Dones i drets humans al Magreb

Laura Feliu / Ángeles Ramirez

L'article tracta la discriminació jurídica al Marroc per raons de sexe -present, entre altres documents, en el Codi de la Família i de l'Estatut Personal, o Mudawana- i el compromís de diferents institucions amb la seva desaparició. Per això, s'hi analitzen una sèrie de moviments socials: el feminista, les associacions d'immigrants, de drets humans, partits polítics i grups islamistes. La conclusió és que, tret del moviment feminista i el que les autores anomenen "el seu entorn", cap altre moviment o associació no s'ha plantejat de manera ferma posar fi a la discriminació sexual, per raons que tenen a veure amb estratègies polítiques o perquè es considera un tema secundari. Tanmateix, altres grups també aposten pel canvi, tot i que no explicitin que es tracta de posar fi a la discriminació. Per a Nadia Yasín, com a portaveu del moviment islamista conegut que té més simpatitzants, cal canviar la Mudawana, tot i que ara com ara aquesta associació no ha explicitat en què consistiria aquest canvi que reclamen. A partir de l'anàlisi del Pla d'Integració de les Dones en el Desenvolupament, les autores observen el moviment associatiu al Marroc i la capacitat de mobilització, superior a la resta, del moviment islamista. La situació de calma, i fins i tot d'estancament, en què va quedar aquest afer després de les dues manifestacions de Casablanca i Rabat -de rebuig i suport al Pla respectivament, amb clara superioritat numèrica de la primera respecte de la segona- ha canviat des del principi del mes de març, quan el rei del Marroc va nomenar la comissió que s'encarregarà de preparar la revisió de la Mudawana. La composició i concepció d'aquesta comissió planteja seriosos interrogants sobre fins a quin punt aquest pas pot contribuir al camí que encara li queda per recórrer al Marroc per arribar a la democràcia.

LEGISLACIÓ I SITUACIÓ DE LA DONA MARROQUINA

La Mudawana, base i inspiració de la discriminació jurídica de la dona

La major part de la legislació discriminatòria de les dones té el seu origen a la Mudawana. En el cas que s'anul·lessin el conjunt de disposicions discriminatòries de la legislació marroquina, la subordinació jurídica de la dona continuaria estant assegurada per aquest codi. És molt important conèixer els orígens i les circumstàncies que van envoltar la seva redacció i promulgació, ja que, pel fet de recollir els principis islàmics i estar inspirat en la "tradició" del país, se'l considera íntimament vinculat amb la identitat marroquina i, sobretot, amb certs valors superiors i, per tant, teòricament no és susceptible de modificació.

El codi d'estatut personal, o Mudawana, va ser promulgat per parts entre el 1957 i el 1959. Havia estat preparat pel ministre de justícia, Abdelkrim Benjellun, i per un grup d'experts, i posteriorment va ser sotmès a revisió per una comissió formada pel rei i deu ulemes. Aleshores Mohammed V afirmava: "Personalment considero que l'objectiu de la Mudawana no és ni religiós ni jurídic; és una consolidació dels fonaments socials en què viu el Marroc del segle XX davant de tendències contradictòries, per tal que puguem afirmar, gràcies als vostres esforços, les bases reals de l'islam i allunyar les supersticions i les males intencions que volen fer de l'islam una legislació endarrerida i reaccionària (citat a Daoud 1993). Malauradament aquest esperit no es va arribar a concretar.

La Mudawana recull les prescripcions alcoràniques de manera literal i en la seva interpretació malikita. La xara (llei islàmica) no és adoptada com a font de dret, però sí que ocupa un lloc privilegiat en algunes de les seves esferes. La Mudawana institueix una dependència jurídica d'un grup de la població respecte a un altre, el de les dones respecte als homes. No hi ha ambigüitats en aquesta qüestió. I aquesta dependència, que constitueix una discriminació, es dóna en les diferents institucions socials que es regeixen per la Mudawana: el matrimoni, el divorci, la filiació i l'herència.

El marc de dependència jurídica de les dones respecte als homes està definit en les condicions del contracte de matrimoni. Una dona casada no té personalitat jurídica, la qual queda assumida pel seu marit. A continuació, es reprodueixen els termes d'aquest marc: "[el matrimoni] té com a objectiu la vida en la fidelitat, la puresa i el desig de procreació per a la fundació, sobre bases estables i sota la direcció del marit, d'una llar que permeti als esposos fer front a les seves obligacions recíproques en la seguretat, la pau, l'afecte i el respecte mutu" (Mudawana, cap. 1, art. 1). Així, no es fixen límits a l'expressió "sota la direcció del marit", la qual no solament suposa una divisió estricta dels papers en el si de l'origen de la regulació jurídica de la família, sinó que també estableix, sense concretar els termes, que una de les parts contractants dirigeix l'altra. La resta de les regulacions concretes de la Mudawana són conseqüència d'aquesta concepció, que simplement reflecteix aquest model de família que té el legislador. Les decisions respecte a la continuïtat o no del matrimoni fonamentalment corresponen a una de les parts, a l'home, que només des del 1993 ha d'informar el jutge d'aquesta decisió. Així mateix, la poligàmia està autoritzada, però només per als homes, encara que des del 1993 s'estableixen certs límits, i finalment es deixa en mans del jutge (un jutge que amb prou feines sap que la llei ha canviat) la decisió d'autoritzar-la o no (vegeu Ruiz de Almodóvar 1995, Ramírez 1998 o Aixelà 2000).

A aquesta situació, hi hem d'afegir un desenvolupament legislatiu posterior deficitari, i unes pràctiques socials que es veuen reforçades per interpretacions de tot tipus sobre la religió islàmica i el que significa la "tradició". Realitzar un estudi sobre les múltiples incompatibilitats entre la legislació marroquina i el dret internacional sobre els drets humans relatius als drets de la dona sobrepassa la intenció d'aquestes pàgines; únicament citarem alguns dels exemples més destacats d'aquest dèficit. Hem de recordar que el Marroc es va adherir, el 22 de novembre de 1976, al Conveni Internacional sobre els Drets Polítics de la Dona (el 31 de març de 1953) i va ratificar la Convenció sobre l'eliminació de totes les formes de discriminació de la dona (CEDAW) el 21 de juny de 1993 (adoptada per l'Assemblea General de les Nacions Unides el 18 de desembre de 1979).

