El Fòrum Civil Euromed: balanç, continuïtats i canvis

Helena Oliván

La societat civil: del debat teòric a la realitat

Una de les qüestions en què coincideixen els experts en l'anàlisi de la societat civil és que el pas d'un món bipolar, marcat per la guerra freda, a una multipolaritat de decisió política i a una multilateralitat de relacions, ha estat un dels catalitzadors de l'anomenada eclosió de l'associacionisme i l'actuació de la societat, que es va començar a consolidar ja fa més d'una dècada. De fet, es parla d'"eclosió" del fenomen associatiu en alguns països, alhora que en d'altres s'ha aprofundit molt en els objectius i s'ha millorat considerablement l'anàlisi de la realitat, però, sens dubte, la seva visibilitat i capacitat d'influència en diferents escenaris mundials van en augment.

Tot i la seva simplicitat, pot ser d'interès remarcar que en totes les zones del món, inclosa la Mediterrània, la naturalesa del fenomen associatiu i dels seus objectius implica, en part, elements del que podríem anomenar sistema internacional d'actuació de la societat civil . És en aquest sentit que hem d'entendre la proliferació, en l'última dècada, d'organitzacions no governamentals, entitats de caràcter religiós, grups laics amb un únic o més d'un interès, etc., que han multiplicat les seves activitats. Això a partir d'uns patrons que podríem anomenar assimilats : la defensa dels drets humans, l'eradicació de la pobresa, la preocupació pel medi ambient, els drets de la dona o la lluita contra el treball dels infants són algunes de les temàtiques de què tracten més sovint les organitzacions no governamentals, difoses pels mitjans de comunicació i repetides, encara que sigui col·lateralment, en els estatuts de moltes de les associacions. En aquest sentit, seria interessant analitzar quins han estat el pes i la capacitat de difusió d'objectius per part de grans sistemes de cooperació com les Nacions Unides, Amnistia Internacional, Greenpeace, etc., capacitat d'actuació important si la comparem amb la d'altres sistemes de rang inferior. Encara que sembli simplista, repeteixo, perquè és cert que ni l'estructura d'aquestes organitzacions, ni la seva naturalesa, ni el sistema de valors que pretenen defensar no han de tenir necessàriament res en comú amb altres exemples de fenomen associatiu, com ara una associació per a la promoció dels drets de la dona al nord del Marroc, posem per cas. Però totes aquestes organitzacions tenen també paràmetres que les uneixen en algun moment o altre, sigui per la seva independència respecte a l'Estat, per la seva capacitat d'actuació respecte al desenvolupament o per la seva ajuda a la democratització de les societats.

Tot i així, és cert que el conjunt del fenomen associatiu no té la mateixa naturalesa: encara que coincideixin en el grau d'implicació social que suposen, els moviments associatius en el món constitueixen un mosaic d'interessos, xarxes i components que escapa a una definició unívoca. Partint d'aquesta anàlisi, no hi ha dubte que els processos a nivell intern, però també pel que fa a la cooperació internacional, en què participa l'anomenada societat civil , no depenen de la correspondència entre institucions similars en els diferents racons del món: això implicaria, a més d'un problema de definició del que entenem per cooperació, restringir el camp d'aquesta a entitats de gran similitud, els membres i objectius de les quals respondrien als mateixos sistemes de valors, cosa que no és certa en absolut.

Els analistes coincideixen a assenyalar que en les societats menys democràtiques s'estan produint processos de liberalització política i econòmica autocontrolada, sobretot al Magreb. Al sud de la Mediterrània, el paper que exerceix la societat civil i els canvis que pugui produir queden encara per determinar, encarnada com està, en gran part, per les elits intermèdies dels països. La complexitat de les estructures polítiques presents i la dificultat d'avaluació de l'abast de l'acció del moviment associatiu conformen un panorama del qual no es poden extreure conclusions de caràcter absolut. Tant la conflictivitat de la zona com la realitat plural dels països que la configuren entorpeixen una avaluació duradora i eficaç del que han estat i poden ser les fites de la societat civil en aquesta àrea.

És cert, d'una banda, que si l'any del llançament del Procés de Barcelona (1995) el clima polític i el voluntarisme eren palesos, en els darrers anys la Mediterrània ha estat l'escenari de conflictes de gran impacte que han provocat que es parli, fins i tot, d'una situació de deteriorament del respecte pels drets humans a la zona: al sud, la soscavada guerra civil algeriana ha generat una "quasiinstitucionalització" de la violència, mentre que a Tunísia i Egipte l'estabilitat econòmica ha amagat el ferri control de la dissidència política. A l'est, el fracàs del sistema instaurat pels acords d'Oslo ha donat pas a una situació en què l'únic objectiu és l'alto el foc, i també a la riba nord l'esclat de l'ex-Iugoslàvia ens ha deixat les qüestions identitàries i la lluita ètnica com a llegat.

