La immigració: reptes i oportunitats

Jordi Pujol

El president de la Generalitat de Catalunya presenta el fenomen de la immigració estrangera des d'un posicionament de país amb una extensa tradició d'acollida, tot remarcant l'experiència positiva de Catalunya a l'hora de rebre població immigrada i el fet que es pugui parlar d'un model català d'integració.

El tronc central de l'article farà referència precisament a com s'adequa el model català a la nova realitat que configura l'arribada d'immigració estrangera a Catalunya Aquesta immigració suposa, a parer de l'autor, una sèrie de reptes lligats sobretot a la diversitat cultural i, en especial, al fet que la presència de la religió musulmana aporta una nova dimensió a la gestió del fet migratori.

El desglossament del model propugnat per Pujol fa especial esment de la garantia de la igualtat de drets fonamentals i la necessitat d'unes normes clares i justes dels drets i deures dels nous immigrants. Una altra línia que es destaca és la necessitat de crear expectatives de futur per poder integrar aquesta població, tot impulsant polítiques clares i assumibles per al conjunt de la societat. En aquesta línia, Pujol aposta per garantir la cohesió social, tant a partir del desplegament de l'Estat del benestar com també de la implicació de la societat mateixa. Des de la perspectiva més àmplia de la cooperació, el tercer gran àmbit que des de Catalunya es considera bàsic és la inversió en els països emissors com a eina tan útil com necessària per al seu desenvolupament.

Primer, vull felicitar l'Institut Català de la Mediterrània per haver organitzat aquest cicle, que durarà fins al mes de juny. I els ho agraeixo. Els en felicito i els ho agraeixo alhora, perquè és un tema de gran actualitat i transcendència. Ho era d'una altra manera fa una pila d'anys, però ho ha estat sempre una mica i ho és especialment ara.

No sé si els hauria d'agrair, però, que m'hi hagin convidat, perquè és un tema tan delicat que fàcilment un pot no expressar-se prou bé o ser mal interpretat. Però, de tota manera, els ho agraeixo. Voldria, doncs, fer, en primer lloc, unes consideracions prèvies.

La primera és que des de sempre, nosaltres, i en general tot Catalunya, però concretament l'actual Govern de Catalunya i els partits que li donen suport, així com molta gent que hi ha entorn dels nostres plantejaments, ens hem ocupat d'aquest tema. Agraeixo al director de l'ICM, Andreu Claret, que citi unes paraules meves del 1958. Podria aportar-ne testimonis de l'any 1954, que per a mi ja era molt aviat; i ho era per a la percepció del fenomen migratori a Catalunya, almenys tal com es produïa després dels anys quaranta.

Ens hem ocupat sempre d'aquest tema. I no és d'estranyar que hàgim estat els iniciadors de la nova llei d'integració. I tampoc no és d'estranyar que l'Institut Català de la Mediterrània -que tracta de moltes altres coses però també d'aquest tema des del primer dia- en aquesta nova etapa se n'ocupi especialment.

És lògic, perquè molt probablement Catalunya és el país europeu que en els últims cent anys ha rebut més gent de fora i ha hagut de fer un esforç d'incorporació de més gent. Si no el que més, un dels que més. I, a més, molt sovint en condicions polítiques que no l'ajudaven gens en la seva política de recepció, d'acollida i d'integració.

I, per tant, Catalunya és un país que, justament pel volum, però també per les condicions en què ha hagut de treballar, ha demostrat una gran capacitat integradora. O sia que, quan Claret parla d'un model català d'integració, li he de dir que aquesta és una expressió molt encertada i que és bo utilitzar-la.

Hem tingut en això un model català, com en altres coses. Tot i que, repeteixo, en el cas nostre no és fàcil ni era fàcil, per les raons polítiques a què m'he referit i per les raons demogràfiques en general. A més, perquè realment ens hi jugàvem i ens hi juguem, en el nostre cas, qüestions de llengua, de sentit d'identitat, i tensions d'ordre divers. És evident que sempre hi ha hagut gent que ha pensat que potser a través de la immigració Catalunya perdria la seva identitat i una altra que ho ha vist com una possibilitat positiva i estimulant.

En tot cas jo penso que, fins avui, podem dir que Catalunya es pot vanagloriar d'haver tingut èxit. En primer lloc, pel que fa als aspectes econòmics de la integració: només cal repassar, per exemple, el nostre món empresarial d'avui, i veure fins a quin punt en els últims cinc anys hi ha hagut allò que és tan important perquè hi hagi una bona integració: la possibilitat de promoció personal i de les famílies en el terreny econòmic i en el social. I, al mateix temps, és un èxit que en aquestes condicions nosaltres hàgim pogut mantenir la nostra identitat. Amb l'ajut de tots. Dels qui eren aquí des de fa cinc-cents anys i dels qui van venir fa trenta, cinquanta o vuitanta anys.

La segona consideració prèvia que volia fer és aquesta: "Escoltin, nosaltres sempre hem estat en primera línia" en un problema que té moltes cares. Té una cara econòmica, sens dubte; una cara cultural, i una cara religiosa, de vegades. Té una cara social i, a més, és polimorf en el sentit que té molts orígens. Sobretot tal com avui es planteja a Catalunya, on tenim una immigració sud-americana, una immigració filipina, una immigració -petita de moment, però significativa- del centre i de l'est d'Europa, una immigració magrebina, una immigració subsahariana. I altres de més petites.

