Elements per a una reflexió intercultural a l'àrea mediterrània

Joseph Maila
Politòleg. Institut Catholique de Paris

Maria-Àngels Roque
Antropòloga. Barcelona

La nostra reflexió parteix de dues premisses. En primer lloc, tal com deia l'historiador de la Mediterrània Ferdinand Braudel, aquesta pot ser pensada com un laboratori de llarga durada, com una cruïlla d'intercanvis, conflictes, enriquiments, que al llarg de la història han anat configurant un dels espais geogràfics més complexos del món.

En segon lloc, la Mediterrània, des de la seva doble condició de nord i de sud, percep els processos de curta durada, com ara l'impacte actual que estan tenint els moviments de poblacions, que ens obliguen a repensar la gestió dels territoris, els pobles i les cultures.

Fenòmens de diferents àmbits, com ara la globalització que té lloc en paral·lel a les fortes tendències de regionalització o la caiguda del mur de Berlín, han propiciat el que alguns anomenen crisi dels grans conceptes teòrics que ens havien acompanyat durant el segle XX. Les societats europees són cada cop més pluriculturals i més complexes en el desenvolupament de les seves relacions en un marc de gestió democràtica. L'acceptació d'aquest fet és un dels principals elements que en conformen l'evolució.

Les societats europees són cada cop més pluriculturals i més complexes en les seves relacions socials en el marc d'una gestió democràtica

Aquests processos s'han analitzat des de diferents punts de vista, a mesura que la importància de les societats pluriculturals i el ressò i la diversificació de les seves demandes creixia, i s'han anat incorporant al debat: l'educació, la sociologia i la política. Aquestes temàtiques han estat estudiades amb profunditat a les societats nord-americanes, que proven d'adaptar-se així a les noves situacions internes o de trobar noves solucions per a antics conflictes no resolts (Charles Taylor, Will Kymlicka, Michel Walzer, Alasdair McIntyre, entre d'altres).

Nosaltres, societats mediterrànies, podem fer servir els mateixos paràmetres teòrics quan sabem que els nostres territoris i cultures són fruit d'un procés històric de llarga durada? Podrien parlar, els nostres estats, de pobles indígenes dintre del seu territori com ho fan els americans? Plantejar la qüestió del multiculturalisme a la Mediterrània és fer encara més complex l'esquema habitual exposat en les teories anglosaxones, i que es ressent fortament en el context de societats occidentals a causa de les noves migracions vingudes a partir de la segona meitat del segle XX.

Per a les societats nord-americanes o del nord d'Europa, el multiculturalisme resulta del fet de la immigració, sigui en l'època de la fundació (EUA, Canadà) o en altres èpoques més recents. Les societats occidentals tenen en comú un poblament inicial i un poblament de compleció (treballadors immigrats), una situació d'heterogeneïtat i de minoria cultural. A partir d'esquemes propis ( melting-pot , federalisme territorial), han intentat integrar-se en la diversitat cultural sense un marc polític unificat.

A la Mediterrània, abans de l'Estat nació i de les posteriors neteges religioses i d'homogeneïtzació cultural, l'evolució va ser completament diferent. En primer lloc, es podria dir que el multiculturalisme sempre ha estat conegut, si pensem en les diversitats religioses que coexistien en l'Imperi Otomà. Però s'hi ha d'afegir ràpidament que no es tracta del contacte i de la coexistència cultural en una mateixa societat, sinó del contacte cultural entre societats. Allà on es vagi a la Mediterrània, les civilitzacions es coneixen, s'han succeït, hi han deixat rastres. Cadascuna ha dipositat la seva experiència civilitzadora en el conjunt mediterrani: els fenicis a l'occident, els romans a tota la conca, la civilització araboislàmica a la Península Ibèrica i Sicília i els turcs al voltant de la conca oriental i una part del Magreb. Posats a parlar d'influències, cal remarcar que la presència colonial hi ha deixat una empremta forta. Tota la Mediterrània té grans possibilitats de reconèixer alguna cosa pròpia a casa dels altres. Aquesta multiculturalitat i alhora interculturalitat és resultat, doncs, d'un contacte entre pobles i d'una transferència d'elements de cultura (tecnologia, cuina, música, elements arquitectònics i també religiosos i polítics).

