El Magreb en trànsit: la difícil transició a la democràcia als països del Magreb

Bernabé López García

Aquest article analitza el desenvolupament de les transicions polítiques als països del Magreb, les seves característiques i les diferències entre els tres països que l'integren.

La transició política s'ha de basar en dues transicions prèvies: una transició demogràfica, que ja s'ha posat en marxa, i una transició econòmica, indispensable per no perdre el tren de la modernització encara que tingui un paper perifèric.

Atès que hi ha graus de diferència entre la liberalització en curs al Marroc i les d'Algèria o Tunísia, s'exposen els tres casos a partir de la problemàtica que representa l'expressió de la pluralitat a la regió. A Algèria, aquesta pluralitat sorgeix amb l'explosió social del 1988, però sense consistència real per constituir una veritable opció cap a grans canvis. A Tunísia, sota l'aparença d'un país modern trobem una democratització paralitzada per la por de l'alternança política. I finalment, al Marroc la transició es va iniciar fa gairebé una dècada mitjançant un sistema polític que permetés un relleu pacífic de les elits dirigents, si bé s'han de plantejar nous processos que facilitin una visibilitat més àmplia de la transició política del país.

Tres esdeveniments succeïts dins l'àmbit del Magreb converteixen l'any 1999 en un moment clau per interpretar els processos de canvi en curs en aquesta regió veïna d'Espanya. En ordre d'importància, aquests fets són la mort de Hassan II del Marroc el mes de juliol, l'adveniment d'Abdelaziz Buteflika a la presidència d'Algèria el mes d'abril i la tercera reelecció de Zin El Abidin Ben Alí com a president de Tunísia al novembre. Tots tres serveixen per caracteritzar els tres tempos, ben diferenciats, en la història de les difícils transicions polítiques a la democràcia que tenen lloc al Magreb. Renovació generacional amb una presa de consciència del camí que queda per recórrer en el primer cas, retorn dels governants històrics en el segon, i confirmació de l'immobilisme polític en un país en transformació econòmica en el tercer constitueixen els trets definitoris del canvi de segle als països del nord d'Àfrica.

Transicions al Magreb

El terme transició es redueix massa sovint a la seva accepció política, quan en realitat la transició política no és altra cosa que un dels aspectes d'aquesta transformació, d'aquest canvi profund que viuen els països del Magreb d'ençà dels anys vuitanta. Probablement, podríem dir que l'aspecte polític és el més immòbil, o el menys definit, de la transició en aquesta regió. Tanmateix, hi ha altres aspectes d'aquesta transició que marcaran el futur, i em refereixo a les transicions demogràfica i econòmica.

La primera ja s'ha produït, si bé és cert que els efectes encara trigaran a notar-se quinze o vint anys. La segona, l'econòmica, està en curs, i no li és aliena el procés de desestatalització, de privatitzacions i de liberalització de les respectives economies que s'ha produït des dels durs anys de l'ajustament estructural que van afectar els estats magrebins a partir de mitjan anys vuitanta, i que els mantenen embarcats en aquesta tasca de creació d'un espai de lliure canvi euromediterrani que es prepara per a l'any 2010.

Per descomptat, no hem d'oblidar que el Magreb és plural, com indicava el títol de l'obra ja clàssica d'Abdelkébir Khatibi,1 incloent en aquesta pluralitat els diversos pols de civilització, les diverses llengües, les diferenciades elaboracions tècniques i científiques que conformen un món de "transmutació sense retorn als seus fonaments entròpics", segons la definició d'aquest sociòleg i intel·lectual marroquí.

En aquesta "transmutació sense retorn" del Magreb, la demografia va per davant. Philippe Fargues, demògraf francès expert en el món àrab, ha parlat de la "descomposició d'un ordre antic" en l'estructura de la població magrebina actual, tot indicant que "amb fecunditats mitjanes no gaire superiors a les normes europees -2,3 nens per dona al Marroc i a Tunísia, 3,0 a Algèria (1992)-, les noves generacions urbanes gairebé han acabat una transició demogràfica iniciada per les seves mares". Això no obstant, queda el món rural, on la mitjana es manté entre 5 i 7 fills a Tunísia, el Marroc i Algèria, encara lligat a "l'ordre antic", però cal no oblidar que el món urbà incorpora ja més del 50% de la població als tres països, entre el 51% al Marroc i el 76% a Algèria.

A Espanya, a Europa, continua vigent el clixé de l'explosió demogràfica com a tret definitori de la societat magrebina, encara que formi part del passat. Absolutament tot, migracions, subdesenvolupament, inestabilitat política i social, es vol explicar a partir de l'explosió demogràfica. I, en canvi, ja és un fet que als països del Magreb cada any neixen menys nens. Al Marroc es pot parlar d'una regressió en la xifra de naixements d'entre 15 i 20 mil nens menys cada any. La piràmide d'edat comença a aprimar-se per la base, la qual cosa ja tindria efectes positius en el món de l'escola, si no s'acumulés un retard tan enorme, amb centenars de milers de nens i sobretot nenes sense escolaritzar. Perquè el món de l'ocupació laboral també se'n beneficiï caldrà esperar encara uns quants anys, fins al 2010 aproximadament, quan deixaran de créixer els efectius que s'incorporin als mercats de treball o de l'habitatge, segons indica l'esmentat Fargues.

