La fi de la cultura instrumental

Alain Touraine
Sociòleg. Centre d'Analyse et d'Intervention Sociologique (CADIS). París

Cal definir un enfocament que suposi evitar discursos, comentaris massa tous. O sigui que -ho dic des del principi- considero necessari començar amb comentaris negatius, o si més no crítics, per evitar-ne, precisament, d'aquests massa tous que de vegades se senten. Des del començament voldria eliminar dues obvietats, allunyar-me de dos camins, de dos tipus d'orientació intel·lectual. El primer, òbviament, és la recerca d'una civilització, d'una cultura -la paraula civilització era més adient, com van suggerir els alemanys al segle XIX- universal. Uns quants anys enrere, encara no deu anys enrere, hi va haver un brot d'universalisme, altra vegada, després de la caiguda del mur, i alguns autors es van imaginar un final de la història i la participació del món sencer en el mateix model. Molt pocs anys o mesos després, la situació havia canviat i avui ens sembla evident que Huntington tenia raó davant de Fukuyama, i que més aviat ens enfrontem a un diferencialisme excessiu que no pas a un universalisme, com sempre, etnocèntric. Però també estem més convençuts que no pas anys enrere del perill que representa un diferencialisme total, un politically correct total. Perquè si hi ha diferències totals, si hi ha una especificitat completa de cada cultura, com es comunicaran? Als Estats Units mateix, per exemple, on la identity politics ha tingut tant èxit aquests darrers anys, s'hi veu ben clar un moviment de retrocés; no pas per abandonar la multiplicitat cultural, o per acceptar un monopoli d'aquesta o d'aquella cultura hegemònica, sinó per mirar de combinar el reconeixement de les diferències amb la recerca d'un principi, d'un llenguatge que permeti la comunicació.

Espero que estiguem tots d'acord, per començar, en aquest rebuig. No hi ha una solució totalment ecumènica, d'un ecumenisme de la cultura, com si els vells termes de la Il·lustració encara fossin útils, en el sentit que, a poc a poc, religions, creences, societats, puguin arribar les unes abans que les altres al mateix fi, a la mateixa racionalitat. Així, doncs, si acceptem aquest primer rebuig i el rebuig d'un diferencialisme total, potser podrem trobar una solució que, en un concepte que tots fem servir, és el diàleg intercultural, el diàleg entre les cultures. Per desgràcia jo crec que aquesta expressió amaga els problemes i no en resol cap; fins i tot diria que és una expressió perillosa que torna gairebé insolubles problemes ja prou difícils de solucionar, en el sentit que parlar de diàleg entre cultures és representar les cultures com si fossin personatges, com sistemes, com conjunts; és identificar, confondre una cultura amb una individualitat, amb una persona, de manera que sembla impossible definir, entendre les relacions entre gent que, segons com, representen conjunts, continents, països separats.

Estem observant, a tot arreu del món, un procés de descomposició de les cultures

Ara voldria entrar en una anàlisi d'un punt de vista profundament diferent. Jo no crec que el problema a què ens enfrontem sigui de comunicació entre entitats fortes i definides en termes molt forts. Crec que el punt de partida de qualsevol pensament actual és el següent: a tot arreu del món observem un procés de descomposició de les cultures. Si acceptem una definició clàssica de la cultura, és a dir, que és un sistema d'interpretació simbòlica i valorativa de pràctiques, veiem que durant un llarg període hem afirmat la vinculació de les pràctiques, de la manera de viure, i de les idees, de les creences, mitjançant alguns conceptes. Tradicionalment no hi havia manera de treballar en l'agricultura, en el comerç, en la indústria mateix, que no estigués profundament vinculada a una religió, a una forma d'organització familiar, a una lluita de classes... tant se val; és a dir, els aspectes tècnics, socials i culturals estaven estretament vinculats; també, tot i que d'una manera més limitada, el concepte central de la modernitat -especialment a Europa, però després també a molts llocs del món- va ser la idea de la raó, la idea de la racionalització, o, com es deia al segle XIX, el progrés. La idea de progrés diu que com més producció més benestar, i potser també més llibertat i, per què no, més felicitat -a l'època de la Revolució Francesa o de la Revolució Nord-americana es parlava així.

