Representacions hispanomarroquines

Víctor Morales Lezcano

I. La Península Ibèrica - El nord d'Àfrica. Un espai fronterer singular

L'escenari territorial on es produeix un joc etnocultural determinat sempre apareix com a requisit indispensable per a la generació de fenòmens històrics complexos.

La Península Ibèrica (504.782 km2 corresponents a Espanya i 92.080 a Portugal, inclosos els arxipèlags d'ambdues nacions) i el Magreb central, integrat per Algèria i el Marroc (que sumen, respectivament, 2.391.741 i 443.050 km2), constitueixen entre tots dos un massís terraqüi separat per la via d'aigua coneguda amb el nom d'estret de Gibraltar. Aquest estret oscil·la entre 13 i 15 km lineals en el punt on la distància entre la costa europea i l'africana és més petita.

Si la frontera entre els dos estats peninsulars és una delimitació geogràfica i històrica des que Portugal va assolir la independència al segle XVI, la frontera entre Algèria i el Marroc, els fonaments reals dels quals es van anar fixant al llarg del segle XIX, també combina els factors geogràfics (orogràfics, fluvials, etc.) i els de tipus polític (traçats geomètrics).

Finalment, hem de recordar que la massa terràqüia ibèrica (europea)i la magrebina (nord-africana) estan separades per les aigües del Mediterrani i les de l'Atlàntic, que convergeixen a l'estret de Gibraltar, en aquest cas la gran frontera natural.

Per tant, ens trobem davant de cinc fronteres considerables, la concomitància de les quals al llarg dels segles es pot predicar.

Si bé és cert que la Península Ibèrica també s'ha vist força segregada de la massa continental del vell món per la barrera muntanyosa dels Pirineus (400 km lineals), la fluïdesa fronterera del Magreb central respecte dels països adjacents (l'actual República de Tunísia, a l'est d'Algèria; el Sàhara Occidental i Mauritània, al sud-est del Marroc) ha marcat la tònica predominant de les relacions religioses, jurídiques i econòmiques del Magreb central amb els seus referents territorials fronterers.

Malgrat la interposició marítima que separa el bloc bicontinental iberomagrebí en les aigües de Gibraltar, són nombroses les autoritats acadèmiques que provenen de l'arqueologia prehistòrica, i de la mateixa història des de l'antiguitat fins pràcticament al segle XX, que afirmen la correspondència i la complementarietat històrica entre els pobles iberomagrebins, servint-se de testimonis procedents de la cultura material i del préstec d'elements civilizatoris provinents de les dues ribes: es basen en els vaivens de les migracions en ambdós sentits (de dalt a baix i viceversa), que es produeixen en cadències pautades que fan pensar en els cicles de flux i reflux que van servir a Ibn Khaldun i a Giambattista Vico -entre d'altres- per modelar tota una filosofia de la història.

En conseqüència, Menéndez Pidal des de l'angle filològic i històric, Asín Palacios i García Gómez des de la percepció d'arabistes consumats i Américo Castro en el seu assaig d'interpretació sobre La realitat històrica d'Espanya , han estat, pel que fa a Espanya, paladins de primera fila en la recuperació del fenomen de l' aljamia a Espanya. És a dir, de la utilització dels caràcters d'una escriptura que, no obstant això, obeeix les regles d'una gramàtica que li és aliena.

En la lenta interpenetració iberomagrebina que es va produir entre els segles VII-XIV en terres ibèriques, podem comprovar com l'encreuament continental format per la Península Ibèrica i pel nord d'Àfrica va ser l'escenari paradigmàtic d'una cruïlla cultural on es van generar sistemes de representació recíprocs, governats fonamentalment pel principi de la pertinença dels habitants d'un altre bloc a una de les dues religions monoteistes que durant segles es van disputar l'hegemonia existencial de cada comunitat en el sòl ibèric. Américo Castro va batejar aquest procés de "lluita de tres castes de creients" (tres, segons ell, en incloure la religió judaica en l'entramat cultural de l'edat mitjana hispana, durant la qual es va dirimir la "justa" entre moros, jueus i cristians).

