Primeres conclusions d'un estudi sobre immigrants treballadores sexuals

Dolores Juliano. Universitat de Barcelona
Coordinadora de LICIT
(Línia d'Investigació i Cooperació amb Immigrants Treballadores Sexuals)

Quan al principi de l'any 2000 ens vam organitzar vuit dones (cinc antropòlogues, una sociòloga, una psicòloga i una educadora social) com a grup d'investigació i cooperació per treballar amb immigrants prostitutes, no podíem imaginar-nos fins a quin punt aquest treball enriquiria la nostra experiència professional i condicionaria la nostra visió de gènere i la nostra posició davant dels problemes de convivència. És ben sabut que el treball de camp mitjançant l'observació participant és sempre una experiència total que qüestiona el nostres estereotips previs, però això resulta encara més significatiu quan l'eix de la nostra atenció se centra en un col·lectiu caracteritzat per alts nivells d'estigmatització i de segregació social. Així, endinsar-se en un món connotat tan negativament i considerat vedat per a les dones no prostitutes, implicava un desafiament professional i personal.

El que delimitava el nostre camp de estudi no era l'anàlisi d'una activitat específica, ja que la multiplicitat d'experiències sexuals està àmpliament estesa i reconeguda en la nostra societat, ni d'un mode de relació particular, perquè la compra i venda de serveis és també una pràctica comuna, valorada i fins i tot de manera creixent. El que feia especial el món en què entràvem era l'estigmatització que l'acompanyava. Això defineix tan clarament el treball sexual que algunes investigadores, com Pheterson, han arribat a la conclusió que, si se n'eliminés l'estigma, el problema de la prostitució desapareixeria. Això implicava que havíem de parar especial atenció als models de valoració social, cosa que també implicava la discussió teòrica i l'anàlisi dels supòsits dels quals partíem.

L'estigmatització pot interpretar-se com un distorsionador ideològic que impedeix captar la imatge real de la persona estigmatizada com a persona, i que la col·loca sota un rètol uniformador en què les seves característiques més refusades socialment ocupen la totalitat del camp identitari assignat. En el cas que ens ocupa, les dones que treballen en el camp de la sexualitat no són vistes com si actuessin puntualment en un camp laboral específic, sinó que s'interpreta que són prostitutes, amb l'agreujant que el rètol d'aquesta activitat, a la qual s'assigna permanència especialitzada, es transforma alhora en l'insult més gran aplicable a qualsevol dona.

Des de la perspectiva de gènere, es pot constatar que les barreres socials que l'estigmatització aixeca entre dues categories de dones, les bones i les dolentes, a més a més de configurar una imatge caricaturesca de les treballadores sexuals, té com a conseqüència trencar la solidaritat entre dones i establir límits per a les conductes permeses a les dones normals (formes de vestir, llocs que es freqüenten, tipus de relacions que estableixen amb els homes, etc.). Per això, la conceptualització negativa de les prostitutes no afecta solament el col·lectiu estigmatitzat, sinó que es transforma en una estratègia social per al control de totes les dones. Quant a això, les treballadores sexuals solen assenyalar les possibilitats que el seu treball els atorga per conèixer el costat obscur de la societat, i els avantatges que posar aquesta experiència en comú podria representar per donar suport a les reivindicacions femenines.

El primer dels grans debats que es produeixen sobre el tema, i que no per casualitat ha estat l'eix del "Debat interuniversitari de l'any 2001", es planteja amb la pregunta següent: pot la prostitució ser considerada un treball? Si tenim en compte que, després de la Revolució Industrial, l'ètica laboral ha substituït en la vida quotidiana la valoració religiosa i moral de les conductes que es feia en l'Antic Règim, podem veure que la polèmica és lluny de ser insignificant. Mentre que en la societat tradicional s'estigmatitzava la prostituta per la seva presumpta immoralitat, crítica que no es feia extensiva al client, en el món capitalista actual, en què el treball es la base de l'autoestima i de la consideració social, negar-los la condició de treballadores és agrupar-les dins d'allò que Ventosa (2000) anomena sectors dissocials del Quart Món, és a dir, confondre-les conceptualment amb delinqüents i altres inadaptats. Davant d'aquesta estratègia de marginació, les prostitutes reivindiquen la seva condició de treballadores, malgrat que també de manera conflictiva, ja que en la pràctica el reconeixement legal de la seva activitat ha significat amb freqüència inscriure-les en registres, obligar-les a passar controls sanitaris i cobrar-los alts impostos. La recerca de formes legals que els permetin gaudir dels drets dels altres treballadors sense inscriure-les en registres específics, és un dels problemes que preocupen les treballadores sexuals, malgrat que moltes d'elles ho veuen com una utopia difícil d'aconseguir.