A la vegada, no obstant això, tal com va posar de manifest el tercer Fòrum Civil Euromed, celebrat a Stuttgart, en deu anys s'ha adquirit molta més consciència de la importància del respecte dels drets humans: drets fonamentals i altres, pels quals es lluita des de diferents fronts i amb un resultat desigual. I la complexitat és cada vegada més gran ja que la qüestió dels drets humans és igualment controvertida entre els homes de pau.

Si el respecte dels drets humans a la Mediterrània és una gran assignatura pendent, la relació de l'Estat amb els seus súbdits i a l'exterior sembla complexa i també diversa en funció dels escenaris en què es mou el seu destí. Els estudis teòrics sobre associacionisme al Magreb, per posar un exemple més conegut, es realitzen sobretot des del punt de vista instrumental de la societat civil. Aquesta és entesa com una entitat intermèdia entre l'esfera privada i l'Estat, que es converteix en instrument per comprendre els fenòmens socials i polítics actuals, així com les relacions Estat-societat al Magreb. Això obeeix al fet que es busca la seva funció, la seva capacitat com a mitjà per a l'obertura i la democratització d'aquests països. Respecte a les minories i la postura envers l'exterior, n'hi ha prou d'observar que el conflicte entre israelians i palestins, la qüestió kurda a Turquia o el cas copte a Egipte, no responen als mateixos paràmetres polítics i socials d'anàlisi. I si ens referim a situacions en què no es dóna de manera latent el conflicte bèl·lic, tampoc no s'analitzarà de la mateixa manera el paper que pot tenir l'associacionisme magrebí en la transició a la democràcia que la seva funció en el Masreck.

Una particularitat del model del sud de la Mediterrània en el qual es pot inscriure la seva societat civil prové de la presència i evolució de la tradició islàmica en la seva concepció, i li confereix un interès propi més enllà de la polèmica sobre si existeix o no societat civil. No per això hem de deixar de banda les tesis contraposades sobre la veritable presència de societat civil de la manera com s'entén a Occident, ja que alguns autors reconeixen únicament la prolongació d'antigues solidaritats en els actuals moviments associatius a la riba sud del Mediterrani.

No obstant això, un nombre cada vegada més gran d'analistes, tant al Nord com al Sud, analitzen el fenomen de la societat civil en aquesta àrea i li atorguen importància, fet que es pot observar encara que només sigui a nivell bibliogràfic i del debat que aquests països comencen a promoure. Hi ha qui assenyala, fins i tot, que la reconciliació amb el moviment de democratització que el món àrab va prodigar en altres moments de la seva història vindria donada avui dia, substancialment, per tres vectors de canvi sociopolític en aquell món: les associacions de drets humans, les dones i les minories ètniques o religioses.

És cert que aquesta discussió se circumscriu a vegades al món acadèmic i, a més, la seva intensitat varia d'un país a un altre. Una anàlisi amb capacitat de durada més enllà de la conjuntura, i eficaç en la seva aproximació a la societat civil al sud de la Mediterrània, implica assumir certs riscos teòrics i defensar certes hipòtesis amb prudència.

Des del punt de vista polític, per exemple, el pas del bipartidisme al multipartidisme al Marroc i el cada vegada més complex entramat associatiu que està immers en la vida quotidiana, posen de manifest la falta de polítiques públiques, mostren la corrupció i promouen la demanda de llibertats.
El cas del Marroc, amb més de trenta mil associacions legalitzades, és el més prolífic i el que ha protagonitzat una major obertura en els darrers anys, perquè hi han emergit associacions de tota mena i la repressió o el grau de conflictualitat no és tan evident com en els casos de Tunísia o Algèria. Però també en aquests països s'ha anat desenvolupant un entramat que, a falta de poder traspassar certs llindars on se situa la lluita pels drets humans, sí que ha aconseguit, malgrat tot, dur a terme activitats que "col·lateralment" poden ajudar a avançar en aquesta direcció.