A partir del tancament de la frontera, almenys a la Península Ibèrica, i coincidint amb la caiguda del regne nassarita el 1492, és sabut que es va iniciar un doble procés sociocultural en els regnes de Castella i Aragó. D'una banda, es va consolidar l'assimilació, real o fingida, de grups de creients musulmans i jueus a la naixent societat espanyola; de l'altra, es va iniciar la diàspora de milers de membres d'aquestes dues confessions religioses cap a diferents destins. Els musulmans, anomenats en llengua castellana "moriscos", van patir successives expulsions al llarg del segle XVI, i van ser els regnes xerifats de Fes/Tlemcén i els regnats otomans amb seu a Alger i Tunis els receptors de la població expulsada de la Península Ibèrica. Istanbul i altres ciutats mercantils administrades per la Porta Sublim van donar asil a importants comunitats sefardites d'origen ibèric.

Si els cristians d'Espanya i Portugal aleshores van purificar més que mai el seu sistema de representació antialcorànic/antitalmúdic a través de la neteja de sang i del seu conegut corol·lari social (l'orgull de pertànyer a la casta dels vells cristians), els membres de la diàspora judeoislàmica, per la seva part, es van veure fragmentats entre un sentiment de despit per l'expulsió que van decretar els successius reis cristians d'Espanya entre el 1492 i el 1609, i el sentiment de nostàlgia ineradicable per la pertinença (i no pàtria) perduda.

Al-Andalus per a la civilització arabigoandalusa de Tetuan, Fes i Rabat o república piràtica del Bou-Regreg, i Sefarad per als jueus de tota la Barbaria (com es va denominar en un sentit ampli el Magreb fins al principi del segle XIX) van ser la referència subliminal d'aquella nostàlgia.

El riu d'aigua salada que a Gibraltar havia separat els habitants a les dues masses terràqüies constituïdes per la Península Ibèrica i el nord d'Àfrica magrebí, també va ser durant segles una via de comunicació entre els extrems continentals que hi convergeixen. Tanmateix, l'evolució dels esdeveniments va tornar a fixar la frontera natural entre els dos (tres) referents culturals en lluita. Si el referent cristià -particularment durant l'Espanya dels Àustries- restaria blindat amb un sistema de representació hostil a tot el que posseís una empremta musulmana i jueva, el referent diaspòric va elaborar, per la seva part, un sistema de representació ambivalent vers les seves arrels sefardoandaluses, fet de pèrdua irremeiable dels orígens, encara que també d'anhel de retorn rediviu. D'aquí el tòpic emotiu de la conservació de la clau de l'última casa habitada pels expulsats abans d'abandonar el sòl ibèric.

Sense saber-ho, els habitants dels regnes de Castella, Aragó i, en menys grau, de Portugal, van transportar durant segles una doble personalitat cultural heretada dels temps de lluita entre les tres castes de creients. L'arrelament d'un sistema de representació mental pejoratiu vers l'esfera semítica de l'aleshores ascendent civilització hispanoportuguesa va fer creure als seus fidels que l'ofensiva final contra el regne nassarita des del campament militar de Santa Fe, a poques llegües de l'Alhambra, els permetria fer net de tot allò que els segles havien deixat d'inesborrable en "la llengua de l'Imperi" que va enaltir Nebrija, en el ventall popular de manifestacions lúdiques, i en la sempre reveladora panòplia gastronòmica d'aquells països que, com Espanya i Portugal, porten fins al final dels temps el senyal inesborrable d'una identitat aljamiada. Calia arrencar aquest article d'una evocació històrica com l'anterior, perquè teories avui tan de moda com la del procés pluricultural en què han entrat les relacions internacionals des de fa un segle poden portar a creure que la història de les formacions identitàries no havia existit mai abans; és més, que la seva invocació -si s'admet la seva existència- realment no ajuda a entendre els fenòmens de superposició etnoculturals quan, sempre des del meu punt de vista, l'anàlisi dels precedents succeïts en aquest terreny de la història de les imatges és enriquidor al màxim i s'imposa la seva recuperació sistemàtica. Per exemple, i cito dos o tres casos d'aplicabilitat tal com raja: per mostrar l'interès del fenomen en si, per entendre els orígens dels sistemes de representació que les civilitzacions (i, de vegades, les "pàtries" culturals, transsubstanciades en estats-nació) esgrimeixen bel·licosament les unes contra les altres en un principi, amb estratègies més deliqüescents després, però en qualsevol cas no menys persuasives.

