Un repte per a la presidència espanyola de la UE. Restablir la confiança en el Procés de Barcelona

Andreu Claret

L'autor destaca la importància de restablir la confiança en el procés de Barcelona en les circumstàncies actuals. És cert que la incertesa i els pitjors auguris dominen l'opinió pública en el terreny de l'associació euromediterrània, com en molts altres dedicats a aquesta regió, però no tot és negatiu. Hi ha unes societats en moviment al sud i l'est del Mediterrani que estan substituint el seu silenci anterior per una voluntat de participar en els processos polítics. A més, malgrat la lentitud del procés, hi ha les condicions per a una acció política que s'ha anat assentant els darrers dos anys; per exemple, a través de l'adopció de l'estratègia de Feira l'any passat.

El món mediterrani ha sofert un creixement de la frustració, al qual s'ha afegit la violència que diversos motius econòmics i polítics han generat en algunes regions i als quals no hi ha hagut cap resposta europea. A Europa, diu l'autor, li ha faltat la voluntat política en els darrers dos anys, en l'inici del compte enrere per a l'ampliació; aquesta falta de voluntat ha conviscut amb el manteniment del discurs sobre la necessitat de fer atenció a la Mediterrània. Per tant, la conjuntura actual constitueix un repte per a la futura presidència espanyola de la Unió Europea, durant la qual s'haurien d'aclarir un cert nombre de dubtes, com els deures d'Europa, el paper d'Espanya, la voluntat real d'activar el procés i la determinació del lloc de la dimensió mediterrània.

La Mediterrània travessa temps difícils. Ja no ens és possible mirar cap a un dels seus extrems geogràfics per compensar les notícies preocupants que arriben de l'altre. Hi va haver un període, no gaire llunyà, en què l'esperança suscitada per l'evolució del Magreb compensava la involució del procés de pau a l'Orient Pròxim sota el govern de Netanyahu. Després, durant gairebé un parell d'anys, els més optimistes vam trobar arguments en la retirada d'Israel del Líban i en les negociacions de pau que van dur a terme Barak, Arafat i Clinton des de Camp David fins a Sharm-el-Sheik i Taba. La impressió que es podia arribar a tocar la pau amb la punta dels dits (va ser una il·lusió?) va deixar de banda les informacions preocupants que arribaven des d'Algèria, Tunísia o Turquia. I també els dubtes que havia suscitat el procés d'obertura i canvi que s'iniciava al Marroc. Tot i que és convenient no deixar-se endur pel pessimisme d'una conjuntura adversa, el cert és que la incertesa preval en la majoria de les anàlisis. Els fets positius no sovintegen gaire, i no solament perquè els mitjans de comunicació occidentals no saben prescindir de l'estereotip que nega als altres l'accés a la modernitat. Qualsevol aproximació subregional posa de manifest l'existència de forces poderoses que s'oposen als canvis necessaris. I, si duem a terme una valoració més general, de conjunt, en termes del "partenariat" impulsat per la conferència de Barcelona, també observem dificultats per mantenir oberta la finestra de l'oportunitat que es va generar el 1995 i per avançar cap a la creació d'una zona de lliure canvi, pau i prosperitat compartida per a l'any 2010.

No tot és negatiu, certament. Els escenaris d'esperança que van sorgir al començament de la dècada anterior no han quedat definitivament bandejats per la dificultat dels temps presents. La recerca de la pau no ha desaparegut de l'agenda d'Orient Pròxim. Les transicions econòmiques i polítiques que s'han iniciat al Magreb continuen tenint suports importants, socials i polítics. Té raó el professor Bernabé López, en l'article que publica en aquest número de QM , quan assenyala que "els processos de democratització són acumulatius i, tot i que sempre persisteixen els riscos d'involució, acaben per penetrar fins i tot en societats que viuen drames com l'algerià". Efectivament, per sota d'una actualitat ocupada per la violència, els signes d'involució i el cercle viciós de la pobresa, hi ha una Mediterrània del sud i de l'est que es mou i que no vol perdre el tren dels canvis que caracteritzen aquest inici de segle. Hi ha tota una generació de joves que no accepten la manipulació de la tradició per tancar les portes a la modernitat, i que volen participar en els processos polítics, d'acord amb el signe dels temps que han succeït a la caiguda del mur de Berlín.