També l'economia es troba en plena transmutació al Magreb. Els sistemes magrebins, construïts a partir del paper dominant de l'Estat en la inversió, estan deixant pas a economies més liberalitzades en què destaquen l'empresa privada i els vincles amb l'exterior. Les privatitzacions han estat la norma a Tunísia o al Marroc, mentre que a Algèria han estat més lentes, però a tot arreu han donat pas a un sistema que es prepara per a la lliure competència d'una zona de lliure canvi l'any 2010, proposada per la nova política mediterrània endegada per la Unió Europea a la reunió de Barcelona del novembre del 1995. Una política que implica no pocs riscos de cara al sistema tradicional que es perpetua, però que és imprescindible perquè el Magreb no perdi el tren d'una modernització en què, malgrat tot, només li correspon representar un paper perifèric. Encara queda molta transmutació per efectuar, molts entrebancs per eliminar, moltes barreres per destruir perquè el Magreb esdevingui un espai propici i transitable per a capitals que encara prefereixen marxar a l'Amèrica del Sud o l'Europa de l'Est.

Així doncs, demografia i economia en transmutació són dos elements essencials per preparar la transició política cap a la democràcia. Començarem analitzant breument allò que els teòrics entenen per "transició política" per plantejar-nos en quina mesura és lícit parlar de transicions cap a la democràcia als països del Magreb.

Transició a la democràcia

En la seva obra Transiciones desde un gobierno autoritario , Guillermo O'Donnell i Philippe Schmitter defineixen la transició com "l'interval entre un règim polític i un altre", i enuncien que "és característic de la transició que en el seu transcurs les regles del joc polític no estiguin definides. No sols es troben en un flux permanent, sinó que, a més, per regla general són objecte d'una àrdua contesa". Durant la transició, continuen aquests autors, els governants autoritaris conserven el control de les regles del joc, si bé en negociació permanent amb aquells que encarnen l'alternativa. I conclouen: "El senyal típic que s'ha iniciat una transició és que aquests governants autoritaris, per qualsevol motiu, comencen a modificar les seves pròpies regles amb vista a oferir més garanties per als drets dels individus i els grups."

Als països del Magreb, és possible parlar de modificació de les regles del joc, de reconeixement d'una alternativa amb la qual negociar unes noves regles per establir un nou règim? Per descomptat, en els diversos països magrebins existeixen diferents graus, hi ha diferències entre la liberalització en curs al Marroc -una liberalització que s'estén ja al llarg d'una dècada, amb una acceleració d'ençà de la mort de Hassan II- i el nou autoritarisme que defineix aquesta "altra cara" del miracle tunisenc que ens descriuen Nicolas Beau i Jean-Pierre Tuquoi al llibre Notre ami Ben Alí. Provarem d'analitzar els diferents casos a fi de prendre el pols a l'estat de la democratització als tres països del Magreb, per acabar amb una mirada més detallada al procés que es desenvolupa al Marroc, probablement el més emblemàtic de tots tres.

He fet referència a la "pluralitat" al Magreb, però precisament ha estat l'àmbit polític on aquesta pluralitat ha trobat més dificultats per manifestar-se. Tan sols al Marroc hi ha una història clara de presència en la vida política d'una diversitat d'opcions. Des de la seva independència, el Marroc es configura com un espai pluripartidista. Però sense que hi faltin les lluites, les tensions. El partit que va fer possible la independència, l'Istiqlal, tindrà una vocació hegemònica i excloent, com estava de moda en els partits únics de l'època. Però la monarquia, que havia aconseguit les regnes del poder després de la sortida de França, no ho consentiria, ja que amenaçava la seva sobirania. Els primers anys de la independència són de lluites pel poder: d'una banda, la monarquia intenta minar les bases de l'Istiqlal fomentant tot allò que pugui posar-ne en dubte la força i l'hegemonia; es promociona l'aparició de moviments com l'MP (Moviment Popular), impulsat per líders de la resistència, com Mahyubi Ardan i el doctor Abdelkrim Jatib. De l'altra, es fomentarà una escissió en el si de l'Istiqlal promocionant els líders de l'ala esquerra d'aquest partit, és a dir, els sindicalistes de la UMT, que acabaran creant un nou partit, la Unió Nacional de Forces Populars, animat per Ben Barka. En els primers cinc anys del regnat de Mohamed V, els ajustaments de comptes sovintegen, la qual cosa augura la gran ruptura que es produirà al país a partir del 1962, però sobretot del 1965, amb la desaparició de Ben Barka. És un període mal conegut, les ombres del qual han reaparegut en els primers mesos del regnat de Mohamed VI. En part, com a venjança i amenaça del búnquer per evitar que es tornin a obrir els expedients més negres de la repressió dels "anys de plom", amb el pretext que alguns dels líders de l'antiga oposició, avui en el Govern, van estar implicats en aquells ajustaments de comptes dels primers anys de la independència.

El pluripartidisme del Marroc, instaurat per la Constitució del 1962, ha estat, més que una opció per la pluralitat, una maniobra per a l'atomització dels actors polítics per tal d'evitar que en sobresurti cap. L'any 1963, les forces que lluiten a les eleccions són tres; l'any 1997, en seran disset. Una sàvia dosificació de la manipulació electoral comportarà que unes forces es neutralitzin amb unes altres, i així s'impedirà que n'hi hagi una de dominant. És el que John Waterbury va definir fa uns anys com el joc de la segmentarietat, que l'aparell de la monarquia, el Makhzén, controla des de fa segles. Antigament, el que calia aprendre a arbitrar i dominar eren les tribus. Avui són els partits polítics.

