Noves estratègies de reurbanització i grans projectes d'intervenció a les ciutats mediterrànies

Els autors expressen el seu agraïment a Albert Serratosa, Ramon Folch, Salvador Rueda i Rafael Grasa per tots els treballs previs de col·laboració

Andreu Ulied
Doctor enginyer. Barcelona

Andreu Esquius
Enginyer, Barcelona

Una civilització urbana sense ciutats?

Precisament perquè l'article tracta de les ciutats mediterrànies en el seu conjunt, dels seus projectes i estratègies de reurbanització, convé començar analitzant altres països urbans a títol de referència: els peixos no poden saber què és la mar perquè mai no n'han sortit.

S'ha dit que els Estats Units (i gran part del món fora d'Europa) són una civilització urbana “sense ciutats”, que els primers americans “van fugir” de les ciutats europees, dels seus carrerons estrets que gairebé sempre condueixen a una plaça on s'erigeixen els centres de poder militar, religiós i polític. Molts d'aquells primers emigrants s'adreçaren cap a les regions inexplorades de l'oest, i la frontera avançava amb ells, tot allunyant-se de les colònies encara sota control dels reis europeus. La constitució nord-americana redueix el poder de l'Estat fins al punt de posar fi al seu paper històric de proporcionar seguretat i exercir el “monopoli de la violència” (a Amèrica, els ciutadans particulars podien tenir armes, un dret impensable en els regnes europeus). Les capitals dels grans estats americans es troben en petites ciutats secundàries (Albany a Nova York, Sacramento a Califòrnia...).

Les úniques formes urbanes originals del segle XX són americanes i han proliferat sorprenentment idèntiques en la major part del món

El president Jefferson va quadricular el territori de continent a continent i va atorgar exactament un acre quadrat al primer colon que hi arribés. Als Estats Units es va donar la forma urbana més propera a l'ideal de ciutat de densitat “perfecta” (compatibilitzant camp i ciutat, com demostra l'exemple de Savannah —Geòrgia—, una ciutat on es diu que “les vil·les es van agrupar per fer-se companyia”). La realitat desurbana dels Estats Units provoca en molts americans nostàlgia d'aquells pobles i petites ciutats colonials perduts. Però les úniques formes urbanes originals del segle XX són americanes (els colossals gratacels agrupats als centres de negocis, o downtowns , les extensíssimes àrees residencials disperses, suburbia ...) i han proliferat sorprenentment idèntiques a la major part del món.

La malaltia desurbana dels Estats Units va ser diagnosticada per sociòlegs, periodistes, escriptors i pensadors com Munford, Jacobs, Whyte i molts altres des dels anys setanta. Avui, l'americà mitjà, malgrat els cotxes, el telèfon, la televisió per cable i Internet (o justament per tot això), té la sensació de viure aïllat “enmig d'enlloc”, en àrees urbanes indiferenciades, supersimplificades, segregades per usos, rendes, ètnies, anomenades exòpolis , la no-ciutat de l'exclusió, l'anonimat absolut. Com es pot adquirir identitat (sentir-se “subjecte” a un lloc conegut, als seus costums, rutines, relacions personals...) quan es viu immers en un món de canvis continus, on gairebé tot és provisional i transferible, enmig de “trànsits”?

Les ciutats americanes són, sobretot, una “estratègia” de transformació que els permet canviar d'avui per demà, enderrocar i reconstruir barris i zones industrials obsoletes i àrees portuàries, edificar qualsevol tipus d'arquitectura i albergar més emigrants que cap altre país del món

Quin és el projecte de reurbanització de les ciutats americanes? Quin projecte urbà és possible a l'Amèrica del Nord? La resposta és: cap. La constatació és que no hi pot haver projecte, en el sentit de “visió” o “utopia realitzable” de la forma de la ciutat. Les ciutats americanes no ho són, de fet, i no ho volen ser. Totes les “ciutats” s'assemblen, són la mateixa (llevat de Nova York i San Francisco, potser), perquè no tenen forma (poc més que downtown i suburbia ). Els ciutadans de Houston han votat unes quantes vegades en els darrers anys en contra de tenir un pla general d'ordenament del sòl, però el més curiós és que Houston no es diferencia en pràcticament res de totes les ciutats que sí que tenen pla d'ordenament del sòl. Las Vegas ha deixat de ser una ciutat exòtica perquè gairebé totes les ciutats ja se li assemblen, i perquè fins i tot Las Vegas ha endolcit la seva imatge per atreure els anomenats “turistes familiars”.