Ui, mira que no ha de passar temps...! Que ens reconeguin com unes treballadores més? Això potser ho veuran les generacions següents, per a nosaltres no crec que canviïn les coses… (R. a Sanromá, maig 2001).

Però no és aquest l'únic punt interessant per entrar en el nostre univers d'investigació. Cal tenir en compte, a més a més, que l'estigmatització de la prostitució és fonamentalment una conseqüència de la desvalorització lligada al gènere, ja que si bé en aquest àmbit professional competeixen també homes i transvestits, el cert és què el pes de les connotacions negatives cau especialment sobre les "putes", a les quals s'assigna també, en major grau que a ells, debilitat emocional, insuficiència cultural i falta de projectes propis. Aclarir aquestes conceptualitzacions obliga a discutir alguns supòsits arrelats en certs sectors del feminisme que, per referir-se a la prostitució, parlen -sense matisar- de l'esclavitud sexual femenina, i que en el fons reprodueixen prejudicis socials sobre la incapacitat de les dones de realitzar opcions autònomes. Confondre tot tipus de treball sexual amb explotació esclavista sembla també la tònica predominant en els mitjans de comunicació, sobretot quan parlen del fenomen migratori, i implica una confusió deliberada entre naturalesa del treball (serveis sexuals) i condicions del treball (no consentiment/ explotació).

El nostre treball de camp ens ha mostrat una realitat molt més variada, de la qual no està absenta l'explotació (com no ho està en cap altra esfera de l'activitat humana), però on són freqüents els casos d'opcions voluntàries per al treball sexual, considerat pels seus protagonistes com un àmbit laboral legítim i una font d'independència econòmica (i, en conseqüència, d'autoestima).

Però el problema de les estigmatitzacions sobreposades sobre el nostre camp d'estudi és encara més gran, ja que si -com és el nostre cas- ens centrem a tractar amb immigrants, estem fent referència a un col·lectiu específic que és estigmatitzat a través d'una assignació genèrica d'il·legalitat, i que s'assimila conceptualment amb delinqüents i terroristes (en els documents europeus o en les notícies dels diaris), sigui la que sigui l'activitat a què es dediquin. Si, com succeeix amb les prostitutes, a aquest model general s'agrega la falta de reconeixement de la seva activitat com a treball (la qual cosa en dificulta la legalització i l'obtenció de permís de residència) i la falta de solidaritat dels seus compatriotes, que mai no inclouen en les seves reivindicacions dels diversos col·lectius d'immigrants els problemes específics d'aquest sector ( 3 ), podem entendre millor les dificultats conceptuals i fins i tot legals que comporta treballar amb immigrants treballadores sexuals.

Per a aquest sector, la societat presenta, en la seva cara més benvolent, una imatge victimitzada d'enganyades i explotades i, en el seu rostre repressiu, un tractament d'expulsió. Tot i així, l'atenció al tema resulta -també en aquest cas- impossible d'eludir, perquè les immigrants estan ocupant de manera creixent l'àmbit del treball sexual, desplaçant les autòctones, almenys en la prostitució de carrer.

En tots aquests àmbits problemàtics i conflictius, la realitat de les nostres investigacions prèvies ens mostra un panorama que divergeix molt dels estereotips.