El multiculturalisme no és un concepte monolític, fins i tot en el món anglosaxó

Ens trobem com si fos un terreny esdevingut comú a còpia de ser visitat per totes les societats singulars al llarg de la història. De vegades, els romans, bizantins, àrabs o turcs van unificar en un mateix centre les societats. És cert que cadascú tenia alhora el seu propi model civilitzador, però no va tenir la temptació de suprimir l'especificitat dels pobles com s'ha volgut fer en èpoques més contemporànies. És, doncs, una multiculturalitat específica, intersocietal, la que trobem a la Mediterrània. Això explica que, malgrat les lleis i uns certs usos i costums, quan un marroquí va a Espanya, o un tunisià a Itàlia, o un algerià a França, la cultura dels països d'acollida no li sembla tan estrangera, de tants elements com s'han transfigurat en la seva cultura. Els elements històrics han estat implantats i integrats i les relacions econòmiques han estat teixides des de molt de temps. Però també sabem que les veritats d'avui no són les d'ahir i que els conflictes del passat quan deixen de ser record i es transformen en història, es distorsionen i entren en els estereotips més flagrants. Les reaccions actuals no sempre guarden relació amb la causa remota que les ha motivades. De vegades, conflictes i percepcions que són purament conjunturals o que tenen una temporalitat acotada dins la història són manipulats i es transformen en essencialitats.

L'autoafirmació, el fet de ser reconegut com a diferent i de percebre la diferència com un tret impossible per a la cohabitació, converteix les identitats -en paraules de l'escriptor Amin Maalouf- en identitats assassines. No solament envers els altres sinó envers elles mateixes. Tot això s'ha de repensar seriosament per tal que el contacte previ de les cultures no provoqui recel i no posi en perill el que podria ser la coexistència harmoniosa de cultures en una mateixa societat, per exemple la societat d'acollida de l'immigrant. El rebuig, l'exclusió i de vegades el racisme poden ser la conseqüència d'aquest multiculturalisme de "partida" que no contribueix a aclimatar ni a facilitar el multiculturalisme dels temps moderns.

Les aportacions de diferents autors que van participar en la celebració del simposi internacional "Els reptes de la interculturalitat a la Mediterrània", organitzat per l'Institut Català de la Mediterrània al setembre del 1998, proporcionen més coneixement a la complexitat temàtica de què hem començat a parlar. No són textos per a aquells que busquen receptes i simplificacions. La complexitat és un risc, però vivim en societats complexes i això cada vegada demanarà més coneixement multicultural si realment estem interessats en el diàleg i la cohesió social.

Per analitzar aquesta qüestió s'han focalitzat quatre models de la Mediterrània: a la riba nord, el model autonòmic espanyol, amb especial referència al cas català, i a la riba sud, el model -models- de la zona magrebina. Pel que fa a la riba oriental, s'han analitzat els casos d'Israel i del Pròxim Orient àrab (Autoritat Nacional Palestina, Síria i Líban). Vam trobar representatius aquests models triats perquè reflectien, en el cas del model occidental, els seus clivatges politicolingüístics, i en el del model oriental, els forts clivatges etnoreligiosos.

És una multiculturalitat específica, intersocial, la que trobem a la Mediterrània

Creiem necessari portar a terme reflexions multiculturals des de les humanitats per tal d'incitar relectures i debatre-les amb exemples contrastats. Les aportacions, internacionals i transdisciplinàries, han estat seleccionades perquè contribueixin a aquest debat, que creiem decisiu. D'aquesta manera, hem estructurat les principals influències i els elements imprescindibles per a qualsevol anàlisi de la interculturalitat a la Mediterrània: la referència històrica, les eines per a la reflexió cultural de les societats -antropologia social- on es planteja la situació i els reptes que cal afrontar en la gestió d'aquestes societats -política-.

