La interculturalitat al Magreb. A l'ombra de la geopolítica

Ridha Tlili
Historiador. UER: Mémoires et identités culturelles. Tunis

L'objectiu d'aquest article és dirigir una mirada a les repercussions dels conflictes polítics, territorials i geopolítics, és a dir, una mirada a una idea sòlida ancorada en una cultura de la identitat que ha conduït una regió de la Mediterrània occidental, el Magreb, al cor de la utopia social i al centre mateix de la memòria col·lectiva no solament dels magrebins, sinó també dels mediterranis i de tota la resta del món.

Els nombrosos conflictes desfermats després de les diferents independències han tingut com a conseqüència la progressiva dispersió del «somni magrebí» fins a un punt en què molts ja es pregunten si, després de totes les convulsions dels darrers decennis, encara existeix una identitat cultural pròpia del Magreb i des de quin angle es podria identificar o si, com suggereixen alguns, caldria acceptar que avui dia la idea del Magreb no és res més que un mite, desenvolupat i mantingut per una memòria viva i nostàlgica que va madurar en el temps de la lluita anticolonial per tal de donar sentit, en temps passat, al projecte d'unió dels tres països de l'Àfrica del nord.

Els nombrosos conflictes han tingut com a conseqüència la progressiva dispersió del «somni magrebí»

D'altres, finalment, confirmant l'existència geoestratègica del Magreb, s'interroguen sobre els reptes culturals i interculturals que condicionen el seu esdevenidor en un espai euromediterrani marcat per fortes tendències que, malgrat el procés de Barcelona, encara no tenen les perspectives de solució que serien necessàries per a la construcció d'una relació equitativa entre la riba nord i la riba sud del Mediterrani occidental.

Per fixar la mirada i aportar uns elements que donessin resposta a aquests interrogants, iniciaré aquest estudi basant-me essencialment en la historiografia política i en la relació dels aspectes culturals amb el medi geopolític.

Historiografia política del Magreb

Magreb , Magreb àrab , Àfrica del nord , riba sud del Mediterrani occidental , heus aquí tot un seguit de denominacions que travessen la història, les civilitzacions i la geopolítica i que ens remeten a representacions diverses, de la mateixa manera que ens remeten a referents ètnics, culturals, identitaris i polítics diferents que ens revelen que el debat sobre l'estatut politicocultural d'aquesta regió encara no s'ha acabat.

El terme Magreb amaga en realitat un altre terme més significatiu i més determinant en el terreny polític i cultural, que no és sinó el de la «unitat», ja que almenys en aquest context es tracta de la unitat suposada o real del Magreb o dels països de l'Àfrica del nord o fins i tot de la unitat dels països àrabs del Magreb o de la unitat dels països araboislàmics de la riba sud de la Mediterrània occidental.

En efecte, tractant-se del Magreb, el principi fundador és la unitat. Presentada com una idea força, fins i tot mítica, que va tenir la seva legitimitat i la seva apoteosi durant el període de lluita contra el colonialisme, després de les independències es va desenvolupar dins un marc geopolític confús fins al dia de la conclusió del tractat de Marràqueix que al febrer del 1989 instituïa la Unió del Magreb Àrab (UMA).

Tot i que la idea és molt més antiga, fins després de les temptatives del Congrés del Magreb Àrab, celebrat al Caire al febrer del 1947, i repetit també al Caire al gener del 1948 pel Comitè d'Alliberament del Magreb Àrab, no es van formular per primera vegada els textos fundadors. Això va succeir després de les independències de Líbia, Tunísia i el Marroc, en ocasió de la Conferència de Tànger, qualificada de Conferència de la Unitat, a l'abril del 1958.

El contingut d'aquests textos se singularitza en la preeminència que s'atorga a la legitimació de la unitat i la unificació a través de la història, la llengua i la religió i, en segon lloc, a través d'un «destí comú» ineludible. Tots els oradors que representaven els moviments i partits polítics que participaven en el congrés van presentar el mateix contingut en els seus discursos. Les seves declaracions estaven fortament impregnades d'una visió essencialista i ontològica del projecte unitari magrebí.

