dòlar és majoritari), es plantejarà la qüestió dels efectes de les fluctuacions del dòlar enfront de l'euro. Tenint en compte l'orientació privilegiada dels seus canvis comercials amb la Unió Europea, perdran amb aquest tipus d'ancoratge si el dòlar s'aprecia en relació amb l'euro, i guanyaran en cas contrari. No obstant això, si s'aprecia el dòlar en relació amb l'euro, disminuirà la competitivitat dels productes mediterranis en el mercat europeu però, al mateix temps, augmentarà la càrrega real del seu deute estimat en dòlars. En qualsevol cas, si l'euro conquereix sectors de mercat en detriment del dòlar, no tindran un gran interès a tenir canvis comercials facturats cada vegada amb més freqüència en euros quan els seus índexs de canvi estiguin definits respecte al dòlar. Resulta d'aquestes observacions que, si l'euro es converteix progressivament en una moneda de facturació més important, cosa que sens dubte requerirà temps, i al mateix temps en moneda de reserva, hi haurà una tendència molt marcada a fer-ne una unitat de compte i a definir el valor de la moneda nacional en funció de l'euro.

Falta preguntar-se, doncs, quin és el tipus d'ancoratge més favorable des del punt de vista de les entrades de capitals i de la gestió macroeconòmica.

En el pla macroeconòmic, la qüestió dels avantatges respectius de l'ancoratge nominal de l'índex de canvi en relació amb la seva flexibilitat segueix sent objecte de debat continu entre els economistes. Sembla exclòs un ancoratge nominal fix i estricte a causa de la falta de credibilitat que podria suscitar aquesta opció en els mercats, però, sobretot, a causa de les diferències de les dinàmiques macroeconòmiques i les tendències de productivitat entre les economies mediterrànies i les economies europees. Convé, doncs, dirigir-se cap a un ancoratge nominal flexible, amb bandes relativament àmplies o possibilitats de desvinculació predefinides.

Des d'un punt de vista teòric, un ancoratge nominal de l'índex de canvi, ajustable a través de regles transparents i conegudes dels mercats, permet consolidar la credibilitat de la política de lluita contra la inflació de la banca central, al mateix temps que pot prevenir una apreciació de l'índex de canvi real. Es pot obtenir un resultat anàleg quan un país que registra un dèficit comercial important anuncia un ritme preestablert de devaluació enfront d'una moneda de referència. Generalment, se cita l'experiència portada a terme a Xile el 1978 pel fet que va permetre estabilitzar les anticipacions inflacionistes i reduir la prima de risc en els índexs d'interès. Els avantatges d'un ancoratge flexible consisteixen, doncs, a reforçar la credibilitat de la política de lluita contra la inflació i a disminuir el risc de canvi. Però també hi ha riscos, que se centren en el nivell excessiu dels índexs d'interès quan es tracta de compensar unes anticipacions desfavorables en els índexs de canvi, almenys en un règim de mobilitat perfecta dels capitals, i que igualment concerneixen l'augment dels canvis reals del deute extern estimat en divises si els ajustaments són massa freqüents o excessivament quantiosos.