La dècada dels anys noranta va deixar enrere l'època d'aproximacions i de gestió de les societats a partir d'instruments basats en conceptes com ara l'assimilació, la integració o el melting-pot , el multiculturalisme, etc., per donar pas a una perspectiva múltiple on, com diran alguns, se superen vells conceptes i n'apareixen de nous que fan referència a la diversitat, el pluralisme social o la interculturalitat. Més enllà d'aquests conceptes, i en traslladar les problemàtiques al context mediterrani, amb aquesta publicació ens hem volgut preguntar si som capaços de pensar la interculturalitat, si disposem d'eines conceptuals adequades i si podem arribar a desxifrar paràmetres de guia en la gestió de la interculturalitat.

D'altra banda, el multiculturalisme no és un concepte monolític, encara que, com hem dit abans, gran part de les reflexions iniciades sobre la multiculturalitat vénen del món anglosaxó. Món que tampoc no representa el paradigma reeixit de la multiculturalitat, almenys vist des de la nostra societat llatina, ja que ni el melting-pot dels EUA ni el multiculturalisme del Canadà no han aconseguit eliminar els guetos, ni fer desaparèixer les desigualtats econòmiques, socials i demogràfiques degudes a l'adscripció ètnica. Ens fa la sensació que el mestissatge és més fàcil per a nosaltres que per a ells, però encara queden forts esculls per entendre de forma plena què vol dir democràcia.

En aquest sentit caldria fer, en primer lloc, un repàs del fil del pensament que ens porta a l'aposta per la interculturalitat tenint en compte dos matisos importants.

D'una banda, l'ús de les anàlisis sociològiques i polítiques de caràcter anglosaxó ha provocat una certa visió determinista en l'esfera d'allò que és privat i públic, amb unes pautes que, quan observem altres societats, fins i tot les nostres societats mediterrànies llatines, no són tan evidents.

D'altra banda, no tothom interpreta la història de la mateixa manera, ni s'interpreta de la mateixa manera el paper de la societat civil, i no solament des d'un àmbit cultural, com per exemple cristianisme versus islam, sinó també des de diferents lectures polítiques. El debat en altres societats ha evolucionat en el sentit que el terme "multiculturalisme" no reflectia prou acuradament la situació pluricultural ni els elements de cooperació o de conflicte que s'hi troben, sobretot des del punt de vista del pensament de les societats mediterrànies i europees que ens ocupen. En una societat amb un fort component migratori, per exemple, les anàlisis basades en l'exclusió defensen que cal protegir els drets dels autòctons. Per contra, des dels àmbits pròpiament minoritaris s'entén el multiculturalisme com una evasiva per tal de no afrontar els problemes que planteja l'estricta coexistència de cultures, sense potenciar la convivència o la interculturalitat.

La interculturalitat és entesa, dins del pluralisme, com un concepte dinàmic, un projecte...

Avui dia, d'una manera o d'una altra, el multiculturalisme és inevitable, no tan sols als EUA, sinó també a Europa, on cada dia conviuen més persones d'orígens culturals diversos. Però s'ha de reconèixer que els textos teòrics i els debats sobre aquests temes provenen principalment dels Estats Units, on, com manifesta el politòleg canadenc Will Kymlicka, també participant en el debat sobre la interculturalitat, s'han concebut de principi per a un consum intern, però assoleixen una importància especial a causa de la profunda influència de les idees nord-americanes en el món: "Dissortadament, la influència internacional d'aquests debats no ha estat totalment propícia perquè ha exacerbat més les injustícies que els remeis."

El multiculturalisme entès purament com a marc de convivència de la pluralitat cultural es basaria sobretot en el respecte de totes les cultures presents en una societat, el reconeixement del dret a la diferència i la capacitat d'extreure'n una organització de la societat on tothom pogués sentir-se'n, d'una manera o una altra, partícep.