És veritat que, aquests últims temps, s'ha tendit una mica a focalitzar alguns temes de la immigració en la d'origen musulmà. Però la veritat és que tenim les procedents de tots els altres orígens.

La tercera consideració prèvia que voldria fer-los notar és que, de vegades, la qüestió de la immigració preocupa la gent: "Escolti, vostè per què en parla, d'això?" Doncs perquè això preocupa la gent. Fa pocs dies van sortir dues enquestes, una a El Periódico i una altra a La Vanguardia . La primera preocupació de la gent és l'atur, en un moment en què més aviat la gent deu pensar en la precarietat laboral que no pas pròpiament en l'atur. La immigració ja és la segona preocupació, deu o quinze dies després de l'assassinat d'un regidor a Sant Adrià per part d'ETA i poc després de l'explosió d'una bomba. En algun diaris estan empatats terrorisme i immigració, i en d'altres la immigració és el tema que preocupa més. Aleshores aquest no és un tema que s'inventi l'Institut Català de la Mediterrània, o jo mateix, sinó que és, realment, una preocupació que hi ha entre la gent. I davant d'aquesta preocupació, em sembla notar que hi ha tres postures, sobre cadascuna de les quals hauríem de tenir idees clares i actuar.

Una de les actituds és molt càndida davant del tema immigratori: "Mira, que vingui tothom; no passa res, com més en vinguin millor." És una actitud de molta qualitat humana; fins i tot, m'atreveixo a dir, sovint molt evangèlica i, per tant, des de la meva perspectiva, perfectament vàlida, però hem de veure fins a quin punt encaixa amb el problema.

Al costat d'això, hi ha una altra actitud que és la que es fa palesa en termes de marginació. De marginació activa, volent que hi hagi marginació i explotació. Per un costat, hi ha, doncs, una actitud molt oberta, però en alguns casos també hi ha una voluntat d'explotació.

I després, hi ha la percepció més general, segons la qual molta gent té una certa por i una actitud de recel. No sé si amb això entro ja en els temes delicats, perquè hi ha gent que diu que això no s'ha de dir. Però aquesta és la realitat. Si no, no sortirien les enquestes com surten.

Hi ha una quarta consideració prèvia: és un problema real. No és només un problema econòmic, social o humanitari, sinó un problema que porta el germen d'una conflictivitat. A fi que no se'm pugui dir que m'invento conflictes, els llegiré el començament del pròleg de l'algerià Mohammed Bedjaoui, expresident del Tribunal Internacional de Justícia de l'Haia, que encapçala el llibre L'Islam jurídic i Europa , editat per l'Institut: "Qualsevol contacte entre dues cultures presenta un aspecte conflictiu." I això tots ho sabem. Després podem negar-ho, però, en principi, el contacte entre dues cultures no és buscat per la gent. De la mateixa manera que dic moltes vegades que la immigració no és desitjada per ningú. La gent emigra per necessitat; perquè la gana, la misèria, i de vegades la persecució política, els expulsen del seu país. Generalment és així. Hi pot haver gent que emigri per gust o per millorar, quan estan mig bé, o per aventura, o pel que sigui, però la immensa majoria ho fa per necessitat. I, en principi, la gent que la rep no desitja que vinguin persones de fora. Aquesta és la realitat. La podem vestir com vulguem, però qualsevol contacte entre dues cultures presenta un aspecte conflictiu. Ho diu -i és veritat- Mohammed Bedjaoui. Naturalment la cosa no acaba aquí, perquè, com diu ell i diem nosaltres ja des de l'any 1958: "el conflicte pot emmascarar la creativitat del contacte". En principi, doncs, la composició no és la desitjada però, si es porta bé, en poden sortir uns resultats molt positius. Aquests són els dos punts. El conflicte hi és d'entrada, però també hi ha la possibilitat de convertir-lo en una cosa positiva. De fet, quan vostès titulen aquest cicle "Reptes i oportunitats", vénen a dir el mateix que Mohammed Bedjaoui i que em sembla que és de sentit comú.

I, finalment, una altra consideració prèvia que miraré, també, de basar en la citació d'un expert, Amin Maalouf, que és un cristià libanès, però que viu el món musulmà de prop. Em refereixo al seu llibre Lleó l'Africà , que no té gran cosa a veure amb tot això, llevat de l'esforç de comprensió que podem fer sobre els temes que ens ocupen. Segurament no hauran pensat mai en el que diu Amin Maalouf sobre la història d'un granadí del 1492, una persona que feia vuit segles vivia com a musulmà a Granada, d'on va ser expulsat el 1492 i se'n va anar. Durant unes dècades del segle XVI, els granadins van ser els palestins de l'època. Això ho explica Amin Maalouf, i val la pena que ho llegeixin perquè s'entenen el problema i el drama que nosaltres mirem sempre des d'una altra perspectiva. Feia vuit segles que hi era.

