Imaginari-actituds-migració a Grècia

(Article cedit per la revista Awal)

Cristina Papadopoulou
Periodista. Atenes

Tradicionalment país d'emigració, Grècia avui es converteix en un país d'acollida d'immigrants. Si bé és cert que els grecs no han trigat a desenvolupar reflexos xenòfobs, els afectats no són els àrabs sinó els albanesos. A Grècia, la islamofòbia encara és relativament limitada, tot i que la correlació entre islam i Turquia hi és molt present.

A l'edat d'or de Pèricles, se'ls anomenava els “metecs”. Eren 20.000 davant d'aproximadament 40.000 “ciutadans atenesos”. La majoria d'aquests “metecs” procedien d'altres ciutats gregues. Però també hi havia fenicis, egipcis, frigis i fins i tot àrabs. Treballaven en el comerç, la ceràmica, la marroquineria i la metal·lúrgia. Pagaven un aranzel especial, el metoikion .

Al començament del segle XX, l'Estat grec modern va haver d'acollir al voltant d'1.300.000 grecs expulsats de Turquia. Víctimes dels turments de la història, aquests “germans vinguts de l'altra banda de la mar Egea” no sempre van ser ben rebuts, ni individualment ni per part de l'Administració. Un fet sovint amagat a Grècia. Però aquest nou capital humà li va permetre de repoblar i revitalitzar els seus territoris del nord. Avui, un de cada quatre grecs té un ascendent de l'Àsia Menor.

Alhora, la “mare Grècia” se separava d'un nombre important de “fills” que emigraven als Estats Units, a Austràlia, a Egipte o a Europa. Aquest moviment s'allargà fins als anys setanta. La societat grega aleshores es va sentir molt sensibilitzada per l'emigració. Gairebé una de cada tres famílies, sobretot a les províncies, tenia un o uns quants dels seus a l'estranger.

Per tant, hi ha una dimensió i una persistència del fenomen de l'emigració en la composició de la identitat de l'hel·lenisme. Aquest vaivé humà incessant és l'essència mateixa d'allò que ha estat l'esperit de la seva civilització i de la seva cultura col·lectiva. La idea del “viatge”, com també la de la “diàspora”, apareixen com a constants en la identitat col·lectiva grega.

Per tant, tot el que s'esdevé avui ens hauria de resultar familiar. Malauradament, no és pas així. Hi ha una llarga llista d'elements nous que modifiquen els aspectes de la qüestió de manera fonamental:

Qui són els immigrants a Grècia?

Quants són?

En quina situació es troben?

Quina política s'ha posat en marxa amb relació a ells?

Un país “exportador” convertit en “importador”

La Mediterrània és un “Río Grande” que separa la diversitat econòmica i cultural de les dues ribes Des dels darrers deu o quinze anys assistim a una inversió de la tendència dels fluxos migratoris en tots els països del sud d'Europa (llevat de França). Aquests països s'han convertit, en diversos graus, en importadors de mà d'obra. S'ha creat una mena de “Río Grande” mediterrani: des d'Istanbul fins a Xipre, passant per Creta, Sicília i Sardenya, fins a Gibraltar.

Grècia, Espanya, Portugal i Itàlia, per la seva història i la seva geografia, han mantingut llaços privilegiats amb els països d'origen, com Tunísia, Líbia, Egipte i Albània.

Actualment, Grècia és per als habitants dels països veïns un país d'abundància. La seva adhesió a la CEE, el 1981, la va fer pujar al “tren” del desenvolupament dels altres països membres. Però també els disturbis polítics i la incertesa socioeconòmica dels seus països veïns donen a Grècia una “aura de felicitat”. Resumim aquestes pressions:

   —  La taxa de creixement demogràfic desfermat de la Mediterrània meridional.

   — Els efectes de la caiguda del comunisme a l'Europa de l'Est.

   — El pas d'Albània d'un aïllament a una economia de mercat salvatge.