Ahmed Ballafrej, secretari general del Partit de l'Istiqlal (Marroc), després d'haver declarat inaugurat el congrés, va precisar que «l'objectiu no era establir unes simples relacions, sinó més aviat coordinar i transmetre a la realitat concreta una unitat que ja existeix… Després d'haver estat aconseguida la independència del Marroc i de Tunísia, la unitat nord-africana va esdevenir una necessitat… Si el destí de l'Àfrica del nord és el mateix per a tots, ¿no tenim el dret de comprometre'l des d'ara abans de l'alliberament d'Algèria?…»

Quant a Abdelhamid Mehri, portaveu del Front d'Alliberament Nacional (Algèria), va subratllar per la seva banda que:

«La guerra actual d'Algèria no és solament d'Algèria, sinó que en realitat representa la lluita d'alliberament del conjunt del Magreb àrab. La Conferència de la Unitat suposa, doncs, el final de l'era del colonialisme francès fent front a la lluita de cada territori separadament. I és el començament d'una era en què aquest últim haurà d'enfrontar-se a un conjunt de trenta milions de combatents que lluiten per la pròpia llibertat i la dels seus germans. La unitat del Magreb àrab és una necessitat urgent tant per a alliberar Algèria del colonialisme com per a liquidar les seqüeles de la dominació colonialista als països germans que havien assolit la independència».

Finalment, Bahi Ladgham, que va intervenir en nom de la delegació tunisiana, va afirmar que:

«La Conferència de Tànger marcarà un viratge decisiu en el destí de l'Àfrica del nord... Aquest congrés vol expressar la voluntat dels nostres pobles de realitzar la unitat del Magreb... Per tant, la unitat dels pobles de l'Àfrica del nord esdevé una necessitat dictada per la història, la religió i la civilització comunes, així com la voluntat de cooperar en la salvaguarda de la seva existència i dels seus interessos».

Com es pot veure, l'esperit d'aquestes tres declaracions deixa entendre que el Magreb unitari es limita al que es defineix geogràficament com l'Àfrica del nord i, més particularment, el Marroc, Algèria i Tunísia. Pel que fa a la condició àrab, de la qual es va parlar tan poc en el moment de la conferència, és un terme que es fa servir sovint en sentit qualificatiu a propòsit de la denominació Magreb i exclusivament amb relació a aquesta paraula. Tant en el text introductori com en les tres declaracions abans esmentades, «l'Àfrica del nord» no s'ha beneficiat en cap moment del qualificatiu àrab amb els mateixos drets que «el Magreb». L'Àfrica del nord àrab semblava una anomalia o una desviació. Per què no es parla de la unió de l'Àfrica del nord àrab? Potser això que no es diu permetia als polítics de l'època manifestar d'una manera indirecta que l'Àfrica del nord no és exclusivament àrab!

Els textos que constitueixen el fonament de la Conferència de Tànger de fet no precisen ni identifiquen les característiques del projecte de societat i cultura del Magreb àrab

D'altra banda, resulta curiós comprovar que en cap discurs no es va evocar l'Islam ni el món islàmic, ni tan sols en la resolució final que enuncia de manera particular que «la Conferència de Tànger, conscient d'expressar la voluntat unànime dels pobles del Magreb àrab d'unir el seu destí, està convençuda que ha arribat el moment de concretar aquesta voluntat d'unió en el marc d'unes institucions comunes per tal d'assegurar el paper que els correspon en el concert de les nacions». ¿És un oblit o una estratègia pensada i volguda per a no alarmar les poblacions de confessió jueva i cristiana que eren encara nombroses en els tres països del Magreb? Passa el mateix amb la qüestió berber, que no es va recordar durant la Conferència.

¿Es tracta en aquest cas també d'un oblit voluntari o senzillament d'una qüestió que no formava part de les prioritats i urgències del moment? Són introbables els documents i arxius que ens permetrien donar una clara resposta a aquestes dues preguntes. Més val, doncs, que ens guardem de fer de moment una interpretació abusiva. És indispensable, no obstant això, subratllar que a través de l'evacuació de la condició islàmica i berber, els textos que constitueixen el fonament de la Conferència de Tànger de fet no precisen ni identifiquen les característiques del projecte de societat i cultura del Magreb àrab.