Més enllà de la seva nostàlgia per la forma urbana colonial (que era més rural i agrícola que no pas urbana), les ciutats americanes són, sobretot, una “estratègia” de transformació que els permet de canviar d'avui per demà, enderrocar i reconstruir barris i zones industrials obsoletes i àrees portuàries, edificar qualsevol tipus d'arquitectura i albergar més emigrants que cap altre país del món, bo i mantenint altíssims nivells de creixement econòmic i estàndards de qualitat ambiental. Més enllà dels projectes colossals i anecdòtics de nous barris neocolonials, zones de més densitat en estacions de transport públic i corredors ecològics en antigues vies de ferrocarril, etcètera, allò que caracteritza les formes urbanes americanes és la inexistència de forma global com a tal, i el fet que el projecte urbà tingui, sobretot, un caràcter estratègic, social, econòmic, ambiental o polític. No és pas estrany que no siguin els grans urbanistes professionals americans els qui més han escrit i debatut sobre el tema ni els qui han suggerit guariments per a les malalties de les ciutats sempre a mig fer dels Estats Units, i que a Europa, en canvi, el debat urbà s'inscrigui, sobretot, o únicament, en cercles d'urbanistes professionals, arquitectes i enginyers.

U nes ciutats mediterrànies desurbanitzades?

En el paisatge urbà mediterrani, contràriament a allò que podria semblar, ja no és possible d'establir límits exactes a la presència urbana

En el paisatge urbà mediterrani, contràriament a allò que podria semblar, ja no és possible d'establir límits exactes al fet urbà (només en alguns nuclis històrics...). El paisatge modern, també a la Mediterrània, és una superposició en conflicte de tot tipus d'usos. Actualment, més del 75% de la població mediterrània es concentra en les cent ciutats més grans, que han seguit simultàniament processos de suburbanització, periurbanització i desurbanització des dels anys setanta. Les necessitats de més espai i accés per a activitats industrials, tecnològiques i equipament, els preus més baixos del sòl perifèric i una llarga llista de motius evidents ajuden a explicar algunes forces motores d'aquesta transformació accelerada, però no són suficients. Abans de construir-se les xarxes d'autopistes, les ciutats ja havien incubat el germen de la desurbanització. De fet, les infraestructures i serveis que suporten les actuals àrees metropolitanes difuses en gran part van ser construïdes a posteriori , quan ja existien grans dèficits d'urbanització.

Actualment, més del 75% de la població mediterrània es concentra en les cent ciutats més grans, que han seguit simultàniament processos de suburbanització, periurbanització i desurbanització des dels anys setanta

Si bé el “model de ciutat mediterrània” és la ciutat compacta, densa, arraïmada al voltant del port, amb gran mescla d'usos i rendes, i amb més espai lliure públic que privat (un model radicalment oposat al model de ciutat americana abans explicat), el just contrapès és el “model d'habitatge mediterrani”: la “vil·la”, una residència burgesa propera a la ciutat, però aïllada d'ella i amb tots els avantatges del camp; la vil·la no substitueix l'habitatge principal, localitzat al centre de la ciutat. Les anomenades “segones residències” representen un fet diferencial de l'urbanisme mediterrani. Cases unifamiliars amb espai lliure privat, segregades en “urbanitzacions” subequipades, que no es troben a més gran distància dels centres de les ciutats que els suburbis americans i que progressivament es van poblant de residents permanents (a mesura que els preus de l'habitatge als centres s'encareixen i l'equipament i el transport de la perifèria milloren). Per totes aquestes raons, estaríem temptats d'afirmar que el paisatge urbà que ha resultat dels processos de transformació de les darreres dècades a la Mediterrània no difereix essencialment d'altres paisatges urbans contemporanis, per exemple del paisatge urbà americà, encara que s'inscrigui en un entorn territorial radicalment diferent (quant a disponibilitat de sòl o a altres aspectes diferents).