   — La inestabilitat política a l'Orient Mitjà, l'Àfrica i l'Àsia.

   — La descomposició de la Unió Soviètica, que provoca la partida de milers de grecs pòntics cap al seu país d'origen.

D'aquesta manera, el període durant el qual les autoritats gregues presumien de l'hegemonia dels ciutadans grecs ha estat molt breu.

A partir d'ara, a curt o a mitjà termini, Grècia ha de dirigir de la manera més eficaç possible un gran nombre d'estrangers que volen instal·lar-se al seu territori.

La via marítima sovint és utilitzada per milers d'immigrants; la permeabilitat natural de les fronteres gregues, 16.000 km de costa, en fa molt difícil el control Al començament, els candidats es mostren generalment molt imaginatius per vèncer els obstacles imposats pels estats. Pel que fa a Grècia, la permeabilitat natural de les seves fronteres (16.000 km de costa) fa claríssimament difícil el control de moviments als punts d'entrada. Per això els responsables del Comitè de Schengen, en la seva visita a Grècia a l'estiu del 1997, van decidir de tornar a ajornar l'adhesió de Grècia a aquest espai. Per la seva banda, les autoritats hel·lèniques demanen als seus socis europeus una assistència múltiple per respondre als criteris previs de Schengen.

Com que es tracta d'un fenomen recent, fins no fa gaires anys no hi havia estadístiques precises i fiables sobre l'entrada d'immigració.

Aquest sobtat fenomen va agafar el país desprevingut, tant en l'aspecte informatiu com des del punt de vista legislatiu. L'existència d'una important indústria turística, com també d'un ample sector d'economia submergida i d'una important marina mercant, van fer la tasca més difícil. Aquests factors afavoreixen la presència d'un nombre indeterminat de treballadors clandestins, que exerceixen professions temporals i/o més o menys marginals.

La mar Egea de les lamentacions

La via marítima és utilitzada per milers de kurds, vinguts de Turquia, de l'Iraq o de l'Iran, pakistanesos, hindús, afganesos, egipcis i africans. Sovint durant l'estiu, les autoritats i els illencs de la mar Egea fan macabres descobriments de desenes de cadàvers surant a la mar. La manca d'una sòlida infraestructura de control per part dels grecs s'ha agreujat amb la manca de cooperació per part dels turcs. D'altra banda, una ampla cadena de barquers s'aprofiten de la situació per guanyar diners. Quant al Govern turc, ha deixat entendre que podria millorar els controls si Grècia li lliurés els refugiats turcs del PKK. Perquè s'aturés aquest tràfic de mà d'obra, caldria un acord bilateral grecoturc sobre les condicions de retorn dels clandestins.

Per la banda de la mar Jònica, el control marítim és més fàcil entre Corfú i les costes albaneses. Per aquesta raó, les desenes de milers d'albanesos s'estimen més passar pels corriols dels mulers de l'Epir.

El 1989, el Ministeri d'Ordre Públic estimava el nombre de treballadors clandestins en més de 105.000 persones. Cinc anys després, aquesta xifra arribava a les 395.285 persones. Sens dubte, els albanesos formen el gruix del batalló d'aquests nous immigrants. S'ha d'assenyalar, d'altra banda, que des de fa cinc anys han estat expulsats o conduïts a la frontera 1.148.140 albanesos; la majoria més d'una vegada.

Cap al final dels anys vuitanta, Grècia, en un intent de normalitzar les relacions amb l'Albània comunista de Ramiz Alia, va tenir gestos de benvinguda envers la seva minoria (300.000/400.000 persones).

En aquella època, Atenes no podia preveure la futura evolució del país de les àguiles i la importància de l'onada d'immigració. El 1989, només 3.614 persones provenien d'Albània. El 1993, eren 150.000. Avui, segons diverses fonts, serien 200-250.000 (grecs d'Albània no inclosos). Segons les autoritats albaneses, les tres quartes parts dels seus emigrants es troben a Grècia.