Un problema previ era centrar l'objectiu de la nostra investigació, que havia d'incloure també certes contrapartides per a les treballadores sexuals. A partir d'investigacions prèvies, podem bandejar, com a principals problemes del sector, l'econòmic i el sanitari. Les prostitutes tenen un nivell d'ingressos mitjà superior al salari mínim, i no són un col·lectiu especialment afectat per problemes de salut. Tot i així, sobre aquestes dues línies s'han centrat fins ara les accions promogudes relacionades amb elles, de marcat caràcter assistencial: algunes campanyes de capacitació i reinserció laboral, i sobretot múltiples iniciatives d'educació sanitària i assistència en programes de salut que, globalment i malgrat la preocupació per les treballadores sexuals de moltes de les organitzacions que reben finançament, semblen més pensats per protegir la salut dels clients ( 4 ) que per solucionar els problemes de les condicions de vida de les dones implicades. Però el gran dèficit d'aquest sector se centra en la seva estigmatització i segregació social, la qual cosa produeix indefensió i vulnerabilitat. Com diu la portaveu de les prostitutes angleses, Nina López Jones (a James 1985: 118):

La prostitució és una petita transgressió en el sentit que no fa mal a ningú. Després de tot, nosaltres no venem el cos d'altres persones, sinó el nostre propi cos, i per considerar aquest fet com un gran delicte paguem un preu molt, molt elevat..., sobretot en transformar-nos en excloses socials, la qual cosa significa que ningú no vol relacionar-se amb nosaltres, per no ser també sancionat. I aquest és un preu molt alt per a una falta tan petita.

Un testimoni esgarrifós respecte de la marginació social que s'imposa a aquestes dones; ho recull Holgado en una entrevista de maig del 2001, quan retroba una treballadora sexual que havia conegut pocs dies abans, se li apropa i conversen una estona; en acomiadar-se, la noia l'abraça i li diu: "Adéu, maca. Gràcies per saludar-me." Trencar aquestes barreres, conèixer els mecanismes d'estigmatització i recuperar el diàleg amb les prostitutes i la comunicació amb els restants col·lectius de dones, es va convertir així en el propòsit principal de la nostra tasca.

La investigació inclou, fins al primer de maig, 142 hores de treball de camp ( 5 ), 175 pàgines d'informes sobre aquestes sortides, 137 fulls de transcripció d'entrevistes en profunditat i contactes realitzats amb 129 treballadores sexuals. D' elles, 35 són espanyoles ( 6 ) i 3 europees comunitàries ( 7 ) (la qual cosa ens serveix com a grup de referència), 24 són nord-africanes ( 8 ), 23 són subsaharianes ( 9 ), 35 llatinoamericanes ( 10 ), 8 de l'Europa de l'Est ( 11 ) i una de la Xina. En tots els casos, la relació s'ha establert després d'haver-les informat dels objectius de l'estudi i establint amb elles relacions de camaraderia i respecte mutu. Si bé un dels objectius inicials era transformar el nostre grup en un equip mixt, amb participació de les mateixes treballadores sexuals, això encara no s'ha concretat en la pràctica més que com a visites esporàdiques a les reunions setmanals del grup per part d'algunes prostitutes. Les històries de vida, que també desitgem anar construint, s'han concretat en pocs casos, ja que impliquen un coneixement més profund i continuat del que hem tingut temps de desenvolupar.

El principal resultat del nostre treball fins a la data ha estat canviar el nostre temor inicial de rebre cert rebuig per part de les treballadores pel convenciment que el contacte entre dones de les dues bandes de la barrera no únicament ens és necessari per entendre millor les construccions de gènere que regulen la nostra existència, sinó que forma part també de les necessitats de les treballadores sexuals, que freqüentment troben dificultats per mantenir vincles amb la societat global que no estiguin mediatitzats pels clients o per les institucions assistencials.

D'altra banda, si bé ja el nostre punt de partida pressuposa la consideració de les treballadores sexuals com a agents socials actives, el contacte amb les prostitutes immigrants ens ha permès d'entrar en un món ric i complex, caracteritzat per una visió crítica de les relacions socials existents, principalment les de gènere. "Totes les dones haurien de dedicar-se un any a la prostitució, així coneixerien realment com són els homes", deia F. a Sánchez (juny 2000). També hem retrobat alguna cosa que les interpretacions victimistes en boga tendeixen a minimitzar: és l'existència d'elevats nivells d'autoestima en aquest col·lectiu -manifestada en frases tan significatives com: "Jo treballo ajaguda però cobro dreta" (entrevista a N. feta per Ayache, febrer 2001)-, basats en la seva capacitat per guanyar-se la vida, en la seva condició de suport per a les seves famílies llunyanes i en la seva independència econòmica i afectiva.

