El model multicomunitari libanès: una organització del pluralisme religiós

Joseph Maila
Politòleg. Institut Catholique de Paris

Quan parlem del model polític libanès, no ens referim exactament a un model d'interculturalitat reeixit. La guerra del Líban ens ha fet dubtar de la validesa d'un funcionament social i polític que deixava la major part del control als grups religiosos que componien el país. En la seva organització mateixa com a societat de pluralisme cultural i religiós, el Líban regula, efectivament, les relacions que regeixen les comunicacions entre les comunitats i de cadascuna amb l'Estat, de la manera més explícita, tant en el pla constitucional com en el pla de costums polítics arrelats en la tradició. Així doncs, l'estabilitat política i el funcionament harmoniós de l'Estat depenen en gran mesura del respecte d'aquestes regles establertes. Aquestes regles constitueixen, d'alguna manera, el fonament, precari però real, d'una vida en comú que pren com a punt de partida les diferències culturals i dels grups. En aquest sentit, el model pluralista libanès és únic en el seu gènere dins de l'àrea arabomusulmana del Pròxim Orient. El funcionament polític de l'Estat d'Israel presenta algunes semblances amb el model libanès però s'administra creant diferències en el si mateix de la població jueva -especialment en l'àmbit de l'estatut civil, ja que a Israel no existeix el casament laic- sense que s'hagin previst formalment regles de repartiment dels càrrecs públics entre les comunitats de diversos orígens que formen el poble israelià. Pel que fa als règims àrabs, el seu funcionament polític no preveu diferències en el pla de la ciutadania; així doncs, el comunitarisme és proscrit i fins i tot es considera com un defecte que pot afligir les societats o, en tot cas, com una amenaça a la cohesió nacional i a la unitat. Tanmateix, aquesta ciutadania englobant i no discriminada en el pla polític, no pot amagar les separacions comunitàries evidents, identificables especialment per l'existència d'una legislació matrimonial, d'un estatut civil i de tribunals religiosos propis de cada comunitat que dibuixen els límits d'una concepció "laica" de la ciutadania. Ras i curt, direm simplement que mentre el Líban practica el comunitarisme integral, és a dir, que afegeix al comunitarisme de l'estatut civil un comunitarisme polític franc, els altres països àrabs no tenen en compte, oficialment, la pertinença comunitària en matèria política però en reconeixen els efectes jurídics en el casament, el divorci, l'herència, etc. Són, d'alguna manera, països socialment comunitaris però políticament "descomunitaritzats". El Líban és, en tots dos àmbits, un país de comunitarisme.

El model pluralista libanès és únic en el seu gènere dins de l'àrea arabomusulmana del Pròxim Orient

