Aproximació sociocultural al model català d'interculturalitat

Andreu Domingo
Demògraf. Centre d'Estudis Demogràfics. Universitat Autònoma de Barcelona

Isidor Marí
Filòleg. Universitat Oberta de Catalunya. Barcelona

Miquel Porta Perales
Escriptor. Barcelona

Maria-Àngels Roque
Antropòloga. Institut Català de la Mediterrània. Barcelona

L'espai cultural català —com moltes de les cultures europees— es defineix a l'edat mitjana, delimitat especialment per esdeveniments polítics. Des del punt de vista de la identitat, li correspon un àmbit geopolític variable: hispànic, europeu i mediterrani.

Podem considerar que existeixen dues etapes històriques en què es perfilen les característiques que podem anomenar nacionals de Catalunya, moments de gran confluència social i clara diferenciació respecte de l'entorn. La primera es dóna al segle XIII, mentre que la segona es gestarà durant el segle XIX. A Catalunya, al segle XIII, la cultura es veurà reforçada amb la potència de la burgesia, ciutadans de parla catalana i més aviat allunyats del llatí, que porten a terme aquesta primera conjunció. A Barcelona, València i Mallorca donaran a la llengua catalana un alt nivell, ja que fou utilitzada a les cròniques dels reis, a les sagrades escriptures, al dret, i emprada també pels autors més importants, fins al punt que les primeres obres de filosofia i de teologia en llengua vulgar són redactades en català pel mallorquí Ramon Llull ( Raimundus Lulius ). Llull irradia amb força en el pensament medieval i utilitza en la seva variada obra no solament el català, sinó també el llatí i l'àrab. Coexistiran, d'aquesta manera, i a diferents nivells, el català amb el llatí, l'occità, com a llengua poètica, i en les relacions diplomàtiques, l'aragonès, l'àrab, i més endavant el castellà.

La temporalitat és molt important en els ritmes que formen els models identitaris. Si després de la fractura hispànica per l'arribada musulmana, Catalunya desenvolupa unes diferències culturals institucionalitzades en l'època medieval a la Corona catalanoaragonesa, a partir del final del segle XVIII, malgrat compartir el marc polític hispànic i el centralisme borbònic, s'acusa una peculiaritat amb relació al procés productiu i l'apropiació tecnològica. En aquesta època es consolidarà l'estereotip sobre la industriositat dels catalans difós per observadors nacionals i estrangers.

Catalunya és una de les poques regions del sud d'Europa que ha viscut des de fa gairebé dos-cents anys la Revolució Industrial amb una certa intensitat. Històricament, les successives onades d'assimilació tecnològica reforcen la idea d'una «permeabilitat» tècnica del teixit social català, tot i no comptar amb primeres matèries ni energètiques en el seu territori. La plasticitat és una característica general dels segles XIX-XX que troba a Catalunya un terreny propici, donada la tradició democratitzant de la terra, per manca d'una aristocràcia feudal latifundista, per la tradició artesana i mercantil i pel desplegament de l'economia industrial.

Catalunya és una de les poques regions del sud d'Europa que ha viscut des de fa gairebé dos-cents anys la Revolució Industrial amb una certa intensitat

A final del segle XIX es dibuixa a Catalunya un model industrial i urbà que consolida el que es denominarà la Fàbrica d'Espanya i un estil de vida que demanarà unes estructures polítiques i culturals específiques (referenciades al capítol d'història). La dinàmica demogràfica de Catalunya en els temps moderns —de manera paral·lela als processos d'urbanització, industrialització i secularització— s'ha caracteritzat per una prematura caiguda de la fecunditat i s'ha fonamentat en una aportació continuada de contingents migratoris.

Cap al 1900, la vasta consolidació de la Renaixença catalana coincideix amb un recobrament del vigor mediterrani, després de gairebé tres segles de decadència. I Catalunya, aleshores, s'inscriu en aquesta Mediterrània emergent a través del moviment cultural i cívic del Noucentisme, classicista i civilista, caracteritzat per una pintura que va de Picasso a Sunyer, per un pensament que encarna Eugeni d'Ors, per una xarxa d'infraestructures culturals i docents implantada per Prat de la Riba des de la Mancomunitat de Catalunya, amb una clara voluntat d'institucionalitzar de nou l'autogovern.

A final del segle XIX es dibuixa a Catalunya un model industrial i urbà que consolida el que es denominarà la Fàbrica d'Espanya i un estil de vida que demanarà unes estructures polítiques i culturals específiques

Cal considerar també que el reconeixement de Catalunya en els valors progressistes propis de la modernitat i l'europeisme, el paper fonamental dels moviments internacionalistes entre la classe obrera, anarquisme majoritari en la primera meitat de segle, i socialisme en la segona, va facilitar, al seu torn, el procés d'integració de la població immigrada, en identificar l'esdevenidor del país amb una millora de la seva situació individual i de classe. I això es fa lligant en l'època de la República —com durant el període del franquisme—, la recuperació de les llibertats nacionals amb la lluita per la recuperació d'institucions democràtiques d'autogovern (l'Estatut d'Autonomia, la Generalitat) i els valors associats.

