Algèria i la desmitificació de l'origen de la violència

Gema Martín Muñoz

La guerra (civil i "bruta") que sofreix Algèria des de fa deu anys s'ha convertit en el prototip de conflicte dominat per la desinformació i la manipulació ideològica. Marginant l'anàlisi i l'explicació racionals, l'aproximació "culturalista", basada en la "barbàrie islamista", s'ha imposat com a pensament únic. Aquesta explicació ha reduït la complexitat de la crisi algeriana a un enfrontament entre el Bé (encarnat per suposats "moderns" i "demòcrates", a qui ningú no sotmet al veritable test de la democràcia i la modernitat) i el Mal (els islamistes). Aquesta desinformació està absolent els principals culpables dels fets i els permet d'instal·lar-se en una còmoda impunitat.

Com ha passat amb la suposada Algèria moderna i socialista que es va obrir pas després de la guerra d'alliberament colonial, quan el que realment es va instaurar va ser l'ordre del clan en tota l'estructura política de l'Algèria independent i una cultura del poder que creu en els beneficis de la violència com a mitjà per eliminar l'oponent, la desmitificació d'aquesta segona guerra d'Algèria s'imposa per entendre que, lluny de situar Algèria en una espècie de cas únic en el món on res no s'investiga ni explica per què tot es tapa sota l'actuació dels "bojos d'Al·là", més aviat la situa en un escenari similar al d'altres dictadures militars, com les viscudes al Salvador i Guatemala, o a Rodhèsia als anys setanta.

La primera desmitificació que s'ha de dur a terme és relativitzar el discurs ideològic destinat a dissimular en l'opinió internacional la gravetat i les conseqüències d'un acte com el cop d'estat de gener del 1992. Tota la presentació entorn de la defensa de la República per posar sordina a la defensa de la democràcia va aconseguir dissimular els veritables mòbils dels colpistes, els quals es van permetre de manera arrogant d'endevinar per a l'audiència internacional quina hauria estat la "terrorífica" política seguida pel FIS (Front Islàmic de Salvació), mentre planificaven una política intensiva de terror contra la població (obertura de camps de concentració al Sàhara "per a qualsevol persona que posi en perill l'ordre públic", anul·lació de la liberal Constitució del 1989, tancament de les institucions representatives, estat d'emergència amb una jurisdicció draconiana contra les llibertats, repressió massiva contra el FIS i contra qualsevol sospitós de tenir-hi simpatia pel sol fet d'haver guanyat les eleccions més democràtiques de la història d'Algèria, creació de cossos paramilitars, lluita antiterrorista caracteritzada per una permanent violació dels drets humans, nombre alarmant de desapareguts...). Mentrestant, s'ha buscat d'anihilar els sectors més democràtics del FIS (l'assassinat d'Abdelqader Hachani n'és el millor exponent) i s'ha estès la idea del "mal menor", quan l'experiència indica que és des de la força militar d'on es transgredeixen les llibertats, mentre que la participació d'islamistes en governs o en parlaments ha estat "políticament correcta" (vegeu el cas de Turquia, Jordània, Líban, Kuwait...). I, si els islamistes són conservadors en la seva ideologia social, no ho són pas menys les ràncies elits governants àrabs o molts dels partits de dretes que existeixen en tot el món occidental.

Una sèrie de petits partits, sindicats i associacions, relleus dels colpistes, han tractat d'ennoblir el torpedinament de la democràcia i amagar el que només era un bloqueig radical de l'alternança perquè una elit política i militar continuï controlant hegemònicament el país i depredant la seva renda econòmica. D'aquest grup social i polític sorgirà el sector "eradicador" que, en nom d'uns pretesos i autodesignats valors democràtics, defensa amb virulència l'anihilació física de l'oponent polític islamista. En el si d'aquest sector, alguns petits partits, als quals les urnes escassament els permetien gaudir d'una representació política gairebé marginal, han aconseguit un paper i una presència sobredimensionats (el cas del Reagrupament per la Cultura i la Democràcia -RCD- resulta paradigmàtic); i tota una sèrie de grupuscles pseudofeministes adquiriran notorietat a base de renunciar als seus veritables objectius (pressionar el Govern perquè modifiqui el marc jurídic que redueix la dona a un nivell inferior i la situa sota la tutela de l'home) i posar la causa de la dona al servei d'uns militars colpistes (declarant a l'exterior que l'integrisme islàmic és l'enemic de les dones), tot i que aquests militars mai no han estat interessats a modificar l'estatut de desigualtat que pateixen les dones algerianes perquè han estat ells els qui han permès l'aprovació del codi que institueix aquesta desigualtat (al marge del FIS i els islamistes).