Les comunitats filipina (essencialment empleats en el servei domèstic), polonesa i egípcia, són les més ben organitzades, perquè, segons el coordinador de la xarxa d'assistència social als refugiats i als emigrants, M.C. Papadopoulos, són les més antigues i les més ben adaptades al seu nou context.

Els kurds són els qui han obtingut aquests darrers anys l'estatut de refugiat polític. Sovint s'estan uns quants anys al centre d'acollida provisional de Lavrion i en altres centres oberts no fa gaire. La senyora Piniou, directora del departament grec del Centre Internacional per a la rehabilitació de les víctimes de la tortura, assenyala que, entre els casos que ella examina, hi ha molts sol·licitants que han estat efectivament torturats. S'ha de remarcar que només 8.000 han obtingut aquest estatut. La presència d'“altres” simplement és “tolerada”.

Els albanesos, asiàtics, polonesos, turcs i kurds treballen generalment en la construcció. En l'agricultura, hi ha un gran nombre d'albanesos, indis i pakistanesos. En la petita indústria i tallers de confecció, hi trobem una gran majoria d'egipcis i pakistanesos. Pel que fa als grecs pòntics, són venedors ambulants i carregadors de moll i fins i tot camàlics. En el sector marítim (drassanes, navegació, pesca), srilankesos, pakistanesos, egipcis i africans hi són fortament representats. Quant a les dones, russes, georgianes, ucraïneses, poloneses, romaneses, búlgares, albaneses i filipines, treballen, en el millor dels casos, en tasques domèstiques o com a cambreres als restaurants. En el pitjor, sovint és el cas de joves i boniques eslaves, formen el gruix de la prostitució en tots els àmbits del proxenetisme.

Aquesta immigració clandestina té el suport d'un ampli tràfic de passaports i de visats. Alguns empleats dels consolats grecs en aquests països ho aprofiten per fer uns diners extres. Aquest fet va ser desvelat a alguns diplomàtics membres del protocol, actualment en missió a l'estranger, pel procurador general antiterrorista al final dels anys vuitanta. També en van ser informats els policies grecs de les fronteres directament interessats.

Grècia, com ja hem vist, és novella en matèria d'immigració. Per tant, ha de crear una política d'acollida. Entre les primeres mesures que s'han pres, s'ha permès que els treballadors immigrants en situació irregular poguessin obrir comptes bancaris. Això permetria als serveis d'Hisenda tenir una idea més precisa sobre els 100.000 milions de dracmes (prop de 2.000 miliards de francs) que es deixen d'ingressar a les arques.

Quan es va llançar una “invitació” als clandestins, tan explotats en els treballs més durs, perquè s'inscrivissin en una llista, no hi van respondre, i es van estimar més la “seguretat” de la clandestinitat Quan el Govern va obrir l'expedient de regularitzacions pensava excloure'n els ciutadans procedents dels països veïns per raons de seguretat. Això apuntava, en primer lloc, als albanesos. Però després d'haver rebut dures crítiques, va canviar de posició. Es va llançar una “invitació” als clandestins perquè s'inscrivissin en una llista provisional de regularització. Aquests, com que en van desconfiar, no hi van respondre, i es van estimar més la “seguretat” de la clandestinitat.

Mites i realitats del binomi “emigrants-criminalitat”

Segons les estadístiques de la policia, els estrangers han provocat l'augment de la criminalitat. A tall d'exemple, del gener fins al setembre del 1997, els albanesos van ser responsables del 33% de les accions criminals. L'any anterior, els romanesos ocupaven el primer lloc. Per robatoris, homicidis i violacions, els immigrants representen una taxa de criminalitat tres vegades superior a la dels grecs. Hem d'assenyalar que, per a aquest tipus de delictes, les comunitats egípcies, africanes, poloneses i filipines no apareixen en les estadístiques.