Jo crec que el canvi fonamental és la separació del que s'anomena el món de la raó instrumental, el món tecnicoeconòmic, del món simbòlic, el món de les representacions. I cal veure les conseqüències d'aquesta separació. És fàcil percebre, especialment en el període actual, aquests dies, que el món tecnicoeconòmic es pot desvincular totalment, no solament de la cultura o de la política, sinó fins i tot de l'economia. Vivim en un món financer profundament desvinculat del món econòmic, com sabem. Els intercanvis de béns i serveis representen menys del dos per cent dels fluxos financers quotidians; és a dir, el que veiem és que de cop i volta un país potser amb una situació econòmica bona es veu empobrit per una lògica purament financera. No hi vull insistir. El que m'interessa més, que té conseqüències més directes per al tipus de problemes que plantegem, és que el món cultural, en comptes de definir-se com a interpretació del canvi tècnic, econòmic, material, es desvincula de l'altre vessant de l'experiència humana i es tanca en si mateix; en lloc de definir-se com a interpretació, es defineix com a identitat, com a essència. D'aquí ve la transformació totalment ne-gativa del món cultural; repeteixo que el món cultural era el significat que es donava a activitats pràctiques; però en el moment actual tenim, per una banda, no un universalisme, perquè no es tracta pas d'universalisme, sinó una globalització de l'espai tecnicoeconòmic, i per l'altra una fragmentació del món cultural en identitats.

Hi ha gent que a vegades diu, d'una manera molt superficial i ràpida, que vivim en una societat globalitzada; és exactament al revés. Som en un món en què xarxes, networks d'àmbit mundial es desenvolupen molt ràpidament, però alhora, a cada país, el que s'observa és una subjectivització de les cultures, que ja no es defineixen en termes objectius de producció, de consum, d'organització, de racionalització. El problema és que, en un sentit antropològic del terme, les cultures van desapareixent i són reemplaçades d'una banda per mercats i de l'altra per identitats. I ara ja no hi ha comunicació possible. En el món que anomenarem del mercat financer pur o dels canals d'informació sense continguts determinats -perquè a Internet es pot parlar en qualsevol idioma, es pot pensar qualsevol creença, o qualsevol tipus de matemàtica o de política, tant se val, i no és una crítica, és un fet- hi ha una desvinculació entre l'instrument i els símbols. La ruptura d'aquest conjunt, d'aquest sistema més o menys coherent o necessitat d'interrelacions entre diversos aspectes de l'existència personal i col·lectiva, fa impossible la comunicació intercultural, excepte, i hi estem ben acostumats, quan la comunicació és clarament, brutalment, jerarquitzada. Avui dia es parla molt fàcilment de mestissatge, quan la noció de mestissatge no té sentit fora d'una forta jerarquització. El mestís brasiler o haitià és a mig camí entre el blanc i el negre, és a dir, no és una manera de crear més comunicació i més unitat, sinó més jerarquia, més distància i més dominació. Aquesta desvinculació és tan completa, tan profunda, que pràcticament a tot arreu del món es descomponen els sistemes mediadors, el que anomenem la política, allò que defineix el quadre institucional, les regles del joc, les normes, les lleis, els programes d'educació. Sistemes mitjançant els quals s'organitzava el vincle fonamental entre pràctica, tècnica i símbols. Aquesta descomposició, aquesta desvinculació del que és objectiu i el que és subjectiu, del món de la ciència i el món de la cultura, del món de l'espai i el món de l'ànima, com deia Descartes, és l'aspecte fonamental del món modern, però si feia referència a la política és perquè nosaltres, els europeus, en aquell moment del naixement de la modernitat, vam inventar la política, una política en el sentit aristotèlic, en el sentit de Maquiavel o de Hobbes o de Rousseau, fins i tot d'autors de principi del segle XIX. És clar que l'existència humana està dividida, però per damunt d'aquesta divisió vam poder crear un pont, un territori intermedi entre l'economia i la cultura: la política construïda sobre el concepte central de sobirania popular.