La qüestió rau en el fet que durant aquests deu últims anys les declaracions del sector eradicador, que té un paper clau en l'estratègia de desinformació, han estat la font principal, quasi exclusiva, als mitjans de comunicació europeus, i francesos en particular, malgrat que no representen més que una minoria del seu país. Partits com l'RCD o l'MDS (excomunistes) critiquen el Govern, és cert, però donen suport incondicionalment al sector dur de l' exèrcit, que refusa la sortida política. Les seves crítiques al Govern (un poder de pantalla darrere del qual s'amaga un conclave militar que deté la decisió política real) i la seva manipulació del llenguatge de la democràcia i el laïcisme les fa aparèixer a l'estranger com l'elit occidental en la qual sempre busquem reflectir-nos (sense plantejar-nos la necessitat de constatar les seves suposades credencials democràtiques). Tot al contrari, els actors algerians defensors de la reconciliació nacional i la transició política democràtica, incloent-hi els islamistes legalistes, que en l'Algèria real tenen una majoria social indubtable, són escassos en els mitjans occidentals.

Si els eradicadors han aconseguit convertir-se tan fàcilment en la font d'informació privilegiada dels mitjans europeus és gràcies a allò que podríem anomenar l'efecte mirall que caracteritza les nostres societats occidentals i que consisteix a buscar de manera sistemàtica en les altres societats els símbols que ens retornen la nostra pròpia imatge. La nostra marcada tendència a voler dialogar amb nosaltres mateixos ens porta a buscar els interlocutors entre aquells que es mostren més o menys fidels al nostre model, la qual cosa ens fa, en realitat, molt vulnerables a la manipulació, com manifestament està demostrant el cas d'Algèria.

Les dones com a coartada

Una altra de les mistificacions més esteses en aquest conflicte algerià s'ha basat en la utilització de la violència contra les dones com un dels elements que més ha impressionat les nostres opinions públiques. Per una part, s'ha sobredimensionat de manera intencionada la victimització de les dones ja que no representen més que una petitíssima part dels més de 100.000 morts que ha causat aquesta guerra. D'altra banda, l'imaginari occidental, sempre preparat per acceptar qualsevol informació que vinculi dones i islam en termes negatius, estava perfectament preparat per reconèixer-se i identificar-se amb la versió oficial algeriana (que compta amb el suport dels grups feministes eradicadors, els quals l'han difós per tot Europa) que presenta l'islamisme (sempre definit com a "integrisme islàmic") com l'única i exclusiva amenaça contra les dones a Algèria, tot ignorant el fonamentalisme d'Estat, que és el veritable promotor de la discriminació.

S'ha insistit així, una vegada més, en una explicació tramposa que presenta el conflicte com una lluita entre dos models culturals, i no -com allò que en realitat és- entre la defensa de la democratització i el rebuig d'aquesta. L'escepticisme o el dubte, davant la censura a què s'han sotmès les informacions sobre aquest conflicte transmeses en exclusiva pel Ministeri de l'Interior algerià, han brillat per la seva absència. D'aquesta manera, el règim militar algerià ha pogut col·locar selectivament en primera línia la mort de dones i d'elits occidentalitzades (plenament conscient de l'impacte que tindria en les opinions occidentals contra els islamistes), al mateix temps que s'amagaven la mort i desaparició de dones islamistes, així com tota una realitat molt més complexa en la qual moren homes i dones i, sobretot, joves.