Aquestes idees i altres han fomentat, des d'un punt de vista teòric, una nova anàlisi de les societats, i en particular de les mediterrànies, que recullen amb més força les demandes de reconeixement i de drets que afavoreix el pas cap al multiculturalisme, però en el marc de la interculturalitat com a eina d'estudi. La interculturalitat és entesa, dins el pluralisme, com un concepte dinàmic, un projecte... Ens hi podem referir com una noció que s'expandeix en reflectir la dinàmica social i formula una nova realitat perquè incorpora els elements propis del conflicte, de la interacció, de la cooperació.

Cultura i interculturalitat

La interculturalitat tendeix, des de fa uns quants anys, a ultrapassar el seu camp d'origen. Llargament confinada en el marc dels estudis antropològics clàssics sobre les societats anomenades primitives, va servir per a delimitar de manera estàtica el camp simbòlic d'una societat particular -recordem que precisament els pobles mediterranis, incloent-hi els d'Espanya, Portugal i Itàlia, van ser estudiats per l'antropologia anglosaxona entre els anys cinquanta i setanta com a "primitius pròxims"-.

Copsar la identitat d'un poble equival a preguntar-se per la seva cultura i les transformacions que l'afecten

La noció de cultura revesteix cada vegada més l'aspecte d'un concepte a partir del qual es poden entendre, redibuixats i mesurats, els desplaçaments i les transformacions de la identitat dels grups. Copsar la identitat d'un poble, comprendre el sentit que atorga a les seves conductes, detectar els ajustaments que ha de fer per adaptar-se als canvis que li imposen les mutacions de la modernitat, equival a preguntar-se per la seva cultura i les transformacions que l'afecten. Concepte dinàmic, doncs, el de la cultura, quan és enfocat a la vegada com a laboratori i signe de canvi. Certament, l'aproximació comuna de la cultura donada per l'antropologia es concentra en el doble ús, a la vegada normatiu i funcional, que se'n pot fer. La cultura definida com a conjunt de valors, normes i ideals propis d'un grup construeix la configuració de fronteres simbòliques dels grups. En un pla funcional, el concepte de cultura permet pensar l'articulació de les idees i les pràctiques, de veure les idees i els valors darrere les pràctiques, fent-se encara més visible el seu caràcter instrumental. Perquè la cultura no estructura només el camp de les representacions i la concepció del conjunt de l'existència, sinó que també permet posar en marxa el marc de l'acció social, que es fa possible per la regulació de les relacions humanes. A més, la cultura és també el vehicle privilegiat, a través de l'art o de l'experiència institucionalitzada del sagrat, de l'expressió d'una relació amb un sentit que transcendeix el marc tancat de l'existència. I és que aquesta triple relació de la cultura amb la norma, l'acció i el sentit comporta un canvi notable tant a les societats del nord com a les del sud de la Mediterrània durant els darrers decennis. Lluny de descriure un conjunt distintiu de característiques específiques, la noció de cultura ha estat caracteritzada essencialment en aquests darrers decennis pel seu esclat; d'aquí que alguns s'equivoquin quan demanen tornar a l'autenticitat, perquè aquest no és un terme vàlid.

La noció de cultura, en les últimes dècades, s'ha caracteritzat pel seu fraccionament, d'aquí que alguns s'equivoquin quan demanen tornar a l'autenticitat

Pel que fa a les societats anomenades occidentals, en la societat postindustrial i postmoderna, la desmultiplicació de les referències culturals s'ha convertit en la regla. És com si l'homogeneïtat social impulsada per un estat centralitzador, amb els clivatges de les estratificacions socials i el contingut uniforme vehiculat per un ensenyament "nacional", haguessin cedit davant d'una pluralitat de referències identitàries -no necessàriament ètniques-. Ateses les múltiples accepcions del terme cultura (empresarial, sexual, de gènere...), podria semblar que aquesta ja no és el fonament comú excepte en el pla elemental d'una regulació social de base. Els alvèols culturals caracteritzen la societat postmoderna com si la cultura s'hagués esmicolat per tal de recompondre's en el pla dels diferents grups que configuren la societat o de les trajectòries individuals que pouen en el fons cultural comú d'allò que serveix per a un pla de vida particular. En aquest context, Touraine aposta per l'intercanvi d'individus lliures capaços d'assumir, en el marc dels sistemes democràtics, la pluralitat de les dimensions de la seva identitat. L'intercultural no es resumeix en la constatació de les diferències i no consisteix en un inventari d'especificitats, sinó que suposa éssers lliures que pactin unes regles de joc.