No fa gaire que Amin Maalouf, a La Vanguardia , feia unes declaracions sobre aquests temes. I feia un gran elogi -i em va molt bé que això ho faci Amin Maalouf perquè de vegades hi ha qui es pensa que només ho faig jo- del que ell en deia "el model català". Molta gent parla del model català a Europa, i Amin Maalouf també. Deia que el nostre model és bo perquè és pacífic, com a model de defensa d'una identitat que dóna primacia a la cultura: "M'agradaria que en tota la Mediterrània es medités sobre l'aspecte pacífic de la trajectòria catalana." I afegia: "La llengua, tot i que pot ser un factor de conflicte, és una eina de comunicació", però "la religió, com que és excloent, dificulta la solució dels conflictes." Jo ho matiso dient "que té una tendència excloent més forta", però de fet és això.

En realitat, tots sabem que nosaltres, els cristians, hem tingut moltes guerres de religió, abans d'arribar a la convivència en què actualment vivim (en queda una relíquia, per desgràcia, a Irlanda del Nord). Però, en general i afortunadament, és un tema absolutament superat. Però hem tingut aquestes dificultats, i que sigui difícil superar-ho no vol dir que no sigui possible. Una altra vegada passa el mateix que deia Bedjaoui: el contacte és conflictiu, però el conflicte pot ser creatiu. I molt positivament creatiu.

Dit això, permetin-me analitzar algunes coses que hem de tenir en compte per mirar de donar solució positiva a tot això. Solució positiva per a la gent que ve de fora i solució positiva per a la gent que ja som aquí -els sis milions de catalans que som aquí-, i solució positiva per a la continuïtat del nostre país, de la nostra societat, i per a l'acció de la nostra societat sobre tots els que hi som i hi serem. Sis milions, set, els que siguin, i vinguts d'on sigui.

La primera: la immigració és un problema i un repte. I també una oportunitat. I, per tant, es tracta de girar la truita i mirar de convertir en positiu tot allò que pugui ser conflictiu. Nosaltres ja ho hem fet en el passat amb uns criteris que ara haurem d'adaptar a les noves situacions, perquè els trets fonamentals del fenomen migratori són diferents. Hi ha hagut una cosa que no s'ha discutit mai perquè en certes èpoques hem tingut poca possibilitat de discutir res. Però les elits del país -en el camp religiós, en el polític, en el cultural- que es preocupaven d'aquests temes, fins i tot durant la dictadura, estaven d'acord en els punts següents.

En primer lloc, la igualtat de drets bàsics o de drets fonamentals: l'ensenyament, la sanitat, els serveis socials, l'habitatge, etc. i, una cosa molt important, el reagrupament familiar. Precisament en aquest sentit nosaltres vam suggerir canviar algunes coses que no estaven prou clares en la llei que es va aprovar sobre la base d'un text fet pel mateix Govern de la Generalitat i vehiculat pel grup parlamentari de Convergència i Unió. Hem volgut que es confirmin els drets fonamentals bàsics, però també -i molt important- el reagrupament familiar. Recordo que algú de casa nostra va escriure un cop: "Esperàvem treballadors per a la nostra economia i ens han vingut persones." Perquè no es tracta només de qüestions laborals -que ja són prou importants, i en relació a les quals cal evitar l'explotació, la marginació-, sinó que també hem de tractar unes persones.

En segon lloc: la creació d'expectatives de futur. És molt important que la gent que arriba, i que potser no se n'adonarà els primers temps, al final pugui dir: "Escolta, he aterrat en un país on jo, o el meu fill, ens podem promocionar." Perquè segurament ja veurà que per a ell serà molt difícil, però aspirarà que el seu fill ho tingui més fàcil. I Catalunya ha tingut la gran virtut de tenir una societat amb molta mobilitat social i econòmica. Ho torno a dir: només cal veure els estudiants de la Pompeu Fabra, per exemple, veure d'on vénen, on viuen i qui eren els seus pares o els seus avis, i què feien els seus pares i els seus avis. O també fixar-nos en els empresaris, alguns d'ells molt importants, que no eren catalans d'origen. O bé en gent que escriu a la premsa, professors d'universitat, etc.

És el gran mèrit de la societat catalana: aquesta integració s'ha dut a terme sense desfer la nostra societat. L'última vegada que vam fer lliurament de despatxos de mossos d'esquadra a Mollet, vam comentar amb l'alcaldessa de Mollet: "Escolta, t'has fixat que els cognoms de la gent a qui donem aquests despatxos indiquen clarament que molts d'ells són fills de la immigració dels anys cinquanta o seixanta?" És un mèrit que avui molta policia del Govern nacional de Catalunya tingui aquest origen. I vam dir: "Aquest és el nostre èxit." Encara vam afegir: "El nostre èxit serà que d'aquí a vint anys, quan estiguem donant despatxos, vinguin també el Said i l'Ibrahim, i persones amb cognoms polonesos, o més o menys amb trets propers als dels seus pares peruans. Aquest serà el nostre èxit, si ho aconseguim."

En tercer lloc, la cohesió social. Necessitem, per damunt de tot, que a Catalunya hi hagi cohesió social. I aquest és també un dels nostres grans èxits dels darrers anys. És mèrit de tothom. Estic disposat a admetre que qui menys mèrit hi té sigui el Govern, i que això ha estat fruit del comportament de la societat, de la gent, de les organitzacions, de l'Església, dels clubs esportius, i del que vulguin; el cert és que Catalunya ha mantingut un alt grau de cohesió social i això no ha de canviar. L'Estat del benestar evidentment hi ajuda: és bàsic, perquè sense ensenyament, sense sanitat, aniríem malament i no podríem reblar el clau de la cohesió social. La gent ha de saber que, quan està malalt, l'atendran igual a ell que a una persona d'una família que viu en aquest país des de fa cinc-cents anys.