Amb tot, l'estatut de l'oposició li ha permès ser un element amb el qual calia comptar. En els moments més difícils, la monarquia ha recorregut als partits i ha intentat trobar una sortida conjunta. Una cosa ben diferent és que el monarca sempre hagi respectat aquesta sortida. Però en el recurs "final" a l'alternança, portada a terme, si bé de manera tardana, per Hassan II, que es va servir de l'oposició per dirigir el Govern, hi ha un reconeixement d'aquesta oposició com a ens capaç de prendre el relleu.

El cas d'Algèria i de Tunísia no ha estat el mateix, encara que també hi ha diferències entre aquests dos països. A Algèria hi ha una oposició, i fins i tot gaudeix d'un cert reconeixement, encara que no s'hi compti com a alternativa. A Tunísia s'ha fet de tot per impedir que l'oposició es configuri com a tal i, per descomptat, no es reconeix.

Algèria: la germinació pluripartidista

De manera tardana, Algèria coneix el pluripartidisme. Serà durant l'explosió social d'octubre del 1988 quan aquest país s'embarcarà en una primavera política en què apareixeran una munió de grups polítics que trencaran el monolitisme de l'FLN. Els nous grups es comptaran per dotzenes, en una febre que recorda la de la transició espanyola. La nova Constitució que el president Chadli Benyedid fa aprovar el mes de febrer del 1989 consagra el pluripartidisme. Però a Algèria a la major part dels grups els manca una base d'arrelament, per la qual cosa no poden constituir una veritable opció d'alternança. Només a escala regional hi ha alguns grups amb un cert pes, com l'FFS d'Ait Ahmed o el seu rival, l'RCD de Said Saadi. Serà sobretot arran de la legalització d'un partit islamista, el FIS (Front Islàmic de Salvació) quan s'assentaran les bases de l'alternança. Aquest grup, que federa militars de diverses tendències islamistes, s'afirma a través de l'acció civicosocial en l'escena pública com a alternativa i fa esclatar el descontentament causat per dècades de partit únic, sumat a la crisi econòmica, la inflació i l'atur.

Quan arribi el moment de les primeres eleccions, les municipals de juny del 1990, el vot de càstig de les poblacions, afegit a la malaptesa del poder polític, les convertirà en ocasió de derrota per al partit oficial. En els anys que han seguit, amb els intents d'aturar l'ascensió islamista, amb la suspensió de la segona volta de les eleccions legislatives de gener del 1992, amb la inestabilitat en la presidència del país -amb caps visibles tutelats des de l'exèrcit, sia assassinats, com Budiaf, o ascendits per ser enfonsats més endavant, com Zerual, o ressuscitats, com Buteflika- no ha estat possible assentar un procés democràtic amb un teló de fons de guerra civil que s'ha cobrat cent mil vides.

Tanmateix, aquest difícil període ha estat qualificat per observadors de l'interior, com Said Zahraui, com "un període de germinació salvadora": "Si l'aprenentatge social de la cultura democràtica a penes començava a ser possible, sens dubte és perquè els últims cinc anys, carregats de drames insostenibles i de distorsions desordenades, havien estat, en certa manera, a còpia de debats en totes direccions i de grans dubtes, un període de germinació salvadora." La societat civil no ha estat absent del canvi i l'ha empès diàriament. La classe política no ha estat a l'altura de les circumstàncies. Si bé la Plataforma Sant Egidi de gener del 1995 va suposar la concertació de les forces de l'oposició -incloent-hi el FIS, il·legalitzat al començament del 1992- per trobar una sortida democràtica a la crisi, aquesta oposició no va assolir els seus objectius. I, malgrat tot, l'opció pluralista, a pesar del clima viscut en tots aquests anys, no ha fet marxa enrere. No sols ha estat consagrada en els diversos processos electorals que han tingut lloc al llarg d'aquests anys, mitjançant partits i moviments de diferent signe, sinó que també ha emergit, com a actor decisiu en la denúncia de la corrupció i de l'immobilisme, la diversitat d'una premsa plural. Personatges en altres temps totpoderosos com Mohamed Betchine, exgeneral i conseller del president Zerual, s'han convertit en el blanc de la premsa independent i han acabat destronats. Són senyals que els processos de democratització són acumulatius i, encara que els riscos d'involució no acaben mai, a la llarga sempre fan impacte en societats que viuen drames com l'algerià.

Això no obstant, el panorama polític algerià presenta desequilibris bàsics. Si bé no es pot descobrir un continuisme entre les famílies polítiques del vell nacionalisme anterior a la guerra d'alliberament, populistes, islamistes i demòcrates, per utilitzar la terminologia de Daho Djerba, i els corrents en què es podrien englobar els partits actuals, la fragmentació observada actualment afavoreix que un poder que s'exerceix al marge d'aquests partits, una mena de Makhzén militar, controli el panorama. Fins i tot el populisme -rere el qual hi ha el partit que va exercir el poder durant dècades, l'FLN, però també el partit oficialista fabricat en un temps rècord per assegurar el poder de l'avui defenestrat Liamin Zerual, el Reagrupament Nacional Democràtic (RCD) es troba dividit. El mateix succeeix amb els islamistes, escindits després de la il·legalització del FIS en el Moviment de la Societat per la Pau (MSP), antic Hamas dirigit per Mahyud Nahnah, i el Moviment Ennahda, capitanejat per Saad Guetaf. Per no parlar dels "demòcrates", una etiqueta que abraçaria grups com el Front de Forces Socialistes (FFS) d'Ait Ahmed, el Partit dels Treballadors (PT) de Luiza Hanun, l'Aliança Nacional Republicana de Reda Malek, l'antic partit comunista (ExPAGS) d'Etthadi, entre d'altres. En total, un ventall integrat per més d'una desena de grups en el Parlament, amb una majoria prefabricada però sense cap mena de cohesió.