La unitat disgregada

Després de la Conferència de Tànger, la primera observació geopolítica i geocultural que s'imposa s'articula al voltant del fet que les independències han desembocat en la creació d'Estats nacionals. Els cinc països del gran Magreb àrab es van desmarcar dels principis fins i tot d'unitat i es van proveir de constitucions nacionals específiques. Líbia va passar de la monarquia a la Jamahiria àrab; Tunísia, de la monarquia a la república; Algèria va adoptar una denominació específica que remet al model soviètic en prendre el nom de República Algeriana Democràtica i Popular; el Marroc va conservar la denominació de Regne del Marroc; finalment, Mauritània va acabar adoptant l'apel·latiu de República Islàmica.

Es tracta d'una disparitat que indica, de fet, una ruptura pel que fa a opcions polítiques i que desembocarà progressivament en la creació de veritables fronteres culturals i ideològiques entre els Estats i entre els pobles del gran Magreb àrab. La part frontal de l'escenari va ser ocupada pel populisme, el xovinisme, la ignorància, la desconfiança i els complots ideològics per tal d'assenyalar el triomf dels Estats centralitzats per damunt de l'esperit federalista de Tànger. Com a conseqüència, el discurs unitari a càrrec d'alguns intel·lectuals, de moviments polítics independents i de sindicats es va trobar desestabilitzat, marginat i qualificat de subversiu pels partits únics que hi havia al poder.

La segona observació s'articula al voltant d'aquestes ideologies dispars i d'aquesta evolució que no va trigar a plantejar la qüestió de les fronteres nacionals, una qüestió que va ser altament avaluada per la propaganda i assimilada pels pobles, adoptada pels nous Estats, que es van precipitar a esgrimir novament el «desafiament fronterer», indispensable per al nacionalisme d'Estat. Esdevé imperatiu presentar un projecte de sobirania nacional i conquerir un «espai ajustat». En el si de la unió del Magreb àrab sorgeixen conflictes i guerres, una avidesa exacerbada de precisar noves fronteres que troba evidentment les seves petjades en el desenllaç de la colonització i que és el fruit de la conjuminació d'uns interessos polítics, econòmics i geoestratègics i que més endavant va ser decisiva en l'aparició de conflictes fronterers. Corresponia a aquests Estats inscriure's en una rivalitat permanent en detriment de qualsevol perspectiva unitària en nom d'interessos superiors de la nació.

Entre els conflictes més destacats cal esmentar, a tall d'exemple:

1. El contenciós territorial algeromarroquí que, a l'octubre del 1963, va acabar en un enfrontament armat que aleshores es va anomenar «guerra dels sorrals» i que va provocar un clima de tensió i va enverinar les relacions bilaterals entre els dos bel·ligerants. Malgrat tot, era un contenciós que semblava regulat per un acord de principi entre el Marroc i el govern provisional de la República d'Algèria (GPRA).

2. El conflicte territorial entre Algèria i Tunísia a causa de la fita 233, que també pesaria fortament tot un decenni pel que fa a la fluïdesa de les relacions bilaterals de cooperació entre els dos països.

3. L'hostilitat del Marroc amb relació a la creació de Mauritània, que va provocar noves tensions a tota la regió i després el reconeixement d'aquest darrer país com a Estat independent, i la conseqüència immediata del qual va ser la generalització d'una guerra diplomàtica dins el Magreb que va propiciar l'aparició d'eixos, aliances i ruptures que van donar lloc a enfrontaments directes fortament mediatitzats entre el grup de Casablanca i el de Monròvia. Va ser una crisi greu que posteriorment va influir en la qüestió del Sàhara Occidental i en el curs de la qual Mauritània va entossudir-se a ignorar la reivindicació marroquina, mentre al mateix temps feia valer els seus drets sobre aquest territori.