El problema és que, en el sentit antropològic de la paraula, les cultures van desapareixent i són reemplaçades, d'una banda, pels mercats i, de l'altra, per identitats

Aquesta capacitat de la política d'organitzar-ho tot, d'integrar-ho tot, ha disminuït a causa del capitalisme, per l'augment dels intercanvis comercials, pel canvi tecnològic, per alguns aspectes d'aquesta famosa globalització. La capacitat de la política, de tipus segle XVII, amb les monarquies absolutes, o amb una nació tipus nord-americà o francès, aquesta capacitat de vincular, ha desaparegut. Així, ens trobem amb un món dividit en dos. Tots, a qualsevol lloc, participem en les xarxes internacionals. L'indígena bolivià també; el pagès pobre de Bangla Desh també. No hi ha cultures aïllades. Tots participem en un sistema d'intercanvis mundials, i com que aquest sistema no té cap relació amb les nostres formes d'organització social, repeteixo que ens definim de manera essencialista i no pas en termes de processos. Mentre existeixi aquesta separació, el problema que plantegem i que discutim no té solució. I la veritat és que la gran tendència en el món actual no és la comunicació intercultural, sinó la separació de les cultures. Els Estats Units són el centre de la majoria de les grans xarxes mundials i alhora són la societat més fragmentada que es pugui imaginar, on les dones parlen per a les dones, els negres per als negres, els homosexuals per als homosexuals, la gent de tal ciutat o de tal església o de tal grup ètnic. Ningú no es refereix a un procés de comunicació; tothom, a un procés d'afirmació. El que es mor és la consciència de ciutadania, una definició política que permeti reunir-los.

Com que he mirat de ser pessimista al màxim, d'exposar un discurs molt crític i negatiu, perquè em sembla que és així com està la situació, el problema consisteix a saber com podem reconstruir o recompondre totes les cultures i alhora permetre'ls una comunicació entre elles. El camí el sabem. Consisteix a obrir cadascun d'aquests dos pols que donem per tancats. Obrir el món econòmic, obrir el món de les identitats o el món comunitari -els nord-americans l'anomenen communalism perquè comunitat té un altre sentit en anglès. El més fàcil d'entendre, perquè ja en tenim experiència, és que el món de les cultures, el món de les identitats culturals s'ha de trencar; això vol dir que creences, lleis i costums, aquests tres àmbits de normes, s'han de separar. Faré servir la vella paraula europea: d'això se'n diu laïcització . Necessitem, especialment al món mediterrani, donar més importància, més vida a l'estudi i a la pràctica, per exemple, de les religions. Ens cal un coneixement millor de l'Islam. Necessitem un coneixement millor, una activitat religiosa cristiana o jueva millor. Amb la condició de no confondre una religió amb un codi de lleis, i de no confondre un codi de lleis amb costums que sempre estan molt definits en el temps i en l'espai. Una manera de viure, d'alimentar-se o de controlar la sexualitat està poc vinculada a una visió religiosa. És urgent separar costums locals i temporalment definits, codis de lleis que mai no es poden identificar amb una creença, i desenvolupar, analitzar, donar més vida a creences, sistemes de valors que siguin de tipus religiós o d'un altre tipus. Cal alliberar els sistemes de valors o religiosos del seu ambient limitat o autoritàriament menat.

Perquè hi hagi una possibilitat de restablir els vincles entre els valors i les pràctiques, ens cal reconstruir un cert control social i polític dels processos econòmics i tecnològics

L'altre aspecte és més complex, però és realment un tema d'avui. Perquè hi hagi una possibilitat de restablir els vincles entre els valors i les pràctiques, ens cal reconstruir un cert control social i polític dels processos econòmics i tecnològics. Això s'observa en molts llocs del món, però si em refereixo només al cas de l'Europa occidental és perquè la majoria dels governs són de centreesquerra, com és el cas d'Anglaterra, cosa que implica la voluntat d'unificar o de vincular metes econòmiques amb metes polítiques. Crec que aquest també és el cas de Catalunya, perquè aquest tampoc no és un país que segueixi una lògica de govern totalment liberal, ja que s'hi fa una política econòmica liberal vinculada a objectius de política nacional. El concepte nacional, el concepte democràtic i la política econòmica liberal es van revinculant a gairebé tots els països, i molt sovint als països de l'Europa oriental. Fora d'Europa, unes quantes setmanes enrere vaig tenir l'oportunitat de discutir aquestes qüestions amb gent del Marroc, on un primer ministre socialista va ser nomenat per un monarca absolut. En molts llocs del món -penso com ha estat l'evolució de Corea o de Taiwan al llarg dels darrers vint anys- s'observa la reconstrucció d'una economia política, o d'una política econòmica, reaparició de polítiques, d'un cert tipus de control polític de l'activitat econòmica. I d'altra banda, quant a les cultures, avança un procés de diferenciació entre distints àmbits de la norma: l'àmbit dels valors, i particularment de les religions, dels codis o programes, i dels costums, més o menys formals, però moltes vegades reconeguts com a obligatoris.