Hi ha un altre punt molt important: hem de fer una definició clara de drets i de deures. De drets i de deures dels catalans de tota la vida, dels sis milions que som avui, i de drets i de deures de tota la gent que pugui venir. Això ha de quedar clar, perquè de vegades es tendeix a pensar que, dels deures, no n'hem de parlar a la gent que ve de fora. I, evidentment, n'hem de parlar. Per descomptat, hem de tenir la força moral d'haver reconegut els drets per poder plantejar el tema dels deures. Però això ha de ser clar. Amin Maalouf, en un altre moment, diu: "La gent que ve de fora respectarà el país on va si és respectada." I això és veritat. Però també ho és que el país que rep respectarà a qui ve si veu que hi ha una voluntat de respecte. Per tant, és un esforç per ambdues bandes, recíproc.

Durant els darrers trenta o cinquanta anys, a Catalunya els sis milions de ciutadans actuals han fet aquest esforç. Per exemple, en el camp lingüístic, cosa que ha estat molt important i té un gran mèrit perquè era el més difícil d'aconseguir. Molta gent potser no parlarà mai català, però sap que a Catalunya el català necessita ser reforçat, sobretot amb vista a les generacions futures.

Per tant, ens cal un doble joc: ser respectats i respectar. Amin Maalouf també diu que la gent vol ser estrangera sense humiliacions, sense ser objecte d'humiliació. I tot això va lligat amb el que els estic dient. En tot cas, queda clar que un país té unes normes de conducta i que, per tant, hi ha d'haver, per part de tota la gent que hi viu, l'acceptació d'un marc general, el de la societat d'acollida. Dic un marc general, perquè naturalment després hi haurà tots els grups, subgrups, que estan vinculats amb universos propis. El que vull dir és que tota col·lectivitat té el dret i la necessitat de regular i establir les normes per les quals es regiran les persones que la integren, siguin de fa cinc-cents anys, de fa cent anys, cinquanta anys o arribats abans-d'ahir.

Per tant, aquestes són les normes, que han de quedar clares i que evidentment han de ser justes. És a dir, han de tenir en compte l'Estat del benestar per a tothom. Han de tenir en compte allò que jo en deia els drets fonamentals. Han de ser unes normes que no humiliïn.

Els recomano que es fixin especialment no tan sols en els resultats, sinó també en les dificultats, de l'experiència francesa. Els francesos tenen una immigració molt important. Una immigració molt important justament d'origen àrab, però el principal volum de la qual era de ciutadans francesos, perquè eren gent d'Algèria i ja eren francesos d'entrada. Però no s'acaba aquí. N'hi ha molta més. Els francesos tenen una doctrina que no sé si és bona o dolenta. Fa un temps semblava que donava un excel·lent resultat però ara no és tan segur, i tenen realment molts i molts conflictes. Però, de tota manera, no deixa de ser una de les experiències amb més trajectòria, més passat i més balanç, i em sembla que en molts aspectes, malgrat els problemes que tenen actualment, és prou positiva.

Naturalment, per anar bé, hem de ser capaços d'oferir un projecte comú en el qual hi càpiga tothom. Després, hi haurà gent que també tindrà el seu univers propi. Ala Estats Units, que tenen fama de ser un gran melting pot , arribes a un lloc i resulta que és festiu: és que allí hi ha una colònia lituana important i avui celebren Sant no sé què. Ho celebren i porten els seus vestits i tot el que vostès vulguin. I no oblidem el cas dels chicanos , que és especialment important. Però tot això forma part de les normes del marc comú del qual els parlava i que regeix el conjunt del país. No entro en si és just en el cas dels Estats Units o de França, però en el nostre cas hem de procurar que ho sigui. I el nostre projecte comú s'ha d'aplicar a Catalunya, no a un altre país. Cada país ha de tenir el seu projecte comú. Perquè vegin fins a quin punt tenim aquesta preocupació, vull dir-los quines són les modificacions que s'han introduït en el tràmit parlamentari, almenys fins al 6 de novembre, pel que fa a la nova llei que s'està discutint i que han estat presentades pel nostre grup parlamentari i, per tant, pel Govern de la Generalitat.

Un. Legalització de la intervenció de les comunitats autònomes en la definició del contingent per part de l'Estat.

Segon. Garantir per llei l'accés a l'educació infantil en la línia que preveu la legislació aplicable als ciutadans espanyols.

Tercer. Millora del tractament del dret a la reagrupació familiar. Ja he dit abans que era un dels objectius principalíssims de la llei en el seu moment.

Quart. Establiment del procediment de regulació dels supòsits en el cas de les persones que puguin treballar, els conjuges i els fills.

Cinquè. Millora substancial del tractament legal dels ciutadans indocumentats.

Sisè. Promoció dels serveis socials -una altra vegada l'Estat del benestar-, cosa que vol dir més justícia, però també més cohesió social.

Setè. Previsió de la regularització de la situació d'aquelles persones que no van poder, en el seu moment, regularitzar-se, però que sembla que realment tenien base per fer-ho.