Aquesta comparació mostra la importància que cal atorgar a les societats civils als països de l'àrea mediterrània, ja que el seu potencial i capacitat d'actuació, juntament amb les xarxes situades a Europa, hauria de ser capaç de fomentar la progressiva liberalització real d'aquestes societats.
Però les modalitats de la cooperació són múltiples, els actors són diversos i l'acció dels estats no és encoratjadora. Per això, des de la posada en marxa del partenariat, el concepte de la cooperació entre societats civils a l'àrea mediterrània ha rebut crítiques, i això per diferents raons, tot i que, fonamentalment, perquè l'intercanvi no és sinònim de marge de maniobra.

La cooperació descentralitzada en el partenariat euromediterrani

La I Conferència Euromediterrània, celebrada a Barcelona al novembre del 1995, va sorgir amb la finalitat de crear un nou marc de cooperació a l'àrea euromediterrània gràcies al que es podria anomenar el lobby mediterrani , que França i Espanya van defensar per contrarestar el gran pes de l'est i el nord en el conjunt de la política europea. L'objectiu més visible en aquest projecte és l'establiment gradual d'una zona de lliure canvi entre la Unió Europea i dotze països socis mediterranis, en aquests moments el Marroc, Algèria, Tunísia, Jordània, Egipte, el Líban, Síria, l'Autoritat Nacional Palestina, Israel, Turquia, Xipre i Malta. A aquest efecte es preveu un període de transició de quinze anys en què, gràcies a les ajudes de la Unió Europea i d'altres entitats com el Banc Europeu d'Inversions, s'activarien els ressorts necessaris per a una mise à niveau dels països socis. Però no és aquesta l'única meta i tampoc no és estrictament econòmica la visió que se li pretén donar. Segons consta en la Declaració de Barcelona, els reptes que planteja l'àrea mediterrània necessiten una aproximació global i coordinada per part de la Unió Europea, la qual cosa duu, metodològicament parlant, a la creació de tres cistelles de cooperació que comprenen els àmbits polític, econòmic i social. Aquestes tres dimensions del partenariat havien de conduir de manera gradual però eficaç a un enfortiment de les relacions entre les dues ribes del Mediterrani i a un desenvolupament de la pau i l'estabilitat a la zona. La seva realització i l'eufòria regnant van generar l'"esperit de Barcelona", atesa la proliferació de fòrums i trobades i l'ebullició d'actors vinguts de les dues ribes del Mediterrani. Aquesta novetat en l'aproximació a les relacions a la Mediterrània es basava, doncs, en la consideració de "socis" que tenen els signants d'aquesta declaració i en un establiment de relacions de més horitzontalitat i igualtat a partir d'una cooperació bilateral. Però més enllà d'aquesta dimensió, la implicació de les societats civils de les dues ribes va ser també una novetat en el marc que conforma el partenariat euromediterrani. Així, la mateixa declaració indicava que els socis reconeixien la contribució essencial que podia realitzar la societat civil a aquest projecte com a factor primordial d'una millor comprensió mútua i d'un acostament entre els pobles. Per tant, convenien a reforçar o, si escau, posar en marxa els instruments necessaris per a una cooperació descentralitzada amb l'objectiu d'afavorir l'intercanvi entre els actors del desenvolupament en el marc de les legislacions nacionals. Aquestes accions, i també els contactes, podien realitzar-se en qualsevol de les tres cistelles de cooperació previstes, encara que els resultats hagin estat bastant desiguals. Afavorir l'intercanvi entre les societats dels països socis segueix sent una assignatura pendent per a la gran maquinària burocràtica de la Unió Europea. S'entén que la cooperació entre les societats civils està inclosa en l'anomenada programació regional del programa MEDA de la Unió Europea per a la Mediterrània. El reglament MEDA és l'instrument que regula el finançament del procés Mediterrani, que per al seu primer lustre d'execució, 1995-1999, va preveure una quantitat total de 4.685 milions d'ecus, i que per al període 2000-2006 ha fixat uns 5.300 milions d'euros. D'aquesta quantitat, al voltant d'un 10% va ser destinat a la cooperació regional que inclou les activitats descentralitzades. No és que la idea fos nova. El concepte de cooperació descentralitzada en el que podríem anomenar filosofia de la Unió Europea ja és present en els acords de Lomé i pretén, enfront dels límits de l'ajuda clàssica, una participació directa de les poblacions en l'acció internacional. És considerada més eficaç que l'actuació de l'Estat, menys formalista, menys burocràtica en suggestió quotidiana i, per tant, més eficaç per al desenvolupament. A més, se li suposa un efecte multiplicador de la mobilització d'organismes i persones i, finalment, una major concreció en el desenvolupament local a través del coneixement real de les necessitats de la població. L'endegament de la Política Mediterrània Renovada (PMR) de la UE a principis de la dècada dels noranta va incloure el primer element nou en establir les xarxes transmediterrànies que poguessin contribuir al desenvolupament de les relacions contractuals entre col·lectivitats locals, actors públics i privats del desenvolupament. En aquell moment es van preveure cinc xarxes -Med-Campus, med-Mitja, Med-Invest, Med-Urbs i Avicena-, els actors civils de les quals se situaven en correspondència a nivell universitari, de mitjans de comunicació, de pimes, i de cooperació tècnica. Es confiava així als actors de la societat civil la realització d'un projecte que concebien ells mateixos en el marc d'aquests programes.