Tanmateix, calen dues explicacions per a entendre aquesta insistència sobre el factor comunitari: si bé, de fet, el caràcter comunitari del Líban sembla important, ja que es basa en la naturalesa particular del país com a societat de coexistència i de participació de les comunitats en el poder, no es resumeix ni es resol tot en el comunitarisme. Les separacions socials i les desigualtats econòmiques al si de les comunitats i entre elles tenen un paper important tant en l'equilibri del poder com en els desequilibris generadors de desestabilització, de violència i de guerra. Hi ha, especialment, una vinculació del fet social i de l'econòmic amb el fet cultural que és interessant d'estudiar i que demostra que la percepció del canvi social sovint s'expressa a través del vocabulari comunitari. D'això es deriva que, moltes vegades, un augment de violència comunitària sigui la traducció d'una resposta social o de reivindicacions econòmiques. També cal assenyalar que les paraules cultura i interculturalitat, en el context libanès, tenen un sentit múltiple i contradictori. Contradictori perquè, parlant amb propietat, tots els libanesos pertanyen a la mateixa cultura, la cultura àrab. Aquí, s'hi ha d'introduir un matís: aquesta cultura àrab afecta les comunitats libaneses com l'armènia o la kurda que, ètnicament parlant, no s'agrupen en el conjunt àrab. I múltiple perquè la pertinença a un mateix grup lingüístic ha donat lloc, històricament parlant, a una diferència entre cristians i musulmans que viuen l'arabitat de maneres contrastades. Una actitud d'obertura més gran cap a Occident, una identificació -real o imaginària- amb els seus valors, el sentiment que una arabitat no musulmana és un factor de diferenciació respecte a un entorn fortament marcat per una arabitat islàmica han nodrit el sentiment d'una identitat àrab cristiana diferent, en el context libanès, d'una identitat àrab musulmana. Aquesta presa de consciència d'una identitat cultural diferent entre els cristians libanesos no prové d'un essencialisme cultural, sinó que es pot explicar per l'herència otomana de la separació comunitària de les comunitats (el sistema dels millet ), com també per la creació desitjada al començament de segle pels cristians libanesos, essencialment per la comunitat maronita, d'un Estat on els cristians no estiguessin sotmesos a un sistema de govern inspirat per l'islam o dominat per una majoria musulmana. Siguin quines siguin les causes reals d'aquesta percepció cultural d'una identitat diferenciada, cal constatar que el sistema polític libanès té l'origen històric i la gènesi cultural en la necessitat de dirigir la coexistència de grups comunitaris diferenciats, i la seva participació en la presa de decisions, així com l'arranjament i l'ajustament de referents simbòlics i culturals contrastats.

El sistema polític libanès té l'origen històric i la gènesi cultural en la necessitat de dirigir la coexistència de grups comunitaris diferenciats

Dividirem la nostra exposició en dues parts. En la primera, parlarem dels elements fonamentals que intervenen en la formació històrica del Líban i que permeten de comprendre les bases sobre les quals reposa el sistema polític i social libanès. En la segona, ens centrarem en les normes de funcionament del model de gestió de la interculturalitat libanesa i de la cultura política que les domina. Dins d'aquestes, estudiarem els defectes i els punts de ruptura que permeten comprendre com i per què un sistema intercomunitari, basant-se en la cooperació gairebé contractual dels grups religiosos que el componen, pot "trencar-se" i acabar en una guerra cultural que duu les comunitats a refugiar-se en una cultura de rebuig i d'exclusió de l'altre. El Líban, que acaba de sortir de la guerra, ha tornat a prendre gairebé el mateix model en què s'havia basat abans del conflicte. En aquest punt, sens dubte, hi ha una qüestió que no ens pot deixar indiferents. Abans, però, caldria parlar de les característiques primordials de la formació històrica de la societat i de l'Estat libanès.