Pel que fa a les societats del sud de la Mediterrània, la desintegració cultural es produeix com a tot arreu, però s'origina en una trajectòria diferent a la del nord. Es pot afirmar avui que l'emergència dels nacionalismes del Tercer Món, l'endemà de la descolonització, va ser essencialment un fenomen cultural. No en el sentit restringit de la defensa d'una llengua, d'una religió o d'especificitats nacionals oblidades llargament o combatudes pel colonialisme, sinó en el sentit d'un projecte global que dóna cos a un moviment d'emancipació i reconeixement. La cultura va ser la base d'aquesta unitat contra l'Altre: occidental, colonitzador i depredador. La cultura entesa com una identitat de grup, és a dir, d'una comunitat nacional, i com una ideologia de combat. És ella qui ha autoritzat tots els clivatges, tots els rebuigs i totes les oposicions.

Cal assenyalar, en els països del Tercer Món, el fracàs d'una cultura molt sovint centralitzada i imposada com a integració nacional

En primer lloc perquè s'ha elevat la cultura a la categoria d'ideologia d'estat, exaltada fins al mite per tal de convertir-se en emblema d'una nació i marc de la mobilització. El Tercer Món retrobava les seves "arrels" i recuperava la seva història redescobrint-la, inventant sens dubte també les seves pròpies tradicions. Ideologia de l'"autenticitat", "revolució cultural", "personalitat cultural", les espiritualitats polítiques, si es pot dir, insuflaven valors essencials per tal de crear noves mentalitats i homes nous. En aquesta invenció cultural, l'oposició a Occident ha tingut un paper essencial. Ella sola permetia comprendre per què oposant-se a l'Altre ens oposàvem primer a una altra cultura. En el pla dels "drets dels pobles", cal assenyalar en els països del Tercer món el fracàs d'aquesta cultura, molt sovint centralitzada i que ha imposat la integració nacional. L'ocultació de les realitats regionals, de les identitats comunitàries, de vegades precolonials i preestatals, va ser mal sentida pels pobles i els grups afectats. La ideologia de la integració nacional no solament no haurà aconseguit esborrar-les, sinó que les ha exacerbat per la seva brutalitat i voluntat de dissolució dels particularismes.

L'enfonsament d'estats, característic d'aquesta fi de segle on les cultures entaforades i les identitats ferides han pogut ressorgir individualment, ha provocat aquest retorn brutal del rebuig cultural. El cas de la desintegració de Iugoslàvia i els trencaments ètnics i, abans d'aquests, les guerres del Líban han estat l'ocasió per subratllar en aquests "conflictes identitaris" el potencial de destrucció i de mort arrossegats per les cultures del ressentiment.

Amin Maalouf subratlla que l'adhesió a una concepció antiga, estreta, exclusiva, quasi "tribal" de la identitat es fa moltes vegades més per inèrcia que per convicció en un context que ja no té res a veure amb les societats en què vivim. L'adequació a la realitat, en canvi, passaria per l'assumpció de totes les filiacions i l'abandó de l'elecció imperativa entre confessions religioses, llengües o cultures diverses. L'escriptor libanès es pregunta: "No serà que ens caldrà a tots acceptar una nova concepció de la identitat -que de vegades sento la temptació d'anomenar concepció mediterrània de la identitat-, menys tribal, menys exclusiva, no tan estreta, no tan presonera de mites divisoris, més oberta als altres i a les realitats del món de demà?"