El partenariat instaurat el 1995 havia de ratificar i aprofundir encara més en aquest sentit. Però la Unió Europea va haver de claudicar davant les nombroses dificultats de gestió, de visibilitat dels projectes i de la seva pròpia falta de recursos per desenvolupar la cooperació descentralitzada d'una forma eficaç. Sembla irònic que dos anys més tard, a Malta, mentre es proclamava la importància de la cooperació descentralitzada, la Comissió aturés d'un cop de ploma la gestió de la cooperació descentralitzada a causa de presumptes irregularitats de gestió detectades pel Tribunal de Comptes i per informes d'experts independents. El Fòrum Civil Euromed de Malta, organitzat per la Foundation for International Studies de la Universitat de Malta a l'abril del 1997, es va celebrar just després d'una segona conferència euromediterrània bloquejada pels esdeveniments a l'Orient Mitjà. L'hostilitat a la zona i el trasllat d'aquest sentiment als països àrabs van impedir una declaració política conjunta sobre el desenvolupament del partenariat. Per la seva banda, la trobada civil va ser concebuda amb un format diferent, i amb l'objectiu d'aconseguir més eficàcia i propostes concretes a nivell social i cultural es va concentrar en tres tallers: el turisme cultural, la universitat i la cooperació intercultural. Tot i recomanar la creació de mecanismes apropiats per reforçar el seu treball i ajudar a servir d'intermediari entre la Unió Europea i els socis mediterranis, a partir d'aleshores el concepte de cooperació descentralitzada es va començar a diluir per passar a formar part d'un ampli i dispers capítol de cooperació regional que la UE ha anat desenvolupant al llarg d'aquests anys. En aquella època, però, fins i tot la Comissió Europea, a través de la intervenció de Jacques Giraudon, seguia reconeixent que l'FCE havia de servir de força operacional i d'articulació del multilateralisme amb el bilateralisme, les dues dimensions de cooperació del partenariat. Des d'aleshores, 1997, fins avui, no s'han tornat a engegar els programes esmentats, i a principis del 2001 el comissari de Relacions Exteriors de la UE, Chris Patten, va deixar clar que la cooperació descentralitzada no seria rellançada en el seu format anterior.

El Fòrum Civil Euromed: canvis i continuïtats

Una de les activitats finançades en el marc de la cooperació descentralitzada és el Fòrum Civil Euromed, que sorgeix com a resposta i al·licient per a la cooperació en el marc de la celebració de la Primera Conferència Euromediterrània de Barcelona, el 1995. El Fòrum Civil Euromed de Barcelona, organitzat per la Generalitat de Catalunya a través de l'Institut Català del la Mediterrània, es va celebrar, per tant, just després de la conferència ministerial en un moment de voluntarisme polític important, amb un clima benèvol a l'Orient Mitjà i amb possibilitats per a la Mediterrània. Va reunir més de mil representants qualificats de la societat civil dels països del sud i l'est del Mediterrani, i va comptar amb la participació d'universitats, empreses, sindicats, intel·lectuals, artistes, cambres de comerç i associacions molt diverses. No s'ha oblidar, a més, que es va celebrar en paral·lel a altres reunions civils de la mateixa època. El Fòrum va fer més de 200 recomanacions sobre les necessitats de la cooperació entre les societats de la Mediterrània i va generar al voltant de 400 projectes, agrupats en 11 fòrums paral·lels: el comerç, les inversions, el turisme, la tecnologia, el transport, les universitats, la cultura, la dona, els mitjans de comunicació, la immigració i els reptes mediambientals. A nivell transversal, metodològicament, es van intentar agrupar les conclusions obtingudes en cinc àmbits prioritaris d'actuació. La Mediterrània necessita, d'una banda, una harmonització normativa que l'apropi i eviti la dispersió de sistemes jurídics. De l'altra, cal incidir en la formació i generar observatoris i estudis d'impacte per a l'anàlisi de la seva realitat plural. I, a més, és imprescindible afavorir els intercanvis i la creació de xarxes, així com promoure la institucionalització del diàleg entre les societats civils.