L a gènesi del sistema polític libanès

La societat libanesa pràcticament no es diferencia de les altres societats del Pròxim Orient àrab. La importància de la família, la permanència d'una forta solidaritat dins d'aquesta família en sentit ample, el pes persistent dels vincles primordials (primordial ties) assignat per l'estatut establert, malgrat els lligams socials creats per la modernitat econòmica, i la importància de la tradició i dels valors que li són associats apareixen com a caràcters compartits amb l'entorn regional. Les separacions heretades per l'Imperi Otomà que distingien les comunitats amb la seva jerarquia social i la seva autoritat religiosa específica (millet) tornen a aparèixer. D'aquí ve que les grans comunitats religioses del Pròxim Orient també siguin presents al Líban. Entre aquests grups hi ha els musulmans, els cristians i els jueus. Les comunitats musulmanes, sunnites, xiïtes i, en certa manera, les druses i les alauites, hi són representades. Sens dubte, la diversitat cristiana és la més nombrosa, i a Síria i a Jordània també trobem les comunitats cristianes del Líban, excepte potser, i aquí hi ha la gran característica confessional del Líban des d'aquest punt de vista, la comunitat maronita, la gran majoria de la qual s'ha instal·lat als Monts del Líban. La proporció més gran de cristians és deguda al caràcter de refugi que han tingut històricament els Monts del Líban. Però tant els cristians com els musulmans són àrabs, és a dir, parlen l'àrab i utilitzen aquesta llengua com a eina lingüística fonamental en la vida corrent i com a llengua de pregària. Algunes comunitats cristianes arabitzades tardanament continuen cultivant i honorant en les litúrgies la seva llengua original (com, per exemple, el siríac per part dels maronites), però ja no la utilitzen com a mitjà de transmissió d'idees o en la vida quotidiana. Un cas específic és el de la comunitat armènia, que té una llengua específica, vernacla, d'ensenyament i de litúrgia. Hi ha dos diaris libanesos que s'imprimeixen en armeni. Però els armenis del Líban parlen l'àrab, són socialitzats en àrab i, per tant, conviuen amb un bilingüisme obligat. Podríem dur la comparació encara més lluny i recordar que el territori del Líban es va constituir de la mateixa manera que els altres territoris dels Estats nació del Pròxim Orient, és a dir, que va néixer de la divisió de l'Imperi Otomà. Els acords de Sykes-Picot del 1916, que acordaven el repartiment del Pròxim Orient en zones d'influència entre França i Anglaterra, han estat l'origen dels Estats que coneixem avui dia en aquesta part del món. I el Líban deu la seva existència política en les fronteres actuals al poder mandatari de França.

Però, malgrat que la pertinença a una mateixa àrea geogràfica aporta coses en comú, també s'hi ha d'afegir, tanmateix, una història específica que dóna a la trajectòria libanesa la seva especificitat. En la formació del Líban, hi ha tres punts particulars que cal remarcar.

El primer, una tradició d'autonomia. Aquest factor és específic de la història de les muntanyes libaneses. Durant molt temps refugi de pobles, els Monts del Líban es van desenvolupar, sobretot després de l'establiment del domini otomà (1516), a partir del segle XV, en una relativa autonomia. Sota la direcció dels emirs libanesos de les muntanyes, vassalls del soldà, a qui havien de pagar anualment un impost, es constituirà una societat agrària drusomaronita que adquirirà una importància històrica. En contrapartida de la recaptació d'impostos i de la seva participació en les guerres del soldà, l'emir governa les muntanyes amb privilegis realment substancials però sempre sota la tutela de la Porta Sublim i del seu representant. Però l'organització autònoma de la vida local amb emirs forts i la creació d'una política "estrangera" d'obertura cap a Occident contribuiran a construir els fonaments d'una estructura pròpia als Monts del Líban respecte del conjunt de les províncies otomanes de l'època. Evidentment, aquesta història no es desenvolupa sense problemes ni repressions per part de l'autoritat central. Sovint serà tràgica, amb la matança o l'exili d'emirs rebels. Però contribueix, en definitiva, a establir les condicions d'aparició d'una trajectòria històrica particular. Podem dir que el Líban modern s'estructura al voltant d'una muntanya, els Monts del Líban, en el marc d'una relativa autonomia al si de l'Imperi Otomà. Allà s'hi constituirà una consciència històrica que condensa l'experiència de la vida en comú, feta alhora de cohabitació i d'hostilitat, de les dues grans comunitats religioses.

Una separació fonamental que permet de comprendre les relacions entre els pobles del Pròxim Orient; és la distinció ciutat-muntanya