A part d'això, també hi hem introduït que es necessita un fons econòmic especial per a l'Estat, i també per a les comunitats autònomes. I això són diners que no estaven previstos en cap sistema de finançament ni en cap previsió pressupostària fins al moment.

A més de la legislació i dels drets, cal vigilar com es fan les coses. A mi m'interessa comprovar com van les escoles, per exemple. I un dia sortint del Parlament vaig pensar: "Vaig a veure l'escola que hi ha davant, l'Institut Verdaguer." Veig dues nenes que tinc la sensació que no són originàries ni de Capellades ni del barri de Gràcia. Parlo en català, i no entenen res. Parlo en castellà, i tampoc. Parlo en francès i aleshores mig m'entenen. La professora em diu:"Aquestes dues nenes -que, a més, no parlaven ni àrab sinó berber- acaben d'arribar; són aquí, però a partir de demà van a un centre que hi ha a Ciutat Vella on s'estaran uns mesos i, quan comencin a adaptar-se lingüísticament, tornaran." És un bon exemple de com hem de treballar.

Pel que fa a la política urbanística, cal d'evitar els guetos. És veritat que, en un primer moment, el manteniment del lligam comunitari ajuda però, a llarg termini, això no va bé des d'una mentalitat integradora. Consti que això és molt difícil perquè, així que vols saltar la frontera comunitària i mirar que la immigració s'escampi pel conjunt de la població, ens trobem, de vegades, amb respostes negatives de la resta de la població. I això és una realitat. Suposo que es pot parlar clar. Hi ha realitats que són el pa nostre de cada dia, i espero que tothom sabrà interpretar que per part meva no hi ha una voluntat que sigui així, sinó al contrari, una voluntat de lluitar perquè no ho sigui.

Acabem de tenir una experiència d'aquestes. En un barri d'una ciutat del voltant de Barcelona s'ha fet una reforma molt radical: s'han tirat molts pisos a terra i se n'han fet de nous. El barri ha canviat. Però queda un reducte on estan concentrades un determinat tipus de persones. Aleshores ens ve el dubte: "Què hem de fer? Mantenir aquest reducte aquí o mirem que la gent d'aquest reducte s'incorpori a la resta del barri?" I la decisió de l'alcalde, a la qual el Govern de la Generalitat li va donar tot el suport, va ser: "Que s'incorporin." Bé, doncs això ha provocat la revolta del barri.

En el nostre cas, el tema de la política lingüística és molt important. Ho ha estat amb la immigració que ha vingut de la resta d'Espanya, perquè resulta que tenim dues llengües. Almenys per a alguns tenim dues llengües. No per als sud-americans, ja que per a ells sembla com si només en tinguéssim una. Per als altres en tenim dues. Aquelles nenes que vaig trobar a l'Institut Verdaguer encara en tenien més - l'àrab o el berber- i, a sobre, encara hi hauran d'incorporar les dues nostres, el català i el castellà.

També és molt important la política de seguretat ciutadana. En això de l'acceptació de determinats col·lectius en alguns barris, els que ja hi són tenen tendència, amb justícia o sense, a donar la culpa de la inseguretat ciutadana a la gent que ve de fora. Espero que ningú no ho interpretarà malament, però hi ha alguns grups d'estrangers que vénen d'una manera molt organitzada, de vegades organitzada en grups mafiosos, contra els quals hem de lluitar. No em refereixo únicament als grups mafiosos que es dediquen a transportar la gent, explotant els immigrants, sinó als que de fet, un cop instal·lats, miren d'organitzar-se de cara a accions delictives. I contra això hem d'actuar. Entre altres coses, no només perquè perjudiquen la societat, sinó perquè perjudiquen de manera especial la gent que ve de fora. Perquè la gent d'aquí, al final, els identifica amb aquests grups d'una manera abusiva.

Una altra clara acció de govern és actuar contra tota mena de racisme. Hem d'actuar des de l'escola per començar. Afortunadament, a Catalunya, on evidentment també hi ha problemes i rebutjos, n'hi ha menys que en altres indrets d'Espanya i d'Europa. Hi treballa molta gent i ho fan molt bé: les ONG, per exemple, com Càrites i altres, que treballen bé en això i tantes en altres coses. Crec que tots hi contribuïm una mica. Quan el Govern de la Generalitat, o jo mateix com a president, he de visitar alguna escola de Terrassa, vaig a Can Tusell perquè és una escola de barri en la qual, des de fa temps, hi ha un percentatge molt alt de nens magrebins, i Terrassa és una ciutat on els treballadors que duen a terme les tasques de neteja són només magrebins. Amb un complet reagrupament familiar. Són famílies i són gent que no creen cap problema, que fan un gran servei. Els seus nens van a una escola on també hi ha molta gent terrassenca des de fa diverses generacions, i no passa res. Una manera de lluitar contra el racisme és a través de l'escola, evidentment; a través dels nens i les nenes, i si no s'hi barregen gaire els pares, que sovint ho emboliquen una mica.

Hem de fer un gran esforç contra la tendència racista que gairebé tothom porta a dintre. Fa set o vuit mesos vaig estar a Fez discutint coses d'aquestes. Parlàvem d'això i un tunisenc em va dir: "Escolti, monsieur le président , això que els passa a vostès també ens passa a nosaltres. A Tunísia tenim problemes racistes en el sentit que nosaltres, els tunisencs, quan ens ve gent de segons on, sobretot si són negres, tenim reaccions racistes."