L'arribada de Buteflika a la presidència, retornat com a salvador d'un passat que va compartir amb Bumedián, mitificat pels anys de bonança econòmica i per un prestigi internacional guanyat gràcies a la defensa dels moviments d'alliberament al món, no ha afectat, de moment, aquest panorama polític, en espera d'unes eleccions en què difícilment hi haurà canvis considerables.

Tunísia: el retorn del partit-Estat

Hi va haver un temps en què a Tunísia regnava una altra primavera democràtica. Però va ser de durada curta: a penes dos anys, des de la destitució de Burguiba, el 7 de novembre de 1987, fins a les eleccions de novembre del 1989. La por a un increment de popularitat dels islamistes, que en aquelles eleccions van obtenir un 13% dels vots i aproximadament una tercera part en alguns barris de Tunis, portaria el president Ben Alí a tornar als mètodes del seu predecessor. L'objectiu, igual que a Algèria, igual que al Marroc durant moltes dècades, és aconseguir que no es consolidi una oposició que algun dia pugui constituir una alternativa.

El partit únic va deixar d'existir a Tunísia sota el mandat de Burguiba, concretament el 1981. El primer ministre Mohamed Mzali va consentir llavors que un antic partit com el Comunista, que havia estat legal fins al 1964, recuperés la llibertat d'acció. Dos altres grups que actuaven sense autorització van ser tolerats i admesos a concórrer a les eleccions de novembre d'aquell any, amb la promesa que obtindrien la legalització si superaven el 5% dels vots. Cosa que no va succeir, de manera que es va sabotejar la seva participació. El Moviment de la Tendència Islamista no va obtenir l'autorització per presentar-se a aquells comicis. El totpoderós Partit Socialista Desturià, el partit de Burguiba, es confonia amb l'Estat. Els governadors civils, com a l'Espanya de Franco, eren secretaris generals del Partit. A cada barri hi havia una seu del partit que servia, com les comissaries de policia, de lloc d'enquadrament i de control de la població.

Amb l'adveniment de Ben Alí es va pensar que la situació podia canviar. El partit es va rebatejar per anomenar-se ara Reagrupament Desturià (Constitucional) Democràtic. Però no va modificar el seu paper dins el sistema. Els altres partits -Moviment de Demòcrates Socialistes, Partit de la Unitat Popular, Unió Democràtica Unionista i altres petits partits- continuaran sense gaudir de llibertat de moviment ni de crítica, tot mantenint-se en el dubte entre seguir en l'òrbita del partit del poder o exercir d'oposició. Finalment, el sistema els deixa sense sortida. De primer, sense representació política al Parlament quan queden reduïts a uns milers de vots al país. Més endavant, des del 1994, s'admetrà de manera atorgada la seva entrada en el Parlament amb uns escons simbòlics: a penes un 2,3% del total dels sufragis i 19 escons enfront dels 144 de l'RCD. En les últimes eleccions legislatives, del 1999, van aconseguir un 8,5 % dels vots i 34 escons enfront de 148. Però els seus líders han estat humiliats, obligats a l'exili, empresonats, privats de passaport, víctimes de complots. Els mateixos partits, delmats, han acabat convertits en apèndixs del poder, la qual cosa no es diferencia gaire del que ha succeït en dictadures notòries, com ara Síria.

És la por de l'alternança, la síndrome dels règims magrebins, a penes exorcitzada al Marroc, on si més no una alternança prefabricada suma ja dos anys i mig d'existència.

I, tanmateix, Tunísia gaudeix d'una aurèola de país modern, on les coses funcionen. En els anys immediatament posteriors a l'arribada del nou president al poder, el règim va saber captar les elits independents i crítiques en altres temps i incorporar-les al Govern. En el cas de Mohamed Xarfi, excomunista, dirigent de la Lliga Tunisenca dels Drets Humans, va ser nomenat ministre d'Educació, però acabaria desencantat.

A Tunísia la democratització passarà de ser "amb comptagotes", segons una expressió de Mohamed Moada, líder de l'MDS, a trobar-se sota paràlisi. Potser el cas més il·lustratiu del que succeeix a Tunísia en aquest terreny és la història de la Lliga Tunisenca dels Drets Humans, que va ser fundada al final dels anys setanta i és la més antiga del món àrab. Quan s'inicia el règim de Ben Alí, la Lliga és un objectiu a conquerir. Es coopten dos dels seus dirigents per al Govern, el metge Saadun Zmerli, convertit en ministre de Sanitat, i el professor Mohamed Xarfi, ministre d'Educació, com ja hem esmentat. En aquesta primera etapa d'aparent col·laboració, es pretén buidar de contingut la Lliga creant organismes oficials que pretenen suplantar-la. Així sorgirà el Comitè Superior dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, al capdavant de la qual es col·locarà un desturià veterà, Rashid Driss, expert en relacions internacionals i amb un passat no del tot irreprotxable, ja que hi ha indicis que va col·laborar en l'ocupació nazi de Tunísia. Llavors la Lliga viurà una etapa en què el poder intentarà dominar-la. L'any 1992, i amb intenció de sotmetre-la, es modifica la Llei d'Associacions d'interès general, que permetrà ingressar en associacions com la Lliga a tot aquell que ho desitgi i prohibirà als líders dels partits polítics que formin part dels organismes directius de les associacions. Quan la Lliga es disposa a preparar el seu congrés, presidit pel Dr. Marzuki, mil quatre-cents militants del partit oficial, l'RCD, sol·liciten ingressar en l'associació, que n'admet nou-cents. Aquest desembarcament massiu suposa un intent de control de la Lliga per part del Govern. El seu president, en un discurs feroç, denunciarà el fet, per la qual cosa serà desbancat. Un mes després complirà quatre mesos de presó per una entrevista concedida a un diari espanyol. Sense passaport, assetjat juntament amb la seva família, Marzuki ha hagut de pagar la gosadia d'haver fet pública la seva voluntat de presentar-se a les eleccions presidencials com a oponent de Ben Alí al novembre del 1994.