Quan, sota la pressió d'un Occident cada cop més intervencionista, s'imposà a l'Imperi Otomà, el 1864, un veritable estatut jurídic de semiautonomia dels Monts del Líban ( mutassarifiyyah ), garantit internacionalment, de fet s'obrí una via per a la reivindicació de la independència del Líban al segle XX. Aquesta reivindicació vindrà essencialment i explícitament de part dels cristians maronites dels Monts del Líban, habitants molt majoritaris de les muntanyes, però serà fruit d'una consciència històrica constituïda durant quatre segles. Tanmateix, el Líban modern que neix el 1920 no correspon pas a les fronteres geogràfiques de les muntanyes. S'hi afegirà la costa libanesa, que va restar sota control otomà i que, per tant, no ha viscut la mateixa experiència històrica de les muntanyes. El litoral va continuar essent governat directament pel govern de l'Imperi Otomà. Aquí trobem l'origen d'una separació fonamental que permet de comprendre les relacions entre els pobles del Pròxim Orient; és la distinció ciutat/muntanya. Aquesta diferència és fonamental en el marc libanès. Per exemple, el 1920, veurem com la població de les muntanyes era gairebé tota partidària de la independència, mentre que les ciutats del litoral reclamaven la incorporació a Síria, en el marc de la constitució dels Estats.

Un segon punt important per a comprendre la formació del Líban és el de la representació comunitària. Quan es va formar un govern semiautònom de les muntanyes, també es van crear institucions específiques. Es va establir un Consell Administratiu de les Muntanyes, que es basava en el principi de la representació comunitària. Dit en altres paraules, en la gestió dels afers locals i com a assemblea consultiva encarregada d'aconsellar el governador ( mutassarif ), el Consell emanarà de les comunitats que poblen les muntanyes. Les comunitats hi tindran representants segons el seu nombre. Aquesta institució serà l'embrió de l'organització de tota la societat libanesa, basada en la representació comunitària, especialment en l'Estat, de les diferents comunitats que formen el Líban. Comença la institucionalització del comunitarisme.

La tercera característica, que és veritablement interessant i que permet de comprendre moltes coses sobre el Líban, fa referència al moviment de les idees. Des del final del segle XIX, es desencadenarà al Pròxim Orient, essencialment a partir del Líban però també a Síria i a Egipte, sobretot entre els egipcis d'origen libanès, un moviment intel·lectual d'envergadura. És l'inici del qüestionament de la cultura tradicional del món àrab que comença amb la introducció d'una reflexió de conjunt sobre les idees de progrés, de nació, de llibertat i les finalitats de l'educació moderna. El moviment del renaixement àrab, tal com s'ha acordat d'anomenar (al nahda), influirà en l'estatut de la dona, qüestionarà tímidament l'individualisme en països que estan dominats per un holisme clarament comunitari o, fins i tot, la religió amb relació al laïcisme. Tot això es farà a partir d'una obertura cap a Europa, en confrontació amb un model occidental omnipresent en les ments instruïdes de l'època. En aquest moment, els cristians del Líban són els qui, a causa de la penetració occidental en aquesta regió i dels contactes aviat encetats amb Europa, tenen un paper fonamental en l'aclimatació de les noves idees i la seva circulació. La creació d'universitats estrangeres data d'aquesta època: universitats religioses i de missions com la universitat americana i la universitat dels jesuïtes. Instal·lades a Beirut, accentuaran la tradició cultural d'obertura del país, confirmaran la seva condició d'indret de formació, de debat i de confrontació intel·lectuals, especialment amb la modernitat exògena i els seus valors i, més que a qualsevol altre lloc, seran un punt de diàleg islamicocristià. Heus ací essencialment, crec jo, les tres grans "especificitats" que ha conegut el Líban i que permeten mostrar, en el transcurs de la història del Pròxim Orient, com la trajectòria libanesa es distingeix, sense aïllar-se, de l'evolució general de les altres societats de la regió. Aquestes característiques posen en relleu, sobretot, la importància del factor cultural i d'interculturalitat entès en el sentit ampli del terme, és a dir, alhora en la seva dimensió religiosa, d'idees interculturals i d'acumulació amb els valors vinguts de fora, i d'organització de les diferències simbòliques en el si d'una societat de pluralisme comunitari.