4. El conflicte entre Tunísia i Líbia amb relació a la plataforma continental i la qüestió de Gafsa el 1980.

5. Finalment, el conflicte del Sàhara, que encara dura i que complicarà de manera oberta les relacions entre els països del Magreb implicant-hi de manera directa Algèria i Mauritània. Aquest conflicte va engendrar una crisi permanent que comprometria de manera persistent el projecte unitari d'un gran Magreb àrab i afavoriria la creació d'aliances subregionals, especialment la prevista, per una part, pels acords del 1983 entre Tunísia, Algèria i Mauritània i, per l'altra, pel tractat del 1984 que instituïa una unió d'Estats entre el Marroc i Líbia.

Corresponia a aquests Estats inscriure's en una rivalitat permanent en detriment de qualsevol perspectiva unitària

Aquestes aliances polítiques de conjuntura van tenir una vida molt curta i van donar pas a una llarga paràlisi de cooperació multilateral. Per a sortir en part d'aquest cul-de-sac caldrà esperar el 2 de juny de 1988 la trobada de Zeralda, on van reunir-se els cinc caps d'Estat del Magreb amb la intenció d'engegar la construcció del projecte unitari del Magreb, confirmat simbòlicament mitjançant la conclusió de l'acord de Marràqueix del 17 de febrer de 1989, que finalment donaria naixement a la Unió del Magreb Àrab (UMA). De tota manera, malgrat uns inicis tan ambiciosos i prometedors com aquests, l'UMA no ha aconseguit fins ara un acostament i una geoestratègia comuna entre els cinc Estats de la regió. L'última confrontació algeromarroquina tradueix perfectament la gravetat de la crisi política que pateix el Magreb. Després de la carta dirigida pel ministre algerià d'Afers Estrangers al secretari general de l'ONU, datada el 6 de desembre de 1995, sobre el procediment d'identificació de la població del Sàhara, el Marroc va reaccionar vivament i, mitjançant una carta del 20 de desembre de 1995, va sol·licitar que es congelessin les activitats de l'UMA, la presidència de la qual corresponia a Algèria. Una vegada més, malgrat els esforços d'aproximació empresos per Tunísia i Líbia, el gran Magreb àrab va tornar a estancar-se en la paràlisi.

D'altra banda, per damunt dels conflictes visibles i sovint amplament mediatitzats, hi ha altres confrontacions que s'han silenciat o han quedat en l'apartat de les coses no dites.

En primer lloc, la que està vinculada a l'elecció de societat, particularment durant tot el període de la guerra freda, que va provocar divisions franques al Magreb i l'aparició d'orientacions ideològiques oposades que dividien els països magrebins davant els dos blocs.

En segon lloc, la que està relacionada amb la percepció matisada i fins i tot diferent del panarabisme, malgrat el fet que, per a tots els països del Magreb, la dimensió àrab constitueix un tret ideològic dominant. Els malentesos sorgeixen en el si de la Lliga Àrab, fortament influïda per Nasser. El Marroc havia demostrat una certa desconfiança davant l'esperit revolucionari que hi regnava. Pel que fa a Tunísia, va mantenir-se a distància tant de la Lliga com del nacionalisme àrab, tot i que va desafiar-lo quan, el 1965, va acceptar la resolució 242 de l'ONU com a única solució imaginable per a resoldre la qüestió palestina. Les protestes que va aixecar aquesta proposta van ser tan violentes que Tunísia va retirar-se de la Lliga i no va tenir una presència «honorable» fins després de la mort de Nasser el 1970. Pel que fa a la Líbia de Gaddafi, que es considera l'hereva del panarabisme nasserià, ha insuflat la ideologia de fusió total dels Estats àrabs, posició rebutjada per la resta dels països del Magreb, incloent-hi l'Algèria de Boumédienne. Davant d'aquest rebuig, el cap d'Estat libi, canviant d'estratègia, va intentar portar a terme diverses iniciatives de fusió bipartides entre Estats magrebins amb Tunísia i el Marroc en particular; malgrat ser molt espectaculars, aquestes iniciatives van resultar efímeres i sense futur.