Igualment anecdòtics però alhora il·lustratius són els avatars d'Amnistia Internacional. La seu d'aquesta organització humanitària a Tunísia és la més antiga del món àrab. Però això no li facilita una bona relació amb el règim, que no li accepta les crítiques per les permanents violacions dels drets humans. I, tanmateix, el discurs oficial tunisenc recolza sobre la defensa d'aquests drets. El canvi del 7 de novembre, com és conegut el "destronament" de Burguiba portat a terme per Ben Alí, es va fer en nom dels drets humans, que a la capital del país donen nom a un carrer i a una estació de metro. I, malgrat tot, la realitat roman força lluny de la teoria, com denuncia Amnistia. Fins i tot, i aquí està l'anècdota, segons expliquen Beau i Tuquoi en el seu llibre ja esmentat, uns amics del règim van obrir una pàgina web amb aquest nom on es lloava la tasca humanitària del règim. L'organització londinenca ho va denunciar com una maniobra de les autoritats tunisenques per crear confusió, la qual cosa desembocà en una guerra de llocs web i en l'acusació feta a Amnistia d'intentar "acaparar el monopoli de la veritat".

El Marroc: l'acceleració de la transició amb comptagotes

En el cas del Marroc, d'ençà de la publicació del llibre de Gilles Perroult Nuestro amigo el rey, que detallava la història negra de les violacions dels drets humans al país i va provocar un gran enrenou dins i fora de les seves fronteres, van esdevenir més contínues les pressions exteriors -especialment de França i Estats Units- perquè es portés a terme una obertura en el terreny de la democratització, la qual cosa va produir, sens dubte, una evolució positiva en el camí del Marroc cap a un Estat de dret. Fa gairebé deu anys que dura aquesta evolució, i encara segueix el seu curs.

La recerca de l'alternativa al Marroc, és a dir, d'un sistema que permetés un relleu en les elits dirigents facilitant l'accés de l'antiga oposició política al Govern, ha estat un dels objectius perseguits per l'anterior monarca a fi de preparar la seva successió. Conscient o no de la proximitat de la mort, Hassan II és, d'alguna manera, el responsable de l'inici d'aquest procés de transició. Com indicaven, de manera general, O'Donnell i Schmitter, aquest monarca és qui decideix de "modificar les seves pròpies regles amb vista a oferir més garanties per als drets dels individus i dels grups". Encara està per demostrar el grau d'influència que van tenir en aquesta decisió les esmentades pressions exteriors (sobre aquest tema hi ha una magnífica tesi doctoral llegida l'any 1996 a la Universitat Autònoma de Barcelona i encara inèdita, La influencia del sistema internacional sobre la situación de los derechos humanos en Marruecos(1981-1994), obra de Laura Feliu), o el paper que hi van tenir les reclamacions de la mateixa societat civil marroquina o dels mateixos partits polítics del país. Però no hi ha dubte que l'inici d'aquesta "transició", malgrat ser atorgat, com són els canvis que el rei Hassan II va acceptar en el sistema constitucional, es va endegar fa gairebé una dècada. Per això, en una recent entrevista concedida a Time, Mohamed VI diu que "no hauria aconseguit mai els seus primers èxits sense les fites establertes pel seu pare".

L'alternança, una mena de via marroquina cap a la transició democràtica, es prepara a partir de l'aprovació de la Constitució del 1992, que en el seu preàmbul establia la "defensa dels Drets Humans tal com són reconeguts universalment". Constitució atorgada, que amplia els poders del Parlament i del primer ministre, i que prepara, com un primer gest, les successives ofertes de govern a l'oposició socialista i nacionalista els anys 1993 i 1994. Aquesta oposició, reticent a assumir les regnes del Govern per l'encara escàs marge de maniobra que li ofereixen, veu com en els mesos següents es van afegint als plats de la balança nous elements perquè accepti l'oferta: l'àmplia si bé no completa amnistia de l'estiu del 1994, una tímida reforma del codi de família (la Mudawwana ), la direcció del Gabinet -fins llavors l'oferta de govern excloïa esferes importants com Interior, Exteriors i, sobretot, el càrrec de primer ministre-, fins a arribar a una nova reforma constitucional per ampliar la seva capacitat de maniobra.