La legislació que requereix una revisió més urgent abraça gairebé tots els àmbits de la vida privada i pública de la dona. Així, per exemple, el Codi de la Nacionalitat estableix que "es considera marroquí tot nen que neixi d'un pare marroquí", cosa que constitueix una discriminació greu, perquè la dona no pot oferir la seva nacionalitat als seus fills en el cas que el pare no sigui marroquí (com tampoc no pot traspassar la seva nacionalitat a un marit no marroquí). Respecte al Codi Penal, i a diferència de la Mudawana, d'entrada es reconeix la igualtat entre els dos sexes. Malgrat això, en el seus articles es poden trobar mesures discriminatòries, com és el cas de l'article 491 relatiu a l'adulteri, el 475, que fa referència a la violació de menors, o llacunes especialment importants pel que fa a l'assetjament sexual. Aquests aspectes es confirmen en el procediment penal, ja que, per exemple, l'article 336 no permet a la muller constituir-se en part civil contra el marit en cas de maltractaments. En el terreny laboral, també es poden trobar diverses normatives discriminatòries que restringeixen la realització de certes feines i en certs horaris a les dones, o que demanen la signatura del marit per a determinats compromisos laborals. Entre les principals reivindicacions dels grups de defensa dels drets de les dones també es troben la reforma de l'Estatut General de la Funció Pública, de manera que reconegui a les dones el dret d'assumir altes responsabilitats públiques i administratives, o la revisió de la llei del 30 de desembre de 1971 sobre les pensions civils de les vídues.

A una legislació deficient, s'hi suma un problema de pràctica provocat, entre altres factors, per les resistències de la societat al canvi, per elements culturals lligats a la tradició i, fet fonamental, per la manca d'una veritable revolució democràtica al Marroc. Una mostra d'aquest fet és que, malgrat la igualtat de drets polítics, es dóna una molt baixa representació de les dones en les institucions previstes per la Constitució, com el Govern o el Parlament. Fins ara, les millores en l'accés de les dones a càrrecs de responsabilitat política han estat molt dèbils. Va caldre esperar fins a les eleccions del juny del 1993 perquè per primera vegada dues dones fossin elegides com a parlamentàries. El torn de la participació al Govern va arribar a l'agost del 1997, moment en què quatre dones van accedir al càrrec de secretari d'Estat. L'arribada de l'oposició al poder al principi del 1998 va despertar moltes expectatives sobre la possibilitat que militants dels partits de la Kulta obtinguessin ministeris, però la realitat es va mostrar novament decebedora: només dues dones van obtenir càrrecs i en qualitat de secretaris d'Estat.

La discriminació jurídica en la immigració

Quant a la situació de la reivindicació de la igualtat sexual en el cas de la immigració, les polítiques dels diferents països que en reben són ben diverses. No hi ha criteris clars en aquests països d'immigració. En tot cas, aquests criteris en cap cas no estan reivindicant un canvi o una correcció en la situació de discriminació sexual. Més aviat al contrari. Amb l'objectiu de considerar la diferència entre grups dins del seu territori, a vegades legitimen aquestes discriminacions. A més a més, no deixen de ser interessants les referències, en el discurs del rei del 1992, a les dones immigrants, amb l'objectiu que elles no quedin fora de la llei musulmana i de l'abast de la Mudawana.

Des que es comença a produir l'assentament de les famílies marroquines a Europa, a partir dels anys seixanta -a França des d'abans-, al Marroc li ha preocupat arribar a acords amb els països d'acollida respecte al Codi de la Família (segons la comunicació verbal d'un alt funcionari del Ministeri encarregat dels assumptes de la comunitat marroquina a l'estranger).

Hem de dir que els immigrants marroquins estan sota unes lleis diferents de la Mudawana en el cas espanyol, però no és així en altres països europeus. A Espanya, l'únic acord existent en aquesta matèria es refereix als Acords de Cooperació entre l'Estat i la Comissió Islàmica de l'abril del 1992; és a dir, és més aviat de tipus religiós i dins de l'esperit de llibertat de culte que ha de presidir les democràcies, però no afecta la condició jurídica dels ciutadans procedents del Marroc, encara que aquesta condició entra dins del religiós. Aquests acords del 1992 regulen l'estructura de la comunitat, la formació del personal religiós, les pràctiques musulmanes, els aspectes econòmics i l'educació islàmica (Moreras Palenzuela, 1996). Per tant, a Espanya no hi ha cap acord específic respecte a la regulació matrimonial dels immigrants marroquins. Únicament, i sobre la base dels Acords del 1992, són reconeguts els matrimonis celebrats davant del responsable de la comunitat musulmana de què es tracti. Això no vol dir, segons Roca (1998), que s'accepti tot el bloc de regulacions matrimonials, ja que, segons aquesta autora, això aniria en contra del principi d'igualtat que regeix el contracte matrimonial segons la llei espanyola… L'autora manté que el matrimoni amb validesa civil només es pot dissoldre en aquest país segons la legislació espanyola.

La qüestió de l'aplicació del dret musulmà, almenys pel que fa a les lleis de l'estatut personal o el dret civil privat, als col·lectius d'immigrants marroquins a l'estranger (pràcticament en la seva totalitat musulmans) es converteix en espinosa en aquells països on hi ha un volum important d'aquesta població. També interessa especialment aquest tema en el país d'origen, i una bona prova d'això és la referència del discurs de Hassan II, abans mencionat, a la situació de les dones immigrants. Segons Mulay Rchid (1994), el Marroc es preocupa molt per preservar la identitat nacional dels seus ciutadans a l'estranger i per evitar que es produeixi l'assimilació. El manteniment de la identitat marroquinomusulmana en els immigrants és molt important en la regulació de les relacions de l'immigrant amb el seu país d'origen, i això es tradueix en inversions i remeses. La instauració, en el país d'immigració, d'un marc jurídic musulmà té un paper important en aquesta reconstrucció de la identitat marroquina immigrant.