Aleshores es veu clarament que l'euro es pot convertir en un poderós mitjà de transferència d'estalvi dels països europeus als països mediterranis. Si s'anuncia l'ancoratge en l'euro, amb les seves modalitats previsibles, i si es verifica la credibilitat de l'índex de canvi escollit, assegurant la disminució de la volatilitat de l'índex de canvi i el descens de la prima de risc, tot això pot representar un motiu important d'inversió directa dels països europeus als països mediterranis. Constitueix també un mitjà per fer avançar els països tercers mediterranis cap a una situació macroeconòmica propícia al desenvolupament dels mercats de títols, particularment dels mercats obligatoris. El dia que un emissor europeu subscrigui una obligació emesa en un país mediterrani al seu banc de París, Brussel·les o Berlín, igual que ho fa avui amb títols llatinoamericans o asiàtics, voldrà dir que aquell país disposa d'una equació de paritat real dels índexs d'interès conforme a les pràctiques dels països més avançats i, per consegüent, que ha fet entrada en el món global. Subsisteix el risc més important, que és precisament aquell en què l'associació amb la Unió Europea hi té un paper a desenvolupar. És evident que aquesta paritat real dels índexs d'interès no ha d'exigir uns nivells d'índexs nominals tals que facin que l'augment de la inversió i del consum interior resultin modificats. Per als països tercers mediterranis cal definir, doncs, una combinació òptima entre la flexibilitat que permet un marge de maniobra i la credibilitat que assegura unes anticipacions favorables de l'evolució de l'índex de canvi i que ha d'afavorir, alhora, les transferències d'estalvi europeu i el manteniment dels índexs d'interès nominals a nivells prou baixos per permetre el creixement de la inversió. Existeix, doncs, un joc guanyador-guanyador a partir del moment que s'estableix una cooperació en la política de canvi, tant per a l'euro, que veuria una ampliació del seu mercat, com per als països tercers mediterranis, que es beneficiarien, d'aquesta manera, de transferències de capitals privats més quantioses.

B Quin efecte pot tenir l'euro sobre les exportacions dels països mediterranis?

La utilització de l'euro disminuirà els costos de transacció del comerç internacional tant per a l'importador com per a l'exportador. Hi haurà menys operacions de cobertura a termini amb els països europeus si la moneda de facturació és l'euro, i es reduiran les despeses ( spread i comissions). En cas que la moneda nacional estigui vinculada de manera significativa a l'euro, les empreses no tindran cap necessitat de cobrir-se en els seus intercanvis amb Europa.

Al costat d'aquests avantatges en el terreny dels costos de transacció, es plantegen dues qüestions que han alimentat àmpliament la controvèrsia entre els partidaris de l'ancoratge i els de la flexibilitat: 1) l'efecte de la volatilitat de l'índex de canvi sobre les exportacions; 2) els riscos d'apreciació de l'índex de canvi real i de sobrevaloració quan l'índex de canvi nominal està ancorat en l'euro.

En general es considera que un sistema d'ancoratge, pel fet de disminuir sensiblement la volatilitat de l'índex de canvi nominal, afavoreix el desenvolupament de les exportacions, sobretot de les exportacions dels PMI-PME, poc familiaritzats amb les operacions de cobertura a termini. Un ancoratge nominal estable, però adaptable a l'euro, hauria d'incitar poderosament els productors dels països tercers mediterranis a buscar nous mercats a Europa. Les diferents estimacions efectuades aquí i allà, no obstant això, no permeten donar una resposta definitiva en relació amb la influència de la volatilitat en les exportacions. Això depèn de les capacitats de hedging ( 2 ). Quan aquestes són febles, com en el cas dels països mediterranis, la volatilitat de l'índex de canvi té un paper dissuasiu, la qual cosa advoca per un ancoratge a l'euro. Quan les capacitats de cobertura són fortes, es pot invertir l'efecte. Sembla que aquest va ser el cas de Suècia, que va veure com, a partir del 1992, les seves exportacions a la Unió Europea augmentaven espectacularment quan aquest país va adoptar uns índexs de canvi flotants. Fa la impressió que l'augment del risc de canvi podria convertir-se en una imposició per a les empreses que comportés una política activa de diversificació dels mercats de destinació.

Taula núm. 2. Evolució dels índexs de canvi reals efectius dels països mediterranis
(base 100 el 1995)

Fonts: FMI,IFS CD-ROM, agost 2000; FMI, staff county reports; Direction de la Prévision, Ministère de l'Économie, des Finances et de l'Industrie, França. Càlculs: Institut de la Méditerranée.