És en aquest sentit també, però en un altre pla, que Mohammed Arkoun defensa una nova perspectiva per a "l'impensat" al Magreb. El seu discurs planteja una crítica necessària a la irresponsabilitat d'allò "no dit" en les ciències socials i polítiques i que ha contribuït al creixement de l'islamisme. Des del punt de vista identitari, la definició ideològica sumària de la "personalitat" o la "identitat" magrebines continua retardant una recerca sobre l'espai magrebí; una recerca basada en instruments alliberats de marcs teologitzats. Per a Arkoun, només es podrà parlar d'un pensament magrebí quan s'hagin dilucidat les relacions que el Magreb ha tingut amb els períodes discontinus de la seva història i del seu pensament. L'intercultural, per tal de ser practicat com a lliure exercici de diàleg i de compartició, necessita allò que el pensador anomena "nous actors històrics", alliberats de constrenyiments de representacions passades.

En aquest pla també situem l'element religiós com un altre component que s'ha de destacar per la forta càrrega identitària que conté. És una de les claus per saber fins a quin punt podem parlar d'interculturalitat, de diàleg intercultural entre les tres religions monoteistes que tenen el mateix origen i les mateixes referències culturals, però que són exclusivistes per naturalesa.

La conjuntura de la contemporaneïtat no ens ha de fer oblidar, però, tal com diu l'antropòleg palestí Salim Tamari, que l'apropiació de l'espai religiós amb uns elements d'interculturalitat va ser possible en altres èpoques, però ara entren dintre de l'impensable.

La gestió dels reptes interculturals

Sovint, però, es pensa que la religió és l'eix fonamental de la ideologia sense tenir en compte la construcció de l'organització social de les diferents comunitats. Aquest és el cas, per exemple, de la família o dels sistemes organitzatius de gestió de grups. Com a tendència històrica, no amb caràcter essencial, trobem un clivatge geogràfic entre el nord i el sud de la Mediterrània que es produeix sigui quina sigui la civilització imperant en aquell moment. Al nord, el paradigma d'organització politicoadministrativa i la manera instrumental és la polis, mentre que al sud encara predomina la comunitat ( umma ) com a ideal d'organització i com a sistema consensuat i unanimista.

Des d'una perspectiva de reflexió occidental, l'Orient Mitjà i també el Magreb són presentats com a mancats d'algun ingredient bàsic per a una relació feliç entre els governats i els seus governants. De vegades els grups socials són forts o autònoms, de vegades és a l'inrevés. Tant dins com fora de la regió hi ha la tendència a emfatitzar el caràcter tribal, rural de l'històric Orient Mitjà i a oblidar que hi havia un flux constant entre societat urbana, societat rural i societat nòmada. La majoria dels estats contemporanis de l'Orient Mitjà tenen una vida curta, però, en canvi, podem dir que les tradicions urbanes són llargues, particularment quan es comparen amb el nord d'Europa, i els habitants urbans han estat clarament (religiosament i políticament) centrals en la formació de l'estat a l'Orient Mitjà. La polis i el cosmopolitisme són estructures mediterrànies que s'obren o es tanquen segons el nombre de variables que incideixen en el seu marc, tal com ho expressen Elie Barnavi i Claude Klein en aquest llibre. Som conscients que dient tot això més que donar respostes ens fem preguntes.

Sovint es pensa que la religió és l'eix fonamental de la ideologia sense tenir en compte la importància cultural de la construcció de l'organització social de les diferents comunitats

Wijdan Ali fa un recorregut històric per la convivència religiosa i cultural guiada pel patró religiós de l'islam i es pregunta si les societats respondran de la mateixa manera en un futur. Arkoun, per la seva banda, incideix en la necessitat d'establir una història desconstructiva comparada dels tres sistemes cognitius (jueu, cristià i musulmà) i es lamenta que els investigadors l'evitin actualment. En un pla més polític, Ilan Greilsammer veu que no solament la tolerància religiosa és l´imperatiu immediat del multiculturalisme a la Mediterrània, sinó que també, d'una manera més general, la propagació de l'educació a la democràcia. Perquè el sistema de democràcia no ha acabat amb els integrismes ni amb els extremismes que s'amaguen darrere de la religió, especialment a l´Orient Mitjà. Com es veu també en els extremistes dels partits religiosos a Israel, que fan impossible una política multicultural.