A França existeixen acords amb el Marroc que fan aplicable la Mudawana als ciutadans marroquins que resideixen als seu territori, amb certes limitacions (Convenció francomarroquina del 10 d'agost de 1981). En el cas de la Mudawana, segons Rahal-Sidhoum (1995), això vol dir que no es pot celebrar un matrimoni poligàmic a França, però que es reconeix el que es va dur a terme al Marroc -sempre que a França no li suposi despeses, com ara subsidis extra de jubilació-; el mateix passa amb el repudi o amb la custòdia dels fills. Això no ha de ser causa de desordre públic (Deprez, 1994). No obstant això, segons Daoud (1993), la jurisprudència sembla decantar-se cada vegada més cap al no-reconeixement de la legislació d'origen, com seria el cas del repudi.

A Bèlgica passa una cosa semblant: no té validesa ni el repudi ni la poligàmia que es puguin dur a terme allí, però es reconeixen aquestes figures si s'han establert de manera vàlida en el país d'origen. A Holanda, a principis dels anys noranta, l'acord estava pendent de ser firmat, i es dibuixaven tres tendències: la primera, hostil a qualsevol acord; la segona favorable, i la tercera proposava que fossin els interessats qui ho elegissin, és a dir, que fossin els immigrants qui escollissin quin sistema volien que els governés (Moulay Rchid, op. cit. ). Per ara, i a diferència de França, a Holanda no es reconeixen els efectes efectes de la poligàmia i el repudi, i el matrimoni no es pot dur a terme a Holanda, sinó dins del que marquen les lleis holandeses. S'entén que el matrimoni, tal com es concep en la llei marroquina, i les institucions que comporta són contraris als valors holandesos, en nom de la igualtat i la llibertat (Ouhida, 1994). Com es pot veure en aquests pocs exemples, es tracta d'opcions molt diferents relatives als drets de les dones en territori europeu, una qüestió que no hauria d'estar sotmesa d'aquesta manera a la discrecionalitat dels governs o a qüestions simplement polítiques.

LA DISCRIMINACIÓ SEXUAL AL MARROC I ELS ACTORS POLITICOSOCIALS: REIVINDICACIONS I RESISTÈNCIES

La reivindicació d'un estatut que garanteixi la no-discriminació sexual no ha estat una prioritat pels actors politicosocials marroquins. En un context de violació sistemàtica dels drets civils i polítics per part del règim, la situació de la dona és percebuda, pels partits polítics (i menys per les organitzacions de drets humans), com un aspecte secundari o marginal en el seu programa de treball que ha d'esperar una millora general de la situació de les llibertats públiques. Només les organitzacions feministes, en les quals ens centrem, lògicament fan de la qüestió el seu principal motiu de lluita, però, com es veurà, la seva tasca s'ha hagut d'enfrontar a innombrables obstacles interns i derivats del context polític.

El moviment feminista i el seu significat al Marroc

Del conjunt d'actors polítics i socials marroquins, les associacions feministes són els únics moviments que tenen com a objectiu bàsic posar fi a la discriminació sexual. Aquest punt i final ha de passar inexorablement per la reforma de la Mudawana. El feminisme sorgeix al Marroc en un moment d'evolució econòmica i social marcat per la crisi econòmica, la decepció davant la fallida de l'obertura política del règim i la consolidació d'importants canvis socials (disminució de la població rural, accés a l'ensenyament, etc).

La lluita per millorar la condició de la dona es va plantejar a finals dels anys setanta, quan van aparèixer els primers "clubs feministes", que es van centrar en les condicions socials de les dones i en la reforma de la Mudawana. La seva activitat va augmentar de manera important a finals de la dècada dels vuitanta. Durant la segona meitat dels anys vuitanta va ser quan les reivindicacions per una millora de la situació de la dona marroquina van cristal·litzar en un moviment organitzat que va fer portar el debat sobre la qüestió a amplis sectors de la societat.

Els diferents partits política ja havien anat creant, des dels primers moments de la independència, seccions internes que agrupaven les dones i es preocupaven d'aspectes relatius a la seva condició, amb una acció eminentment social i caritativa. Es pot dir que el feminisme va néixer de les organitzacions polítiques ja existents. La primera organització feminista marroquina va sorgir el 1961 del sindicat Unió Marroquina de Treballadors (UMT); es tracta de la Unió Progressista de Dones Marroquines. Les reivindicacions sortien de les treballadores, que aleshores constituïen el 21% de la població femenina activa. No deixa de ser interessant el fet que aquest primer grup s'organitzés a partir de la condició obrera de les dones. Daoud (1993) mostra com ja en aquell moment es reivindicava "una transformació positiva del dret". Al llarg de la dècada dels seixanta, la situació de les dones no va millorar, i en el context dels intents de la monarquia de cooptar aquells sectors politicosocials més díscols, el rei es va dirigir, el 8 de gener de 1969, als governadors per tal que encapçalessin la creació d'un moviment femení. Poca transcendència tenien aquestes paraules. La situació de la dona constituïa un tema molt allunyat tant de les prioritats del règim com dels partits polítics. Malgrat que aquest moviment s'anés articulant durant els anys següents, en la majoria de casos la seva baixa incidència en la labor de les formacions polítiques fa que es pugui considerar simplement ornamental.

Fins a mitjan anys vuitanta la situació va ser semblant, la dependència dels partits polítics encara era molt important. Les seccions s'havien anat convertint en associacions amb una activitat més independent i es plantejaven uns objectius molt més globals i ambiciosos des d'una visió crítica del sistema de relacions dins de la societat. Al mateix temps, es van anar generant debats parlamentaris que posaven en qüestió la Mudawana, però la impossibilitat d'arribar a consensos va truncar una possible major transcendència de tot plegat. Malgrat els acords existents des d'aquesta perspectiva entre les forces polítiques, des dels anys setanta simultàniament es donava una "empenta islàmica" que va provocar la promulgació de decrets que retallaven els drets de les dones.