En el procés euromediterrani, la signatura dels acords d'associació entre la UE i Egipte, després d'anys de dilació, és una bona notícia que hauria d'anar acompanyada, en el curs dels pròxims mesos, de la conclusió dels acords pendents (Líban, Algèria i Síria). Noves iniciatives subregionals, com la constitució del Grup d'Agadir, integrat pel Marroc, Tunísia, Egipte i Jordània, poden contribuir també a desbloquejar el Procés de Barcelona. Constitueixen un complement, emprès pels països tercers més decidits, a la decisió adoptada per la UE, a Feira (Portugal), d'abordar tot el procés des d'una "estratègia comuna", liderada pel grup més actiu dels països de la UE (Espanya, França, Portugal i Itàlia). Hi ha, per tant, les condicions per a una acció política, per a una iniciativa des de la presidència espanyola de la Unió Europea durant el primer semestre del 2001. Espanya té, per dir-ho així, una segona oportunitat, una ocasió per demostrar la seva capacitat de liderat a la zona. Li correspon afrontar un moment difícil, en el qual, probablement, no es poden dur a terme grans iniciatives, com les de la seva anterior presidència, el 1995. Però, tal com estan les coses, es podria considerar que la seva acció ha tingut èxit si aconseguís, almenys, restablir la confiança en el Procés de Barcelona i involucrar la UE en l'adopció de les mesures necessàries per al restabliment d'aquesta confiança.

La prosperitat que ha conegut Europa -molt especialment, el sud d'Europa- durant aquests últims anys no ha servit perquè la regió pogués assolir cotes de més benestar. I com que no ha actuat com a motor de la resta de la Mediterrània, aquesta prosperitat ha fet més insuportable la frustració històrica del món àrab. Qualsevol viatge al món àrab musulmà permet constatar la magnitud d'aquesta frustració. Es pot veure d'una manera més acusada en els joves algerians, però també es manifesta en molts marroquins, tunisians, egipcis, sirians o libanesos. Tots comparteixen la mateixa sensació de quedar apartats dels grans reptes planetaris, marginats del món que emergeix sobre les ruïnes del mur de Berlín. La mateixa frustració, amb l'afegit de la violència, plana sobre l'Orient Pròxim. El retorn a una tensió prebèl·lica que no es coneixia des dels anys vuitanta ha creat un clima de desesperança que ho contamina tot. Després d'haver estat prop de la pau, tornem a estar a dues passes de la guerra i en tot cas, lluny d'Oslo, i lluny d'uns acords històrics que ja ningú no pren com a marc de referència per tractar de trobar una sortida a la situació.

Res no pot justificar, en qualsevol cas, la falta d'iniciativa. Europa ha estat més present que altres vegades a l'Orient Pròxim, però li falta encara una política, una idea més clara, i més unitària, de com contribuir a la pau. Miguel Ángel Moratinos ho adverteix en l'entrevista que publiquem en aquest número de QM : "Els europeus ho tenim tot: la capacitat econòmica, els mecanismes institucionals, la sensibilitat cultural. Només ens falta la voluntat." Ens falta més voluntat, i Espanya -que s'ha ofert com a seu d'una segona conferència de pau- ha d'intentar que aquesta voluntat s'expressi clarament des de la Unió Europea, durant la seva presidència de torn de la UE.

Hi ha alguna cosa comuna en tot l'arc que va des de Rabat fins a Damasc i que corre el perill d'arribar fins a Istanbul: el desencís que provoca el risc de perdre una nova oportunitat. Una vegada més, com ja havia passat en altres períodes de la història contemporània, el món àrab experimenta el sentiment d'un possible nou fracàs en l'intent d'assolir la modernitat. De trobar la seva pròpia via d'accés a la modernitat. Per aquest motiu obtenen una gran audiència populista els qui basen el seu programa polític en la denúncia d'una modernitat que estigmatitzen com un nou intent d'imposició d'Occident. El que anomenem la globalització es torna a percebre, com ja va passar a començament de segle, com un fenomen en bona part aliè, fins i tot imposat. Potser és el moment d'aprofundir en el perquè d'aquesta desconfiança, que no es pot atribuir només al fet que les forces del canvi no aconsegueixen de vèncer les resistències del qui se'ls oposen, des del poder o des de determinades trinxeres socials. En una conferència de molta actualitat sobre La Mediterrània Oriental i la primera onada de globalització: 1870-1914 , el professor Roger Owen estableix una suggeridora comparança entre el que va succeir amb Egipte i l'Imperi Otomà durant aquells quaranta anys i la situació actual. I conclou interrogant-se sobre si no ha arribat ja el moment d'imaginar-se un tipus d'estructures nacionals (per als països del sud i de l'est de la Mediterrània) capaces d'adaptar-se a l'economia mundial sense haver de pagar un preu polític insostenible. Una tesi que constitueix un interessant motiu de reflexió per al procés de Barcelona i les formes que ha d'adoptar -i que pot adoptar- la transformació social i econòmica dels països tercers.