En aquest context caracteritzat per la confusió, a la primeria dels anys seixanta, Algèria va assumir un paper important en el si de la Lliga i va mirar d'estendre la seva política econòmica als països àrabs. Boumédienne va proposar aleshores tot un arsenal ideològic com a extensió de la seva política interior i de la seva estratègia global de lideratge antiimperialista del Tercer Món. Tant Tunísia com el Marroc han vist en aquesta dinàmica algeriana una voluntat hegemònica a la qual han de fer front acostant-se més a Occident i de manera particular als Estats Units, a fi de provocar una ruptura de fet amb el veí comú.

En la història política del món àrab hi ha hagut altres esdeveniments que han tingut com a conseqüència tornar a situar els països del Magreb davant d'opcions oposades, com ara la firma de l'acord de Camp David entre Egipte i Israel, que va enfrontar aquests països situant-los en dos fronts: el dels que rebutjaven i el dels que volien una solució pacífica i negociada del problema palestí.

En tercer lloc i en un altre context, la presència dels països magrebins a l'Organització de la Unitat Africana (OUA), que durant el primer període de la seva creació va estar marcada per una visió convergent en matèria de política africana, va veure's afectada per l'admissió el 1984 de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica), que va provocar una confrontació política violenta entre Algèria i el Marroc. Tot i que recorda la que va permetre el reconeixement de Mauritània com a Estat independent i sobirà, aquesta situació inèdita va ser considerada pel Marroc una ingerència i una provocació i va moure aquest país a retirar-se de l'OUA.

Finalment, altres conflictes interns de tots i cadascun dels països del Magreb, provocats essencialment per l'exercici absolut del poder pels nous Estats-partits, van enfosquir la imatge d'un Magreb que aspirava a la unitat. Per al Marroc, l'afer Ben Barka n'és un exemple eloqüent.

Conflictes interns de tots i cadascun dels països del Magreb van enfosquir la imatge d'un Magreb que aspirava a la unitat

Pel que fa a Algèria, la rigidesa del poder va empènyer alguns protagonistes històrics de la descolonització a emprendre el camí de l'exili. Quant a Tunísia, per culpa d'haver criticat obertament el règim i la dictadura del partit únic, Ahmed Tlili va haver també d'exiliar-se a Bèlgica, on va ser enverinat el 1967. Tots aquests militants, que ja es coneixien des del començament de la lluita anticolonial, es van retrobar a França (1965-1967), on van mirar de fer reviure el somni unitari magrebí per tal de reconstruir-lo fora dels respectius Estats i aportar una visió democràtica a l'esperit de la Conferència de Tànger, però l'assassinat de Ben Barka va precipitar la reacció de De Gaulle induint-lo a convidar aquests exiliats a abandonar el territori francès en l'espai més breu possible de temps per tal d'evitar altres afers Ben Barka a França. En veure's dispersats i perseguits pels serveis secrets dels seus països respectius que actuaven fora de França, on tenien serveis de protecció i tota una xarxa de simpatitzants, es van veure obligats a diluir-se en la clandestinitat i en l'anonimat, recurs que no va evitar que alguns fossin assassinats.

La interculturalitat en el temps

L'exposició d'aquestes breus indicacions historiogràfiques permet comprovar que, a través de les relacions intermagrebines que s'han produït després de les independències, els Estats del gran Magreb, entre tres o cinc, han anat acumulant greus divergències que per una banda han contribuït a configurar una manera pròpia de cada país d'aprofitar l'aspecte polític i de seguretat dels components ideològics dels principis fundadors de la unitat del Magreb, de la condició àrab, de l'islamisme i el federalisme, mentre que per l'altra banda han legitimat i legitimen encara la inacció que des de fa uns quants anys afecta l'UMA.

Tapar aquestes divergències equival a voler empresonar la construcció de la unitat del Magreb en la retòrica i participar voluntàriament a eludir el debat polític sobre el seu futur i el seu posicionament en un món en plena mutació geopolítica i cultural, un debat amb l'única perspectiva de recordar l'amplitud ontològica de la història, la religió i la llengua comunes, sense considerar las noves exigències de la cultura, de la identitat, els drets fonamentals de la persona, el pluralisme cultural i polític, la igualtat entre homes i dones, la universalitat que permet donar sentit a la pròpia singularitat lligant-la a la de l'altre. És com recercar un «model oblidat», considerat anterior a la colonització, identificat en un Islam unificador i redemptor, per a construir un sistema d'identitat magrebí rígid que basa els seus arguments en la xara.