Com a puntualització final, hem de posar en relleu com serveixen aquests sistemes de representació per fixar llinatges i consolidar pertinences culturals. És a dir, serveixen per delimitar fronteres mentals , rèplica ideològica estricta de les fronteres tant geogràfiques com polítiques, que han estat plasmades en la cartografia planetària i que avui, en una era d'alteracions formidables en tots els ordres de coses, són fronteres que es veuen exposades a una erosió abrasiva mai abans vista.

II. EL RETORN DELS MORISCOS. Una faula sense moral

Si per un moment fem abstracció dels segles que transcorren des que s'aconsegueix la unificació religiosa dels regnes ibèrics i parem atenció als anys immediats a la descolonització del Magreb àrab, al voltant del decenni del 1960, de seguida ens crida l'atenció un joc d'inversió radical en la història dels vaivens migratoris que s'han succeït secularment entre la Península Ibèrica i el Magreb central.

En principi, hem de destacar el fet que, cap al 1970, a poc a poc Espanya i Portugal van anar deixant de ser un planter de mà d'obra consagrada al proveïment del mercat laboral d'Europa durant el període de la seva reconstrucció, tan característic de la postguerra.

És a dir, els països nuclears de l'Europa reconstruïda (Alemanya, Benelux, França, Itàlia) van seguir inserint la Península Ibèrica -com la resta del sud d'Europa- en el compartiment estanc especial de països ad hoc per al turisme i l'oci organitzat. Es tracta d'una assignació funcional que perdura fins als nostres dies, encara que hi hagi un matís afegit que va estar absent en el passat i que s'ha fet fort recentment: Espanya -en qualitat d'"asil de l'Europa senecta"- gaudeix d'una premsa favorable entre les legions de jubilats europeus que hi arriben fugint del fred.

També és cert que la progressiva inserció del mercat ibèric, a partir del 1985, en l'entramat econòmic, cultural i, posteriorment, institucional de l'Europa dels dotze, que avui reconeixem com a Unió Europea, ha vingut a matisar la visió continental de la Península Ibèrica a l'ús en el passat (no gaire meliorativa); sense deixar, en cap cas, de seguir-se contemplant Espanya, més enllà dels Pirineus, com un oasi de gratificacions desitjables. En aquest joc de percepcions recíproques i d'interseccions especulars entre els països riberencs -particularment l'existent a la conca del Mediterrani occidental- es produirà un canvi de funció internacional remarcable a diversos efectes. Faig referència a la transformació de la societat ibèrica quant a conjunt civilitzacional enclavat al sud-oest europeu i amb el seu tallamar de Tarifa orientat a les aigües de l'estret de Gibraltar. És a dir, gradualment, i cap al final dels anys setanta i al principi dels vuitanta, Espanya i Portugal van passar de ser societats exportadores de mà d'obra excedentària a receptores d'immigrants transitoris -o estables, amb aspiració d'arrelament.

Grups de població negroafricana procedents d'Angola, Moçambic i Guinea Bissau, il·lustrats amb alguna pinzellada brasilera, van començar, en aquells anys, a donar color a l'espai urbà de l'antiga Lisboa; mentre que sobretot Madrid i Barcelona, i menys altres capitals de les flamants autonomies de l'Estat espanyol, com València, Las Palmas, Sevilla i Màlaga, van començar a oferir l'espectacle dels seus mosaics humans, fets amb conjunts d'immigrants iberoamericans, de l'Extrem Orient i magrebins.