El partit comunista marroquí, el PPS, va ser el primer del qual va néixer, el 1985, una organització amb l'objectiu exclusiu de defensar els drets de les dones, l'Associació Democràtica de Dones Marroquines (ADFM), que va celebrar el seu congrés quatre anys més tard. A partir d'aquell moment, la resta de partits van seguir el seu exemple. Dos anys més tard va ser el torn de l'OADP, que va impulsar el naixement de la Unió de l'Acció Femenina (UAF). Del mateix període, el febrer del 1987, és l'associació lligada a l'Istiqlal, l'organització de la Dona Istiqlalí (OFI). Curiosament, la secció de dones de la USFP no es va mostrar tan emprenedora com les seves companyes de lluita. En aquest cas, la raó pot raure en el fet que s'ha produït una divisió de funcions, i les dones socialistes van preferir treballar en el si de l'Organització Marroquina de Drets humans (OMDH), ja que prestava especial atenció a la problemàtica de la dona. Més recent és la creació, el 1992, d'una organització independent, l'Associació Marroquina de Drets de les Dones (AMDF), i l'Associació Marroquina de Dones Progressistes, pròxima al moviment marxista leninista i que integra membres de l'antic moviment de famílies de presos polítics.

Resulta evident que cap d'aquestes organitzacions no es planteja la lluita per la igualtat de drets entre homes i dones de manera totalment independent dels interessos del partit, com alguna cosa amb entitat per si mateixa i, evidentment, no de manera prioritària. I la qüestió no és prioritària en els programes dels partits. Aquest escàs activisme de les formacions polítiques va ser evident durant el preludi del canvi de la Mudawana -el 1992, quan l'oposició preparava una proposta de reforma de la Constitució. Aleshores els partits es van mostrar molt poc interessats en el canvi de les dones. Tamouh (1995) relata com els diferents sectors de dones adscrits a partits polítics es van anar retirant del Consell Nacional per la Modificació de la Mudawana i la Defensa dels Drets de la Dona. El pretext esbossat per l'USFP i l'Istiqlal per obligar els militants a retirar-se del Consell va ser que "el país travessava una etapa de canvis molt important, que no estaven de cap manera disposats a sacrificar, amb el risc de provocar l'aparició de l'espectre islamista en oferir-los un tema amb el qual podrien acaparar l'atenció" (Tamouh 1995: 65).

Lamentablement, aquesta Comissió també va sucumbir sota el pes de les divergències en el seu si; les organitzacions tenen punts de vista massa diferents sobre l'abast de les reformes i sobre les estratègies a seguir. Però la base del problema, segons un text inèdit de Leila Chafaï que menciona Daoud (1993: 283), és que: "La història nacional del Marroc no ha conegut un fenomen de consistència i de focalització sobre la causa de la dona. El total dels partits procedents de l'Istiqlal reprodueix el mateix sistema ideològic i marginalitza aquesta causa unint-la mecànicament a la lluita general."

Aquesta revisió no seria completa si no parléssim de la posició dels moviments islamistes respecte a la qüestió. L'anomenat islamisme moderat -que en la majoria de les seves posicions es manté proper al Partit Istiqlal- ha mostrat el seu rebuig frontal a la reforma de la Mudawana i al Pla d'acció a través d'una gran virulència dialèctica i mobilitzadora. El grup Al Islah Wal Tashdid (l'actual Partit de la Justícia i el Desenvolupament) ja va fer saber, a través d'un comunicat de l'abril del 1992, el seu rebuig a la campanya de recollida d'un milió de firmes, i va fer una crida als ulemes per tal que es mobilitzessin en contra de la iniciativa (Tozy, 2000). Una virulència més gran ha mostrat, respecte al Pla d'acció, Bassima Hakkaui, una de les responsables de l'associació femenina vinculada amb el partit citat, Organització de la Renovació de la Presa de Consciència Femenina, que declarava: "El pla s'ha rebutjat perquè el seu contingut està en contra dels principis de l'islam; es tracta d'una filosofia adoptada que no és compatible amb les creences socials, culturals i religioses de la societat marroquina. L'ús de conceptes com gènere o igualtat en el gènere produirà el que ha produït en algunes parts d'Europa: famílies d'homosexuals, famílies arruïnades, fills que no coneixen els seus pares. Si al Marroc s'adopta aquesta filosofia, passarà el mateix." Més moderada es mostrava, en canvi, Nadia Yasín, la portaveu del grup Justícia i Caritat (Al Adl wal Ihsan), que se sol qualificar de radical respecte a l'anterior, que matisava que, si bé el Pla ha de ser rebutjat, també s'ha de lluitar contra la tradició marroquina, que titlla de repressora: "En el Pla d'integració en nom dels drets humans es viola una cultura, un estat d'esperit. Darrere de tot això hi ha una gran manipulació. Ja a la primera pàgina es troba el nom del Banc Mundial […] Si fos un veritable Pla de Desenvolupament hauria de ser el poble qui l'escollís"; per afegir posteriorment: "A la seva guia de creients, Yasín [referint-se al seu pare i líder de l'organització] qüestiona la tradició marxista, les escoles jurídiques han de ser superades i s'ha de tornar a les fonts. La pràctica actual no és islamista, i l'obertura a l'exterior és positiva […] Jo vaig ser de les primeres a dir que la Mudawana no era sagrada."

Ara bé, cap dels dos grups no ha elaborat un veritable programa respecte de la dona. Les seves reivindicacions s'han centrat de manera molt general en la defensa de la família, sense entrar en més especificacions. El Manifest de l'Organisme Nacional per la Protecció de la Família Marroquina del novembre del 1999, per exemple, és un document de caràcter general, amb una reivindicació molt oberta de la figura de la família en el marc de la xara, però sense especificar en què es concreta aquesta interpretació. "La família marroquina, amb els seus valors islàmics, la seva organització segons els preceptes de la xara i de la seva elevada missió, és el fort pilar de la nostra estructura social i la pedra angular de la preservació de la nostra identitat […] Cridem el poble marroquí musulmà a vincular-se més als llaços familiars." Un desenvolupament més complert de la visió de la dona pot trobar-se en documents aïllats, en alguns articles de les publicacions islamistes, en declaracions dels seus líders i militants, però sense que pugui considerar-se la posició oficial dels grups islamistes.

Aquesta falta de concreció i l'absència d'un veritable programa de treball impossibiliten el plantejament d'un veritable debat sobre la qüestió entre aquests grups i la resta de la societat.

