Entrevista a Miguel Ángel Moratinos

Hamid Barrada

Miguel Ángel Moratinos, enviat especial de la Unió Europea a l'Orient Mitjà, intenta, en aquesta entrevista feta pel periodista marroquí Hamid Barrada per als Quaderns de la Mediterrània, anar més enllà del conflicte israelopalestí i presenta la seva visió sobre l'espai mediterrani -amb una especial atenció al sud i a l'est del Mare Nostrum- des d'un punt de vista no sols personal, sinó també històric, sociocultural, polític i imaginari. Al mateix temps, aporta les seves reflexions sobre temàtiques tan actuals com la identitat, la interculturalitat, la democràcia o les diferents polítiques internacionals a la zona, fruit de la seva experiència a través dels diversos càrrecs i missions polítiques que ha liderat.

Hamid Barrada:
Senyor Moratinos, podem parlar de la Mediterrània com a tal? Existeix la Mediterrània?

Miguel Ángel Moratinos:
Jo crec que sí. La meva intenció, i de fet ja ho estic fent, és escriure el que pot ser la rèplica del llibre de Fernand Braudel La Mediterrània a l'època de Felip II . Jo intentaré escriure La Mediterrània al segle XXI , amb el seus nous reptes davant la nova Europa que està sorgint. I per això cal entendre la idea de la Mediterrània, constatar la diversitat i les mil Mediterrànies que existeixen i que configuren aquest concepte unitari de la Mediterrània.

H. B:
Com la definiria?

M.A. M.:
És difícil. Els grans autors literaris o filòsofs, sobretot aquells que més admiro per la seva reflexió i vinculació amb la Mediterrània, han dedicat llibres sencers, més que a definir-la, a descriure-la, perquè la seva grandesa i la seva història són un monument a una diversitat, a un intercanvi i a un enriquiment que no cabria en aquestes línies. Difícilment es pot trobar una altra àrea geogràfica tan rica i tan important per al desenvolupament de la humanitat.

Però també és un espai geogràfic, o millor dit, com a espai geopolític, amb la seva història comuna, hi ha una geografia present. Existeixen unes rivalitats que, al llarg de la història de la civilització, s'han posat de manifest. Hi ha una filosofia comuna, un esperit, un saber viure. Hi ha uns trets d'unió que fan que la Mediterrània i els que hi viuen la considerin com una cosa única, pròpia.

H. B:
Què és allò que diferencia la gent de la Mediterrània de la resta? Què tenen ells que no tingui la resta de persones? Quines qualitats i defectes tenen els habitants de la Mediterrània que marquen la diferència?

M.A. M.:
La passió i la reflexió. Són gent apassionada i cometen errors. Primer parla el cor i els elements instintius, però després ve la reflexió, la filosofia. Aquesta barreja entre passió i reflexió és la que configura, segons la meva opinió, aquest concepte d'ésser mediterrani

H. B:
Si ho entenc bé, els mediterranis primer s'exciten i després reflexionen...

M.A. M.:
Potser sí. Jo crec que sí, primer ens apassionem i després pensem.

H. B:
I la resta de gent? Els nòrdics, per exemple...

M.A. M.:
Els nòrdics són freds, constaten el que passarà per endavant per no cometre errors, revisiten la seva història, consideren les seves possibilitats i límits, i llavors, actuen. Nosaltres no tenim límits. Tenim el mar davant nostre i ens hi volem submergir esperant que ens transporti cap a alguna cosa millor, però no ens hi acabem de decidir.

H. B:
El que acaba de dir no és gaire gratificant. Vostè ho diu de manera positiva, però sembla més aviat negatiu. Excitar-se i reflexionar després és el que fan els bojos...

M.A. M.:
Potser hi ha un element d'instint que no es pot evitar, però, al mateix temps, crec que l'actuació instintiva es pot corregir. Es diu que qui no canvia d'opinió és un idiota, i els mediterranis no som idiotes. Podem canviar d'opinió si veiem que hem comès un error. Podem reflexionar. Hem de tenir una utopia, un projecte. Nosaltres volem pertànyer a un món diferent, simbòlic, més imaginari.