En els anys en què Càritas va encarregar a un equip d'especialistes el seu estudi pioner sobre la immigració a Espanya, el total d'estrangers d'extracció euroamericana a Espanya arribava a 181.166 (un 60,3% d'estrangers assentats al país amb permís de residència permanent), mentre que el total d'habitants provinents del Tercer Món en aquella època arribava a la xifra de 119.224 ciutadans (és a dir, el 39,7% de referència). Deu anys més tard aquesta ràtio s'ha traduït en un augment sensible del total d'immigrants del Tercer Món, provinents majoritàriament del Marroc.

Què vol dir aquesta reflexió estadística? Què s'amaga darrere del canvi de les seves magnituds? Què denota aquesta alteració quantitativa?

No sembla que hàgim de recórrer a explicacions gaire enrevessades per entreveure les causes de fons que han provocat la inversió funcional que la Península Ibèrica ha registrat en el trasbals euroafricà migratori de l'últim quart de segle.

L'ingrés d'Espanya a les Comunitats -després Unió Europea- a partir del 1985, juntament amb l'eclosió econòmica del país durant la segona meitat dels vuitanta i la palpable rehabilitació internacional que es va prolongar al llarg del decenni dels noranta, van ser fonamentals. L'Exposició de Sevilla, les Olimpíades de Barcelona i el bon comportament econòmic peninsular en la marxa continental vers la moneda única, van ser -i són- la sinècdoque emblemàtica d'aquesta rehabilitació internacional a la qual feia referència fa un moment. En definitiva, es tracta de factors que han ajudat al canvi d'imatge i a la cotització a l'alça de l'actiu hispà a la borsa mundial.

No té res d'estrany l'augment exponencial d'immigrants econòmics que es registren per tot Espanya, que coincideix amb els desplaçaments massius que han tingut els seus epicentres euromediterranis més aparatosos als Balcans, a Turquia i al Magreb, sobretot en els últims deu anys del darrer segle.

El somni d'unes mínimes garanties d'acollida, l'horitzó d'una ocupació laboral estable i les possibilitats, gens descartables, de poder pul·lular dins del marc continental traçat a Schengen (1993), han fet canviar la imatge d'Espanya en el sistema de representació tercermundista. Ha passat de ser un país europeu de segon ordre a un trampolí estratègic; i de trampolí estratègic a presumpte llar d'inserció eventual o definitiva per als nous pàries de les relacions internacionals.

Pel que fa a aquest tema, el Marroc mereix una menció detallada; de fet, era l'objectiu prioritari d'aquestes reflexions històriques. Com en altres països no europeus de la conca del Mediterrani, el Marroc va ser un proveïdor considerable de mà d'obra excedentària a França i el Benelux des dels inicis del regnat de Hassan II. Aquesta tendència va assolir taxes espectaculars a mitjan anys setanta -trajectòria només superada per Algèria. Espanya, cap al 1960, allotjava poc més d'unes desenes de milers d'immigrants marroquins, si acceptem l'indicador que constitueixen les inscripcions consulars consultables als districtes de Madrid, Barcelona, Màlaga i Las Palmas.

No obstant això, una consulta succinta de fonts estadístiques posa en evidència el creixement exponencial que s'anirà registrant durant el període que delimita la promulgació de la Llei d'Estrangeria del 1985, d'una banda, i el Decret de Regularització de treballadors immigrants a l'Espanya del 1991 (uns 85.000). A partir dels anys noranta, la xifra de marroquins inscrits als consolats que acabem d'esmentar es dispara fins a arribar a la xifra de 150.000. I cal observar que no s'incorpora en el còmput l'espinós afer dels il·legals o sense papers.
De fet, l'estancament del sector productiu agrícola en moltes regions del Marroc i l'amuntegament humà als cinturons de misèria que envolten ciutats com Casablanca, Tànger i Tetuan, han propiciat l'emigració a Espanya. Per fer-ho s'acostuma a escollir la via d'Algesires, una de les portes continentals idònies per a les onades de magrebins afectats per la síndrome denominada "el somni de l'Europa daurada". És a dir, d'un "El Dorado" que redimeixi els ciutadans del Marroc del fracàs de les expectatives decreixents, perceptible per als joves nord-africans que van creuar l'estret durant els anys vuitanta i noranta, malgrat les reformes que es van iniciar tímidament al Marroc al final del regnat de Hassan II.