Si la funció de la volatilitat constitueix un tema de discussió, el de la sobrevaloració, que corre el risc d'acompanyar l'ancoratge nominal, no ho és en absolut. En efecte, el principal risc d'un ancoratge nominal en l'euro és el d'una apreciació de l'índex de canvi real que faria les exportacions menys competitives en termes de preus. Es tracta d'una situació que es produeix quan la inflació nacional és més forta que la inflació estrangera i l'índex de canvi nominal roman fix. Aquest risc, observat múltiples vegades, justifica la tesi dels partidaris de la flexibilitat de l'índex de canvi, flexibilitat que desconnecta la competitivitat real de les modificacions de preus relatius interns. En qualsevol cas, l'opció d'un ancoratge es justifica si la inflació està controlada i els reajustos freqüents de l'índex de canvi, a través de desconnexions regulars o adoptant bandes àmplies de fluctuació, poden corregir els efectes de les modificacions dels preus relatius.

En resum, resulta que l'ús de l'euro en les transaccions internacionals dels països mediterranis faria baixar els costos de la transacció, que l'ancoratge en l'euro produiria una reducció de les necessitats de cobertura en les transaccions amb Europa i també podria comportar una incitació complementària a exportar als participants mediterranis. Per contra, l'ancoratge comportaria un risc per a la competitivitat real si no es posés en marxa un dispositiu de desvinculació com a resultat de les evolucions de preus o d'una banda de fluctuació significativa. Però no es poden oblidar els costos que una flexibilitat excessiva comportaria en la càrrega del deute extern.

C. De quina manera pot contribuir l'euro a la integració Sud-Sud?

Són coneguts els esforços dels països mediterranis i del Pròxim Orient pel que fa a integració regional. El més recent és el que fa referència a l'aprovació, per part de dinou estats, de la Gran Zona Àrab de Lliure Canvi, al febrer de 1997. La Unió del Magreb Àrab, el Machrek, respon a uns plantejaments que s'inspiraven en les mateixes ambicions. Ara bé, malgrat aquests esforços, el comerç Sud-Sud representa menys del 5% dels intercanvis dels països tercers mediterranis.

Taula núm. 3. Distribució geogràfica dels intercanvis (exportacions + importacions) dels PPM

Font: PC-Tas-International Trade Center UNCTAD/WTO. Càlculs: Institut de la Méditerranée.

Es poden invocar moltes raons per explicar aquesta situació: 1) la verticalitat dels vincles amb la Unió Europea, consolidada pels acords d'associació; 2) una protecció duanera prohibitiva; 3) l'absència de mitjans de transport horitzontals; 4) la proximitat de les estructures productives, etc. Però hi ha una qüestió que podria resultar decisiva per afavorir aquests intercanvis, i és la referència a una unitat monetària comuna. Com ha demostrat Europa, aquesta unitat monetària permet anar més de pressa i consolidar el mercat únic. Els preus relatius es fan transparents, baixen els costos de transacció, les devaluacions competitives es fan impossibles i cal coordinar les polítiques econòmiques. Tenint en compte l'exemple europeu, que va passar de la serp monetària a l'SME, després a la Unió Monetària i, finalment, a la moneda única, cal admetre que, si l'aproximació de les polítiques de canvi i monetàries no pot conduir per si sola al mercat únic, en tot cas continua sent un element decisiu. La crisi experimentada per Mercosur il·lustra en sentit contrari aquesta apreciació. Mercosur és una zona de lliure canvi sense ancoratge monetari on les polítiques de canvi no estan coordinades. Així, el Brasil va adoptar un sistema de canvis flexibles, mentre que l'Argentina es troba ancorada en el dòlar. Quan, el 1997, es va devaluar el real brasiler en més del 30% arran de diverses circumstàncies locals, mentre el pes argentí mantenia la seva paritat amb el dòlar, la situació va desembocar ràpidament en una greu crisi de Mercosur que va arribar a amenaçar la seva mateixa existència. En efecte, passat un trimestre, l'Argentina va veure disminuir sensiblement les seves parts de mercat a la zona, mentre que els inversors, creient que es mantindria la nova paritat del real, retiraven les seves inversions de l'Argentina per situar-les de nou al Brasil. Aquesta crisi posa de manifest la fragilitat d'un mercat únic quan les referències nominals i els règims de canvi són excessivament divergents. Per altra banda, va revelar que el perdedor era el que havia estat més virtuós en matèria monetària, cosa que afebleix de forma duradora la affectio societatis dels membres participants.