Això, més o menys, deu formar part de la naturalesa humana, però la naturalesa humana no és per ser acceptada tal com és sinó que hem de mirar d'orientar-la cap al bé, i no deixar que segueixi les seves inclinacions naturals, que de vegades no són tan bones. Un alcalde català d'una ciutat de deu o dotze mil habitants em va dir: "Tinc un problema, una mena d'insurrecció perquè la gent de la meva ciutat no vol pagar la contribució especial -suposo que devia ser per obres-, i m'he hagut d'enfrontar amb ells i, al final, quan he sortit ja han pagat tots. Tots menys tres o quatre. Aquests tres o quatre eren magrebins." "Bé -li vaig contestar-, i per què no han pagat aquests magrebins? És que són indigents?" "No, no -em va dir-, tots treballen." "Què passa, doncs?" "Doncs que han vingut a l'Ajuntament i m'han dit: "Ja sabíem que tots vostès són uns racistes i uns explotadors. I, a més, ja hem anat al periòdic comarcal a dir que vostè, senyor alcalde, és un racista"" "I què has fet tu?" "Doncs no he cobrat. No he cobrat perquè, és clar, no vull que em diguin que sóc un racista."

Això tampoc no pot passar. Aquests complexos de culpabilitat d'alguna gent s'han d'evitar. En segons què, podem tenir complexos de culpabilitat. Per exemple, algú ens pot dir que som culpables d'haver expulsat els musulmans el 1492. D'acord. Però potser tampoc no hem d'assumir tant aquesta responsabilitat. Som culpables de moltes coses i, per tant, hem de tenir els complexos de culpabilitat justos que ens corresponguin, i no deixar-nos culpabilitzar de segons què, perquè tenim unes normes i aquestes s'han de seguir.

L'altra cosa que hem de mirar de fer, com a Govern, és que la discriminació positiva que forçosament hi ha d'haver s'apliqui d'una manera que no provoqui reaccions. És a dir, segur que de vegades hem de dur a terme discriminacions positives en favor de la immigració, perquè si no ho fem els immigrants no se'n sortiran i encara serà pitjor. Per exemple, posem molts més diners a l'escola per un nen immigrat subsaharià o per un nen immigrat de l'Equador que no pas per un nen de casa nostra. I ho hem de fer. Però, evidentment, això ho hem de fer de tal manera que el nostre cos social ho assumeixi i ho accepti. Perquè, si no, és possible que es produeixin reaccions negatives que poden arribar a ser perilloses.

Quan dic que a Catalunya, en comparació amb altres indrets de l'Estat, hem anat molt més endavant i molt abans en el tema de la immigració -per exemple, respecte del tracte igualitari en la sanitat, o respecte a les escoles, o a la política d'habitatge-, no vol dir que no haguem tingut problemes. He volgut dir que, per dur a terme tot això, haurem d'aplicar el criteri de discriminació positiva envers la immigració procedent dels països subdesenvolupats; en principi, els pisos de caràcter social s'han de donar fonamentalment a gent amb pocs recursos i amb criatures. I aleshores, si ho fem, la gent amb pocs recursos i amb criatures no són normalment la gent del país, sinó la de fora. Això crea reticències que, de vegades, vénen de sectors que han estat predicant exactament el contrari del que representa rebel·lar-se contra l'aplicació d'aquesta discriminació positiva.

Hem de saber aplicar la discriminació positiva d'una manera que pugui ser acceptada pel conjunt del nostre cos social. A base, evidentment de molta explicació, però també a base d'aplicar-la d'una manera assumible. Bé, tot això naturalment són coses de caràcter polític que són el pa nostre de cada dia. No fa gaire em va venir alcalde a veure i em va dir: "Escolti, senyor president, si jo aplico aquestes normes que vostès m'han donat, el 70% dels pisos del meu poble els he de donar a gent sud-americana i subsahariana. Vostè creu que jo ho puc fer això?" Això és un problema. Ja veuen vostès que és un problema.

Hem de tenir ben present que cada immigració té un caràcter particular. És a dir, el que he dit fins ara val per a tothom, però, per exemple, el tema lingüístic afecta més o menys, però no afecta tothom de la mateixa manera. No afecta igual un sud-americà que un polonès. El sud-americà ve aquí sabent castellà, molt orgullós -i, a més, amb justícia- de la seva llengua. Arriba aquí i li diuen: "Escolti, aquí, a més, s'ha de parlar català." En el cas d'un equatorià, que és un tipus d'immigració molt humil, potser no hi ha resposta, però sí que n'hi ha en els que procedeixen d'altres llocs de l'Amèrica Llatina, en els quals hi ha un punt de reacció en el sentit de pensar: "Què s'ha pensat, vostè?" Doncs hi hem d'insistir: "Sí, sí, vostè ha d'aprendre català. Vostè, potser no, però el seu fill, si vol anar a l'escola, haurà d'aprendre català." Aquest tipus de reaccions solen produir-se en els llocs on hi ha dues llengües oficials. Al Quebec els passa el mateix. La gent va al Canadà pensant-se que tothom parla anglès, i només anglès, i estudien anglès durant sis mesos abans, i quan arriben al Quebec han de parlar francès. Ja tenen el problema. Els quebequesos, d'això, en tenen tota una experiència. Veig que això a Catalunya ho resolem, en general, prou bé. Jo diria que, pel que fa a l'escola, fins i tot molt bé, i ens en congratulem, però és un tema que cal tenir en compte.