I és que l'apropiació política i territorial dels aspectes religiosos ha configurat, històricament, uns models de societat que han anat modificant les relacions entre súbdits i poder, com indica Mohammed Tozy. Per aquesta raó ens manifesta que és interessant valorar l'associació dels paradigmes musulmà i occidental en un cas com el de la figura del rei al Marroc.

Entre les diferents contribucions a aquesta obra, destaquen les diverses respostes donades a la gestió de les minories. I aquestes són respostes complexes. Catalunya, en l'àmbit polític, dóna a Europa l'exemple reeixit d'una descentralització política on s'estructuren i organitzen les diferències. Al Magreb, tot i la seva ben defensada unitat, topa sempre amb clivatges polítics, històrics i culturals considerables i resistents com manifesten àmpliament els autors magrebins Arkoun, Tlili i Tozy. Pel que fa al Maixrek, les dues societats pròximes que han provat d'estructurar les diferències, el Líban i Israel, troben importants dificultats en els seus models. I com avís als navegants, es pot dir que el mosaic comunitari no és la millor garantia de l'intercanvi cultural.

Quan avaluem la gestió de la interculturalitat, ens trobem que l'enfocament polític de la interculturalitat vol definir els pluralismes en el marc de l'Estat nació i les seves diverses problemàtiques: abast territorial i objectius polítics dels diferents moviments existents. Els distints models també han de definir els seus sistemes de representació i participació, i valorar la multiculturalitat en el sistema de partits polítics vigent. En darrer terme, es tracta de la noció de ciutadania i els drets humans: els sistemes de reconeixement i garantia dels drets i les obligacions dels grups o minories, dels grups immigrats, com també els diferents models d'accés a la ciutadania/no-ciutadania/ciutadania diferenciada.

La crisi que està vivint actualment l'Estat nació, com a conseqüència de les dinàmiques supranacionals i les fortes tendències subnacionals, provoca que cada vegada més apareguin propostes noves que fan necessària l'adequació de les actuacions governamentals a la història concreta i a la voluntat dels ciutadans que tenen cultures arrelades, però que al mateix temps mostren importants dinàmiques de canvi. Els debats actuals sobre l'homogeneïtzació cultural, l'evolució dels lligams nacionalistes o el trontoll de les jerarquies socials i els aspectes jurídics que els envolten, es troben a la base d'aquest fenomen. No s'ha d'oblidar que la història de la formació dels Estats nació ha comportat un intent homogeneïtzador per crear una personalitat col·lectiva que ha motivat que altres grups no hi tinguin la seva cultura representada (marc pactat d'autogovern i drets lingüístics adaptats). En aquest sentit, és molt interessant recórrer una altra vegada a la història a través de l'aportació d'Edgar Morin, que fa un gran fresc sobre la convivència a la ciutat de Salònica. És alhora una anàlisi política i històrica que il·lustra la importància que hem d'atorgar al paper de la història en l'anàlisi actual dels reptes interculturals i com es donen sincretismes i pensaments mediadors en les cultures mediterrànies.

La vocació per a la gestió de les minories suposa un veritable pluralisme i valors de democràcia

Pel que fa al vessant actual i polític, la vocació per a la gestió de les minories suposa un veritable pluralisme i valors de democràcia. La democràcia és la condició de la lliure interculturalitat. La democràcia és l'aptitud de fer viure en comú les diferències, no de gestionar-les. La lliçó de l'intercultural es troba en algun lloc entre el treball de la història perquè emergeixi un subjecte lliure i el treball dels homes per al reconeixement dels altres com a subjectivitats lliures.

De moment, però, ens movem en unes societats mediterrànies i europees que afronten de manera diferenciada el repte de la presència de minories en el seu territori i de la seva pròpia configuració com a minoria, en segons quins casos.