H. B:
No creu que la paraula clau és justament la que acaba de pronunciar, utopia ? És això precisament el que fa la gent mediterrània: excitació, passió, bogeria...

M.A. M.:
Acostumo a utilitzar una frase que m'han reprotxat. S'ha volgut descriure la meva actitud dient que sempre estic en la frontera de la utopia. I crec que a la Mediterrània es produeix aquest mateix fenomen. Som apassionats, pragmàtics i realistes, perquè tenim relacions de forca i, al mateix temps, desitgem alguna cosa millor. I ens quedem a la frontera, al límit de la utopia.

H. B:
Es pot diferenciar entre uns mediterranis i uns altres? Es poden fer distincions entre els diferents pobles que habiten la Mediterrània? Vostè ha definit unes característiques essencials, però, quina divisió establiria?

M.A. M.:
La divisió és la que ha fet la història, la religió, i la que fan ara els nous sistemes polítics i els nous contractes econòmics. Aquests elements determinen la divisió de la Mediterrània.

H. B:
I com la dividiria?

M.A. M.:
Parlaríem de la Mediterrània de l'est i de l'oest (oriental i occidental). Si hi introduïm l'element religió-política, faríem referència al món àrab i al món judeocristià. Si parlem del nord i del sud, podem diferenciar entre l'Europa mediterrània i l'Àfrica del nord. Si establim una divisió entre el món musulmà, l'ortodox i el catòlic, podem trobar diferències. Però tot i així, existeixen molts elements que són comuns a tots.

H. B:
Si em permet, passarem revista a una sèrie de temes... Per on comencem?

M.A. M.:
Comencem pel Magreb, que va ser el lloc on vaig descobrir la Mediterrània. Com a habitant del centre d'Espanya, sabia on era el Mediterrani, però el concepte de la Mediterrània com a tal el vaig descobrir al Marroc. Tot i que sempre diguin que el Marroc pertany més a l'Atlàntic, va ser allà, precisament, i gràcies a uns quants amics marroquins, on vaig comprendre la relació que el Marroc tenia amb Europa.

H. B:
I això quin any era?

M.A. M.:
Va ser en el període comprès entre el 1984 i el 1987. Vaig anar-hi com a conseller polític i em va seduir l'interès de la regió, de la seva gent, de la seva societat. Ara intento anar a cada port, a cada poble gran o petit de les ribes del Mediterrani. He recorregut gairebé tota la ribera mediterrània i continuo aprofundint en el coneixement de a gent que hi habita.

H. B:
És curiós que hi hagi gent que afirmi que els marroquins no som mediterranis. El que em sorprèn dels meus compatriotes és que són molt més complicats, estan més units als oceans, i no s'obren al Mediterrani. Camus va dir que tota la ciutat d'Oran va ser construïda d'esquena al mar. Els marroquins també donen l'esquena al mar. Sortien quan hi havia els corsaris. Si ara es menja peix a Tànger és perquè els espanyols l'hi van introduir.

M.A. M.:
Potser és l'estranger que arriba a aquesta regió qui descobreix la Mediterrània i la dimensió mediterrània de la seva pròpia regió. I és cert. Jo he participat en una reflexió del Marroc mediterrani que no existia fins fa molt poc. Però ja que he participat en aquesta nova dimensió marroquinomediterrània, vull puntualitzar que és allà on, pels meus contactes i relacions, em vaig formar una imatge de la Mediterrània que jo encara no coneixia.

H. B:
No creu que ha estat vostè qui hi ha dut la Mediterrània?

M.A. M.:
Això potser és una mica exagerat.

H. B:
Ho dic perquè vostè s'interessa per la Mediterrània com a espanyol i com a europeu...

M.A. M.:
Potser sí...

H. B:
Vostè ha descobert unes característiques comunes. Era la gent que les havia oblidat.

M.A. M:
Crec que allà a baix no s'ha arribat a desxifrar, a descodificar el fet que, per fer front a l'evolució i el repte que té i que tindrà el Marroc en el futur, ha calgut revalorar la seva dimensió mediterrània.