El debat que no es mou de l'apologia del que és específic i autèntic i rebutja el que és singular, mistifica «el particularisme magrebí» mitjançant la valoració populista del refús de totes les formes d'interculturalitat, vinguin de l'exterior o de l'interior, comporta avançar en el sentit del manteniment d'un Magreb dels Estats forts, omnipresents en el fet cultural i religiós, el fet social i polític. És a dir, evitar aquest debat perquè la unitat del Magreb sembla una «realitat històrica» per a alguns, com afirmava H. Boumédienne en un discurs pronunciat l'1 de novembre de 1970, on subratllava de manera particular «que el nostre destí depèn del Magreb i que entre nosaltres hi ha nombrosos factors d'unitat. Jo no faig res més que remarcar una realitat objectiva. Cosa que no ens priva, com a responsables i militants conscients, d'admetre que hi ha punts en els quals avui no podem estar d'acord perquè cada país dels nostres ha escollit una forma de política interna amb bases econòmiques diferents. No dubtem que vindrà un dia en què s'edificarà el Magreb àrab, sigui per obra de la nostra generació o de la propera». Això equival a deixar als altres, a les generacions futures, la tasca d'aconseguir aquesta unitat com si les mutacions geopolítiques poguessin esperar aquest esdeveniment. Aleshores les noves generacions tindrien les mateixes inquietuds que les dels seus pares.

No obstant això, prescindint de quina sigui la manera de veure les coses, hi ha dos elements que constitueixen avui unes realitats ineludibles, en tota anàlisi dels reptes que ens proposa la interculturalitat al Magreb i a la Mediterrània occidental.

El primer repte seria considerar les diferents facetes de la personalitat magrebina, que reposa en la cultura berberoàrab, l'Islam i, en part, la cultura arabollatina i occidental. No serviria d'altra cosa que no fos per a desenvolupar una cultura de rebuig i d'evitació d'oposar aquests components, ja que és en aquesta pluralitat que la identitat del Magreb podria alliberar-se, reconèixer-se en reconèixer la pròpia dimensió intercultural, afirmar-se al marge d'una memòria que convergeix en l'acció hegemònica i dialogar amb Europa malgrat l'establiment de la diversitat. Es tracta, per tant, de tornar a concebre la interculturalitat interna del Magreb com una reactivació psicològica de la societat que mira de rehabilitar la pluralitat i, al mateix temps, alliberar-se en cas necessari de la memòria col·lectiva de la cultura i la història.

Es tracta, per tant, de tornar a concebre la interculturalitat interna del Magreb com una reactivació psicològica de la societat

El segon element vol actualitzar els reptes de la interculturalitat amb l'Europa mediterrània i occidental que, per la història, la proximitat i els lligams geopolítics i econòmics, continua essent un interlocutor necessari per a qualsevol projecte de diàleg i col·laboració cultural nord-sud. De fet, l'Europa mediterrània, antiga colonitzadora del Magreb, a causa dels seus interessos estratègics, encara voldrà tenir un paper decisiu en la interpretació de la imatge del Magreb en els terrenys polític, econòmic i cultural. En aquesta complexitat de relacions que mantenen França, Espanya i Itàlia de manera particular és on caldrà trobar els camins que permetin fer front als reptes interculturals de les visions de seguretat que assetgen la majoria de les trobades euromediterrànies i que es troben a l'origen de la Conferència de Barcelona.

L'Europa mediterrània i occidental continua essent un interlocutor necessari per a qualsevol projecte de diàleg i col·laboració cultural nord-sud

Aquestes posicions de seguretat van deixar poc lloc per a una reflexió profunda dels reptes actuals i futurs de la interculturalitat a la Mediterrània occidental. Fins i tot van afavorir l'aparició d'una ideologia de la por en la imaginació dels europeus, que es va divulgar a través dels mitjans de comunicació i que es basa en relacions d'estratègia pel que fa a seguretat, la idea que la riba sud del Mediterrani, el Magreb de manera especial, és una amenaça per a l'estabilitat i el benestar d'Europa. La campanya va adquirir forma el 1991, d'ençà que els orígens geopolítics i històrics dels esdeveniments estan més lligats a la conjuntura política internacional que a les crisis internes que travessa el Magreb, com és la guerra del Golf, el conflicte del Sàhara, l'aparició de l'islamisme i la immigració clandestina.