El moviment feminista i el seu entorn

Com ja s'ha dit, la presència en el si de la societat del moviment de defensa dels drets de la dona va augmentar notablement en els anys noranta, concretament a partir del 1992. En aquell any va tenir lloc la campanya de referèndum de la nova Constitució, que va ser aprofitada per crear un comitè nacional per promoure la participació de les dones en la vida política. Els grups feministes van realitzar una tasca important de conxorxa davant dels diferents sectors polítics (amb el Govern i l'oposició) i, evidentment, en relació amb la necessitat de canvis que afecten especialment la condició femenina. Malgrat aquesta presència, ja s'han posat en evidència algunes de les debilitats del moviment. Entre aquestes hem de destacar la falta d'unitat, necessària per dur a terme una reforma que requereix una política de gran envergadura i a llarg termini. En diferents ocasions, les organitzacions han intentat unificar el moviment o iniciar accions comunes, sense èxit; aquest és el seu taló d'Aquil·les: la impossibilitat de conformar un moviment unificat de lluita per aconseguir uns objectius que són comuns a tots els grups. Les organitzacions feministes pateixen les distorsions derivades del mitjà de què han sorgit la majoria: el camp dels partits polítics. La seva dependència d'aquestes forces és, en general, més pronunciada que en el cas de les organitzacions de drets humans. La impossibilitat de mantenir una acció unificada és un dels principals desavantatges, que limita el seu camp d'acció.

Per altra banda, aquestes organitzacions són absolutament minoritàries. Els militants (es pot afirmar que són dones en la seva pràctica totalitat) de la causa feminista pertanyen a la classe mitjana, tenen un bon nivell cultural i una certa trajectòria política anterior. Entre les capes populars no es pot dir que el moviment feminista hagi tingut impacte. És difícil que una dona sense estudis, fins i tot urbana, decideixi afiliar-se i treballar amb les associacions feministes. En aquesta direcció és important el treball de divulgació realitzat per algunes de les associacions, com l'Associació Democràtica de Dones del Marroc, que porten a terme cursos d'alfabetització, disposen de tallers de treballs manuals, de gabinets d'informació mèdica i jurídica, etc.

Hem de recordar que des de determinats sectors polítics i religiosos es realitza una demonització d'aquests grups -segons es desprèn del treball de camp o segons es pot constatar a partir de, per exemple, les cartes dels lectors dels diaris que van d'una gamma més moderada, com L'Opinon , a l'islamista Al Tajdid -perquè entenen que van "contra natura", contra la tradició marroquina i contra la llei de Déu. Aquest punt també ens va ser confirmat en l'entrevista abans citada amb Bassima Hakkaui, en la qual ens va explicar que fins i tot la seva associació era acusada de "feminista" (amb una connotació pejorativa) per part d'alguns dels membres masculins del PJD.

Finalment, per dificultar encara més la tasca del moviment, l'actitud del règim vers aquest es pot qualificar d'instrumentalització. El cas de la reforma de la Mudawana és un dels exemples més obvis: les associacions van ser convocades pel monarca perquè oferissin les seves propostes per a la reforma, però una vegada ja s'havia donat una imatge de pluralisme, la decisió final va ser presa de manera unilateral pel rei, sense tenir en compte l'opinió del moviment. El suposat diàleg es va reduir a un simple monòleg. Hem de recordar que al setembre del 1992, Hassan II va rebre una delegació de 44 dones integrants de seccions de partits o amb càrrecs importants en l'Administració. Les associacions de dones no hi van ser convidades, en contra de la promesa inicial de rebre totes les organitzacions implicades. En canvi, la Comissió d'Ulemes sí que va celebrar diferents reunions entre finals del 1992 i principis del 1993. Una vegada van arribar les propostes al gabinet reial, i després de ser examinades, no es va fer pública la decisió final. La reforma afectava aspectes molt concrets del Codi i es limitava a unes poques esmenes que no canviaven substancialment el sentit dels articles a què feia referència. La majoria de disposicions es limitaven als drets de la dona en cas de dissolució del matrimoni. Les propostes presentades per les diferents associacions de dones no es van tenir en compte en el moment d'establir les reformes. Així doncs, les esperances alimentades es van esvair sense que es produís l'avenç desitjat. La reforma de la Mudawana va ser irrellevant, encara que s'ha de reconèixer en tot cas un element d'importància simbòlica: la Mudawana havia deixat de ser un dogma intocable.

Respecte a l'activitat de les organitzacions de drets humans, si bé s'admet i es critica la situació de discriminació que viuen les dones en diferents medis (jurídic, polític, social i familiar), la lluita contra aquesta discriminació no constitueix un tema central. La qüestió es considera especialment important, però l'activitat del dia a dia ha estat dominada fins avui per qüestions com la tortura ( i no els maltractaments patits per les dones), la llibertat d'expressió o la qüestió dels presoners polítics. En general, es considera que fins que no s'arribi a una situació més normalitzada en aquests camps, altres temes han de quedar inevitablement en segon pla.

Des de la comunitat internacional, la qüestió de la igualtat jurídica de la dona ha estat bàsicament abordada pels organismes que formen part del sistema de les Nacions Unides. La firma i ratificació d'alguns dels principals textos internacionals han permès un treball de denúncia a través d'informes que posen en relleu les principals debilitats de la legislació marroquina, però poc més. Quant a les polítiques exteriors de foment dels drets humans portades a terme per països amb forts interessos al Marroc, com els Estats Units o França, no han integrat la qüestió a l'agenda. Aquestes polítiques, quan han existit, han estat de baix perfil i la qüestió dels drets de les dones hi ha estat absent (Feliu Martínez 1996). Les polítiques de foment dels drets humans s'han centrat en els drets civils i polítics, però dins d'aquests en uns de molt concrets del conjunt del catàleg (alliberació de presoners polítics, llibertat d'expressió, associació, celebració d'eleccions transparents, etc.). La pressió sobre el règim marroquí, en els pocs moments en què es va donar, bàsicament s'ha realitzat a través de la diplomàcia silenciosa (l'anomenat "compromís constructiu", en el cas de l'Administració nord-americana), i les entrevistes mantingudes amb diplomàtics d'aquests països mostren que l'estatut de la dona no va ser ni és abordat (Feliu, 1996). En canvi, sí que hem de destacar que, en el cas dels Estats Units, els drets de les dones van començar a ser tractats més àmpliament des de mitjan anys noranta en l'informe anual del Departament d'Estat sobre els drets humans al món, que està redactat majoritàriament per l'oficial de drets humans destinat a l'Ambaixada al Marroc.