Quin és el resultat? La conseqüència més immediata i la més visible és que quan l'Estat del Líban, des del Gran Líban com l'anomenaven a l'època de la unió del litoral i la plana interior (Bekaa) fins al petit Líban de les muntanyes, va ser proclamat l'1 de setembre de 1920, es considera, cada cop més, com una societat regida per comunitats, dins de la qual l'Estat es manifesta sota la forma d'una federació de comunitats religioses col·lectivament i íntimament associades a l'exercici del poder. Aquest comunitarisme polític tindrà regles de funcionament molt precises. Aquest és el segon punt d'aquest estudi.

L 'organització del comunitarisme polític libanès

Així, doncs, quines són les bases del funcionament del comunitarisme polític libanès?

El funcionament del sistema polític al Líban reposa sobre un pacte que crea la nació com a comunitat de comunitats. Aquesta associació voluntària prové d'un "compromís" de les comunitats de viure juntes, lluny de qualsevol forma d'"independentisme comunitari" o d'"incorporació" a un altre Estat -com, per exemple, a Síria-, com haurien volgut els nacionalistes àrabs de l'època i una gran part de la comunitat musulmana. El pacte anomenat nacional, però en realitat intercomunitari, crea la societat nacional. El Líban polític és, en aquest sentit, una societat no pas artificial sinó artificialista, és a dir, que depèn essencialment, per a la seva existència política i el seu funcionament estatal, de la voluntat concertada, regulada, precisada i renovada si s'escau de les comunitats que la componen. El pacte, que formula de manera explícita o implícita aquesta voluntat, va concloure el 1943, en el moment de la independència efectiva del Líban respecte de França, el poder mandatari. Aquest pacte no va ser desmentit sinó que es va tornar a polir i a reconduir per l'Acord de Taëf (1989) que posà fi a la guerra del Líban. Se'n poden extreure tres principis de funcionament.

El funcionament del sistema polític al Líban reposa sobre un pacte que crea la nació com a comunitat de comunitats

El primer és el de l'autonomia segmentària. És aquell que diu que l'Estat ha de consentir dimissions de la sobirania interna en profit de les comunitats i del seu acord de les prerrogatives que són seves per dret. D'alguna manera, les comunitats han esdevingut autogestionàries de certs àmbits que estan fora de la competència de l'Estat tant si és federal com federat. Què gestionen les comunitats? Primer de tot, l'estatut matrimonial dels ciutadans libanesos en funció de la pertinença d'aquests a una de les divuit comunitats reconegudes. D'aquesta manera, el matrimoni, el divorci i l'herència dels libanesos es regulen per una gran part de la legislació comunitària i pels tribunals religiosos de les comunitats. Així, doncs, per exemple, una parella no es considera casada per l'Estat si no l'han casada les autoritats religioses de la comunitat. L'Estat avala els judicis dels tribunals religiosos i els torna executoris. Les comunitats religioses també tenen el dret constitucionalment garantit de posseir les seves pròpies escoles. Tenen un consell comunitari que administra els afers de la comunitat, les seves propietats i els béns immobles. També tenen hospitals propis. En definitiva, per mitjà de l'autonomia segmentària, l'Estat consent una delegació dels seus poders. La paradoxa és que un Estat dominat per la institució religiosa no sigui, ell mateix, religiós, és a dir, que aquest Estat que reconeix les religions i les seves institucions no té religió oficial. El Líban és un dels pocs països àrabs que no té religió d'Estat. Però com podria l'Estat tenir una religió quan reconeix oficialment divuit comunitats a les quals acorda un estatut de dret públic? L'Estat, doncs, no és pas laic, sinó que hi ha, d'alguna manera, una neutralització de la religió de l'Estat per part de les diferents comunitats.