Sis anys després del I Fòrum Civil Euromed, és probable que tothom coincideixi a assenyalar que la Mediterrània continua necessitant els mateixos instruments per a l'entesa i la cooperació entre les seves societats, si bé és cert que l'augment de la conflictualitat i la desaparició del voluntarisme europeu han entorpit encara més el seu difícil camí. La seqüència de desenvolupament dels posteriors Fòrums Civils Euromed apunta en aquesta direcció. No hi ha dubte que els canvis en les modalitats de fòrums són més grans que les seves continuïtats, i alguns no precisament en positiu. No obstant això, no cal deixar de donar importància al fet com a tal: el Fòrum Civil Euromed, en les seves diferents edicions, s'ha convertit en l'únic fòrum permanent (no s'ha suspès mai malgrat les serioses dificultats en algunes de les trobades) en què han coincidit representants de la societat civil per tractar de la Mediterrània. El seu format, encara que canviat, ha permès abordar diferents qüestions d'actualitat i incorporar al debat aquells aspectes que cal afrontar. I això ja ha de ser considerat com un assoliment i un avenç, ja que en la seva última edició a Marsella, celebrada al novembre del 2000, l'augment de la violència registrat en el conflicte entre Israel i Palestina va impedir que els representants àrabs accedissin a participar en les sessions plenàries juntament amb els seus col·legues israelians, tot i que finalment van accedir a treballar de manera sectorial.

La segona característica rau en el seu funcionament. No ha deixat de ser un fòrum de debat, que ha permès afinar les temàtiques i els objectius de l'actuació de la societat civil. Per altra banda, les seves conclusions són sempre presentades a la presidència europea de torn perquè siguin tingudes en compte en la política euromediterrània. És cert que, si bé les trobades de Barcelona i Nàpols van incloure onze fòrums, els de Malta i Stuttgart, pressionats per les circumstàncies, van haver de limitar els àmbits de debat, però fins i tot Marsella ha representat, sens dubte, un avanç en introduir fòrums que, de manera transversal a tots els temes de debat, poguessin analitzar tres qüestions fonamentals: l'evolució del partenariat econòmic, les migracions i els instruments de finançament. A més, algunes xarxes han anat aprofundint en la seva tasca d'una manera més eficaç que d'altres, segurament a causa de la voluntat, però també dels temes tractats. El Fòrum de Stuttgart va posar de manifest, en aquest sentit, l'important avanç de les accions sindical i mediambiental. Però aquests progressos no són generalitzables, i àmbits com els drets humans o l'educació necessiten, sens dubte, un major pragmatisme i un abandó progressiu de la perspectiva assistencial per part de la riba nord del Mediterrani.