D'altra banda, allò que resulta inquietant és el creixement de la criminalitat dintre de les mateixes comunitats d'immigrants. Precisament quan la policia és inoperant és quan les màfies proliferen.

Des del 1990 l'actitud col·lectiva dels grecs envers els immigrants ha seguit l'evolució següent: curiositat, perplexitat i desconcert, reserva, molèstia i, finalment, rebuig i hostilitat. El 1989, quan els immigrants encara eren poc nombrosos, els grecs es mostraven molt tolerants. Tres anys després, apareixien els primers símptomes de xenofòbia.

M. Papastamou, professor de psicologia social, assenyala que l'eventual predisposició negativa dels grecs envers els estrangers no es manifesta en una actitud hostil, ni en un discurs racista.

Darrere d'idees com “és normal i per tant acceptable que siguin pobres perquè són estrangers”, s'hi amaga un racisme subjacent Per la seva banda, el professor de Pandeios, G. Sakellis, afirma que un racisme subjacent es pot amagar darrere d'idees com: “És normal i, per tant, acceptable que siguin pobres, perquè són estrangers”... Un altre psicòleg social, G. Katerelos, remarca un cert “racisme materialista”: es fan servir procediments deshonestos, se'ls explota, però no se'ls rebutja. La senyora Mardaki, de SOS Racisme Grècia, recorda que, abans de l'arribada massiva dels albanesos, les altres comunitats estrangeres (palestins, egipcis, africans, libanesos, iraquians, filipins) generalment eren ben acollides.

A Grècia, l'“àrab” és l'“albanès”

A Grècia, la imatge de l'immigrant s'ha construït damunt de la imatge de l'albanès. Aquesta imatge és pràcticament idèntica a la que es fan els altres europeus dels àrabs. L'estereotip és el següent: “albanès=clandestí, violent, lladre, perillós, criminal”. El 74% de grecs comparteixen aquesta opinió. Assenyalem que cada vegada són més freqüents els casos de persones maltractades per la policia a causa de la seva semblança física amb els albanesos. Els musulmans de la Tràcia occidental són els segons en la galeria d'antipaties col·lectives (51%), seguits dels gitanos (35%) i els eslaus (22%). Tot i així, els turcs (75%) són els campions de l'antipatia col·lectiva.

Finalment, els immigrants arabomusulmans generalment troben més bona acollida a Grècia que no pas a la resta de la UE. Tanmateix, aquesta comunitat té algun ressentiment envers el país d'acollida. Demana la construcció d'una mesquita a Atenes. Els musulmans palestins, iraquians, kurds, libanesos, iranians i egipcis (al voltant de 200.000 persones) tenen relacions més aviat cordials amb els grecs. Això no impedeix pas als grupuscles d'extrema dreta d'atacar la comunitat musulmana, però, paradoxalment, es concentren en els musulmans amb ciutadania grega: turcs de Tràcia i gitanos.

Malgrat tot, la islamofòbia s'està escampant. Segons un estudi fet a les escoles primàries, a la pregunta “De les següents categories de nens, quina voldries excloure de la classe?”, les respostes dels alumnes van ser: els gitanos (63%), els albanesos (56%), els magrebins i els asiàtics (22%), els grecs pòntics i albanesos (16%).

Fins no fa gaire, Grècia era proveïdora de gastarbeiter (treballador invitat a Alemanya). Avui, com que pertany al club privat de la UE, atreu immigrants i comença a desenvolupar reflexos xenòfobs. Si bé la por davant de la imatge de la pobresa és un fenomen social recent a Grècia, es tracta alhora d'una reacció simptomàtica de la psicologia col·lectiva. En aquest país, on la indigència era la regla, sense que per aquest fet es provoquessin ruptures en el teixit social, sinó que, al contrari, es desenvolupaven reflexos de solidaritat i de tolerància, l'aparició de la por de l'immigrant és el reflex col·lectiu d'un record d'immigrant que els grecs volen oblidar.