La paradoxa és que un Estat dominat per la institució religiosa no sigui, ell mateix, religiós

El segon principi és el de la representació comunitària en l'àmbit dels càrrecs públics. És el principi de proporcionalitat. Heus ací un Estat que funciona sobre un model de presència obligatòria en l'administració i les institucions -és a dir, el govern, el Parlament i les seves jurisdiccions- de ciutadans elegits o de funcionaris nomenats en funció de la seva pertinença comunitària. Així, doncs, i en virtut d'un acord no escrit, el president de la República haurà de ser maronita cristià; el president del consell de ministres, forçosament musulmà sunnita; el president de l'Assemblea Nacional, musulmà xiïta; el comandant en cap de l'exèrcit, maronita; el cap d'Estat Major, drus. Ras i curt, els càrrecs de l'Estat són repartits a prorrata comunitària. Aquest principi de proporcionalitat reposa, és clar, sobre l'equilibri demogràfic. És un principi fràgil perquè en el moment en què l'equilibri demogràfic es modifica, l'organització de l'Estat se'n ressent. L'acord de Taëf va intentar atenuar el principi de representació comunitària pel que fa a l'administració suprimint-la per a les funcions subalternes però mantenint el principi d'una representació equilibrada pel que fa als alts funcionaris. El principi general, especialment en el pla parlamentari, continua essent el de la igualtat global entre cristians i musulmans combinada amb una representació proporcional en el si de les comunitats que componen cadascuna de les dues religions.

El tercer principi del funcionament intercomunitari és el de la presa de decisions consensuada, buscant l'acord de tothom

El tercer principi del funcionament intercomunitari és el de la presa de decisions consensuada, buscant l'acord de tothom. És el principi del govern. En dret constitucional hi reconeixerem un tipus de funcionament propi de certs règims polítics que no reposen pas sobre la fragmentació i el govern de majories de poder sinó que es basen en la representació, en l'executiu, del conjunt dels partits (en el cas del Líban, del conjunt de les comunitats). Aquests règims anomenats "coassociatius", per oposició als règims de majoria, busquen la unanimitat. Per tal que cap comunitat no domini i no imposi la seva voluntat a les altres, totes disposen de dret de veto. Les comunitats, per mitjà dels seus representants, tenen la possibilitat d'oposar-se a una decisió presa, per exemple, en el consell de ministres, que vagi contra els seus interessos fonamentals. Aquest veto concedit a les comunitats -que són totes minoritàries, d'aquí ve el nom de "veto minoritari"- porta a la invenció d'una cultura del compromís. Res no està mai definitivament regulat, tot és negociable. Aquest principi emmarcat en un context comparatista regula la vida de les comunitats com el que, salvant les diferències, regula a Catalunya les relacions de compromís entre l'Estat central i la Generalitat. Cal adonar-se, tanmateix, que aquest principi permet de comprendre l'"excepcionalitat libanesa" al Pròxim Orient, perquè podem considerar que és gràcies a tal principi que cap comunitat no ha pogut monopolitzar el poder i instaurar un règim autoritari com abans. La formació de les aliances més grans i la recerca dels acords com més globals millor són característiques reconegudes dels règims "coassociatius". No es pot constituir cap govern si les comunitats principals no hi són representades. Només cal que una comunitat no estigui d'acord a participar en un govern perquè el govern no es constitueixi.

Quins són els avantatges i els inconvenients d'aquest sistema?

Els avantatges són importants. Primer de tot, es garanteix el principi de la representació al Pròxim Orient àrab on l'autoritarisme domina i, amb aquest, els riscos reals d'exclusió. La representació comporta l'elecció, com a mínim, en el marc libanès, i d'aquesta manera l'exercici del parlamentarisme s'arrela i s'enforteix. El segon avantatge és que s'encoratja i s'institucionalitza la cultura de concertació i de compromís. El triomf del principi de transacció permanent és una garantia per al debat, sense que això sol s'hagi de confondre amb la democràcia ja que la transacció pot ser monopolitzada per grups polítics que administrin en benefici propi interessos que suposadament són de la comunitat. En resum, pel fet d'estar adaptat a la gestió de les diferències culturals i comunitàries, de manera que siguin predominants, el comunitarisme afavoreix tant la tolerància i la coexistència com l'exercici de les llibertats.