En el sistema de representació marroquí de l'Espanya d'aquells decennis, la Península -com diuen sobretot els nadius de la que va ser la zona de protectorat espanyol- va deixar de ser el veí septentrional imposat per la geografia, encara que econòmicament i políticament desestimat pel ple dels magrebins a causa de la dictadura de Franco i del desenvolupament desigual registrat a la societat espanyola fins al 1975; particularment si comparava el veí hispà amb la República francesa, destí preferent de l'emigració magrebina des de la consumació del procés descolonitzador (1956-1962).

No obstant això, en els darrers vint anys el sistema de representació marroquí va anar canviant la configuració imaginària de l'Espanya democràtica. Des de les voreres del Boulevard Pasteur a Tànger (per no dir des de qualsevol posta portuària de Ceuta), les llums de Punta Tarifa i de la badia d'Algesires han brillat amb una llum irresistible per a la infinitat de candidats magrebins ansiosos de creuar les aigües de l'estret. A aquesta banda, l'estancament i la rutina; a l'altra, el progrés i l'animació: així és el joc de l'equació mental predominant que els immigrants marroquins es fan de l'Espanya d'ahir i d'avui. I si l'obtenció d'un visat no és suficient per garantir l'accés al mercat de treball regular a Lleida, Almeria o Múrcia, l'expulsió temerària de l'immigrant, servit pel nou tràfic negrer organitzat a Tànger, Ceuta, Agadir o l'Aaiun -quan les pasteres es dirigeixen a l'esquelètica illa de Fuerteventura-, es confabulen per realitzar una travessa marítima de conseqüències freqüentment previsibles.
"El Dorado" espanyol a vingut a substituir en la percepció dels nous moriscos l'antiga representació nord-africana de la península (meitat atàvica i meitat residual) dels anys de protectorat. Contràriament, però, ara es tracta d'una gravitació inevitable al voltant de la resplendor dels llums de neó que llambreguen des de l'Espanya urbanita a l'altra banda de Gibraltar, quan es contemplen des de Malabata; d'una apel·lació que il·lusiona els joves magrebins aventurers, o que arrossega els nous moriscos que es veuen impulsats a retornar a la llar d'Al-Andalus a causa de l'imperatiu de la necessitat.

La caixa de Pandora és plena d'adversitats, però sospito que també de sorpreses. La Història (una dama austera d'amoralitat irritant) un cop més suggereix que l'exclamació del clàssic llatí "oh temps, oh costums!", segueix sent invocable i actual. Acabo molt resumidament.

En la percepció marroquina de l'Espanya actual, la fascinació pel procés espanyol de transició política i de plena inserció en el club de l'Europa avançada hi té un paper força important.

Aquesta imatge atrau i arrossega. Els recels provinents del passat històric (la lluita entre "tres castes de creients", l'expulsió dels fills de l'Alcorà i del Talmud, etc.) i dels avatars més recents (les guerres de l'Àfrica i del Rif, la imatge d'Espinal d'una Espanya endarrerida, amb multitud d'obrers i camperols esparracats en direcció a Oran, Melilla i Larache) havien contribuït a la cristal·lització d'una imatge pejorativa del referent peninsular en el sistema de representació marroquí, en l'establiment local de les seves jerarquies internacionals. Però el canvi de realitat política i econòmica de l'Espanya democràtica va servir per dissoldre en pocs decennis la constitució secular d'una imatge pejorativa, sí, però d'altra banda posava en relleu la naturalitat de tracte i simpatia innata dels espanyols, els europeus més veïns que cap altre dels habitants de la riba nord-africana.
El fenomen migratori es pot explicar sobretot a partir d'aquest efecte enlluernador que l'altra riba té per als marroquins, i també per una joventut magrebina atrapada en el remolí d'un present social i econòmic desproveït d'horitzons alentadors, quan no francament derrotista.