T ransformacions dels models de planificació territorial: 1960-2000

Des dels anys seixanta, la planificació territorial i urbanística ha viscut un període de turbulència i contradicció inusitades; durant els anys cinquanta i seixanta els poders públics van aplicar, sovint amb un excés d'optimisme (que després es va criticar, també excessivament), plans de desenvolupament centrats a ordenar el creixement econòmic i el procés accelerat d'urbanització; al començament dels anys setanta, durant l'anomenada “crisi del petroli”, es van relaxar els controls públics sobre els usos del sòl i l'esforç inversor en infraestructures, i al final dels setanta fins i tot van començar a desregularitzar-se zones urbanes (per exemple les Enterprise Zones impulsades pels governs Thatcher al Regne Unit) i es va avançar en la liberalització del mercat del sòl; durant els anys vuitanta, ja deteriorat el consens tradicional sobre la bondat del creixement econòmic i desprestigiada l'eficiència reguladora de la intervenció pública, es va produir l'anomenada “crisi de la planificació”, que ha donat lloc a una multiplicitat de tipus d'intervenció sobre el territori. Com a resultat d'aquests processos revisionistes, l'activitat de planificació s'ha “fragmentat” en un llarguíssim menú d'opcions: encara s'apliquen amb èxit els tan criticats masterplans dels anys cinquanta i seixanta (per exemple, en zones del món de creixement ràpid, com Singapur), es popularitzen els “plans estratègics” per recrear el consens perdut entre grups i institucions sobre nous projectes de ciutat (per exemple, el “model Barcelona” es difon i s'adopta en moltes ciutats llatinoamericanes), es dóna més èmfasi als “projectes” d'intervenció concreta que no pas al “pla” global de regulació del sòl, etcètera.

El que emergeix amb més força des dels anys noranta és, sens dubte, una creixent preocupació ambientalista que està impulsant programes d'acció per la sostenibilitat (com l'Agenda 21) i obligant a revisar les idees tradicionals del zonning i de la segregació d'usos, i que està promovent noves intervencions (més orientades al control i a la gestió eficient dels impactes de les activitats sobre el medi, que no pas sobre la seva disposició física en l'espai). Més que imposar una distribució d'usos i densitats “òptima” (per a qui?, durant quant de temps?...), el model emergent d'intervenció en favor de la sostenibilitat (almenys en la seva versió Shadow Environmentalism ) se centraria a “monitoritzar” els ritmes de transformació, introduir elements d'autoregulació espontània de les activitats (per exemple, internalitzant les seves externalitats) i assegurant que els impactes globals sobre la qualitat i seguretat ambiental es mantinguin, en tot cas, per sota d'uns indicadors prefixats (com, per exemple, en termes d'emissions totals de contaminants primaris a l'atmosfera, etc.). La planificació tendiria a centrar-se més en l'establiment de les “regles del joc”, i seria per tant més una “estratègia de control i supervisió”, centrada a fixar l'estructura bàsica d'ordre, que no el disseny d'una forma òptima. Amb un estil de planificació més estratègic que no pas formal (i de cobertura territorial o global), els projectes d'intervenció local tindrien molta més llibertat quant a programa funcional i disseny arquitectònic, i serien capaços de generar propostes més inclusives, tot integrant les relacions entre activitats, usos del sòl, etc.

El que emergeix amb més força des dels anys noranta és, sens dubte, una creixent preocupació ambientalista, que està impulsant programes d'acció per la sostenibilitat i obligant a revisar les idees tradicionals del zonning

De fet, res d'això no està en contradicció amb la semàntica dels mateixos termes “ordenament del territori” (associat a certes estratègies abstractes, a una certa pretensió de globalitat) i de “projecte urbanístic o paisatgístic” (associat a construir formes concretes, a una voluntat de dissenyar l'entorn d'una determinada forma). Però sí que hi introdueix matisos importants. I, encara més important, recupera el consens perdut sobre la necessitat de planificar els processos d'ocupació del sòl o, més pròpiament, d'utilització i transformació del planeta.

M egaprojectes emblemàtics en ciutats mediterrànies

Com ja hem avançat anteriorment, des dels anys vuitanta, a Europa s'han produït una sèrie de projectes d'intervenció de certa envergadura (o “megaprojectes”), des de les primeres Enterprise Zones , City Grants i City Challenges al Regne Unit, operacions de transformació promogudes per Urban Development Corporations de caràcter públic, però amb l'objectiu explícit d'atreure inversors privats. A Espanya, l'Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona el 1992 han estat projectes d'intervenció o operacions de transformació a gran escala que han fet servir grans esdeveniments esportius i culturals per dinamitzar inversions públiques i privades, igual que els projectes del Jubileu 2000 a Roma o del Parc de les Nacions a Lisboa. La majoria de tots aquests projectes tenen dissenys urbanístics avançats, proposen imatges arquitectòniques innovadores (com el museu Guggenheim en el cas del projecte Ria 2000 de Bilbao), realitzades per arquitectes de prestigi per albergar equipaments singulars.

Els megaprojectes emblemàtics poden ser entesos com a grans intervencions, capaces de dinamitzar actors i recursos en un moment, d'acord amb estratègies de transformació definides a més llarg termini i considerant la ciutat en tota la seva globalitat i complexitat

Aquests megaprojectes emblemàtics s'inscriuen dintre d'una estratègia de dinamitzar i concertar agents econòmics, socials i polítics al voltant d'un projecte prou ambiciós. Un risc d'aquest tipus de projecte, que per definició hauria de ser excepcional, és la difícil gestió del “dia a dia” de les polítiques de transformació urbana amb posterioritat.