La falta de determinació del sud se suma a la falta de voluntat política que Europa ha mostrat els últims dos anys. És la lletania que se sent en tots els fòrums destinats a fer balanç del procés que es va iniciar el 1995, i que condueix a una política de greuges mutus molt perjudicial, que s'ha de superar. És veritat que la majoria de governs europeus han centrat els esforços i els recursos econòmics en l'arribada de l'euro i en l'ampliació de la Unió Europea. Però també ho és que la UE continua entestant-se, si més no de manera formal, en el projecte d'associació que va néixer a Barcelona. El que fa falta són els recursos i els instruments capaços de donar nova vida a aquest projecte, a més de noves idees sobre com abordar aquells aspectes que no han tingut un balanç satisfactori, en particular tot el capítol de la cooperació. Aquesta conjuntura constitueix un repte per a la presidència espanyola de la Unió Europea, que s'iniciarà el mes de gener del 2002, en la mesura en què Espanya vulgui demostrar, novament, la seva capacitat d'iniciativa a l'àrea mediterrània, com ja va fer l'any 1995. Què ha de fer Europa? Què pot fer Espanya? Hi ha la voluntat de canviar el rumb de les coses o, si més no, d'intentar-ho? Quin és el lloc que ocupa la dimensió mediterrània en l'agenda europea? I en l'espanyola?

Hi ha qui pensa que Espanya mira cap a un altre costat, com la majoria d'Europa, i que assumir la presidència de la UE en el moment de l'entrada en vigor de l'euro deixarà poc marge a les preocupacions perifèriques. Tot i així, les iniciatives del 1991 (Cimera per la Pau de Madrid) i del 1995 (Conferència de Barcelona) van portar a una nova consideració del paper que Espanya pot exercir en l'àrea mediterrània. Les idees bastides per la nova diplomàcia espanyola des dels anys setanta es van obrir camí i la política mediterrània espanyola va poder ultrapassar el marc estret de les tradicionals relacions d'amistat amb el seu veí del sud. Espanya ha passat a ser una potència europea a la Mediterrània, amb una vocació essencialment magrebina, però amb una veu que també es fa sentir en altres escenaris. És una idea que no ha obtingut encara ressò en l'opinió pública, més atenta a la projecció cap a Europa o l'Amèrica Llatina, i que només té alguns defensors al Govern, però que ha pogut aconseguir un espai important a Afers Estrangers des dels temps de Javier Solana, de la mà d'un grup de valuosos diplomàtics que coneixen la Mediterrània i estan convençuts de les possibilitats d'Espanya en aquesta àrea. El nomenament de Josep Piqué com a ministre d'Afers Estrangers ha permès donar un impuls nou a aquesta orientació "mediterranista" de la política exterior espanyola, i que es desenvolupés una important iniciativa envers el Magreb -enfosquida pel conflicte pesquer amb el Marroc- i envers dos països decisius com són Egipte i Síria.

En una conjuntura desfavorable com la que ha marcat l'any 2001, no es fàcil imaginar iniciatives de gran abast per a la reunió de ministres d'Afers Estrangers de la UE (Barcelona V) que es durà a terme a València els dies 22 i 23 d'abril de 2002. És probable que no es pugui avançar gaire en l'àmbit polític, i que l'aprovació d'una Carta de Pau i Estabilitat quedi novament aparcada, com ja va passar en la reunió de Marsella de novembre del 2000. Però encara que el pilar de política i seguretat continuï bloquejat pel conflicte de l'Orient Pròxim, Espanya pot desenvolupar línies d'actuació en altres camps, com l'econòmic o el cultural. Amb tot, i més enllà de l'interès que pugui tenir alguna proposta innovadora en aquests àmbits, la principal aportació espanyola hauria de ser política, en el sentit de convèncer el conjunt de la UE de la impossibilitat que el disseny de la nova Europa prescindeixi de la seva dimensió meridional i d'un projecte d'associació capaç d'incorporar la Mediterrània a l'economia mundial i oferir-li un lloc en els dissenys regionals del segle XXI.