Aquesta amenaça, alimentada també pels intents permanents dels africans que proven de travessar l'estret de Gibraltar de manera clandestina i pel possible accés al poder dels islamistes d'Algèria, fet que fa témer l'arribada massiva de refugiats algerians a Europa, va donar un caràcter insòlit a la psicosi de l'amenaça d'invasió del continent europeu pels pobles del sud, gent pobra, afamada i ignorant, i a la meva manera de veure va provocar la primera col·lisió cultural euromagrebina després de la descolonització. Atenuada la col·lisió, va adoptar la forma d'una ideologia tova i invisible, però present sempre, articulada al voltant d'una idea subtil que rebla la idea que els europeus no tenen, de fet, enemics al Magreb, si bé estan amenaçats des de la riba sud. Ara bé, si els enemics no estan identificats i sobretot no són declarats, no cal adoptar una estratègia per a neutralitzar-los, però com que es tracta d'una amenaça, això implica un projecte permanent de vigilància i desconfiança de l'altre, l'invasor potencial.

Avui el Magreb s'atribueix en primer lloc la seva legitimitat en virtut de la seva posició geoestratègica amb relació a l'Europa del sud en un món que cada vegada està més globalitzat en l'aspecte econòmic i més neutralitzat en el cultural

En aquest ambient de col·lisió cultural, els reptes de la interculturalitat adquireixen una dimensió particular en la manera d'interrogar el futur de les relacions culturals entre les ribes sud i nord de la Mediterrània occidental. Es tracta d'una dimensió que podria articular-se al voltant de diverses observacions i perspectives. Avui el Magreb s'atribueix en primer lloc la seva legitimitat en virtut de la seva posició geoestratègica amb relació a l'Europa del sud en un món que cada vegada està més globalitzat en l'aspecte econòmic i més neutralitzat en el cultural. Qualsevol dispersió de la identitat magrebina renovada tindrà una repercussió directa en els pobles del Mediterrani. Es tracta d'una dinàmica ineludible de la història i d'un element essencial en la formulació d'una aproximació prospectiva de la interculturalitat a la regió. Per altra part, com ja diu Rémy Leveau:

«Si l'endemà de la independència dels països del Magreb s'hagués intentat fer una projecció de trenta anys per a respondre a la pregunta: quin esdevenidor espera els països del Magreb?, segurament s'haurien obtingut respostes que avui ens semblarien sorprenents. Era difícil d'imaginar quins lligams es mantindrien entre el Magreb i França, fos com a perllongació del model colonial antic, fos com una ruptura de tipus guineà. Aleshores hauria pogut semblar inversemblant pensar que el nombre de magrebins instal·lats a Europa superaria llargament el 1990 la xifra més elevada d'europeus (francesos, espanyols i italians de manera especial) que eren presents al Magreb al final del període colonial i que, com a conseqüència d'aquest fet, l'Islam passaria a ser la segona religió de França.»

Aquest és el factor permanent que dóna caràcter a la dimensió intercultural a l'hora d'identificar els reptes futurs tenint en compte l'aspecte humà al marge de qualsevol judici conjuntural sobre la immigració, fins i tot la clandestina. Aquesta permanència és, a la meva manera de veure, la principal perspectiva que podria desplaçar els reptes de la interculturalitat al Mediterrani independentment dels interessos de la geopolítica del moment. Hem d'esbrinar fins a quin punt són compatibles els reptes de la interculturalitat amb els reptes polítics i amb els de seguretat i geoestratègia. Aquesta és la pregunta que caldrà plantejar a la fi d'aquest segle no solament a propòsit de la Mediterrània occidental sinó també del Pròxim Orient i de la col·laboració euromediterrània en conjunt, ja que altrament esdevindrà il·lusori el discurs de la interculturalitat.