En parlar del fet religiós, voldria que se m'entengués bé perquè òbviament no vull demonitzar res, com algú ha insinuat. Simplement vull abordar un fet real. Com diu Amin Maalouf: "Al meu país tots parlem àrab, però no ens entenem perquè som de religions diferents." En aquestes declaracions que he citat, va dir: "Tots parlem àrab al Líban, però hem fet una guerra civil. I per què? Per motivacions possiblement no només religioses, però en les quals, en l'arrel última, hi havia un fet religiós molt important." Tenien altres problemes, però aquest també, i val la pena tenir-ho en compte.

En aquests moments creix molt a Catalunya l'Església ortodoxa. D'ortodoxos, a Catalunya n'hi havia tres dotzenes. L'altre dia l'arxiprest em va dir: "Estem creixent molt." "Per natalitat?", li vaig preguntar. "No, res de natalitat", em va respondre. L'explicació rau en el fet que els romanesos que vénen -que són una immigració minoritària però bastant important i apreciada, perquè són gent treballadora- són ortodoxos i, a més, creients i practicants. No plantegen cap problema.

El tema musulmà, es vulgui o no es vulgui, és diferent. Pel volum, i perquè entre un ortodox i un catòlic, pel que fa a l'escala de valors, la diferència és molt petita. No dic entre un ortodox i un catòlic, sinó que entre la gent de cultura originàriament ortodoxa i la gent que és d'origen catòlic hi ha molt poca diferència. I, en canvi, amb els altres n'hi ha. No es pot negar, tot i que hem de tenir una actitud oberta i dialogant. Vostès, que han estat fent un seguiment de l'evolució dels sentiments religiosos i de les influències culturals en aquest sentit, saben que és un tema molt delicat. El director de l'ICM se'n va anar fa poc a l'Iran a veure què passava. I és veritat que hi ha una evolució, encara que és molt lenta i no té un reflex en els nostres problemes d'aquí.

L'altre dia els plantejava una sèrie de temes pendents. No tant en l'aspecte legislatiu sinó en la psicologia i en el grau d'acceptació de la gent. Per exemple, des del 1992 hi ha un acord sobre el tema de l'ensenyament religiós que afecta no només els musulmans, sinó també els jueus i els evangelistes. Però no el tenim ben resolt. Tenim ben resolt, en teoria si més no, el que pot passar en una escola pública. No ho tenim resolt, evidentment -perquè, a més, la llei no ho resolt-, el que pot passar en els centres privats concertats. Com que mirem que no hi hagi una concentració d'un determinat tipus d'alumnes en un determinat tipus d'escola, sinó que aquests es distribueixin, ens podem trobar amb centres concertats, privats, que tenen nens d'una altra religió. Val a dir que l'acord diu que també es donarà ensenyament religiós islàmic, jueu i d'altres religions en els centres privats concertats sempre que l'exercici d'aquest dret no entri en contradicció amb el caràcter propi del centre. Per tant, ja entenem que una escola confessional catòlica pot dir: "Sí, miri, jo faré una classe, faré venir un imam", però també pot dir que no, d'acord amb la llei.

Aquestes són coses prou ben endegades, però altres s'han d'endegar. Per exemple, el tema de les festes -la dels divendres- potser es pot resoldre a través de la renegociació dels treballadors amb la seva empresa.
Vull acabar amb dues interpel·lacions que els faig a vostès. Tot això ha de suscitar una gran reflexió sobre la nostra pròpia identitat. L'altre dia, algú em deia que "aquesta gent està molt aferrada". Concretament, estàvem parlant d'unes famílies filipines. Li vaig dir: "Escolta, doncs potser que tu t'aferris a la teva identitat també." Tot això potser ens permet pensar que ja està bé que la gent s'aferri a la seva identitat, però també que algunes d'aquestes reaccions vénen perquè nosaltres anem molt grassos de tot i, és clar, no tenim tensió.

Això passa també en el camp religiós. La pastoral no és feina meva, però els explicaré una anècdota. Una noia que conec s'ha casat amb un musulmà i s'ha fet musulmana. Jo pensava que s'havia fet musulmana simplement per amor... però em va dir: "Escolti, el que passa és que el meu marit hi creu, en això. En l'islam, hi creu, i m'he fet musulmana perquè hi creu." Clar, nosaltres també som un país on anem molt grassos de tot i som molt indiferents en tot. Francisco Fernández Ordóñez, quan era ministre d'Afers Exteriors del Govern espanyol, em va dir una vegada, parlant del tema de la integració de Turquia a la Unió Europea: "Oye, es que nosotros no creemos en nada y ésos sí." Això és una interpel·lació que aparentment no té res a veure amb la immigració. Però la té, perquè tot d'una ens trobem amb un repte religiós, o identitari, o de costums, o de les nostres pròpies normes.