La periodista algeriana Salima Ghezali, Premi Sakhàrov del Parlament Europeu el 1997, sempre ha tingut la valentia de dir-ho amb claredat en moltes entrevistes, com la publicada a La Vanguardia el 30 de octubre de 1996:

Periodista : La situació de les dones a Algèria és avui més greu que la dels homes?
Salima Ghezali : Això es un gran mite. És molt més perillós avui en dia ser un jove que una dona. Sé que és dur dir-ho així, però de 80.000 morts, 400 han estat dones. Allò que és veritablement greu són els milers de joves que han mort torturats o violats i dels quals ningú no parla.
P : Com és això?
SG : La "duresa" de l'islam envers les dones és un tema que suscita la compassió d'Occident, i el poder algerià en treu partit fent arribar el missatge que li convé per tranquil·litzar les consciències occidentals, però ningú no ha violat mai més que ell la llibertat [...] A la meva revista rebo articles d'islamistes en favor del diàleg i no puc publicar-los perquè la legislació m'ho prohibeix.

L'exèrcit i la violència

Una altra de les desmitificacions que s'ha d'afrontar és que l'islamisme no és l'enemic de la civilització i el progrés, com tampoc el recurs a la violència no és el factor que el caracteritza; més aviat, els grups radicals són minoritaris i marginals, i ho serien encara més si no se'ls donés la interessada ressonància mediàtica que se'ls dóna o no se'ls infiltrés, i fins i tot se'ls alimentés, des de les ombres d'alguns serveis de seguretat de l'Estat, molt interessats a transmetre al món una imatge menyspreable i deshumanitzada dels seus oponents polítics islamistes. Com es pot creure que un partit com el FIS, com els altres partits islamistes legalistes i reformistes, puguin defensar una estratègia política basada en una repugnant violència que els demonitza i els converteix en el més odiat enemic actual de la humanitat? Es més, aquesta guerra psicològica és la que ha deixat el FIS aïllat i sense suports a l'exterior. També és incomprensible que el FIS decideixi dur a terme matances contra les poblacions que el van votar i entre les quals té suport social, com és el cas de les realitzades intermitentment a Algèria des del 1992. Per què no s'ha donat ressonància a l'oposició i denúncia que el FIS ha fet sempre del GIA (Grups Islàmics Armats) i als seus actes de violència contra la societat civil i els estrangers? Per què el règim algerià no ha detingut amb vida ni jutjat mai cap dels assaltants de les matances o algun dels membres del GIA, o per què s' ha prohibit que els periodistes entrevistessin els supervivents de les matances, o per què s'han pogut protegir sense fissures les enormes regions petrolieres i gasístiques del país mentre que el règim es mostra impotent per protegir la població civil? Per què els carnatges s'han perpetrat contra població seguidora del FIS o com explicar la inacció dels militars a les casernes molt pròximes als llocs on es van cometre les matances? O, cosa que és molt important, per què es rebutja virulentament qualsevol investigació independent sobre els fets si no faria més que desacreditar encara més els enemics polítics del règim, si realment van ser els islamistes els autors de les carnisseries, tal com asseguren les versions oficials i els seus acompanyants polítics "eradicadors" que prohibeixen que es plantegi la qüestió sobre "qui mata a qui a Algèria"?

El plantejament lògic racional de totes aquestes qüestions ha anat introduint en els últims temps la cada vegada més estesa idea que la instrumentalització del GIA ha estat determinant en una "guerra bruta" que sembla haver dominat la realitat del conflicte algerià (el plantejament clar i obert d'això en primera pàgina de Le Monde el 9 de febrer de 2001 no és un fet insignificant). L'Exèrcit Islàmic de Salvació (EIS) es va constituir com a branca armada del FIS per mantenir una estratègia dirigida a objectius militars. Després del cop, els Grups Islàmics Armats (GIA) van aparèixer com una constel·lació de grupuscles informals de composició molt variada. Molts fets indiquen que la Seguretat militar des d'aquest any es dedicarà també a crear una "contraguerrilla" que, tant simulant ser islamistes com filtrant i utilitzant part d'aquests grups islàmics armats, convertirà les sigles del GIA en l'instrument i firma de les seves "operacions especials". Amb quins objectius? Que el FIS i l'EIS no puguin implantar-se al Gran Alger a pesar de ser una regió que té una base social que els és favorable; capitalitzar la violència per trastornar la societat i desconnectar els veritables grups islàmics dels civils que els donen suport; transmetre a la població algeriana que no li queda més opció que plegar-se al sistema o enfrontar-se a un terror cec, i mostrar a la comunitat internacional que la "barbàrie islamista" és capaç de tots els horrors i que, per tant, val més que doni suport a un règim totalitari com a "mal menor". El 1997, aquestes matances van tenir també el missatge afegit al llavors president de la República, Liamine Zeroual, en el sentit que no li correspondria a ell reorganitzar l'espai polític negociant pel seu compte amb els líders del FIS, i que a aquests i als responsables de l'EIS no els quedava altre remei que acceptar una treva sota les seves condicions si volien que es frenés la violència contra els seus partidaris. Treva que l'EIS va firmar amb l'exèrcit al final del 1997. Cal assenyalar que cada vegada que hi ha hagut un intent de diàleg amb el FIS des d'algunes de les autoritats polítiques del règim, les matances han ressorgit a l'uníson.