La nova Constitució del setembre del 1996 és fruit d'una transacció que jo qualificaria d'opaca entre poder i oposició. No hi ha negociació directa. L'oposició, reunida en un Bloc Democràtic (la Kutla) des de maig del 1992, redactarà un memoràndum, com era habitual durant tot el regnat de Hassan II. Integren aquest Bloc els partits de la vella oposició de l'anomenat "Moviment Nacional", la Unió Socialista de Forces Populars, el Partit Istiqlal i els esquerrans PPS i OADP. El memoràndum contenia les reivindicacions següents: en l'àmbit de les reformes constitucionals, proposava esmentar expressament en el text la igualtat de drets "civils, econòmics, socials i religiosos" de l'home i la dona, la prohibició de la tortura i els tractaments violents, inhumans o degradants, o la primacia dels convenis internacionals ratificats pel Marroc sobre la llei nacional. Defensava també l'ampliació de les prerrogatives de la Cambra de Representants, elegida totalment per sufragi universal, de la qual havia de quedar plenament garantida la supremacia sobre una segona cambra; el reforçament dels poders del primer ministre i del Govern, amb capacitat per determinar i conduir la política general del país i per nomenar els alts funcionaris; el reconeixement de la descentralització efectiva i la transformació del paper del governador, que des de feia temps s'havia convertit en un autèntic virrei de cada província. En l'àmbit de les reformes polítiques imprescindibles perquè es poguessin aplicar les constitucionals, el memoràndum preveia també, entre altres mesures, anar disminuint la hipertròfia del Ministeri de l'Interior, crear la figura del defensor del poble (denominat mediateur en la versió francesa del memoràndum) per recollir les queixes dels ciutadans, convertir el Consell Econòmic i Social en una instància de diàleg social i econòmic, actualitzar i modificar la carta comunal del 1976 per ampliar les competències dels ajuntaments, establir el dret a vot a partir dels divuit anys, i, finalment, crear una institució constitucional encarregada de supervisar les eleccions. Però l'oposició no va aconseguir tot allò que demanava. Els quatre anys de la legislatura es van convertir en cinc. El vot no es va concedir a partir dels divuit, sinó dels vint. Com sempre, tota una operació de regateig. Però es permetria elegir el 100 % de la Cambra Baixa, de la qual sortiria el primer ministre. La designació d'Abderrhaman Iusufi al febrer del 1998 com a primer ministre serà la culminació d'aquesta etapa de transició.

L'alternança pretenia alhora tancar les ferides de temps passats. Abderrahman Iusufi havia estat company de Medí Ben Barka, el vell opositor desaparegut a París l'any 1965, i l'aliança que Hassan II pretenia establir amb la vella oposició tenia tota l'aparença d'una reconciliació. Encara més, d'una voluntat de fer-se perdonar una pràctica autocràtica que va deixar fora de joc aquesta oposició. Així doncs, cal reconèixer que les regles del joc es van començar a modificar en l'àmbit econòmic i en el de les llibertats al llarg dels anys noranta.

L'especificitat de la "via marroquina" cap a una transició política efectiva rau en el fet que la lluita entre el búnquer que es resisteix al canvi i els impulsors d'aquest canvi se situa a l'interior del mateix Govern. L'alternança ha suposat la cohabitació contra natura entre els representants d'un i altre pols. Un primer ministre socialista sorgit, si més no aparentment, de la majoria de la Cambra, ha hagut de coexistir amb ministres designats pel monarca en els llocs anomenats de sobirania. El més xocant de tots fou el ministre de l'Interior, Dris Basri, responsable de la repressió i de la manipulació electoral durant els últims vint anys de govern de Hassan II. Que Mohamed VI el destituís tres mesos després d'ascendir al tron va ser interpretat com un senyal de la voluntat del jove monarca d'impulsar el canvi.

Els espais de llibertat: dels tabús a l'esperança

En els primers mesos del regnat de Mohamed VI es porten a terme un seguit de canvis que omplen el país d'esperança. Discursos innovadors del rei, en els quals arriba a dir, trencant tabús, coses com ara: "¿Com es pot esperar assolir el progrés i la prosperitat mentre les dones, que constitueixen la meitat de la societat, veuen com es trepitgen els seus drets, sense tenir en compte drets pels quals la nostra religió les ha posades en peu d'igualtat amb els homes, drets que corresponen a la seva noble visió, fent-los justícia contra tota iniquitat o violència de què poden ser víctimes, quan elles han assolit un nivell que les fa rivalitzar amb els homes, tant en el domini de la ciència com en la feina?" Autorització del retorn dels exiliats històrics, especialment Abraham Serfaty, que arriba al país el 30 de setembre després de nou anys d'expatriació a França i disset de presó al Marroc. Dos mesos més tard li toca el torn a la família Ben Barka. És un tall amb el passat, un desafiament als fantasmes de l'ahir. En aquesta línia, el viatge cap al nord, a totes les províncies de la zona més oblidada del país, planter d'immigració, base de narcotràfic, actua de revulsiu.

Tot plegat va acompanyat d'un clima de llibertat de premsa que comença a abordar els temes sense tabús. Diaris emblemàtics com Le Journal i Al-Sahifa , que en l'etapa final del regnat de Hassan II s'havien caracteritzat per la lluita contra aquests tabús, esdevenen instruments d'aquest canvi d'aspecte: monarquia constitucional, Sàhara, indemnització a les víctimes del règim, islamisme i incorporació de la dona al desenvolupament n'ocuparan les portades cada setmana, juntament amb dossiers candents sobre personatges de la vida pública associats amb tripijocs o corrupteles -des del ministre d'Afers Exteriors, Mohamed Benaissa, en el punt de mira per la compra d'un edifici per a l'Ambaixada a Washington, fins a Mamad Archan, el diputat i cap de partit acusat de torturador en els "anys de plom".