H. B:
El Marroc ha descobert la Mediterrània, descobrint Europa...

M.A. M.:
És cert. He de recordar el rei Hassan II, que tenia una gran visió estratègica. De vegades, propugnava l'eliminació de la N de la definició d'Aliança Atlàntica, volia que el Marroc formés part de l'Organització de l'Atlàntic, l'"OTA". Tenia una visió atlàntica. Però també parlava de l'arbre que tenia les seves arrels a l'Àfrica i que tenia les branques a Europa. Parlava de l'estret de Gibraltar, del túnel, del pont... No tenia una visió de la Mediterrània articulada. Crec que és l'emigració el que ha afavorit aquesta nova actitud. Són els vaixells, la població del Rif, els qui han aconseguit que els marroquins del nord mirin cap a Europa. La separació era el Mediterrani i ara veuen que han format part d'aquesta civilització en la qual, al llarg de la història, hi ha hagut molts vaivens i intercanvis humans. Els andalusos que han vingut al Marroc, etc. Hi ha hagut un intercanvi de cultures, de gent, de civilitzacions que han construït la base històrica que cal recordar.

H. B:
Per divertir-nos una mica, ens podríem plantejar la pregunta següent: quin dels tres països del Magreb és el més mediterrani? Segons el meu parer, és Tunísia.

M.A. M.:
Jo també ho crec.

H. B:
Per què?

M.A. M.:
La seva història ha estat més clara. Hi van arribar els fenicis. Ells van ser els qui hi van construir el punt de suport d'Orient al Mediterrani. Era un lloc de pas. I això, al Mediterrani vol dir que van veure passar moltes civilitzacions. Potser no existia una cultura pròpia, una identitat pròpia amb menys contacte (com al Marroc o a Algèria). Ells tenien una identitat diferent de la de Tunísia.

H. B:
Finalment, la noció de Mediterrània suggereix obertura...

M.A. M.:
Sí, suggereix obertura, viatge, contacte, intercanvi.

H. B:
La recerca del que hi ha més enllà. La identitat s'exterioritza una mica. Un habitant de la Mediterrània acostuma a viatjar...

M.A. M.:
L'habitant de la Mediterrània no té por d'enfrontar-se a les influències dels altres. La Mediterrània ha reunit grans esdeveniments culturals, polítics i socials quan s'ha mostrat oberta i quan la gent ha estat en contacte directe, quan les cultures s'han sabut enllaçar. Quan es tanquen i adopten accions, mètodes i reaccions que no són propis de la Mediterrània, és quan perden el seu pes i la seva influència.

H. B:
Considerant els criteris que vostè ha desenvolupat al principi... els que fan referència a la passió i a la reflexió, i si analitzem cada país del Magreb, tenint en compte aquests dos criteris, crec que el país més mediterrani és Tunísia. Però crec que són més reflexius que apassionats. Ho dic pel seu sistema polític.

M.A. M.:
No crec que hi hagi grans diferències. Crec que els més apassionats són els algerians, que vibren amb més força i amb més sentiment. Els tunisians i els marroquins també tenen els seus moments de passió de tant en tant. Però són més tranquils.

H. B:
No és tan evident el motiu pel qual els algerians són apassionats. Potser la història no els ha ajudat a ser reflexius. La reflexió era pròpia dels dominadors. Potser per això els ha dominat la passió. Eren els estats de fora els qui reflexionaven per ells i aquesta circumstància els obligava a barallar-se. En canvi, els marroquins i els tunisians...

M.A. M.:
Potser perquè la manifestació de la seva identitat havia de passar pel fet d'alliberar-se de la dominació estrangera. Aquest podria ser el motiu de la visió superficial que ens fa pensar que són més apassionats i que la reflexió ve després. Però crec que la història hi ha tingut un paper important.

H. B:
Hem parlat d'obertura. Quan parlem d'obertura, hem de parlar de democràcia...

M.A. M.:
Hauríem de parlar de participació. La democràcia s'ha devaluat, ha estat mal utilitzada i ha perdut una mica del seu sentit real. Sempre dic que, en la democràcia, hi ha dos elements: el representatiu i el participatiu. Desgraciadament -si ens cenyim al concepte grec de democràcia-, veiem que actualment l'element participatiu ha perdut força. Es fan eleccions, es participa en els escrutinis electorals per elegir algú, però no hi ha espai de participació. No hi ha mecanismes de participació en la vida quotidiana de la gent. La gent no participa en la gestió diària. Crec que cal recuperar aquest concepte, que és consubstancial a la paraula democràcia.