En els últims temps han anat desgranant-se tota una sèrie de testimonis que han començat a trencar la trama ideològica maniquea i "culturalista" que ha prevalgut durant anys, posant sobre la taula la responsabilitat de l'exèrcit en bona part de la violència desencadenada des del 1992, i situant el marc interpretatiu d'aquest conflicte com una cosa molt més pròxima a una dictadura militar, que ha posat en pràctica un immens aparell de contraguerrilla, font substancial de la violència. El 9 de novembre de 1997 el diari britànic The Observer publicava les acusacions formulades per un oficial dissident que, sota el pseudònim de Iussef, afirmava que "les cèl·lules islamistes a França estaven infiltrades, els atacs terroristes estaven orquestrats [es refereix als atemptats perpetrats al metro de París el 1995] per manipular la visió europea de la guerra civil que fa sagnar Algèria". Altres declaracions implicaran més tard els serveis de seguretat algerians en molts dels crims comesos, com en el cas dels monjos trapencs de Thibèrine (Henri Tincq, "La sécurité algérienne pourrait être impliquée dans le drame de Thibèrine", Le Monde , 8/6/1998), constatació que ja havia esta feta per un antic diplomàtic algerià el 5 de març de 1997 a la prestigiosa cadena per satèl·lit Al-Yazira . Un tribunal anglès, amb motiu del judici a tres islamistes algerians acusats de terrorisme a la Gran Bretanya, va absoldre els acusats, i va justificar la seva decisió per l'existència de "documents secrets de ministeris britànics, basats en informes dels serveis anglesos i americans, que identificaven actes de terrorisme perpetrats per les forces de seguretat algerianes [...] Segons un altre document, res no permetia d'atribuir als islamistes els atemptats amb bomba comesos a París el 1995, mentre que un d'aquests atemptats podria haver estat ordenat pel Govern algerià". L'antic primer ministre A. Brahimi era encara més directe quan citava els noms d'alguns generals (tots procedents de l'exèrcit francès) culpables, segons Brahimi, de manipular els grups armats.

Finalment, la publicació a França de dos llibres testimoni ha provocat una enorme convulsió. Nesroullah Yous, supervivent d'una de les matances que el 1997 van commoure el món, en un llibre titulat Qui a tué à Bentalha? (París, La Découverte, 2000), relata detalladament com van ser sectors de l'exèrcit algerià disfressats d'islamistes els autors de la brutal matança. Un mes més tard Habib Souaidia, paracaigudista de l'exèrcit algerià que havia desertat i s'havia exiliat a França, publicava en la mateixa editorial francesa La sale guerre, en què narra l'esgarrifosa experiència de violència que va haver de presenciar i fins i tot dur a terme com a militar fins que va decidir fugir d'aquella barbàrie i desertar. Aquests llibres han caigut com una bomba a Alger, particularment el de Souaidia, que inclou un prefaci del jutge italià antimàfia Ferdinando Imposimato, en el qual s'entreveu la possibilitat d'acudir a tribunals internacionals (quan la síndrome Pinochet fa xerricar les dents a molts dictadors militars del món).