Però la revista arribarà a fer-se incòmoda quan en una portada qualificarà d'"insult" els honors de Iusufi a l'exministre Basri després de la seva destitució, quan qualificarà de "patriota sacrificat" el Capità Adib, un oficial que va gosar denunciar la corrupció dels seus superiors a les pàgines de Le Monde , per la qual cosa fou condemnat a cinc anys de presó i a la separació del cos. Finalment, a l'abril del 2000 publicà un dossier sobre el Sàhara Occidental, amb una foto en portada del líder del Polisari i de la RASD, Mohamed Abdelaziz. Va ser el gran pretext. Es va impedir la difusió del dossier en nom de les línies roges que havia franquejat la revista. Com que la revista s'imprimeix a França, es va prohibir que entrés al país. Els editors, en una exhibició de força, van fer entrar el número amb les pàgines del dossier i la portada en blanc. El més curiós és que aquesta mesura, adoptada pel primer ministre, afectà "justos i a pecadors". També la revista Al-Sahifa , dels mateixos editors però en llengua àrab, que no incloïa el dossier, va ser prohibida. El món periodístic, partidari i intel·lectual es va dividir. Els defensors del Govern van imaginar recursos (com el cas de Libération i del Sindicat de Periodistes) per condemnar els transgressors amb arguments patriòtics i poc convincents, ja que la "línia roja" franquejada afectava una qüestió central i tabú com el Sàhara.

Tanmateix, es va especular que la causa de la prohibició havia estat més aviat fer saber a la premsa que existien límits. En aquells dies, Le Journal atacava durament, com ja hem dit, el ministre d'Exteriors, antic ambaixador a Washington. I en la mateixa època també dos periodistes, Mustapha Aloui i Muhammad Meshbal, havien rebut dures condemnes per difamació a l'esmentat ministeri.

Els tabús i l'esperança

La qüestió de la llibertat de premsa fou central a la primavera de l'any 2000. Aquests cops (el més dur fou la inhabilitació per tres anys del director d' Al Usbúa , Mustapha Alaoui, i la seva condemna a tres mesos de presó, una multa de 20.000 dirhams i un milió de dirhams d'indemnització al ministre) van fer pensar en el risc d'involució. Els tabús reapareixien.

D'una banda, la monarquia. Malgrat la reserva de popularitat del monarca, malgrat el reconeixement que antics opositors recalcitrants com Christine Serfaty atorguen a "l'home del canvi", el sistema protegeix l'aura del sobirà prohibint l'entrada de Jeune Afrique/L'Intelligent el 15 de febrer per publicar un article d'Abdellah Labdaui en què denunciava els arcaismes culturals, reconeixia els canvis que feien possible que els perseguits en altres temps fossin honorats avui al Marroc, reclamava venjança pel patiment que havia hagut de passar el poble i demanava, en un to de carta oberta al monarca: "Un esforç més, Majestat, per canviar el país. Treballeu bé, sa Majestat, us paguen bé per fer-ho, i esteu segur de la meva més lleial oposició i del meu suport independent. Un esforç més, Majestat", acabava.

De l'altra banda, l'islamisme. El xeic Abdessalam Iassim, líder del grup Justícia i Caritat, en reclusió domiciliària des de feia una dècada, va publicar en una pàgina web, el 14 de novembre de 1999, un memoràndum que diversos diaris es van atrevir a resumir, per la qual cosa foren temporalment segrestats, si bé l'edició es va poder vendre unes hores més tard. Novament, l'advertiment sobre les "línies roges". El memoràndum, en què es feia referència a molts assumptes delicats del passat, des de la fortuna de la família reial fins a afers tèrbols de caire divers, concloïa amb una crida al nou rei perquè, fent honor al seu sobrenom de "rei dels pobres", financés amb la fortuna que havia heretat les necessitats urgents del país. L'autor, malgrat haver qüestionat el paper de cap religiós del monarca, no va ser molestat, i el seu memoràndum va seguir a Internet a l'abast de tots els internautes. A pesar d'haver pronunciat els atacs més ferotges, l'autor havia adquirit, paradoxalment pel fet d'estar "fora de la legalitat" en el seu "paradís" de la reclusió domiciliària, l'estatut d'intocable.

Un altre tabú: el Sàhara. Entre els tres llasts polítics que ha heretat Mohamed VI, el Sàhara constitueix, sens dubte, el més feixuc. En el meu llibre Marruecos en trance plantejava que si la qüestió del Sàhara es demorava més del compte, podia convertir-se en un factor de descrèdit del nou règim. D'haver estat, poc abans de la Marxa Verda, l'aglutinant nacional que va permetre albirar la democratització del país, en el pla interior va acabar esdevenint la "gran coartada contra el canvi". La política que s'ha portat a terme al Sàhara, decidida al Ministeri de l'Interior i més centrada en els aspectes de seguretat que en una integració efectiva de les poblacions, va ser qüestionada per uns partits que mai no hi van tenir cap mena de control i que es van veure empesos a avalar-la, juntament amb els pressupostos que se li dedicaven, que van llastar l'economia del país. Per un deure de patriotisme, es va prestar suport sense reserves a una política que va tendir a convertir la qüestió en "matèria reservada" i que fins fa poc no ha començat a trobar algú que gosi posar en dubte algun dels aspectes que se'n deriven, com la mala imatge exterior del país, lligada a una pèssima explicació de les raons del Marroc en el tema. Al meu parer, la resolució de la qüestió del Sàhara és vital per al futur de la democratització del Marroc. Per tant, és imprescindible, ara més que mai, que el nou sobirà del Marroc acceleri la mediació per arribar a un acord que porti al referèndum sense demora, si bé amb un pacte previ que faci inviable qualsevol mena de revenja per evitar un final dramàtic, com succeí en el cas de Timor. En aquest sentit, és significatiu el retorn d'Abraham Serfaty al Marroc, un home que d'ençà d'una entrevista publicada a El País l'any 1994 defensa que "les preguntes del referèndum són massa absolutes perquè o es perd o es guanya tot" i que sempre ha preconitzat "una solució negociada sense vencedor ni vençut". Fa uns anys, Mohamed VI va seguir de prop les negociacions directes amb el Polisari a Tànger, en un moment en què es considerava la possibilitat de crear autonomies regionals com a alternativa. Sens dubte, el Sàhara podia ser un bon -i també difícil- banc de proves per al Marroc de les autonomies. Un Marroc plural i democràtic, proper i amic d'Europa, en què les poblacions del Rif, el Sàhara i els berbers comparteixin el seu destí en llibertat amb els oriünds d'altres regions. Per a la majoria de sahrauís podria ser una solució d'estabilitat i de futur atractiva. El referèndum ja no serà un afer que hauran de resoldre els ordinadors del Ministeri de l'Interior marroquí, els mateixos ordinadors que han falsificat tantes eleccions en el regne. Sembla que aquests ordinadors ja han fet els seus càlculs i estan satisfets amb el resultat, com recordava el mateix ministre Basri a El País el passat mes de juliol, convençut que un 54,9% dels sahrauís inclosos en el cens han estat "apadrinats" pel Marroc. Però en un referèndum lliure, per guanyar caldrà convèncer.