Evidentment, aquest sistema també té punts febles. El primer fa referència a la feblesa de l'Estat. Un Estat investit per les comunitats i dirigit d'alguna manera per aquestes no existeix per ell mateix, és a dir, fora de la voluntat de les comunitats. D'altra banda, l'Estat no desapareixerà mentre asseguri el bé comú i delegui en les autonomies regionals el poder d'administrar els ciutadans mirant al màxim els seus interessos i tenint en compte, també, las seves aspiracions identitàries. El cas libanès -ho diem ben clarament-, a causa de la guerra que ha destrossat i dividit el país, ha mostrat les derivacions del comunitarisme cap a l'aïllament de les comunitats, el seu deslligament del tronc comú nacional i la reclusió en la intolerància i l'exclusió. Però també cal afegir-hi que els factors externs han tingut un paper molt important en l'esclat de la guerra.

A còpia de ser transaccional, el sistema ha "oblidat" que podia ser transicional

El segon punt de feblesa prové precisament de la deriva identitària. A còpia d'insistir en les diferències, ha resultat difícil de destriar, al Líban, un nacionalisme de cohesió i de coherència. La distribució de les lleialtats entre l'Estat i les comunitats va en detriment de l'Estat la creació del qual és recent i l'organització, feble. Aquest fet també ens fa remarcar la feblesa de la identitat nacional libanesa, que apareix com una identitat de compromís. La solució es troba més aviat en el reforçament d'una identitat ciutadana abans que no pas en la concepció, en aquest marc, d'una expansió de les diferents cultures. Per això, com a tots els països amb pluralisme, es tracta de condicionar una doble referència però sempre que sigui equilibrada. No cal que, amb el pretext de la ciutadania, les diferències no es tinguin mai més en compte; però tampoc no cal que amb el pretext de les diferències la igualtat ciutadana desaparegui. És un condicionament difícil però no és impossible en el marc d'un ambient pacífic i de respecte al debat i als drets humans.

El tercer punt de feblesa del sistema comunitari libanès es desprèn dels dos punts precedents. És la idea del "tot comunitari". A còpia de ser transaccional, el sistema ha "oblidat" que podia ser transicional, és a dir, provisional i, en tot cas, millorable i en evolució. Perquè la veritable qüestió és saber si, en algun moment donat, podem i devem encaminar-nos cap a una superació del comunitarisme. La discussió sobre aquest punt ens duria massa lluny. Diguem que oposa el laïcisme concebut com un horitzó superable del comunitarisme amb el confessionalisme. Ara bé, si el laïcisme és improbable dins del context d'avui dia, la idea de reconduir el sistema de manera que pugui estar ple de tensions i d'amenaces per a demà és possible. S'han de buscar punts de "neutralitat comunitària" al si de l'Estat i de la societat com, per exemple, la instal·lació d'una administració eficaç, descentralitzada i no confessional o la creació d'un casament civil, fins i tot facultatiu.

Però, mentre esperem l'evolució de les mentalitats, la caiguda del pensament fonamentalista i la instauració de la pau a la regió, la solució podria raure en el reforçament de l'Estat de dret i en el rebuig dels fonamentalismes identitaris. Consistiria a retrobar el sentit autèntic de la fórmula segons la qual el Líban és un país de federalisme comunitari per insistir, alhora, en la necessitat de preservar l'Estat sense eliminar les sensibilitats religioses i culturals. Mentre esperem la realització de la "utopia transicional", la solució serà valorar la "cultura transaccional"? Això consistiria en un respecte de la negociació, de les regles de la cultura de la pau i del principi de composició amigable com també de la personalitat cultural de cadascú… mentre es debat lliurement sobre totes les utopies de superació.