És evident que també hi ha l'altra cara de la moneda, i que a mesura que es multipliquen els obstacles legals a la immigració, cada vegada més dones han de recórrer a xarxes transnacionals per poder arribar fins aquí. Aquest fet i la falta de suport legal al seu treball en la societat d'acollida produeixen situacions d'indefensió, el efectes dels quals són més visibles en determinats col·lectius. Actualment sembla possible dissenyar un mapa de situació en el qual les treballadores de l'Est i les subsaharianes estan més condicionades pels deutes contrets als llocs d'origen i amb les xarxes del tràfic de persones, mentre que les magrebines i les llatinoamericanes disposen de més autonomia. Això ens permetria establir una primera correlació segons la qual la multiplicació dels obstacles legals per a l'arribada constituiria el brou de cultiu dels beneficis de les màfies. De tota manera, i per abusives que siguin les condicions del deute que es comprometen a pagar, l'estratègia de moltes organitzacions de tràfic de persones no sembla que incompleixi el contracte amb increments successius, sinó que més aviat renova l'estoc de viatgeres-deutores a través de la captació de noves persones en el lloc d'origen. Això no resulta possible si l'extorsió és massa evident. Per evitar les simplificacions a què recorren freqüentment els mitjans de comunicació, podem intentar establir una primera tipologia de les xarxes a través de les quals es produeixen la circulació i el tràfic de persones:

Xarxes de tipus familiar

Un grup de persones, normalment emparentades -en alguns casos amics o veïns- posen en comú els seus estalvis o empenyoren les seves pertinences per pagar el viatge a la persona que vol immigrar, la qual es compromet a tornar els diners invertits i una quantitat addicional. Els últims anys es detecta un increment de l'afany de lucre i de l'explotació que comporten aquestes xarxes presumptament de suport. La pressió per garantir la devolució es sobretot moral i afectiva. L'opció de la prostitució és la conseqüència de la seva major eficàcia com a mitjà per reunir fons, però a través d'aquest sistema també vénen dones que es dediquen al servei domèstic i altres treballadores. Una varietat d'aquest tipus de xarxa es produeix quan una persona que ha emigrat prèviament avança diners a algun familiar (germana, filla) perquè també vingui a treballar. Aquesta situació està ben documentada en el cas de les dominicanes que es dediquen al servei domèstic (Gregorio, 1998).

Xarxes de tipus comercial

Una agència de viatges, prestadors particulars o empresaris, avancen els diners i (a vegades) proporcionen documentació per entrar a Espanya. Ocasionalment ofereixen també treball i allotjament. En aquests casos, la quantitat que es reconeix com a "deute" sol ser molt més gran que les despeses reals. Si l'empresari que avança els diners és l'amo dels clubs de cambreres o dels bars, és molt possible que el contracte oral impliqui el compromís de treballar com a prostituta al seu local fins a cancel·lar el deute, o per un temps determinat. Pot donar-se el cas de transferència del deute d'un empresari a l'altre ( 12 ) i la retenció dels documents fins al final del contracte. A vegades s'ofereix també servei d'advocats per tramitar els papers. Aquest sistema, que no implica engany però sí explotació, és el més freqüent entre les colombianes.

Xarxes de tipus coercitiu

Poden anomenar-se així les que fan servir pressions extraeconòmiques i/o amenaces de violència per reforçar el seu objectiu econòmic. Poden ser subcatalogades en tres tipus:

Grups de base "ètnica": capten noies de zones rurals i amb escàs nivell de formació. El treball sexual pot ser acordat des del principi o dissimulat mitjançant ofertes de treball en hostaleria o com a ballarines. Incrementen la seva pressió econòmica (que sempre es relaciona amb els diners avançats per al viatge) amb amenaces de venjança contra elles mateixes o el seu grup familiar en cas d'incompliment del contracte. Aquestes amenaces es poden referir a violència física o violència simbòlica a través de maleficis o vudú. S'han detectat casos entre les subsaharianes, preferentment entre les nigerianes.