Els sectors politicosocials eradicadors, escandalitzats perquè es plantegi una altra qüestió que no sigui la culpabilització en exclusiva de l'integrisme islàmic, han promogut una campanya en col·laboració amb els seus homòlegs intel·lectuals francesos per denigrar Souaidia amb un discurs que, lluny de proposar vies d'investigació que puguin aclarir la realitat (es més, es nega a fer-ho), ens exigeixen un acte de fe respecte a la seva interpretació sobre l'origen de la violència.

El Parlament algerià, caixa de ressonància del Govern amb una simbòlica presència de diputats d'oposició, en la seva sessió d'obertura de primavera va fer una declaració de suport a l'exèrcit ("contra el qual es perpetren maniobres vils i ferotges per part d'odiosos mitjans estrangers") que denunciava les declaracions d'Habib Souaidia. No obstant això, els diputats de l'FFS, part de la petita minoria d'oposició, van publicar un comunicat en què denunciaven "el fet consumat i la manera expeditiva utilitzada pel president del Parlament" respecte d'aquesta declaració, "sense ni tan sols sotmetre-la a votació". A la premsa algeriana s'han publicat multitud d'articles en el mateix sentit en què es va pronunciar el Parlament, i la revista francesa Marianne ha promogut una trobada i una declaració d'intel·lectuals francesos amb la mateixa finalitat.

La cúpula militar mateixa, incapaç de reduir aquests testimonis a un "no-esdeveniment", com havia passat amb la proposta de reconciliació nacional de la Plataforma de Roma al gener del 1995, s'ha vist obligada a reaccionar mitjançant la publicació d'un missatge, dirigit a tots els membres de l'exèrcit, del cap de l'Estat Major, general Mohammed Lamari, a la revista Al-Yaish ('L'Exèrcit'): "En el moment en què el nostre país consolida progressivament la seva situació en una estabilitat institucional recuperada i una cohesió reforçada, veiem que novament es desencadenen temptatives de desestabilització que tenen com a blanc l'exèrcit nacional popular i els serveis de seguretat. Una campanya mediàtica delirant que emana de l'exterior presenta com a "veritats" assercions que atribueixen a l'exèrcit i els serveis de seguretat accions criminals comparables a les dels grups terroristes [...] Estigueu convençuts que aquestes paraules i maniobres, per molt greus que puguin semblar, tenen poc pes comparades amb la grandesa i el caràcter sagrat de la nostra lluita i amb els valors morals que presideixen els sacrificis que ens imposa el deure [...] Aquesta nova operació respon, com les precedents, a finalitats inconfessables però molt clares: tacar la imatge de les autoritats algerianes, sobretot militars, amb la finalitat de tractar de minar la cohesió en les files de l'exèrcit i els cossos de seguretat, amb el propòsit evident de reforçar la subversió i ajudar-la en els seus objectius polítics, fins ara impossibles i lluny del seu abast [...] Després d'haver augurat a l'exèrcit nacional els més negres designis, després de la contenció del procés electoral, aquestes forces ocultes dediquen els seus esforços ara a posar-li un rostre dictatorial acompanyat d'un paper polític obscur, ja que no es resignen a veure'l en el seu paper d'exèrcit republicà. Tampoc no es resignen a veure com Algèria recupera la via de l'esplendor en contra de les seves aspiracions [...] Per això, i en el marc de la llei, continuem compromesos en aquest combat contra les forces del mal, que, sense la nostra participació activa en l'esforç nacional, haurien destruït l'Estat, la unitat nacional i la democràcia."