Quant als canvis, auguren un futur de difícil predicció. Tenint en compte la complexitat de la qüestió, el primer punt que mereix reflexió és el de la composició d'aquest conjunt anomenat societat civil, que ha estat canviant al llarg de les diferents edicions del Fòrum, la qual cosa dóna una idea de la riquesa i complexitat de les temàtiques que s'hi debaten. S'ha passat de dues trobades que van reunir més de mil persones a uns fòrums més reduïts amb participació d'unes quatre-centes com a màxim i amb la reducció de la presència del sud de la Mediterrània, atenent, entre altres raons, a més del finançament, a les dificultats que hi ha hagut fins i tot per a la circulació de les persones.Els organitzadors del Fòrum Civil de Marsella, en el document previ a la seva celebració, assenyalaven la importància dels dos últims fòrums, mentre que la "veritable" societat civil havia passat a ser actor a diferència de l'estatut d'"observadora" que havia tingut en edicions anteriors. L'increment de participació d'organitzacions no governamentals així ho indica. Per realitzar tal afirmació, no obstant això, cal tenir en compte que les qüestions relacionades amb els drets humans, l'Estat de dret i la democràcia han anat adquirint un gran pes en els últims anys en el debat social sobre la Mediterrània que s'ha generat a la riba nord, i el debat sobre la independència d'aquells que suposadament lluiten per la societat civil com a actor fonamental del desenvolupament no ha fet sinó créixer. La qual cosa situa l'eix de la discussió almenys en dues grans qüestions fonamentals i de difícil aproximació: la naturalesa del concepte de societat civil i els drets humans a la Mediterrània. La conjugació de la demanda de drets fonamentals i l'aprofundiment de la política europea a la zona suposa un difícil equilibri. És evident que aquesta és una de les qüestions més espinoses i de més difícil tractament. Per exemple, hi ha una clàusula de condicionalitat en la signatura dels acords d'associació bilaterals entre la UE i cadascun dels socis, per la qual la Unió es dota de mitjans per reservar-se la possibilitat de suspendre acords si considera que no es respecten els compromisos adquirits a través de convencions internacionals. Però l'abast d'aquesta clàusula tampoc no és clar i és motiu de polèmica. En canvi, la UE ha optat per una aproximació regional a aquesta qüestió per mitjà de la donació de fons a projectes de democratització de les societats del Sud (sobretot el programa MEDA Democràcia, inscrit en la Iniciativa Europea per a la Democràcia i la Protecció dels Drets Humans). Aquesta orientació suposa també, per a molts, posar en qüestió la suposada voluntat de lideratge mundial europeu en la defensa de la universalitat dels drets humans. Així mateix, han de ser objecte d'anàlisi les possibilitats d'institucionalització del Fòrum. Aquesta va ser una de les primeres reclamacions de la Declaració de Barcelona, una institucionalització que progressés en eficàcia i en representativitat. A Stuttgart, per exemple, es va insistir en l'excessiva segmentació dels agents civils, que segueix provocant la inoperància de nombroses trobades. Les entitats organitzadores de Marsella reconeixen que la marginalitat de la societat civil en el projecte euromediterrani no es deu únicament a la falta de voluntat dels actors polítics, sinó que també rau en la seva pròpia dificultat per organitzar-se i crear les sinergies necessàries més enllà dels particularismes categòrics o geogràfics. A més, assenyalen, la representativitat de les ONG, sobretot al Sud, planteja dificultats. Com institucionalitzar el diàleg? Amb quina legitimitat? A partir de quins criteris? El Fòrum Civil de Stuttgart va intentar afinar la definició destacant la necessària independència de la societat civil respecte als estats, però no són preguntes de fàcil solució i en bona part pertanyen a la mateixa naturalesa del fenomen associatiu, de difícil encaix en les rigideses jeràrquiques. Finalment, encara que no menys important, el Fòrum Civil Euromed haurà de fer front al canvi de rumb en el finançament del partenariat. A més de l'indubtable augment de l'interès per l'est d'Europa, el programa MEDA recull un desequilibri important entre cooperació bilateral i regional. MEDA II implica un manteniment sense increment real dels fons per al partenariat i el funcionament de la cooperació bilateral ha rebut les seves crítiques, ja que només el 26% dels pagaments compromesos per la UE s'han executat realment. Què podem esperar, aleshores, de la cooperació regional? Han estat nombroses les crítiques fetes a la gestió dels programes d'ajuda exterior des dels inicis del Procés de Barcelona el 1995. A la tradicional lentitud i rigidesa de la burocràcia europea, s'hi van sumar, el 1997, les crítiques a la gestió de la cooperació descentralitzada. Tot això ha repercutit en la reorganització del sistema. Així, la Comissió Europea va crear, a principis del 2001, l'oficina EuropAid, encarregada de coordinar l'ajuda exterior de la Unió Europea al món. A més, té la intenció de seguir creant programes regionals de diferents temàtiques i de geometria variable, als quals puguin accedir aquells col·lectius que ho desitgin, però que tindran una dimensió de visibilitat molt més gran i, per descomptat, conceptualment diferent dels microprojectes que la cooperació descentralitzada oferia.

Aquesta nova aproximació respon a l'objectiu de la UE que pretén, en el marc de la globalització, tenir més pes i influència política en els escenaris internacionals, a més d'unir esforços i evitar despeses inassumibles. Però no deixa de generar debat quant a la seva coherència amb l'esperit del partenariat, la seva eficàcia real i la seva capacitat d'aarribar a les poblacions. La cooperació entre societats civils es ressent, en la seva visibilitat, de la uniformització dels criteris d'ajuda de la UE, ja que, en un procés com el de Barcelona, els resultats sempre hauran de ser mesurats en funció de criteris propis del context canviant i de l'espai en què es troba; unes coordenades que no necessàriament es corresponen qualitativament o quantitativament amb altres destinacions de l'ajuda exterior europea.