H. B:
Suposo que no és per casualitat que la participació requereixi una major mentalització. En general, s'ha parlat de participació en el moment que ha predominat un partit únic per oposar-lo a la paraula elecció. Vostè ha fet servir la paraula participació d'una manera precisa, com una manera d'augmentar la democràcia. Mentre que als nostres països, quan parlem de participació, és per excloure la democràcia. El millor exemple és Líbia: tothom hi participa.

M.A. M.: Ja veig. Jo em refereixo a la participació en l'estructura politicosocial, la que dóna a l'ésser humà una capacitat d'influència sobre els seus propis afers.

H. B:
No es pot parlar de participació fins que el sistema democràtic clàssic no estigui estès i ben aplicat. Llavors en podrem parlar. Si ho fem ara, és excloent.

M.A. M.:
Sempre he sentit aquesta crítica des d'Europa. Aquesta transposició de models totalment prêt à porter per al sud del Mediterrani. S'ha dit que no tenen dret, que no estan prou madurs, i que aquesta no és la millor solució. S'ha de deixar que siguin les societats mateixes del sud del Mediterrani les que escullin els camins que s'adapten millor a la seva manera de viure, a la seva autenticitat, etcètera. En aquest sentit, potser cal dosificar bé les coses. És cert que ha existit una transposició del model occidental i d'aquest model s'han fet utilitzacions polítiques que no han estat gens satisfactòries.

H. B:
Parlant de democràcia en el seu sentit clàssic, com valora l'estat de les coses a la Mediterrània? Quina és la seva impressió?

M.A. M.:
Crec que està progressant perquè existeix una sensibilitat més gran per part de la població, tot i que, oficialment, encara no s'ha arribat al nivell que l'observador objectiu desitja que s'assoleixi a l'Àfrica del nord. Tanmateix, des d'una perspectiva històrica, veiem que existeix una nova consciència col·lectiva de les societats del Magreb. Veiem que es produeix una major demanda de democràcia i de participació política.
Algèria va viure una explosió de llibertat i de debat polític mai vista a l'Àfrica del nord, però que ha conduït, més tard, a aquesta situació de pseudoguerra civil. El Marroc ha seguit una línia més gradual d'avenços puntuals, ha fet passes per poder donar l'alternativa als partits d'esquerra, reformar una mica la Constitució i la llei electoral. Encara li falta molt per fer. I Tunísia, segons el meu parer, té tots els elements, per la seva situació geogràfica i política i la seva capacitat econòmica i social, per fer un gir rotund de la seva situació.

H. B:
No creu que, paradoxalment, allò que crea problemes a la democràcia al Magreb és la situació de l'Estat? (Per a mi no és una paradoxa, però aparentment ho sembla.) És aquí on es troba la metàfora? Quan ha existit un Estat fort, s'ha pogut dur a terme una obertura, però quan els estats han estat contestats ha calgut recórrer a sistemes més tancats, més rígids i controlats. No és l'Estat qui ha creat problemes. L'obertura i la democràcia s'han implantat quan l'Estat ha estat sòlid.

M.A. M.:
Sí, té raó. Però el problema al Magreb, com en altres països d'aquesta part del món, és el concepte mateix d'Estat. És un concepte importat de l'exterior que no fa totalment referència a l'Estat-nació (la concepció europea dels segles XVI i XVII) i que ha estat transferit a l'Àfrica del nord. En els estats-nació, on l'Estat ha estat considerat com a legítim pels seus propis conciutadans, s'han pogut fer proposicions de reforma que donessin més llibertat i més progrés. Als estats on no hi havia legitimitat política, l'Estat s'ha posat més a la defensiva. L'Estat s'havia de defensar de les opinions i influències de la societat. Ha exercit el paper de controlador més que no pas el d'un Estat capaç de construir una democràcia.