A partir d'aquestes observacions resulta que convertir l'euro en unitat de referència principal de les monedes mediterrànies, utilitzar-lo de forma creixent en els intercanvis Sud-Sud i ancorar-hi de manera flexible les monedes nacionals, podria constituir en tot cas un element decisiu que comportés la unió econòmica d'aquests països. És evident que no hi ha una raó de principi per pensar que el dòlar no pugui exercir aquesta funció d'àncora, ja que és la referència privilegiada dels països del Machreck. No obstant això, subsisteix el fet que la problemàtica de l'ancoratge flexible és la mateixa i que la destinació geogràfica dels fluxos comercials advoca per un ancoratge en l'euro. En tot cas, per als països del Magreb l'argument queda plenament justificat. I per a aquells que, com en el cas present, raonen dins el marc d'una associació euromediterrània que cal aprofundir, també és l'opció que s'ha de prendre.

3. Les orientacions possibles per tenir en compte l'euro en l'associació euromediterrània.

Com acabem de veure, l'euro pot ser un instrument important de consolidació de la gran regió euromediterrània. Ja s'ha dit que això suposa: 1) el desenvolupament efectiu de la funció de l'euro com a moneda de facturació; 2) una estabilització macroeconòmica consolidada de les economies mediterrànies; 3) un plantejament d'associació que implica les autoritats monetàries. Les meves últimes observacions se centren en aquest darrer punt.

Tant si es tracta de l'experiència del franc CFA, com del bath o del real, no hi ha res pitjor que una moneda sobrevalorada durant un període llarg de temps a causa del desig fervent de mantenir una paritat nominal que els fonaments de l'economia nacional no sostenen: comportaments inflacionistes amb una indexació generalitzada, creixement massa feble de la productivitat relativa pel que fa al país o al grup de països la moneda dels quals s'utilitza com a referència, etc. En aquesta situació, no és possible adquirir de forma duradora la credibilitat de la paritat, cosa que condueix a un estancament de les exportacions, a uns tipus d'interès dissuasoris per als inversors nacionals, a un replegament de les inversions directes estrangeres, i que desemboca, en general, en una desvinculació brutal. Finalment, l'única cosa que es desenvolupa són les importacions. Aquest perill exclou, per tant, qualsevol acció europea que apunti a implantar un sistema del tipus caixa d'emissió per mantenir fixes les paritats. Això probablement afebliria la credibilitat de l'euro i, en qualsevol cas, com s'ha vist, el resultat podria ser contraproduent.

Per contra, un règim de flexibilitat total que sacrifica deliberadament la lluita contra la inflació en profit de la competitivitat real no és sostenible a llarg termini, i sembla poc compatible amb la voluntat i la necessitat per als països del Sud de desenvolupar els seus intercanvis recíprocs, tenint en compte els efectes dissuasoris de la volatilitat dels índexs de canvi.

Podem pensar, doncs, que atès que en tota la Mediterrània (excepte a Turquia) ja s'ha complert l'estabilització macroeconòmica, els països mediterranis tractaran d'estabilitzar més les seves paritats independentment del sistema de canvi oficial considerat, conservant la possibilitat de lleugeres desvinculacions que implica el manteniment de la competitivitat. És aquí on ens sembla que es pot desenvolupar un joc guanyador-guanyador entre la Unió Europea i aquests països. Europa no pot mantenir-se indiferent a aquestes evolucions monetàries si vol ampliar el mercat de l'euro i fer honor als compromisos subscrits implícitament en el marc de l'associacionisme, i això per diverses raons.

La primera és que, en el cas que es produeixi un accident de trànsit similar al de la crisi del pes o del real, Europa haurà d'intervenir en el curs d'aquest esforç d'estabilització dels canvis, sobretot si els que inverteixen són els seus intermediaris financers i les seves empreses. Ja s'ha vist com s'han tractat situacions anàlogues a l'Amèrica Llatina i Àsia. Tot i que el discurs oficial justificaria de per si la no-intervenció, els Estats Units van haver d'intervenir massivament, un cop desfermada la crisi de canvi, per protegir els actius dels seus habitants i evitar així una recessió duradora en països sotmesos a un risc d'emigració massiva, particularment Mèxic. Fer-ho en calent o ex post costa molt més car i porta a uns equilibris que després són més difícils de mantenir.