Tots aquests testimonis i declaracions que estan sorgint trenquen a poc a poc la trama ideològica que ha perdurat, de manera monolítica des del 1992, i posen en evidència que aquest país està immergit en un procés de violència provocat per un règim militar despòtic que ha trobat en "l'amenaça del fonamentalisme islàmic" la coartada que li permet tenir impunitat. La lluita dels militars algerians contra el FIS no procedeix de cap incompatibilitat ideològica o política, sinó de l'objectiu dels primers de destruir els qui podrien mobilitzar la població de tal manera que es posessin en perill els seus privilegis i les fonts de la seva immensa fortuna (que principalment són les comissions per les exportacions de gas i petroli i per les importacions de béns de consum, la qual cosa representa milers de milions de dòlars anuals i la complicitat d'interessos occidentals). Per això el règim militar ha rebutjat qualsevol proposta de solució política del conflicte i per això vol reduir "la crisi" (eufemisme amb el qual encobreix el terme guerra civil ) a un fenomen de "terrorisme". La qüestió rau també en el fet que, lluny de percebre que la "lluita contra el terrorisme" és un pretext i un instrument per a la violació dels drets de persones que no han fet més que oposar-se políticament al despotisme dels seus governants, els europeus hi consenten i assumeixen marcs com l'entrada en vigor el 1999 de la Convenció Àrab contra el Terrorisme, que ha posat en marxa mecanismes de cooperació policíaca i d'extradició que atempten contra diversos principis i llibertats. Així, pel desembre del 1998, 14 països àrabs no van tenir cap mena de rubor a l'hora de mostrar les seves reserves a la Declaració de l'Assemblea General de l'ONU sobre la protecció dels defensors dels drets humans.

És a dir que no solament s'avala la falsa i sospitosa definició que es fa del terrorisme en molts països de la Mediterrània sud, sinó que fins i tot s'hi participa i se cedeix davant el discurs de governs àrabs que evoquen amb insistència la suposada llibertat d'acció que s'atorga als "terroristes" que es refugien en països europeus, una actitud rere la qual s'albira el desig de perseguir els seus oponents polítics exiliats en sòl europeu. La nova llei antiterrorista que el Regne Unit ha aprovat a final de febrer d'aquest any és un preocupant exemple d'aquesta situació. Només en estats democràtics i amb un Estat de dret garantit es pot parlar de manera legítima de terrorisme; per tant, a quin punt s'ha arribat en el procés euromediterrani perquè s'ignorin aquests principis sagrats i s'acceptin, i es comparteixin, les versions oficials de governs despòtics sobre qui és o no és terrorista? És que la Comunitat Europea hauria acceptat parlar de cooperació antiterrorista amb l'Espanya de Franco o amb el Xile de Pinochet? En canvi, la Unió Europea va atorgar el passat mes de febrer 52,5 milions de francs francesos a Algèria en el marc de la "cooperació internacional per a la lluita antiterrorista" sense exigir cap mena de contrapartida en matèria de respecte pels drets humans.

Butefliqa i la dinàmica del clan

Com ja li va passar a Liamine Zeroual en el període comprès entre el 1997 i el 1998, a Abdelaziz Butefliqa li han començat a anar malament les coses arran dels atacs que ha rebut per part d'algunes personalitats polítiques que graviten en els cercles polítics i militars i per part de la premsa privada (majoritàriament lligada als grups de poder), que els darrers mesos duu a terme una campanya de crítiques al president. A Algèria, aquesta situació sol ser l'escenari que mina el cap de l'Estat i prepara el seu final polític, o si més no és la prova de les dissensions que existeixen entre el poder polític i el militar. Cal que quedi clar que, evidentment, l'enfrontament no es produeix en cap cas perquè una de les parts posi en dubte la lògica del poder algerià i el seu fonament a nivell de clans. Es només una lluita intestina quan el sector més poderós considera que es posen en perill els seus privilegis, les fonts de la seva immensa fortuna i les modalitats de gestió de la guerra.

La campanya contra Butefliqa se centra en l'atac al seu projecte de Concòrdia Civil (que si bé va ser conseqüència de la treva entre l'exèrcit i l'EIS dos anys abans, van deixar que la rendibilitzés ell per poder alimentar la gran operació de màrqueting amb què va iniciar la presidència i que aleshores va ser molt valuosa per rehabilitar el règim a l'exterior després de les fraudulentes eleccions presidencials). Fins i tot bona part dels partits de la coalició governamental (la coalició governamental agrupa l'RCD, l'MDS, tots dos pertanyents a l'esfera eradicadora), el Nahda, l'MSP (aquests dos darrers són partits pseudoislamistes cooptats pel poder en un intent, sense èxit, de traslladar-hi la base social del FIS), l'ANR (Aliança Nacional Republicana de Reda Malek), juntament amb els dos partits governamentals, l'FLN (l'antic partit únic) i l'RND (creat el 1996 per fer una impressió de renovació i que comparteix amb l'FLN la vocació de partit governamental), li han imputat que l'únic que ha aconseguit és que es reorganitzin els grups armats islamistes, que es reprodueixin les matances i que, per tant, hagi fracassat en la missió pacificadora. En efecte, la llei de Concòrdia Civil no tenia cap possibilitat d'aconseguir la pacificació perquè no disposava de cap base política i, lluny de restablir la legalitat, va reconduir i va ampliar la legislació d'excepció. Però no és en nom de la pau que s'acorrala ara Butefliqa, sinó perquè el poder algerià podria haver arribat a la conclusió que, actualment, li molesta més que no pas li serveix.