La segona interpel·lació que els vull fer és la següent: siguem coherents en les nostres actituds de solidaritat. Quina és l'actitud d'un català mitjà, o d'un espanyol mitjà, davant del tema marroquí? Diu: "No han de venir taronges. Ni a Espanya ni a la Unió Europea. Les taronges han de ser de València, d'Almeria, etc. De taronges del Marroc, res." Penseu que els pescadors espanyols poden pescar fins a dos-cents metres de les costes marroquines. Però ell pensa que no hi ha d'haver inversions industrials perquè les inversions industrials s'han de fer a Sabadell i a Terrassa. I encara diu una altra cosa: "No volem immigrants" o "els immigrants ens molesten." Això no va enlloc. Això és impresentable. Però és una actitud molt estesa i es pot considerar que es correspon a aquella naturalesa humana que tenim tots i que hem de mirar de dominar o de doblegar o de reorientar perquè això no passi. Des d'un punt de vista humanitari, des d'un punt de vista polític i, per als que som cristians, des d'un punt de vista cristià. És molt difícil d'aplicar, però almenys siguem-ne conscients.

Pel que fa a l'ampliació de la Unió Europea, en el fons del fons hi ha molta gent que no la vol, perquè li fa por Polònia en el camp agrari. L'obertura dels mercats fa por a tothom. Sempre hem dit que convenia que s'invertís al Marroc per raons econòmiques i de competitivitat industrial, però també perquè una manera de combatre el racisme és invertir al Marroc. Una manera de combatre el racisme és dir que la gent inverteixi al Marroc. Nosaltres necessitem que el Marroc vagi endavant. Volen solidaritat amb l'Equador? Com que nosaltres no produïm plàtans, aleshores pot semblar que jo parlo d'una cosa massa fàcil per a mi. Si parlo d'inversions industrials, ja puc assumir la meva dosi d'impopularitat a Catalunya. En canvi, el dels plàtans és un problema per als canaris.Si volem ser solidaris amb l'Equador, hem d'obrir el mercat europeu als plàtans sud-americans, que és el que necessiten. I el que necessita el Marroc és desenvolupar-se. M'agradaria llegir-los un passatge d'una carta que vaig escriure fa unes setmanes al president del Govern, el senyor Aznar, on li deia que havíem de fer més per estimular la inversió d'empreses industrials i de serveis en el Marroc:

"En el mes de junio, que es cuando me planteó por primera vez este tema, usted me habló de la cooperación económica que el Gobierno español presta en la creación de infraestructuras en el norte de Marruecos -i és veritat; és una aportació important- y eso es muy positivo. Sin embargo, insisto en que lo que más necesita Marruecos son inversiones empresariales en la industria, la agricultura y los servicios, que creen puestos de trabajo. Inversiones que signifiquen que muchos marroquíes tengan un trabajo y un sueldo. Eso es lo que va a dar estabilidad social a Marruecos y, por supuesto, eso es lo que a plazo medio o largo puede frenar la inmigración. En realidad es lo único que puede frenarla. Ahora se discutirá la ley de inmigración y habrá que modificar algunos puntos de lo que se aprobó en diciembre. Sería muy positivo que precisamente ahora España pusiese de manifiesto su empeño en ayudar a Marruecos. A su desarrollo, a la solución de sus problemas, etc."

D'això, també n'he parlat de vegades amb els socialistes. Després costa molt de fer, naturalment, perquè cada vegada que es posen cinquanta, cent o dos-cents mil milions de pessetes, o només que siguin vint-i-cinc mil, s'han de treure d'un altre lloc. Però quan jo els demano -o els interpel·lo- que reflexionin sobre la coherència de les nostres actituds solidàries, és simplement perquè hi pensin, i mirem si podem introduir aquesta inquietud.

Nosaltres, des de la Generalitat, hem estat sempre molt sensibles amb el Marroc. Hem estat fins i tot molt promarroquins. Per raons polítiques, i per raons geopolítiques i geoestratègiques.En els viatges que hem fet al Marroc, el tema de la immigració ha estat central. En els contactes que he mantingut amb el ministre de Justícia d'aquest país, el Sr.Omar Azziman, hem parlat de temes centrals, com és el cas dels menors immigrats a casa nostra. I ara tornarem a viatjar-hi i volem parlar amb ells de tots aquests problemes amb la mateixa franquesa i claredat amb què els parlo a vostès. L'objectiu principal del viatge serà, però, estimular que hi hagi més inversió catalana de tipus industrial. És a dir, que els catalans ajudem que més marroquins cobrin una setmanada, que en lloc de pagar-se el divendres, es pagarà el dijous.

Si els parlo d'això és perquè és un tema molt important que a nosaltres, com a col.lectivitat, com a societat, com a nació, ens ajuda molt, tot i que ells, els que vénen de fora, també s'hi juguen molt. Nosaltres, a més, tenim dret a considerar això amb una certa autoestima, amb un cert orgull, perquè som una de les col·lectivitats europees que ha fet més en aquest sentit per integrar la gent que ha vingut de fora i en condicions molt difícils i, a més, hi hem reeixit. Amb flexibilitat social, amb flexibilitat econòmica, amb mobilitat social de les persones i de les famílies. Amb manteniment de la nostra personalitat. Nosaltres tenim dret a parlar-ne i ara tenim un gran repte. Un nou repte.