Tipus banda delictiva : un grup d' amics o de còmplices tracta de coordinar pressions al lloc de origen i al lloc d'arribada, per captar i controlar les persones que volen emigrar i evitar que s'escapin de la seva pressió extorquidora. Actuen a través de vincles personals i relacions de parella. Correspon al que la classificació de delinqüència estrangera de l'OIPC (Organització Internacional de Policia Científica) cataloga com a "grup organitzat", amb un petit nombre de persones implicades que s'uneixen de manera esporàdica i temporal. Poden pressionar per l'opció del treball sexual, ja que aquest permet una acumulació més ràpida de recursos, però actuen també amb altres tipus de treballadores. Aquesta mena de relacions afecta algunes albaneses.

Tipus banda organitzada : grups organitzats a escala internacional, que combinen el tràfic de persones, pornografia, la venda d'armes i les drogues. Aquestes xarxes solen comptar amb complicitats i subornen o amenacen funcionaris i testimonis. Se sospita d'aquesta mena de xarxa en el cas dels russos. Recentment s'ha fet públic un cas esgarrifós de banda organitzada protagonitzat per romanesos, que actuava a Madrid amb ramificacions en altres ciutats. Segons els mitjans de comunicació, practiquen una violència física generalitzada que arriba a l'assassinat, violacions, amenaces, segrestos i pràctiques degradants per afeblir la voluntat de les víctimes. Nosaltres no hem tingut contacte amb situacions d'aquesta mena, i això fa que l'única informació de què disposem és la que han publicat els mitjans d'informació.

La diversitat d'aquestes xarxes i el fet que en alguns casos funcionin mitjançant acords amb les treballadores sexuals expliquen l'escassa quantitat de denúncies, no solament per por, sinó també perquè les implicades les consideren un mal necessari i l'única manera d'arribar a Espanya. A més, en alguns casos la xarxa els proporciona papers, treball i allotjament.

Tot i l'existència comprovada de xarxes coercitives, alguns dels casos en què a les treballadores sexuals immigrants els resulta més difícil deslliurar-se de l'explotació són aquells en què aquesta està personalitzada en una relació de parella, ja es tracti d'un marit autòcton que permeti legalitzar els papers però que tendeix a extorquir la seva companya, ja sigui el cas d'un marit del mateix origen que exigeix l'obediència assignada socialment al seu rol. Aquesta relació segons la qual les pressions més coercitives són les més personalitzades, ja havia estat constatada anteriorment, quan una prostituta que explica la seva vida a Jaget (1980:90) diu: "Els petits pinxos són els pitjors... Si n'hi ha algun de perillós, no és pas del grans. Ells no es poden permetre fer front a riscos... Els petits són molt més violents." ( 13 ) Aquests comentaris sobre l'explotació de la prostitució tradicional possiblement es deuen poder aplicar també a la nova. De tota manera, la preocupació quant als proxenetes no sembla l'eix central dels problemes de les dones entrevistades, que mostren en general molta confiança en la seva capacitat per controlar les situacions. Això es reflecteix, en to jocós, en la frase d'una treballadora sexual:

Amb tots aquests macarres, me'n faig una cassola de macarrons (J., entrevistada per Sánchez i Blanco de LICIT pel juny de 2000).

De les nostres entrevistes es desprèn que el motiu pel qual es dediquen a la prostitució és el mateix que les impulsa a emigrar: la necessitat de diners per a elles i per poder mantenir el seu grup familiar, principalment els fills. Sovint, més que no pas les amenaces o la por, són les dificultats per trobar opcions alternatives el que fa que continuïn fent aquesta tasca: "Es molt difícil trobar feina i per això faig de puta... He de treballar molt per a mi i per a la meva família" (S., subsahariana, estudis secundaris, entrevistada per Sanromá, març de 2001). D'altra banda, la prostitució és vista per les treballadores sexuals com una activitat honrada, molt diferent de les activitats delictives i més digna que la mendicitat. Així, durant una tramitació sanitària a la qual va acudir acompanyada d'una investigadora de LICIT, una jove treballadora sexual subsahariana es va sentir sobtada per la presència d'una captaire i va exclamar: "Com és possible que demani caritat, si podria fer de prostituta!" ( 14 ) El comentari és molt significatiu. A ella, el que li semblava indigne era viure de la caritat. També solen comparar de manera avantatjosa la seva opció laboral amb feines com la d'assistenta domèstica, tot dient que "això es millor que netejar la brutícia dels altres" i finsi tot algunes pensen que la seva és una opció millor que la hostaleria, amb llargues jornades laborals i sous baixos.