En el cas de Barcelona, després dels Jocs Olímpics, la transformació urbana a gran escala continua amb la reurbanització del front litoral (Diagonal-Mar) i de zones d'antics usos industrials i ferroviaris (com la Sagrera). En tots dos casos s'han dissenyat i adoptat “projectes emblemàtics” amb la finalitat de fer-los factibles: el Fòrum 2004 i la instal·lació de l'estació d'alta velocitat ferroviària a la Sagrera. De fet, el megaprojecte ha estat el procés de desenvolupament urbà típic de Barcelona, que es pot desglossar en diversos moments puntuals: l'enderrocament de les muralles i la construcció de l'Eixample Cerdà a la meitat del segle XIX, les dues Exposicions Universals (1888 i 1929), el Congrés Eucarístic, els Jocs Olímpics (1992), el Fòrum 2004, etc. Si tots en el seu conjunt han pogut contribuir eficaçment a la construcció d'una gran ciutat ordenada, això ha estat possible per la preexistència de plans d'ordenament (el de l'Eixample del 1856 o el Pla General Metropolità del 1976) que definien les estratègies i els patrons d'ordre globals.

En definitiva, tal com va quedar reflectit al llarg dels debats que es van produir durant el col·loqui “Quin projecte urbà per a la conca mediterrània”, organitzat per l'ICM, ETSAB i GRERBAM a Barcelona al maig del 2000, els megaprojectes emblemàtics poden ser entesos com a grans intervencions, capaces de dinamitzar actors i recursos en un moment, d'acord amb estratègies de transformació definides a més llarg termini i considerant la ciutat en tota la seva globalitat i complexitat (independentment d'aquells megaprojectes que resultin convenients i possibles en cada moment).

Cap a la definició de noves estratègies de reurbanització

La gran sorpresa, contra tota intuïció, és que potser fan falta estratègies més simples per governar sistemes tan complexos com pot ser un sistema urbà. Per exemple, la introducció d'un peatge dinàmic a les autopistes que fes pagar als conductors el cost (en pèrdues de temps, pol·lució, soroll...) que imposen a la resta de conductors i ciutadans en funció de la congestió existent, faria que cada conductor optimitzés el moment, la ruta i el mitjà de transport; aquest estímul a la demanda perquè s'autoorganitzés per si mateixa provocaria una redistribució dels trànsits entre mitjans de transport (vehicle privat, autobús, ferrocarril...), entre rutes i moments del dia, i disminuiria, per tant, significativament les congestions i els impactes ambientals derivats, en termes de pol·lució de contaminants locals, emissions de CO 2 , consum d'energia, soroll.

Estratègies simples de qualitat i seguretat ambiental podrien resultar més eficients per reduir els problemes urbans i propiciar formes més adequades d'ocupació i d'intensitats d'utilització que no pas la segregació d'usos per zones i els estàndards de densitat dels plans tradicionals d'usos del sòl. En definitiva, més que dissenyar una forma d'ocupació òptima del sòl, es tracta d'assegurar una estructura mínima d'infraestructures i provisió de serveis i estímuls adequats a les persones, les empreses i les institucions per garantir nivells de qualitat i de seguretat ambiental. Per exemple, la imposició d'estàndards de pol·lució a la ciutat de Los Angeles (que han de ser verificats per poder rebre subvencions del Govern Federal) ha induït polítiques de transport públic impensables anys enrere i noves estratègies d'urbanització menys disperses vinculades a mitjans de transport públic.

Com a conclusió, es presenten una sèrie de suggeriments sobre el tipus genèric d'estratègies i projectes de reurbanització que semblen més adequats per a les ciutats mediterrànies:

• Estratègies reguladores que controlin els llindars d'impacte sobre el medi admissibles més que la disposició de les activitats en el sòl : si bé la definició de la carrying capacity (la capacitat de càrrega) d'una zona determinada resulta difícil d'avaluar (tot i que en la Llei del sòl es detallen densitats màximes i dotacions d'espais verds i equipaments...), s'han estandarditzat una sèrie d'indicadors de qualitat i seguretat ambiental (per exemple, en termes de presència de contaminants a l'atmosfera, qualitat de les aigües marines i dels rius, nivells de soroll admissibles...) que proporcionen llindars d'impacte més en funció del volum i del tipus d'activitat realitzada a la zona que no pas de la superfície ocupada.
  