La segona raó està vinculada al fet que el pes dels actius financers invertits pels residents europeus en els països mediterranis continua sent, avui dia, relativament feble. Es tracta d'una qüestió que es pot abordar ex ante sense que una crisi faci molt dolorosos els ajustaments necessaris. Els índexs de canvi d'aquests països depenen més de les condicions de la competitivitat real de les economies que de les anticipacions dels detentors d'actius sobre els resultats i els riscos. Per consegüent, les anticipacions dels mercats són poc amenaçadores i les qüestions de credibilitat són menys agudes, ja que els bancs centrals disposen de les contrapartides que cal mobilitzar.

La tercera raó és que el procés en què es compromet la zona és perfectament previsible i està organitzat cronològicament. En els deu anys següents evolucionaran paral·lelament dos processos: d'una banda, l'ampliació de la funció de l'euro com a instrument de canvi i de reserva; de l'altra, la liberalització (zona de lliure canvi, Round de l'OMC, reducció dels controls sobre el compte de capital de la balança de pagaments) i el finançament creixent de l'estalvi dels països del Sud, via inevitable per a l'augment dels índexs de creixement per càpita.

Si excloem uns compromisos d'estabilització rígida de les monedes dels països mediterranis sota l'ègida del Banc Central Europeu, quina pot ser la via de l'associacionisme? El procediment podria ser el següent.

1. En primer lloc, es podria incloure la qüestió monetària i qüestions relacionades com a components de l'associacionisme. El concepte federador que podria unificar aquestes discussions és el de risc mínim que permet desenvolupar les inversions a la Mediterrània. Des de la Declaració de Barcelona s'observa quina és la dificultat de donar un contingut a les nocions de pau, seguretat i prosperitat compartida. Ara bé, en un món on les opinions dels agents sobre el clima dels negocis o la seguretat dels resultats es converteixen en una cosa tan important com els rendiments en si, hi ha un paquet de reducció dels riscos per als inversors que podria ser considerat com a tal en l'associacionisme. Aquest paquet es refereix als sistemes de garantia de les inversions, a les conversions-anul·lacions de deutes excessius, però també al risc de canvi.

2. En segon lloc, avui tothom sap que cap banc central, cap coalició de bancs centrals, ni tan sols amb el suport de les institucions financeres internacionals, pot resistir de forma duradora en els mercats quan el finançament és important. Així doncs, tot és qüestió de confiança. Ara bé, l'experiència europea va demostrar, especialment el 1987 i el 1992, que es pot controlar una crisi de canvi incipient quan els banquers centrals i els ministres d'Hisenda es reuneixen en un marc convingut i manifesten la seva decisió, la qual cosa tranquil·litza els mercats pel que fa a la perennitat dels compromisos dels associats. A imatge del Fòrum d'Estabilitat Financera recentment creat per iniciativa del G7, es podria crear aquest instrument de consulta monetària i financera a escala euromediterrània.

3. En tercer lloc, per a aquells països que van escollir, encara que de manera implícita, l'ancoratge flexible a l'euro, principalment els països del Magreb, es podria preveure, amb relació a un subconjunt de països mediterranis, un dispositiu pròxim al funcionament de la serp monetària europea. Finalment, dins aquest marc general és necessari concebre una assistència tècnica, via MEDA, destinada als països mediterranis que van optar en favor d'un sistema de canvi més flexible, centrat majoritàriament en el dòlar, de manera que desenvolupés l'oferiment de cobertures i assegurances contra el risc de canvi.

Annex. Els saldos comercials (en milions de dòlars corrents)

Font: PC-Tas - International Trade Center UNCTAD/WTO. Càlculs: Institut de la Méditerranée.