El més complicat és fixar en quin àmbit concret es pot fer aquesta vinculació. Jo crec que la separació de l'univers de la instrumentalitat del de les identitats és total. Les institucions de mediació, polítiques, les institucions socials, l'educació... tot això s'ha trencat, s'ha destruït tan fonamentalment que no veig possibilitat de construir comunicació intercultural des de dalt, sinó des de baix. Quan dic des de baix vull dir que tots participem del món instrumental i del món de les identitats, però per sort tenim una sola existència. En el moment actual, i això seria la meva tesi principal, el camí més real, potser l'únic camí de reconstrucció de l'experiència, és a través de l'individu, vull dir a través del desig, de la necessitat, de la voluntat de qualsevol individu, de qualsevol grup, de qualsevol nació, etc., de combinar el món de la instrumentalitat i el món de les identitats sempre de manera diferent, singular; és la demanda de singularitat, la demanda d'individualitat, el que jo anomeno el procés de subjectivació, allò que representa avui dia la força principal i que permet la comunicació intercultural.

La demanda de singularitat, la demanda d'individualitat, és allò que jo anomeno el procés de subjectivació, allò que representa avui dia la força principal i permet la comunicació intercultural

No es tracta -fent servir la paraula ben coneguda de Taylor recognition , 'reconeixement'- de reconèixer que tots som semblants o iguals, ni de reconèixer que tots som diferents; es tracta de reconèixer, i això és un valor universalista, que tots i cadascun de nosaltres estem provant d'"armar" una solució sempre fràgil, sempre limitada, sempre individual, de combinació del sistema de mitjans amb el sistema de finalitats, de valors. Tots provem de viure amb sistemes diferents de valors, de significats, dins d'un àmbit general, d'organització tecnològica i econòmica que és a tot el món. La reconstrucció no es pot fer ignorant la globalització del món instrumental i la fragmentació de les identitats, que es poden transformar en identitats tancades, però també necessita entre una cosa i l'altra l'afirmació d'un terreny intermedi que ja no és el terreny polític sinó l'afirmació del subjecte. Alguna cosa semblant a la Declaració dels Drets dels americans i dels francesos, de final del segle XVIII. Posar per damunt de la tecnologia o del mercat i, d'altra banda, de les comunitats, la capacitat i el dret de cada individu, de tots els individus -no solament persones físiques- d'armar una síntesi, anàloga i alhora diferent de les síntesis que l'altre prova de fer en una altra banda d'aquesta ciutat o en una altra banda del món. Paraules com ara singularitat o individualisme poden semblar perilloses, perquè si un es tanca en la pròpia individualitat, com es podrà establir una comunicació interindividual, i encara menys intercultural? És precisament al contrari: no es pot afirmar un subjecte individual sinó mitjançant el reconeixement de l'altre, de qualsevol altre, com a subjecte personal també. En primer lloc, es pot parlar aquí de relacions amoroses, en les quals el subjecte es constitueix com a subjecte mitjançant el reconeixement de l'altre, que al seu torn el reconeix com a subjecte. Això indica que la capacitat de comunicació, en el sentit de reconeixement, és fonamental.

En segon lloc, això no es pot fer, ni en l'àmbit individual ni en l'interindividual, sense garanties institucionals. El que s'anomena democràcia no és un sistema de participació o de representació -aquí em sentiria una mica alumne d'I. Berlin, quan parla de la llibertat negativa. El que necessitem avui, més que més, és un sistema de garanties. Garantia d'expressió, de vot, de desenvolupament de les nostres activitats culturals, etc. Per posar només un exemple: el tema dels immigrants -que en general no són immigrants sinó gent d'origen estranger-; per a aquesta gent, que són milions i milions en el cas europeu, o en el cas dels EUA, el Canadà o els països del Golf, de moltíssims països del món, l'important és que les lleis i les institucions els garanteixin igualtat de drets, igualtat d'accés, segons les seves capacitats, al treball, i alhora reconeixement de la seva identitat i cultura, dels seus processos personals i col·lectius de creació i transformació de valors.