H. B:
Creu que la guerra a Algèria s'acabarà de seguida?

M.A. M.:
Crec que sí, i ho desitjo.

H. B:
Quines solucions hi veu?

M.A. M.:
Crec que, com tot a la vida, el conflicte té solució. No hem de tenir una visió fatalista. Ara encara no veiem quin tipus de solució ens cal perquè no som capaços de veure-hi bé. No volem veure la profunditat dels problemes. Les anàlisis que s'han fet no han estat exactes i no han aportat solucions definitives. Intentem buscar solucions a curt termini, quan les arrels del problema i les possibles solucions s'han de buscar d'una altra manera. Mentre evitem posar sobre la taula, amb franquesa, els veritables problemes de la societat algeriana, no arribarem a trobar una solució.

H. B:
El fet que no es puguin plantejar els problemes de manera racional, seriosa i serena, seria gairebé una il·lustració del problema. El problema algerià és que ells no saben analitzar els seus problemes. Quan un diplomàtic, un home que té la qualitat de poder resoldre els problemes, diu (parlant del seu propi país, que coneix bé) que no sap què fer ni què dir... Té un sentiment tràgic i d'impotència.
A Algèria, cada dia hi sorgeixen problemes. És insuportable.

M.A. M.:
La solució demana una negociació política i, per ara, no s'han trobat els veritables interlocutors polítics. Cal ajudar la societat algeriana. Hi va haver un moment de molta solidaritat, de moltes mobilitzacions en favor de la societat algeriana. Però des de fa un temps, sembla que s'hi han resignat. A Algèria, la gent s'ha acostumat a sentir les notícies que parlen de víctimes, d'assassinats. Els occidentals continuen important gas i petroli, i no hi ha grans problemes econòmics que els molestin. Així que tanquen els ulls.

H. B:
Té raó. Em sorprèn aquesta actitud de resignació del món exterior. Però també hi ha un sentiment de commiseració. La gent no se sent indiferent, però no saben què fer. Hi ha molta manipulació. I estem parlant d'Algèria, però això també és vàlid per a altres països. Tanmateix, crec que el que és nou és que la capacitat de manipulació s'ha esgotat.

M.A. M.:
I vostè ho veu perquè viu a França i aquest país té molta relació amb Algèria. Però jo, que acostumo a recórrer Europa, li puc dir que Algèria no forma part de les prioritats de la societat europea. La societat no es mobilitza de la mateixa manera com ho faria pels palestins, per exemple.

H. B:
Vostè diria que, avui dia, l'opinió europea ha evolucionat sobre la qüestió del Pròxim Orient?

M.A. M.:
Crec que sí, la gent ha evolucionat i és conscient d'aquests jocs. Es constata que el problema té una presència mediàtica de forma quotidiana. La televisió ens ofereix imatges de la situació al territori israelià, dels atemptats... La presència mediàtica és molt forta, i això ha fet evolucionar la posició de l'opinió pública europea per prendre més en consideració el que allà hi ha en joc i el que significarà en el futur de la regió i d'Europa.

H. B:
El que és nou és que, finalment, s'ha arribat a una lectura real per solucionar el problema: és un conflicte palestinoisraelià. Abans hi havia un embolcall àrab. Però el nucli del conflicte apareix ara d'una manera clara.
Li explicaré una història que segurament no és gaire coneguda. Cap a l'any 1948, en el moment de la creació de l'Estat d'Israel, hi havia un estudiant marroquí que feia de secretari d'un polític que després va ser ambaixador. Un dia estava amb ell i va arribar Hash Bashah (de la Lliga Àrab). L'estudiant anava a retirar-se però li van dir que s'hi podia quedar. Va assistir a la conversa, en la qual Hash Bashah va explicar que estava a punt de crear-se l'Estat d'Israel. L'altre va dir que no fes res i va comentar: "Quan es fa la guerra, poden passar dues coses: o guanyes o perds. Si els àrabs guanyen els israelians, no podran aprofitar la seva victòria, no podran consumir els fruits de la victòria. Sempre tindran tot el món en contra. Si els àrabs perden la guerra, serà un drama interminable." "I què podem fer?" "Res, no feu res. Els palestins han de resistir davant dels israelians. Si aconsegueixen resistir, millor. I si no resisteixen, estaran ocupats, i es barallaran com tant altres contra el colonialisme." Conclusió: Hash Bashah, abans de partir, li va dir que tenia raó, però que això no passaria. Crec que hem arribat a aquesta previsió.

