La construcció de les identitats

Amin Maalouf
Escriptor. Líban/París

He de confessar primer de tot que mai no estic còmode quan haig de tractar el tema que ens ocupa. Per a una persona nascuda al Líban, reflexionar sobre la manera d'aconseguir que convisquin comunitats diferents no és una preocupació entre tantes altres, sinó més aviat una obsessió crònica i incurable. Pel que a mi em pertoca, m'he passat la vida estudiant aquesta qüestió des de tots els angles sense trobar-hi mai una solució satisfactòria. Si he de dir la veritat, però, sóc més procliu a fer preguntes que a donar respostes i fins les novel·les que escric sovint s'acaben amb un interrogant o amb punts suspensius...

Tampoc en aquest cas no puc donar una solució reconfortant. Reflexionaré sobre un dubte evident que formularé de la manera següent: quan els habitants d'un país senten que pertanyen a diferents comunitats religioses, lingüístiques, ètniques, nacionals, racials o de qualsevol altra mena, què cal fer per a gestionar aquesta realitat? Són diferències que s'han de tenir en compte o més val ignorar-les i fer veure que no es veuen?

Per a una persona nascuda al Líban, reflexionar sobre la manera d'aconseguir que convisquin comunitats diferents no és una preocupació entre tantes altres, sinó més aviat una obsessió crònica i incurable

És una pregunta que, d'una manera o d'una altra, es plantegen totes les societats humanes i per a cadascuna té una resposta diferent, alguna vegada formulada clarament i d'altres, d'una manera implícita.

M'entretindré una mica en el cas del Líban. No ho faig solament perquè és un país on vaig passar els vint-i-set anys primers de la meva vida, sinó també perquè la resposta libanesa a la pregunta que he formulat és una de les més curioses i més originals -anava a afegir una de les més caricaturesques- pel fet d'haver-s'hi decidit repartir escrupolosament el poder, a tots els nivells, entre un conjunt de comunitats religioses que gairebé sumen una vintena.

No hi ha cap dubte que es tracta d'una opció extrema, respectable pel que fa al reconeixement formal de les nombroses comunitats, però que estira la lògica d'aquest reconeixement fins a l'absurd. Si podia ser un cas exemplar, ha esdevingut un exemple d'allò que no s'ha de fer. La culpa la tenen en gran part les realitats complexes del Pròxim Orient, però en part també les mateixes deficiències, rigideses, paranys i incoherències de la fórmula.

No abomino, doncs, globalment l'experiència, ja que en primer lloc l'he qualificat de "respectable", perquè ho és el fet d'haver donat un lloc a cada comunitat més que no ho seria donar tot el poder a una de sola i condemnar les altres a sotmetre-s'hi o a desaparèixer. És respectable haver concebut un sistema d'equilibris subtils que ha afavorit l'eclosió de llibertats i l'expansió de les arts en una regió on predominen els Estats de religió única, d'ideologia única, de partit únic o de llengua única i on tots els que no han tingut la sort d'haver nascut en el costat afortunat de la barrera no tenen cap altra opció que la submissió, l'exili o la mort. Per totes aquestes raons segueixo pensant que l'experiència libanesa, malgrat tots els seus defectes, continua essent per a mi molt més honorable que altres experiències del Pròxim Orient i altres llocs que no han desembocat en una guerra civil -encara-, però que fonamenten la seva relativa estabilitat en la repressió, l'opressió, la purificació astuciosa i la discriminació de fet.

Sorgida, doncs, d'una idea respectable, la fórmula libanesa es va pervertir, una derivació que és exemplar en la mesura que demostra palpablement els límits d'un sistema comunitari.

Esmentaré un exemple, entre d'altres, de com aquelles idees astucioses dels fundadors del Líban modern es van pervertir i van esdevenir idees dissortades. Una d'aquestes idees era que calia evitar a qualsevol preu que, quan s'hagués d'elegir un diputat posem per cas, hi hagués un candidat musulmà contra un candidat cristià, és a dir, que els musulmans es mobilitzessin darrere els musulmans i els cristians darrere els cristians i que cada elecció desemboqués en un enfrontament entre comunitats. La solució que es va trobar va ser que una seu estigués reservada als maronites i una altra, als musulmans xiïtes, per tal que així la competició fos sempre entre dos maronites o entre dos xiïtes, és a dir, en el si de cada comunitat i no entre dues comunitats. Només que, quan aquest principi, que era ben assenyat, es va aplicar a tots els nivells, al president de la República, al president del Consell, als diputats, als principals funcionaris, va resultar que cada funció important, cada lloc sensible va esdevenir d'alguna manera una "propietat" d'aquella comunitat.

Sorgida d'una idea respectable, la fórmula libanesa es va pervertir

Quan jo era jove sovint vaig alçar la veu contra aquest sistema aberrant en virtut del qual no s'escollia el candidat més competent entre dos aspirants sinó aquell candidat que pertanyia a una comunitat que "tenia dret" a ocupar aquell lloc. Encara avui, sempre que se'm presenta l'ocasió, reacciono de la mateixa manera. L'única diferència és que a dinou anys jo hauria volgut substituir aquell sistema per qualsevol altre, però a quaranta-nou, si bé voldria veure'l substituït, no és per qualsevol altre.