Paral·lelament, s'ha d'esmentar el paper fonamental de la família en la construcció de la identitat nacional. D'una banda, l'exaltació del pairalisme per la burgesia catalana (amb un model de família troncal, d'herència indivisa per part del primogènit) va reinventar la família com a hereva de la tradició en la centralitat de la casa, de manera que va fer possible un pont entre família i nació, i va transformar les relacions de parentiu en relacions culturals en què destacava el paper de l'hereu (baró primogènit, o pubilla, en absència del primer). De l'altra, el paper del fadristern (altres fills, fills petits), amb el suport de l'hereu, feia palesa, de manera complementària, 1'emigració dels membres menors de la família en una estratègia continuada de la casa o en la implantació de noves cases-famílies, on el fet migratori era essencial, establia una solidaritat camp-ciutat i atiava l'esperit emprenedor. Aquests dos elements de la història de les relacions de parentiu i de la família a Catalunya han permès que aquestes fossin copsades com a metàfora no excloent de la nació, o, en altres paraules, el que durant un quant temps va tenir la seva vigència en l'estructura de parentiu (reduïda geogràficament i socialment) servia de macrocosmos legitimador del procés de reproducció social global, quan el mateix pairalisme estava en recessió, tot i que s'hi manifestaven clarament els elements d'herència igualitària.

Catalunya no arribava a dos milions d'habitants a la darreria del segle XIX. Actualment, la població de Catalunya és de sis milions. Aquest espectacular creixement demogràfic, tenint en compte la baixa fecunditat del país, és degut en la major part a la immigració. A part del desplaçament de població del camp a la ciutat, entre el 1888 i els anys trenta es produeix una immigració creixent a Catalunya des de les regions culturalment i geogràficament pròximes (valencians, murcians, aragonesos). També des del començament de segle existeixen uns nuclis d'immigració estrangera: alemanys, britànics, francesos, etc. —que mai no van superar, però, el 2% de la població—. Així, a Catalunya es pot estimar que, avui dia, els dos terços de la població són ells mateixos, els seus pares, o els seus avis, d'origen immigrant. Així es configura implícitament un model cultural d'incorporació a la societat receptora en què la llengua actua com a signe destacat d'integració. La transcendència d'aquest model en les migracions de l'etapa franquista és decisiva, en el context d'una dictadura centralista que reprimia les cultures minoritàries i que, per tant, encara feia més difícil aquesta integració cultural. Aquesta aportació migratòria es va donar durant dues grans onades, els anys vint i els anys seixanta (entre el 1961 i el 1975 el saldo migratori s'estima en gairebé un milió de persones, procedents principalment d'altres regions espanyoles, especialment de l'àrea mediterrània), i concentrada en l'espai, i va constituir una de les característiques del poblament a Catalunya: l'important pes de la regió metropolitana de Barcelona (l'any 1996 representava al voltant del 70% dels habitants) i de l'àrea litoral. Des de mitjan dècada dels vuitanta finalitzen les migracions internes i creixen les provinents de l'exterior, especialment magrebins, tot i que també sud-americans, subsaharians i filipins —al voltant d'un 2% de la població.

Catalunya no arribava a dos milions d'habitants a la darreria del segle XIX. Actualment, la població de Catalunya és de sis milions. Aquest espectacular creixement demogràfic, tenint en compte la baixa fecunditat del país, és degut en la major part a la immigració

Les característiques socioeconòmiques impliquen un model d'integració basat en la possibilitat de mobilitat social ascendent i en una marca cultural aglutinadora: la llengua, que de manera gradual fa d'emblema del procés d'integració. Així, doncs, la immigració no ha estat només una peça fonamental de l'evolució demogràfica de Catalunya, sinó que s'ha constituït en mecanisme central del model de desenvolupament econòmic. Amb tot, tampoc s'ha limitat a ser un mecanisme regulador de les necessitats econòmiques conjunturals (mà d'obra barata), sinó que també ha contribuït a formar un model d'identitat col·lectiva i individual definit per la cohesió social.

L'adscripció voluntària a la cultura catalana per damunt de la filiació, el que en termes jurídics seria, amb un significat similar, la preeminència a Catalunya del ius solis sobre el ius sanguinis , ha accentuat el model igualitari, que en la construcció imaginària del país s'ha complementat amb l'individualisme i amb un estereotip positiu de «l'ètica del treball», encarnada per la «menestralia» (els valors suposats a la gent que treballa amb eines), on la possibilitat de mobilitat social ascendent es legitima per l'esforç individual, de la qual el «seny», la ponderació, és la virtut definitòria.

La immigració no ha estat només una peça fonamental de l'evolució demogràfica de Catalunya, sinó que s'ha constituït en mecanisme central del model de desenvolupament econòmic

La mobilitat social durant aquest segle va ser afavorida, però, per dos factors clau: d'una banda les mateixes característiques del teixit empresarial del país, amb una predominança clara de la petita i mitjana empresa —més del 80% de les empreses tenen menys de cinquanta treballadors—; de l'altra, la universalització de la instrucció i el creixement de l'ensenyament universitari, tant pel que fa als homes com pel que fa a les dones.