M.A. M.:
Finalment, es va imposant de forma gradual la lògica dels dos estats a la regió. Crec que tothom accepta que l'Estat d'Israel és una realitat irreversible, però que cal donar un Estat als palestins que pugui satisfer les seves aspiracions legítimes. Desgraciadament, aquest Estat encara no existeix, però en els darrers anys hem estat testimonis de negociacions que gairebé ens han dut a tocar l'Estat amb la punta dels dits. No hem de caure en el pessimisme. Avui dia, algú diu que les negociacions han estat una pèrdua de temps, un pas enrere.

H. B:
No correm el risc d'una regressió?

M.A. M.:
Sí. Hi ha el risc que tot el que s'ha avançat no es pugui aplicar. No sé què passarà l'any que ve. Caldria guardar el que s'ha aconseguit per poder-ho posar sobre la taula tan bon punt sigui possible.

H. B:
Creu que Sharon pot posar fi al conflicte?

M.A. M.:
M'ha transmès la seva voluntat de posar fi al conflicte. Cal que la mateixa dinàmica de les negociacions ens dugui a veure que no hi ha cap altra sortida que una de semblant a la que se'ls va proposar en les últimes negociacions amb Barak. Però que es pugui solucionar, això és una altra cosa. Cal esperar i veure quins seran les seves primeres accions.

H. B:
Parlant de la utopia mediterrània, Sharon no té futur polític si no hi ha pau. Si no intenta fer les paus (per raons de la política interior israeliana), pot desaparèixer. Si ens posem en el seu lloc i intentem veure quines són les seves ambicions com a polític, ho ha intentat tot per convertir-se en un gran home de l'Estat israelià...

M.A. M.:
És el missatge que em va transmetre en la primera reunió que vam tenir. Vol fer la pau amb els seus veïns àrabs i amb els palestins. En aquests moments pot ser una de les personalitats a Israel que pot unir (en una societat molt polaritzada) el projecte de pau. Veurem si la dinàmica mateixa de les negociacions el pot dur a avançar en els seus plantejaments inicials. Veurem quines són les seves proposicions i després ja jutjarem.

H. B:
I Arafat, hi pot ajudar?

M.A. M.:
Arafat no ha tancat la porta. Crec que té la capacitat de sempre d'intentar treure, amb tots els mitjans, tot el que pugui del seu interlocutor en totes les circumstàncies. Com a primera reacció, va oferir a Sharon la possibilitat de continuar el procés. Després hi ha les contraproposicions, els problemes... Però Arafat em va dir que intentarà negociar amb Sharon, que li donarà una oportunitat.

H. B:
Quin paper tenen en tot això els americans? Quina opinió tenen als Estats Units d'això de què estem parlant?

M.A. M.:
Israel és un enclavament estratègic, això no canviarà. Però el nou missatge dels americans és el de l'estabilitat i la globalitat. L'estabilitat de la regió passa pel fet que els règims puguin encarar l'evolució futura. Per això, és necessària la pau a la regió. La situació de crisi, de manca d'inversió econòmica, la incapacitat de respondre a les necessitats de la societat... Si no es pot assegurar una certa estabilitat, la globalitat de les relacions amb l'Iraq i amb altres països del Pròxim Orient no es pot consolidar.

H. B:
Quina és la seva impressió sobre l'opinió àrab? Es pot dir que el que pensin els països àrabs cada cop tindrà més pes?

M.A. M.:
Pesarà cada cop més. L'opinió àrab té la seva influència sobre els diferents règims àrabs. Crec que hi ha una mobilització a causa de la mediatització. Veuen patir els seus germans palestins. Però, al mateix temps, hi ha la paradoxa que donen un gran suport a la revolució palestina, però després no hi ha una resposta eficaç i immediata per part d'alguns règims àrabs per ajudar a mantenir els palestins. M'agradaria explicar una anècdota. Abans, els dirigents palestins parlaven dels seus germans àrabs i dels seus cosins europeus. En canvi, ara parlen dels seus germans europeus i dels seus cosins àrabs.