EL PLA D'INTEGRACIÓ DE LA DONA EN EL DESENVOLUPAMENT

El 1999 té lloc un esdeveniment que modificarà profundament el context de discriminació sexual al Marroc: l'elaboració del Pla d'Integració de les Dones al Desenvolupament. El Pla i la polèmica en la seva aplicació suposen una remodelació de l'espai associatiu marroquí. D'acord amb l'argument de Del Olmo (2001), el Pla incideix profundament en aquest panorama, ja que obliga les associacions a prendre posició sobre el tema. El pla, com molts altres programes que s'han elaborat arreu del món, es construeix sobre les directrius i recomanacions del document anomenat Plataforma per l'Acció, que s'elabora com un dels materials de conclusió de la IV Conferència Mundial de les Dones, celebrada a Pequín el 1996. I no s'ha d'oblidar que la Plataforma per l'Acció de Pequín és un més dels documents editats en successives conferències de les Nacions Unides, que van en la línia de l'estratègia d'apoderament en el context del desenvolupament sostenible com a única opció possible, i que consideren el gènere com un factor fonamental dins d'aquesta estratègia de desenvolupament. Aquest document, com també d'altres, no és vinculant per als estats. No obliga els estats a complir aquestes mesures, però, com es diria en l'argot universitari, "fa pujar la nota final", de cara a aconseguir crèdits i ajudes dels grans organismes internacionals.

La veritat és que el Pla parteix del fet que hi ha grans sectors de la població, sobretot les dones que viuen en les zones rurals, que resten totalment apartats de les diferents intervencions que es fan. És una població contínuament marginada en tots els aspectes, i sobre la qual cal intervenir. El Pla es planteja quatre objectius:
- Reforç dels poders i capacitats de les dones en els camps jurídic, polític i institucional.
- Promoció de la participació de les dones en l'educació formal i informal, l'alfabetització i la promoció de l'educació per la igualtat.
- Posada en funcionament d'una política de salut reproductiva i millora dels indicadors de salut entre les dones.
- Integració de les dones en el desenvolupament econòmic: treball, formació i lluita contra la pobresa.

A l'estiu del 1999, es presenta el Pla. Alicia del Olmo, una col·lega arabista que en aquell moment era a Rabat duent a terme una investigació sobre l'associacionisme femení, va escriure el següent correu electrònic a una de les autores d'aquest article: "G.M.M. [la presidenta d'una important associació feminista] em va convidar a participar en una roda de premsa que havien convocat les associacions de dones i de drets humans per un enrenou que s'havia format. El motiu era un "Pla d'acció per la integració de les dones al desenvolupament", elaborat sota els auspicis del Banc Mundial i sota la vigilància d'una comissió interministerial. Al cap d'uns dies, el Ministeri de l'Habus va redactar un comunicat, basant-se en l'opinió dels ulemes, sobre els problemes que presentava aquest Pla. És com si tot d'una el Govern s'hagués adonat que havia anat massa lluny. La roda de premsa fou realment interessant perquè es va convertir en un autèntic debat entre periodistes "islamistes" i membres de les organitzacions." Ens hem permès recollir el correu electrònic per mostrar com, ja des de la presentació del Pla, hi ha un enfrontament "transversal" entre detractors i persones que li donen suport. Una part del Govern li va donar suport, mentre que l'altra, que no estava formada exclusivament pels grups islamistes o pel Ministeri d'Afers Islàmics, hi estava en desacord. Algunes d'aquestes persones van estar després a la Comissió de Defensa de la Família, que es crea com a front d'oposició al Pla. I com a front de suport al Pla, es forma la Xarxa de Suport al Pla d'Acció per la Integració de la Dona al Desenvolupament, xarxa que no inclou els partits polítics.

Cal preguntar a què obeeix exactament aquesta oposició al Pla. La polèmica sobre el Pla es deu al fet que proposa la desaparició de les condicions jurídiques de discriminació, i aquests canvis afecten la Mudawana. Els detractors del Pla consideren que aquests canvis van en contra de la família tradicional marroquina, en contra de la cultura marroquina, i que la seva posada en funcionament suposa estrangeritzar el Marroc.

En aquest sentit es pronuncia Nadia Yasín, filla del xeic Abdeslam Yasín, líder del moviment islamista que suposadament té més adeptes, Justícia i Caritat (Al Adl Ual-Ihsan). N. Yasín, en una conversa amb Christine Serfaty, diu que el Banc Mundial no pot construir la felicitat i que en el Pla no es diu res dels valors culturals marroquins (Daure-Serfaty, 1999).

El fet és que tota aquesta qüestió culmina en una doble manifestació: Casablanca i Rabat, el 12 de març de 2000. A Casablanca van desfilar els qui s'oposaven al Pla, i es va arribar a parlar d'un milió de persones (des de 200.000), mentre que els defensors, que es van manifestar a Rabat, serien entre 15.000 i 60.000 persones (segons dades del setmanari marroquí Demain núm 2 (del 18-3 al 24-3-2000)). En tot cas, la manifestació en contra del pla, en l'organització de la qual els islamistes (però evidentment no tan sols ells) hi van tenir a veure, va ser molt més nombrosa.

Aquest fet de la doble manifestació té diferent lectures. Pera alguns autors, és positiva en si mateixa perquè expressa una pluralitat social que, a més, surt a expressar-se al carrer (López Plaza, 2000). Ara bé, fins i tot quan la lliure expressió de l'opinió resulta positiva, aquesta pluralitat no és completa des del moment en què diferents grups no poden manifestar la seva posició en igualtat perquè es donen condicions estructurals i conjunturals que eviten aquesta lliure expressió (de les dones). A més a més, i concretament respecte de la manifestació de Casablanca, no hem d'oblidar que de la posició d'una part dels manifestants es deriven importants restriccions a la participació pública d'una part de la societat i la negació de la seva plena ciutadania.

Caldria fer una sèrie de preguntes abans d'analitzar el sentit de la manifestació. Primer, la possible manipulació dels manifestant. Els defensors del Pla han esgrimit com a argument favorable el desconeixement del Pla per part dels manifestants de Casablanca. Aquest és l'argument utilitzat per moltes integrants del moviment feminista i també per una part de la premsa. Així, per exemple, per Aïcha Alqoh, la periodista del Demain (núm 16, de l'1-7 al 7-7-2000) que explicava els fets, els assistents a aquesta manifestació haurien estat totalment manipulats. D'altra banda, i en aquesta línia, la dirigent d'una coneguda associació feminista ens relatava com furgonetes recollien desenes de dones familiars de militants islamistes en barris perifèrics de la ciutat que, en pujar als vehicles, es preguntaven on anaven.