Rere aquestes apreciacions hi ha poques opcions reals. Els prejudicis racistes per donar entrada a les cases com a assistentes a dones negres i l'escàs coneixement del castellà, fan que la prostitució quedi com la més probable solució als seus problemes econòmics. Amb freqüència, tant les subsaharianes com les dominicanes vénen amb el projecte de treballar en el servei domèstic o en treballs manuals com rentar la roba, però quan arriben es troben amb una societat molt automatitzada, amb poca demanda d'aquestes feines, i amb els deutes que han contret en fer el viatge; tot això, a més dels problemes econòmics previs i la necessitat d'enviar diners als seus fills. L'opció de la prostitució pot ser comunicada a la família o silenciada.

D'altra banda, la situació d'il·legalitat en què es troben moltes d'aquestes dones impedeix que trobin altres feines. La falta de papers és també un element molt negatiu per a l'autoestima: "Una sense papers no val res!" (M. de Santo Domingo a Sanromá, maig del 2001) i dificulta la mobilitat laboral. Així, es més freqüent entre les treballadores sexuals espanyoles passar llargues temporades dedicades a fer altres feines (hostaleria, geriàtrics, cura de persones grans) i tornar a treballar al carrer quan fallen les altres possibilitats.

Els casos que hem tractat, per la nostra mateixa estratègia d'investigació, no són gaire nombrosos i, per tant, poden no tenir rellevància estadística, però sí que estan menys distorsionats que les enquestes que es basen en un coneixement superficial de les entrevistades, que solen obtenir respostes "al gust del consumidor", així com la mirada superficial d'alguns mitjans informatius. Construir relacions vol temps i esforç, i les treballadores sexuals coneixen la diferència entre una aproximació puntual i un treball continuat.

Algunes, sense tenir-te confiança et pregunten unes coses.. Perquè vosaltres almenys sou aquí i xerrem una estona... Saps què em va preguntar una només d'arribar? Em va dir: "Tu tens pinxo?" Així de directa. Es creu que li contestaré això sense més ni més? Doncs no, encara que estic segura que per aquí hi ha noies que en tenen, però no ho diré pas jo... Això són coses personals, de la intimitat de cadascuna, i no pot venir una amb tot el morro i preguntar-ho d'entrada. Una mica de respecte (M., espanyola, 50 anys, a Sanromá, maig del 2001).

Respecte és principalment el que procurem donar-los des de LICIT. Quan les nostres amigues prostitutes ens diuen:

Encara que nosaltres estiguem en l'anonimat, ens agrada veure una dona que lluita per la igualtat. Nosaltres tenim força espiritual... Perquè hi ha noietes que treballem en això i que a vegades voldríem continuar estudiant, lluitant … en tot! I diem, doncs, que no depenem dels homes... Nosaltres ens valorem, encara que molta gent sovint ens abassegui, la societat... Si nosaltres parléssim... Perquè ens fa ràbia a vegades veure programes de televisió que ens deixen com draps bruts (M., veneçolana, 34 anys, entrevistada per Roca, febrer del 2001).

Podem estar segures que no ens enganyen, o almenys que no ens enganyen més que els que s'autoenganyen, o del que nosaltres mateixes ens autoenganyem.
Com a corol·lari d'aquestes primeres conclusions, es pot proposar la utilitat de promoure la creació de grups mixtos que integrin prostitutes i no prostitutes, que funcionin com a lloc de trobada i permetin vies de superació dels tabús socials quant a això. Aquestes associacions tindrien, a més, uns objectius específics: proporcionar eines perquè les treballadores sexuals coneguin els seus drets i els recursos socials al seu abast, i obtinguin motivació i suport per actuar col·lectivament per aconseguir-los.