Tanmateix, amb els tabús ha reaparegut l'esperança. Els periodistes sancionats van ser amnistiats pel rei un mes més tard. Un fet que no és pròpiament competència del rei, ja que segons l'article 34 de la Constitució pot exercir el "dret de gràcia". Però la realitat és que els inculpats han quedat lliures de culpa. El xeic Iassim va ser alliberat el mes de juny. Segons un comunicat del Ministeri de l'Interior, es troba lliure de moviments, si bé, això sí, sotmès com tothom a l'imperi de la llei. En la qüestió del Sàhara, es reprenen a Londres les converses entre les parts, amb la mediació de James Baker. Han tingut lloc dues trobades, al final de maig i de juny, encara que de moment no s'ha vist una sortida possible immediata. El capità Adib, que com recordareu havia estat condemnat a cinc anys de presó per denunciar la corrupció dels seus superiors, ha vist com el Tribunal Suprem qüestionava la seva sentència, per la qual cosa s'ha revist la seva causa.

Probablement les regles del joc encara no han canviat del tot al Marroc. Però ja han perdut aquell caire d'inflexibilitat que les va caracteritzar durant dècades. I són objecte d'una "àrdua contesa" per eixamplar els espais i els marges de llibertat. És possible que des de dins del Marroc sembli que les coses avancen lentament, però des de l'exterior sembla que inexorablement les coses van avançant. Com em comentava el sociòleg Allal Sekruhi en el col·loqui que tingué lloc a Còrdova al novembre del 1999, al Marroc està tenint lloc "una transició en l'acumulació" en la qual "no hi ha marxa enrere".

El repte que es planteja actualment al Marroc és canviar l'antiga inèrcia del sistema. Els anys noranta van ser clau pel que fa a "l'enginyeria institucional", per fer servir un terme de José Vidal Beneyto.15 Dos canvis constitucionals han contribuït a modificar la façana, però encara no se n'ha tocat l'essencial. Cal institucionalitzar el canvi, i això obliga a un pacte constituent, que el Marroc ha eludit durant quaranta anys. En canvi, el món globalitzat del 2000 ha revaloritzat les regions. En l'epíleg per a l'edició espanyola d' Historia del Magreb , Abdellah Laraoui deia l'any 1994 que "creure, o fer creure, que l'Estat sempre està a punt de ser submergit pel marejol desbordant de la barbàrie és el millor mitjà perquè mai no sorgeixi entre la població una consciència civil i responsable". La frase resumeix la difícil conjuntura que viuen els pobles del Magreb, i el Marroc en concret, que aspiren a una democratització que mai no s'assoleix, amb el pretext del risc de la resurrecció de fantasmes com la "desintegració nacional" o el retorn al tribalisme. Al Magreb del segle XXI cal posar fi als espectres i els tabús.

La llei electoral a debat

La pregunta clau al Marroc d'avui és: quan se celebraran les eleccions? A parer meu, no serà abans que hi hagi un acord consensuat sobre la norma electoral que respecti la representativitat de les opcions, ni abans que els partits democràtics orquestrin un sistema de control que s'escapi de les mans dels manipuladors. Per arribar a les necessàries eleccions lliures, que seran les primeres eleccions lliures des de 1963, s'hauran de concretar projectes polítics de tots els protagonistes. Caldrà una gran coalició governamental del pol de progrés per reconduir el canvi o, ben al contrari, caldrà confiar en la clarificació que produeixi el sistema proporcional -si és que finalment s'opta per aquest sistema- i conformar-la a posteriori amb allò que l'atzar o el poble configuri? Quants dels actuals partits no desapareixeran si no es manipula una vegada més l'electorat? Si es manté el sistema majoritari, els diners reapareixeran en escena. I amb els diners, els rics, els poderosos, els mafiosos. La meva opinió és que només despersonalitzant el sistema de vot, dins de les llistes marcades per projectes polítics, es podrà sortir del carreró sense sortida cap on conduïa el pervertit sistema actual. Certament, apareixeran riscos nous: una nova polarització en la vida política. Cara a cara. La vella dreta liberal, Wifat o com s'anomeni, reapareixerà recoberta del mantell de centre i es convertirà en frontissa. Però, una altra pregunta: hi ha un centre, al Marroc?

Hi haurà qui tindrà por d'aquestes eleccions. Però només una legitimació de les reformes fent-les populars, fent tangible i útil el canvi, permetrà prestigiar davant el poble l'opció dels partits que abanderin el canvi.