És prou cert que Butefliqa ha tendit a respectar les línies roges establertes pels que veritablement manen (""es décideurs", com se'ls coneix popularment), és a dir, a no consentir cap reorganització del FIS, ni acceptar cap mena d'obertura democràtica, ni posar en qüestió el paper de l'exèrcit, ni immiscir-se en el control de la renda econòmica del país. Però el president té una marcada tendència a voler decidir i, com a deixeble de Bumedian, a voler dotar-se de la seva dimensió carismàtica per tractar d'exercir tot el poder real i no tan sols el 10%, que és el que més o menys deté el cap de l'Estat a Algèria des que va desaparèixer Bumedian.

És ben segur que tota una sèrie de decisions o actuacions del president algerià els últims temps han molestat i inquietat profundament la màxima jerarquia militar, que, com ha fet sempre, ha començat a reaccionar per tal de neutralitzar-lo. Butefliqa, els últims mesos, no ha seguit al peu de la lletra les propostes de promoció en el Ministeri de Defensa que li havien estat "suggerides", i ha pres decisions pròpies (possiblement, deu haver pensat que si vol ser un veritable cap d'Estat ha de promoure altres generals que li siguin fidels perquè li deuen el nomenament). La fredor que tot seguit es va generar entre la cúpula militar i la presidència es va expressar, com un primer senyal, en l'assignació de dos generals a la presidència (Belkheir, com a director de gabinet, i Touati, com a encarregat d'afers militars), segons molts, per controlar-lo millor. Pel novembre, Amnistia Internacional va visitar Algèria i va sol·licitar entrevistar-se amb els tres homes forts del règim militar per parlar de les violacions dels drets humans i les desaparicions, la qual cosa es va considerar una blasfèmia. La falta de confiança en Butefliqa anirà creixent, aprofundint el sentiment que aquest podria haver volgut manipular Amnistia Internacional contra ells. A això s'uneix que s'accentua també el sentiment, com ja va passar amb Zeroual, que Butefliqa vol negociar amb el FIS en detriment de la cúpula militar, la qual constitueix una línia roja per a aquells que, des que van fer el cop d'Estat el 1992, no han modificat gens la seva estratègia estrictament eradicadora. Finalment, el president algerià ha volgut també aportar la seva iniciativa personal en dues matèries que es consideren igualment reservades al conclave militar: el Marroc i els EUA. En el primer cas, en enviar el ministre de l'Interior a Rabat per negociar l'alliberament de dos-cents presoners marroquins detinguts pel Polisari; en el segon, en fomentar les relacions amb els americans amb la finalitat de trobar uns valedors que, de ben segur, li faran molta falta si es vol mantenir en el seu lloc.

Butefliqa mira de fer-se fort mobilitzant les seves relacions amb els països occidentals i tractant de tirar endavant una reforma econòmica conduïda pels seus tres superministres (Temmar, encarregat de les privatitzacions, Khelil, del petroli, i Benhachenhou, de finances) i destinada a controlar el Banc Central (el projecte de llei sobre el crèdit i la moneda preveu situar el Banc Central sota tutela del ministre de Finances i amputar a la vegada les seves prerrogatives) i privatitzar l'espai del petroli, tot oferint a les grans potències occidentals la liberalització total d'aquest sector tan ambicionat pels grans grups petroliers.