Aquest caràcter d'adscripció voluntària implica una concepció de la identitat dinàmica, i una praxi de la interculturalitat on l'individu pot definir-se partint des de diferents referents de pertinença, concèntrics o no, sense que en principi s'hagi de viure aquesta situació com a anòmica ni excloent, i on la tolerància és un valor essencial, lligat un altre cop a l'individu. Catalunya es constitueix com a graella identitària on els individus, els ciutadans, poden situar-se i reformular-se estratègicament com a subjectes, més que no pas com a objectes d'una tradició cultural fossilitzada.

Des d'aquesta perspectiva, Catalunya és una col·lectivitat intercultural (definida com la convivència en la diversitat, partint de l'existència d'elements lingüístics, culturals i simbòlics compartits amb reciprocitat) més que no multicultural (si per tal hem d'entendre la coexistència de diverses comunitats juxtaposades, sense trets recíprocament compartits). La llengua segueix essent un factor primordial d'aquesta identitat: perquè en la llengua s'ha donat la continuïtat històrica de Catalunya, fins i tot quan van desaparèixer les pròpies institucions. La llengua, com a «marca», presenta un avantatge sobre el seu domini explícit (parlar català sense perfecció o declarar-se disposat a fer-ho, o a facilitar que ho facin els fills, ja és un signe d'identificació amb el país). La llengua com a sistema de codis ha permès construir una identitat per damunt d'altres referents simbòlics i culturals (que en passar a ser supeditats poden alhora ser integrats sense constituir-se a priori en marques jeràrquiques).

Catalunya es constitueix com a graella identitària on els individus, els ciutadans, poden situar-se i reformular-se estratègicament com a subjectes, més que no pas com a objectes d'una tradició cultural fossilitzada

Un altre element important ha estat el fet que a partir dels diferents calendaris festius la interculturalitat ha trobat també diverses vies d'expressió, amb referència a les diferents manifestacions festives de la cultura a Catalunya. Potser pel seu significatiu nombre, a Catalunya és notori el cas dels andalusos. La seva presència i participació activa en la societat catalana ha aportat importants manifestacions festives, que van des de les setmanes andaluses o les romeries del Rocío fins a la Fira d'abril , que, amb més de dos milions de visitants, ha arribat a ser una de les expressions festives més multitudinàries que es fan avui dia a Catalunya. No es tracta simplement de l'expressió d'una cultura diferent, sinó d'un element de relació intercultural, ja que els mateixos immigrants que hi participen —i no solament d'origen andalús, sinó de procedències diferents—, també ho fan en altres àmbits culturals d'interacció, com poden ser les colles de castellers de tot Catalunya, que han arribat a convertir-se en un important element de relació i d'integració cultural.

La manca de sobirania completa ha desenvolupat, com hem vist en els elements històrics, un model ideal «pactista» en les relacions socials, tant a l'interior del país com en el seu encaix a Espanya. Fins ara s'ha donat una marcada cohesió social dins del model identitari, que ha estat més vist com un model voluntarista i dinàmic que no com a essencialista i estàtic. Un model pragmàtic que s'ha mogut sempre en la relativa ambigüitat d'un sistema d'equilibris. Caldria plantejar-se, però, si aquest model no està canviant precisament ara. S'ha de considerar com la recuperació parcial de l'autogovern ha significat un canvi radical en el model català fins aquí exposat. Catalunya, ara dotada d'un aparell institucional, pot, per una banda, tenir una major capacitat de negociació enfront de l'Estat espanyol i en el context internacional; d'altra banda, el mateix procés d'integració es veu també radicalment afectat per la seva institucionalització: la transmissió de la cultura catalana ha esdevingut un afer institucional (en aquest sentit el sistema educatiu, la universalització de l'aprenentatge de la llengua i la seva presència en els mass media i el mercat en poden ser considerats el paradigma). De manera paral·lela hauríem de tenir en compte que, a partir del 1975, el procés de transició política que instaurarà el sistema autonòmic a Espanya coincideix amb una forta crisi econòmica, que en el que afecta el model català comporta dues fractures importants: d'una banda, s'atura la secular migració procedent de la resta d'Espanya, només parcialment substituïda per la immigració procedent de fora d'Espanya; i de l'altra, desapareix l'horitzó optimista en què s'assegurava la forta mobilitat social ascendent que caracteritzà els anys seixanta. Aquests dos factors obliguen a redefinir el procés d'interculturalitat a la Catalunya de la fi de segle, tot i que és, però, indestriable el seu futur de la perspectiva intercultural. Per altra banda, aquesta tendència és cada cop més evident en els processos democràtics, i per tant, cal trobar models d'articulació de la diversitat cultural, entre els quals el català pot fer la seva aportació no solament a Europa sinó també als països mediterranis.