El que necessitem avui, més que més, és un sistema de garanties

Per acabar, voldria anar una mica més lluny i tornar a donar un contingut més històric, o més macrosocial a la meva anàlisi. Perquè no podem parlar de tot el món, de totes les persones, de totes les nacions i pobles sense fer distincions. El fenomen central que estem vivint és la decadència, o si més no la transformació, del que podem anomenar el model europeu, el motlle europeu de modernització, que no s'ha definit només per la racionalització, sinó de manera molt més precisa per l'oposició, per la separació, al màxim de forta, del racional i l'irracional. Hem viscut en un món dominat per la separació entre el pol calent i el pol fred, per parlar en termes industrials. El món europeu ha creat, ha construït moltes menes d'oposicions, moltes classes de polaritzacions. Les més visibles i importants sembla que són quatre. La primera, la més fonamental, és la polaritat homes-dones. La dona ha estat inventada com a ésser irracional precisament en aquest moment de modernització. La segona, molt coneguda, summament important també, l'oposició home adult-nen. El nen que és irracional, que no es controla. La tercera és l'oposició entre l'empresari, el treballador dependent i l'home educat i independent. Això està escrit en totes les declaracions dels drets de l'home de final del segle XVIII, o en la política whig , o en el federalisme nord-americà... és a dir, l'oposició entre l'home lliure, capaç de llibertat, i l'home que pot estar mentalment malalt o simplement assalariat. La distància social entre l'assalariat i l'empresari augmenta. I, finalment, perquè a més és una mica la síntesi de tots els eixos de polarització, existeix l'oposició entre el civilitzat i el "salvatge", ja que el salvatge, a més de ser tan gandul com l'obrer, és femení i és nen. O sigui que aquí hi tenim una mena de síntesi.

Quan ens referim al tema de la reconstrucció de la comunitat, de la interculturalitat, parlem, crec, de la recomposició dels elements que s'havien separat. Jo diria que la història social dels cent o cent cinquanta anys que acabem de viure és dominada per l'afebliment d'aquestes bipolaritzacions. Hem provat de reincorporar a la vida social i política el món dels assalariats, de manera que fossin considerats com a éssers racionals, que tinguessin la capacitat de negociar, de participar en el sistema de decisió i en la vida política amb un cert èxit. Els moviments d'alliberament nacional han representat també una ruptura del sistema de dominació colonial, que era global, alhora cultural, polític i econòmic. Més recentment, el moviment de les dones no es defineix solament per la recerca de la igualtat o d'una especificitat, sinó per un "volem ser, alhora, iguals i diferents". I aquestes són les paraules que es poden aplicar a tots els sectors de transformació social. Queda només un problema per resoldre, però em sembla que ja està encaminat: l'alliberament dels nens. Tots hi estem d'acord; la Unesco ha publicat un text important sobre els drets del nen, i el que passa en diversos països, com ara a Bèlgica, sobre la pedofília, etc., és bàsicament l'afirmació dels drets del nen. Aquesta és la quarta gran batalla de recomposició del món. Acabo dient que el tema de la interculturalitat, de la comunicació intercultural, té importància perquè participa en aquest procés de recomposició. Cal desfer les unitats, les identitats o la pseudoglobalització dels mercats, tornar a un àmbit d'acció, d'iniciativa, de construcció de si mateix, a l'àmbit més elemental, més existencial possible, i el resultat o el significat històric de tot això és la recomposició del món.

La Mediterrània mai no ha estat un territori d'unitat i d'igualtat

Finalment, hem d'actuar a la Mediterrània, que ha estat el lloc central de totes les dominacions, de totes les polaritats. La Mediterrània mai no ha estat un territori d'unitat i d'igualtat. Ha estat, bàsicament, un món d'oposicions, de dominació, de guerres, de malentesos, i les societats hi han estat sempre molt jerarquitzades, alhora que molt fragmentades. Per això no s'ha de buscar en la Mediterrània un model ideal, sinó més aviat intervenir en aquest lloc força malalt, buscar i trobar camins de reconstrucció tant mitjançant l'individu com mitjançant els sistemes polítics, mitjançant aquest gran canvi cultural que anomeno recomposició, maneres de reconstruir cultures.