H. B:
És una anècdota autèntica?

M.A. M.:
Sí, sí. Ara el Consell d'Afers Exteriors de la Unió Europea ajudarà de nou l'Autoritat Palestina a subsistir, ja que viuen en una situació de col·lapse total. Hi ha ajudes del Banc Islàmic, però de moment no són res significatiu. És una situació molt difícil, i a la Unió Europea volem mobilitzar uns quants països àrabs perquè ajudin els palestins.

H. B:
Cal que els cosins hi participin...

M.A. M.:
Sí, és clar, i espero que d'aquí a molt poc sigui una realitat.

H. B:
El fet que vostè sigui espanyol, ha significat una predisposició a tractar millor aquest problema? O ha estat un inconvenient?

M.A. M.:
Sí, ha significat un avantatge. Els espanyols no tenim interessos històrics a la regió del Pròxim Orient. Però, al mateix temps, tenim un coneixement i una sensibilitat envers el món àrab, l'israelià i el Mediterrani que d'altres no tenen. És a dir, al mateix temps estem lluny i a la vora. Estem lluny del Pròxim Orient, però Palestina i la qüestió marroquina van ser dos grans temes en la política de Franco, per exemple. I sempre van estar presents en el discurs de la diplomàcia espanyola. Es va utilitzar la qüestió marroquina per desviar els interessos colonials espanyols i tenir una fraternitat amb el món àrab, per entrar a l'Organització de les Nacions Unides. Això ha fet que, un cop es van establir relacions diplomàtiques amb Israel (un fet que es va produir molt tard, el 1986), la capacitat d'influència d'Espanya augmentés. En pocs anys de relació diplomàtica s'ha recorregut molt camí. Ara tenim una capacitat d'interlocució molt més gran que els altres.

H. B:
Com es van establir relacions amb Israel?

M.A. M.:
És veritat que, al principi de la meva missió, Israel sospitava de mi. Jo havia estat molts anys en relació amb el Marroc, havia estat director general de Cooperació en el món àrab... El meu passat professional semblava inclinar-se pel món àrab. Al mateix, temps, em van nomenar ambaixador d'Israel. Vaig participar en la creació i en la conceptualització de tota la Conferència Euromediterrània, on Israel tenia un lloc i una posició clares. Sempre he procurat fer-ho entendre als meus amics àrabs. Crec que ara puc dir que mantinc bones relacions amb tots dos.
Una prova d'això (i ha estat el més emotiu) és que, recentment i per primera vegada després de molts anys d'esforços, Europa va participar a Taba en una negociació a la qual vam ser convidats i ben acollits amb el mateix respecte i el mateix afecte tant per part dels israelians com dels palestins.

H. B:
Creu que Europa hauria de recordar que ha de tenir un paper més actiu, més que el de l'oncle d'Amèrica o el dels cosins àrabs?

M.A. M.:
A Europa hi ha la tendència al tropisme. Tant des del punt de vista econòmic com militar o polític, Europa estarà obligada a assumir un altre paper. S'haurà d'adonar que la seva regió d'influència immediata està en perill i actuarà amb més fermesa.

H. B:
Llavors, creixerà la credibilitat d'Europa...

M.A. M.:
Els europeus ho tenim tot: la capacitat econòmica, els mecanismes institucionals, la sensibilitat cultural. Només ens cal la voluntat. Jo cito sovint Jacques Delors quan descriu els elements que estaven presents en els orígens de la fundació d'Europa. Europa es va crear per voluntat i passió, però també per necessitat.
Europa té una visió de futur sobre el Pròxim Orient (s'ha fet el Procés de Barcelona, per exemple); té un cor (som apassionats, ens preocupem i ens angoixem pel que passa al Pròxim Orient), però encara no hem arribat a veure que hi ha una necessitat. Políticament, no hem entès que Europa ha d'actuar, que ens hem de mobilitzar. Necessitem Europa per crear un espai de pau i de prosperitat. Jo crec que la percepció d'aquesta necessitat s'està intensificant.