És un argument que contraposa la "qualitat" a la "quantitat". Nosaltres considerem que aquest argument no es pot utilitzar per invalidar les mostres de rebuig, ja que no sempre es coneixen amb certesa les motivacions (que poden ser molt diverses) de totes les persones que acuden a actes d'aquest tipus, especialment quan reuneixen un nombre tan nodrit de manifestant que per força va més enllà del nucli restringit de "veritables militants", però que indica les simpaties (i d'això es tracta) que suscita una determinada posició. En tot cas, interessa saber el perquè de l'èxit d'aquesta manifestació, per què els detractors tenen molta més capacitat de mobilització que els que hi estan a favor i quin és l'element comú que du sectors tan diferents a unir les seves forces en contra del Pla.

Un altre tema diferent és que realment sembla que hi ha un fort desconeixement tant sobre què és la Mudawana, com fou elaborada i quins elements inclou, com sobre el Pla d'integració, que -el mateix Govern ho ha reconegut- no es va donar a conèixer a l'opinió pública de manera convenient; l'esforç divulgador de la seva filosofia i contingut va ser del tot insuficient.

Sens dubte, l'assistència a la manifestació forma part de les obligacions clientelars que creen aquests grups. Per a Christine Serfaty, que parafraseja el que diu un amic seu, "els islamistes no tenen seguidors, tenen clients" (Daure-Serfaty, 1999). Potser la seva capacitat de mobilització, davant d'altres partits, es basa en el fet que tenen la intel·ligència política de treure profit d'un tipus de relacions tradicionals, donant la raó a antropòlegs clàssics com Brown (1986), que estudia el comportament polític a Salé i el triomf en unes eleccions perquè el partit guanyador, al capdavall, controlava aquestes xarxes tradicionals.

Però, en tot cas, aquest tipus de vincles no és ni molt menys exclusiu de les formacions islamistes; com demostren els estudis clàssics del camp polític marroquí d'autors com John Waterbury (1975) o Rémy Leveau (1976), i al mateix temps s'han de rebutjar les visions simplistes del moviment islamista i recordar la seva adscripció en molts aspectes a la modernitat, i l'existència d'una elevada militància en espais que s'han de compartir amb les militants feministes, com són les universitats.

Segons el nostre parer, la qüestió, i part de la resposta, connecta amb una de les dificultats més importants per posar fi a la discriminació jurídica al Marroc. No hem d'oblidar que al Marroc, com a la resta del món àrab, es vincula el que és islàmic amb l'autenticitat cultural, i aquesta amb un cert tipus de relacions, i amb un cert lloc dels homes i les dones a la societat.

D'altra banda, al món àrab, allò que és islàmic conserva una legitimitat política i social que difícilment troba equivalent en cap altra religió. Els grups islamistes saben treure profit d'aquesta situació, presentant-se com els dipositaris d'aquesta legitimitat, d'aquesta voluntat popular, del "poble", igual com fan altres grups arreu del món.

Finalment, la veritat és que les úniques adhesions fermes a la posada en funcionament del Pla han vingut dels grups feministes que prenen com a referent principal del seu treball les Convencions i els textos internacionals, que són el tronc de la Xarxa de Suport. Resulta essencial fer una breu al·lusió a l'evolució seguida pels referents d'aquests grups. Mentre que al principi dels noranta la seva tasca es va basar de manera exclusiva i molt rupturista en la legislació de caràcter "universalista" -aspecte lògic si es considera la seva extracció provinent de l'extrema esquerra-, les necessitats estratègiques van obligar aquestes organitzacions a embrancar-se en argumentacions de caràcter religiós per combatre els sectors tradicionalistes amb les seves mateixes armes. Actualment, l'aproximació a la qüestió és més pragmàtica i es podria resumir amb aquestes paraules d'una de les principals militants feministes, Amina Lemrini, de l'ADFM: "El moviment té un referent universal, que és la CEDAW; crèiem que el fet de dir-ho aportava quelcom a la lluita. Avui no hem fet marxa enrere, però diem que la igualtat és un valor, un principi, una finalitat, un programa. Si uns poden arribar a aquest referent dient que les seves referències són les convencions internacionals, està bé; si d'altres diuen que és a través de les referències islàmiques, la interpretació dels textos religiosos i la iytihad , és el mateix. El principal no és d'on parteixes, sinó on arribes."

Alguns dels actors que podrien haver donat suport al Pla amb més fermesa van mostrar una actitud dubtosa i poc decidida. Pel que fa a les associacions de drets humans, l'AMDH presenta una actitud una mica més activa que l'OMDH, i reprodueix una diferència ja vella entre les dues organitzacions. Aquesta última defensa amb força tebior el Pla a l'Informe anual relatiu al 1999 (OMDH, 2000) i, com per treure's de sobre el problema, recorda que el Govern ha reafirmat la seva voluntat de dur a terme el Pla, quan en realitat des de la manifestació de Casablanca el projecte està congelat fins no se sap quan. Es continua treballant en part del seu contingut, però no com un tot, sinó que s'han separat els diferents aspectes del tronc mare i es treballen en diferents ministeris, en teoria sota la coordinació del Ministeri encarregat de la condició de la dona (entre altres moltes atribucions, ja se sap: família, infància, disminuïts, etc.), dirigit per Chekrouni i teòricament amb el suport d'una comissió interministerial. Tal com ens va confirmar un membre d'aquest Ministeri, que és un Ministeri delegat del Ministeri d'Ocupació, la seva feina no rep suport ni pressupostari ni polític del conjunt del Govern.

No podem deixar de comentar l'actitud dels partits polítics en aquest moment. Pactes contra natura, com islamistes (PDJ) amb comunistes (PPS), i protestes i enfrontaments interns, com el comunicat que presenten les dones de l'Istiqlal. També al Partit Socialista (USFP) hi ha desacords. I tot això sense oblidar que els partits han quedat ja fora de la Xarxa de Suport i que el ministre Saadi, inspirador del Pla, ha estat substituït al capdavant del seu ministeri, després d'haver estat aïllat dins del partit.