Ens podem referir, dins l'Espanya de les autonomies, al cas català, amb unes característiques pròpies i on el debat que es planteja actualment recull, d'una banda, la presència de la immigració i, d'una l'altra, el manteniment de la personalitat col·lectiva, pròpia del país, en paraules d'Enric Fossas. Al mateix temps, des d'un punt de vista històric i sociocultural, Catalunya es presenta com a exemple on la crisi provoca la utilització de noves eines conceptuals que, a través d'una reinterpretació del passat, facin possible la construcció d'un projecte futur. L'aproximació sociocultural al mateix model dóna també una explicació que fa referència a un procés històric, de llarga durada, sobre la qüestió.

Aquesta tendència és cada cop més evident en els processos democràtics i, per tant, cal trobar models d'articulació de la diversitat cultural, entre els quals el català pot fer la seva aportació no solament a Europa sinó també als països mediterranis.

Cal trobar models d'articulació de la diversitat cultural

En el terreny polític, la interculturalitat s'analitza millor en el marc de la confrontació cultural de les visions polítiques, de vegades anomenada púdicament "diàleg polític". A la Mediterrània, aquest concepte contraposa representacions de l'espai públic, finalitats del polític, valors lligats a la vida en societat i sobretot aquells propis dels drets humans, que permeten elaborar un codi mínim de regulació de relacions entre societats culturalment diferents. Aquesta perspectiva, per tant, aborda frontalment la dissensió política mediterrània tant sobre les maneres d'entendre el lloc de l'individu i el seu paper a la polis com sobre les bases de la cooperació entre societats i pobles.

Així doncs, amb l'objectiu de trobar noves eines d'anàlisi, cal concentrar-se en els elements polítics dinàmics de les societats que conformen el repte intercultural. I la dinàmica es troba, per definició, al cor de la interculturalitat. Una manera de pensar-la és tenir en compte els camins d'aculturació política o el manlleu per part de certes societats del sistema polític d'altres. Es pensa aquí en la problemàtica de la constitució de les societats del sud sobre el mode formal de les estructures manllevades als estats del nord de la Mediterrània, i en la manera com aquestes societats les han assimilades o aclimatades adaptant-se a models polítics aliens. Aquesta és una perspectiva interessant, que trasllada el debat de la comparació a l'aculturació o inculturació i que es troba en diferents articles d'aquesta obra. Per exemple, Mohammed Tozy descriu les discussions sobre els conceptes d'interculturalitat i d'historicitat de les cultures polítiques, com també la seva aptitud per al mestissatge i per a la reapropiació dels corrents de pensament i dels sistemes de govern aliens. Aquesta reapropriació busca la reinterpretació i l'adapta a la situació pròpia, un cop el pensament s'allibera de les imposicions externes.

Per aquesta raó, un recorregut històric i actual per la Mediterrània mostra que la reflexió sobre la interculturalitat no és gens gratuïta. Un simple cop d'ull als territoris tal com són avui ens ho confirma, com a mínim des de dos punts de vista.

En primer lloc, podem abordar la qüestió des del reconeixement històric de la Mediterrània com a context d'interculturalitat. En aquesta visió de llarga durada trobem l'intercanvi i l'enriquiment, la formació de cultures, de pràctiques religioses, de llengües, de sorgiment d'idees. En segon lloc, trobem l'apreciació de les relacions que s'hi han desenvolupat: d'indiferència, de confiança, d'oposició, de cooperació, de necessitat mútua. Aquesta visió global, però, encarnada de manera concreta, ens pot permetre tenir una visió dels conflictes existents i d'allò que seria èticament desitjable: trobar els valors compartits que hi ha en el present i de cara al futur.

La diversitat cultural que es dóna dins l'àrea mediterrània ha servit des de fa temps per pensar l'Altre, però és molt important treballar des de la cultura i la política, invertir intel·lectualment en els conceptes de multiculturalisme i d'interculturalitat dins aquest espai. Es tracta d'aprendre a reinterpretar per tal d'encaixar tendències que, ara per ara, semblen diverses i enfrontades, com la globalització i els conjunts regionals o l'Estat nació i les identitats locals, i decidir com valorar el pes de l'individu i de les col·lectivitats en un fil històric que ens ha de portar cap al futur.