• Estratègies sobre els ritmes i el procés de transformació, més que sobre el tipus de transformació . Les intervencions tenen impactes diferents segons com s'implementin en el temps; sovint, en comptes d'executar-se o no un projecte, hi pot haver fases i ritmes que permetin de verificar la idoneïtat d'una proposta, bo i deixant marges de maniobra oberts per poder-se adaptar a condicions canviants. Les intervencions han de “gestionar-se” al llarg del temps; fins i tot si estan “acabades”, s'han de mantenir permanentment. Petites intervencions efímeres i reversibles, com ara la instal·lació d'activitats provisionals en lleres fluvials, o d'altres, poden tenir més impactes en la qualitat i la seguretat del medi, i induir nivells més grans d'autoorganització que els assolibles amb un altre tipus de mesures.
  
• Estratègies de control de les xarxes d'interrelació i no tant dels elements individuals : l'urbanisme tradicional s'ha basat en la fragmentació del sòl en zones, segregant els diversos tipus d'activitats. Les interrelacions entre les activitats es produeixen més a través de xarxes de comunicació que no pas per la proximitat geogràfica. Recentment, Gabriel Dupuy ha proposat la reformulació de l'anomenat “urbanisme de les xarxes”, perquè les xarxes són els elements estructurants del sistema, les parts més difícilment modificables i les que s'haurien de planificar anticipadament i, en molts casos, també centralitzadament. Les xarxes o els sistemes de comunicació i proveïment de serveis (aigua, gas, electricitat, recollida de residus, transports) acostumen a desenvolupar-se seguint unes pautes comunes: de ser primeres línies arbòries nascudes als grans centres de consum i proveïment, progressen ràpidament fins a arribar a tots els possibles usuaris potencials; plans que tinguin presents els ritmes i els processos més adequats de desenvolupament de les xarxes poden tenir un impacte decisiu i induir ordre en la resta d'activitats i usos del territori.
  
• Projectes de recreació de les fronteres i els límits, i no tant de recuperació dels centres : la propietat, els drets i les jurisdiccions sobre el sòl estan fragmentats en zones excloents, i deixen intersticis i “terres de ningú” en els límits (a les fronteres municipals, als espais de servitud d'infraestructures...). D'altra banda, la clara divisió entre propietat privada i pública dificulta la transició i la superposició d'usos (camins forestals, parcs agrícoles, espais d'interès natural...).
  
• Projectes inclusius: integrant diverses escales geogràfiques, àmbits sectorials i horitzons temporals : intervencions a escala local en un moment donat poden tenir greus repercussions globals al llarg del temps (per exemple, la urbanització permanent de les rieres que provoca inundacions aigües avall), i al contrari. El fet que les jurisdiccions de les institucions públiques que governen el territori estiguin dividides en zones geogràfiques estrictament delimitades (àmbits administratius), fraccionades per sectors (hidràulic, forestal...) i sotmeses als terminis temporals dels períodes electorals (uns quatre anys), és un element limitador (i distorsionador) de la capacitat de govern.
  
• Intervencions més participatives : els agents que intervenen en els processos de transformació del territori ho fan a partir d'informació local i conjuntural, d'acord amb objectius no del tot explícits, i d'una manera adaptativa. Proporcionar informació global i ajudar que formulin més explícitament els seus objectius contribueix a facilitar decisions més racionals, tant des d'un punt de vista individual com col·lectiu (per exemple, la informació sobre la congestió del trànsit en temps real, informació també en temps real sobre els indicadors de seguretat i qualitat ambiental, etc.). Les noves tecnologies d'informació i comunicació, si estan produint algun canvi radical, és el de facilitar a qualsevol persona interessada l'accés interactiu a la informació més sofisticada.

Les grans àrees metropolitanes mediterrànies no poden tenir un “projecte” com a tal, sinó una sèrie de grans projectes que s'han d'inscriure necessàriament dintre d'una estratègia global

En definitiva, les grans àrees metropolitanes mediterrànies no poden tenir un “projecte” com a tal, sinó una sèrie de grans projectes més o menys episòdics, que formalment puguin ser dissenyats d'una manera o d'una altra, però que s'han d'inscriure necessàriament dintre d'una estratègia global basada a possibilitar el grau més gran de transformació i adaptabilitat, tot garantint la pervivència de valors ambientals (amb relació al concepte de sostenibilitat) i culturals (amb relació a la promoció de la diversitat i la integració). Augmentar la densitat urbana d'algunes zones determinades, les perifèries, i la qualitat ambiental de les zones més denses i del conjunt, pot ser una síntesi de l'estratègia de reurbanització pendent; probablement, per implementar-la caldran nous projectes d'intervenció emblemàtics.