Pel que fa a la mobilització més enllà de les fronteres marroquines, per la es associacions d'immigrants a Espanya no sembla haver estat un tema prioritari. I no se sap si això passa perquè no afecta directament la població immigrant o simplement perquè no és un tema d'interès. L'associació més important de marroquins a Espanya, ATIME, va redactar un informe de suport al Pla que fou entregat al rei Mohammed VI en la seva visita a Espanya, en un acte que és més simbòlic que no pas de mobilització social. D'altra banda, Amal, l'associació de dones immigrants marroquines, que està vinculada amb associacions feministes marroquines, va elaborar un petit manifest de suport que va difondre a Espanya en la seva pròpia xarxa de contactes. Cal recordar que aquestes associacions, sobretot l'ATIME, i fins i tot AEME, que té molta força en certes zones d'Espanya, sí que van desplegar una important capacitat de mobilització en el moment dels esclats racistes d'El Ejido, al febrer del 2000, fet pel qual la seva actitud envers el Pla no pot ser atribuïda a la seva manca de capacitat mobilitzadora.

CONCLUSIÓ

En definitiva, i com abans ha passat en altres llocs, al Marroc la qüestió de la igualtat jurídica, quan fa referència al sexe, passa a denominar-se "la qüestió de la dona", i a posposar-se, com a tema secundari, fins que s'hagin resolt altres temes "importants". La contradicció és evident: es prioritza, en aquest context autoritari, la lluita per determinats drets civils i polítics abans que la lluita per la discriminació sexual, com si la igualtat sexual no fos un dret civil fonamental. Tanmateix, no és rigorós parlar de processos de transició democràtica sense que aquest tema es trobi a l'agenda immediata dels governs que aparentment volen la democràcia. No es tracta d'una problemàtica específica del Marroc, sinó que té a veure amb el concepte mateix de democràcia utilitzat tant a l'interior com a l'exterior del país.

A això que acabem de dir, s'hi solen oposar dos arguments. En primer lloc, s'argumenta que la Mudawana no es pot canviar perquè no hi ha consens. En segon lloc, unit amb el primer, es diu que aquesta diferenciació (i no discriminació) respon a les relacions socials tradicionals del Marroc, i que canviar-ho és anar en contra de la cultura marroquina. Pel que fa al primer argument, convé recordar com s'han produït en altres països els processos d'aixecament de la discriminació jurídica. A Sud-àfrica, per exemple, tot i que les circumstàncies i el tema no siguin totalment extrapolables, hauria estat molt difícil trobar aquest consens, ja que, per començar, els no blancs no estaven representats al Parlament. Òbviament, el sistema de l'apartheid no es comença a desmuntar per consens. Però, a més, suposant que tots els membres de la societat estiguessin representats i fos possible acordar les condicions d'aquest consens (que, per definició, és impossible, perquè s'estaven discutint les condicions de ciutadania d'una de les parts), el fet que no s'arribés a un acord no resta legitimitat a la reivindicació. Tampoc no la hi resta el fet que hi hagués més persones que es manifestessin en favor del manteniment de la discriminació que no pas al contrari. En tot cas, sí que és cert que aquesta manca de consens dificulta l'aplicació de determinades polítiques (com també les va dificultar en el seu dia la mateixa Europa).

El segon argument és el més habitual. El trobem fora i dins de les fronteres marroquines. Al Marroc, per part de molts grups, es fa aparèixer la discriminació sexual (per a la qual, insistim, sempre s'utilitzen termes alternatius) com a part de la cultura mateixa. Aquí cal recordar el procés d'"expulsió" de l'islam en altres àmbits del dret (comerç, relacions econòmiques, codi penal, etc.), i el dret de família queda com el reducte islàmic per excel·lència. La qüestió queda íntimament lligada a la definició identitària (i des d'aquesta perspectiva es pot entendre el canvi d'actitud d'Allal al-Fassi en el moment de redactar la Mudawana, des d'un salafisme inicial a una exaltació d'una suposada identitat en el moment en què aquesta s'ha de "reconstruir", després del període colonial). Des d'aquesta perspectiva, es fa aparèixer aquesta polèmica pel canvi com una lluita entre dos models de societat: una de culturalment "autèntica", que lluita per mantenir les seves "especificitats culturals", i l'altra, "occidentalitzada", que és la que demana el canvi. Tanmateix, un cop més, és convenient que la nostra mirada es dirigeixi cap al "món real" i contempli les importants transformacions experimentades en el camp socioeconòmic al Marroc, els canvis experimentats ja per la institució familiar, el major accés de la dona, dins de les seves limitacions, a l'ensenyament superior, al món laboral, a llocs de responsabilitat. I, al mateix temps, també és necessari anar més enllà de l'àmbit arabomusulmà: quan s'han produït les lluites per la igualtat jurídica en els diferents països, un dels arguments més forts és el cultural. N'hi ha d'altres: el naturalista, que manté que "naturalment" (biològicament) les dones no estan fetes per votar, per exemple, o el religiós, que al Marroc estaria lligat al cultural, i que fixa les diferències entre homes i dones i, per tant, la discriminació, en un mandat diví. Però aquesta lluita, que molts volen veure com "allò que és propi" en contraposició d'"allò que és estranger", també es pot interpretar en termes d'una resistència bastant habitual de determinats àmbits de la societat. Tenim com a experiència propera, per exemple, el cas espanyol, en el qual, en canviar la llei que va donar igualtat jurídica a les espanyoles, molta gent va exclamar que això anava "en contra de la natura".

No és difícil trobar aquest argument culturalista fora del Marroc. A Espanya, les mateixes associacions d'immigrants marroquines concedeixen un lloc fonamental a la "cultural d'origen", i les institucions i organitzacions no governamentals emfatitzen, de vegades, aquesta diferenciació, en una línia que consideren políticament correcta i de tolerància amb altres grups. Si bé aquest fet és en si mateix lògic i segurament desitjable -i en part ve dictat per la necessitat d'una identitat que permeti diferenciar-se d'un entorn de vegades vist com a amenaçador-, la consideració de certes conductes o rols com a "definitius" no ho és tant.