Però aquesta aproximació a Occident com a valedor per poder continuar sent el president de la República no es tradueix en iniciatives polítiques liberals (qui els hi demana!), sinó que més aviat s'acompanya de mesures fins i tot autocràtiques. El millor exemple és el projecte d'esmena del codi penal en curs, que preveu penes molt rígides pel delicte de difamació contra el cap de l'Estat i l'exèrcit. La revisió afecta tres articles que es dirigeixen a la premsa i a la "predicació subversiva" a les mesquites. L'ofensa al president de la República per "expressió ultratjant, injuriosa o difamatòria" mitjançant escrit, dibuix, declaració o qualsevol via electrònica o informàtica (és a dir, inclou Internet), seria castigada amb entre 1 i 3 anys de presó i/o multa d'entre 100.000 i un milió de dinars (10.000 a 100.000 francs francesos). També es preveu ampliar el delicte existent ja d'"ultratge contra els cossos constituïts" a l'"ultratge, la injúria o difamació" (a través de qualsevol forma d'informació o publicació) al Parlament, els tribunals, l'exèrcit "o qualsevol institució pública". També hi ha la intenció de penar "l'ús de vestimenta o qualsevol altre signe ostentós de propaganda o d'apologia de les accions subversives islamistes" amb entre 3 i 5 anys de presó i una forta multa (seguint d'aquesta manera la línia turca i tunisiana). Quant als llocs de culte, el projecte del Ministeri de Justícia reforça el control de l'Estat sobre les prèdiques i les mesquites, castigant amb presó "qualsevol prèdica o intent de predicar en una mesquita o lloc públic de pregària sense haver estat nomenat o autoritzat per l'autoritat expressament habilitada per a això [...] i qualsevol persona que, a través de la predicació o un altre mitjà, dugui a terme una acció contrària a la noble missió de la mesquita o que atempti contra la cohesió de la societat o faci apologia d'actes subversius".

Però la gravetat de la situació és encara més exasperant quan, a pesar que, segons la revista Pétrostratégies, els ingressos petroliers algerians hagin assolit el rècord dels 21 mil milions de dòlars l'any 2000 i que la balança comercial del país hagi registrat un excedent de 10 mil milions de dòlars, no es fa el més mínim repartiment dels beneficis entre la població. El mercat negre creix de manera preocupant i és gairebé l'únic espai en què molts joves troben una via d'ubicació, a la vegada que són cada vegada més els qui abandonen els estudis (una situació que s'agreuja si es pensa que més de 600.000 algerians procedents de les elits professionals han deixat el país). Més del 40% de la població (30 milions) viu per sota del llindar de la pobresa i una família de cada cinc està subalimentada. I això segons dades oficials del Consell Nacional Econòmic i Social en l'informe de conjuntura del 1999. Però a aquesta misèria s'uneix la desesperació d'una població que ha de sentir com el ministre algerià d'Agricultura va tenir la desafortunada idea de fer valer, com a índex de seguretat davant el risc de les vaques boges, el fet que l'algerià no menja, en el millor dels casos, més de 13 quilos de carn a l'any, davant els 83 quilos de mitjana dels europeus.

Les famílies sense llar es multipliquen i la desnutrició s'estén per tot el país, mentre que la llet -de la qual s'importa el 75 %- ha vist com augmentava el seu preu d'un 25 % a mitjan febrer passat, i mentre se sap que els diners existeixen i són a les mans de molt pocs. Però el Fons Monetari Internacional considera que Algèria està aconseguint obtenir índexs macroeconòmics positius (sense que li interessin altres índexs socials, polítics o humanitaris), i els ajuts europeus no es plantegen que, si es concedeix en exclusiva la gestió de la reforma liberal econòmica als clans tradicionals, es bloqueja el paper transformador que se n'espera perquè, òbviament, són els menys interessats en el fet que la transparència, l'economia de mercat, la institucionalització dels intercanvis i l'emergència de noves elits autònomes progressin (ja que és intrínsecament contrari als seus interessos de perpetuar-se en el poder i gaudir de privilegis econòmics a través del seu control "depredador" de la renda del país).

En conclusió, la combinació d'interessos econòmics i estratègics amb la instrumentalització de "l'amenaça integrista islàmica" com a coartada, ha abocat Algèria a un procés de desintegració social, econòmica i política provocat per un règim militar que gaudeix d'impunitat absoluta davant la complaença de la comunitat internacional.