Quan faig aquesta afirmació, miro una mica més enllà del Líban. Si el sistema que s'hi va instaurar va resultar pervers, no vull creure que se n'hagin de treure conclusions encara més perverses, com seria, per exemple, la de considerar que aquelles societats on hi ha una multiplicitat de comunitats no estan fetes per a la democràcia i que només un poder molt potent pot mantenir-hi la pau civil. És freqüent que fins i tot per boca de certs demòcrates se sentin aquesta mena de raonaments que pretenen ser realistes, malgrat que els esdeveniments dels darrers anys els hagin desmentit. Si la democràcia no sempre aconsegueix de resoldre els problemes relacionats amb la diversitat cultural, religiosa i ètnica, tampoc no s'ha demostrat mai que ho hagi fet la dictadura. ¿El règim iugoslau d'un sol partit ha resultat més eficaç per mantenir la pau civil que el multipartidisme libanès? Si el mariscal Tito fa trenta anys podia semblar un mal menor només perquè el món ja no veia que al país s'hi matessin els diferents pobles que el constitueixen, avui es descobreix que no s'hi va resoldre cap problema de fons sinó ben al contrari.

El que s'acaba de produir en el conjunt del que va ser el món comunista està encara tan present en els esperits de tothom que estalvia l'exposició d'una demostració massa llarga, per bé que potser no seria sobrer insistir en el fet que els poders que priven de vida democràtica afavoreixen el reforçament de les filiacions tradicionals. Quants n'hi ha que van entrar a l'univers soviètic "proletaris" i "internacionalistes" per sortir-ne més "religiosos" i "nacionalistes" que mai! Amb la perspectiva del temps les dictadures que semblaven "laiques" acaben essent planters de fanatisme religiós. Un laïcisme sense democràcia és un desastre tant per a la democràcia com per al laïcat.

No voldria fer feixuga la refutació. Per al qui aspira a un món més lliure i més just, no cal demostrar que la dictadura és manifestament incapaç de resoldre els problemes relacionats amb la filiació religiosa, la diversitat cultural o la identitat per a afirmar que no és una solució acceptable. L'elecció només es pot situar dins el marc de la democràcia.

No n´hi ha prou d'esmentar la democràcia perquè s'instal·li la coexistència harmoniosa

Passa només que no n'hi ha prou d'esmentar la democràcia perquè s'instal·li la coexistència harmoniosa. Hi ha democràcia i democràcia, les seves desviacions no són menys assassines que les de la dictadura. Dins d'aquest marc hi ha dues vies que em semblen força perilloses tant per a preservar la diversitat cultural com per a respectar els principis fonamentals de la mateixa democràcia: la d'un sistema comunitari portat fins a un extrem absurd, però també l'opció inversa, que explicaré de seguida més extensament.

Pel que fa a la primera d'aquestes vies, és evident que l'exemple libanès és un dels més reveladors, tot i que no és únic. Se'ns diu que es distribueix amb caràcter provisional el poder entre les diferents comunitats amb l'esperança d'alleugerir les tensions tot prometent que s'empenyerà progressivament la gent cap a un sentiment de pertinença a la comunitat nacional. Però la lògica del sistema emprèn una direcció diferent. Des que hi ha repartiment del pastís, cada comunitat té la tendència a considerar que la seva part és massa petita, que és víctima d'una flagrant injustícia, i hi ha polítics que converteixen aquest ressentiment en tema permanent de la pròpia propaganda. De mica en mica, els dirigents que no es lliuren a la demagògia es van trobant marginats. Aleshores el sentiment de pertànyer a les diferents tribus s'enforteix en comptes d'afeblir-se, mentre que el sentiment de pertànyer a la comunitat nacional va encongint-se a poc a poc fins a gairebé desaparèixer o desaparèixer del tot, sempre enmig de moltes recances i de vegades amb un bany de sang. Si ens estem a l'Europa occidental, ens trobem amb el cas de Bèlgica; si ens estem al Pròxim Orient, tenim el Líban.

Les relliscades del sistema comunitari han provocat tants drames a tot arreu que semblen donar la raó a l'actitud contrària, la que s'estima més ignorar les diferències i recórrer al judici considerat infal·lible del sufragi universal.

A primera vista sembla que aquesta posició reflecteixi el seny democràtic. Si entre els ciutadans hi ha cristians, musulmans, jueus, negres, asiàtics, valons o flamencs, no se'n vol saber res, ja que tots tenen veu a les eleccions i no hi ha llei superior a la del sufragi universal. El que té de dolent aquesta llei venerable és que funciona meravellosament bé mentre el cel està esvaït, però no tant quan s'ennuvola. A l'inici dels anys vint el sufragi universal servia, a Alemanya, per a formar coalicions governamentals que reflectien l'estat d'opinió. A l'inici dels anys trenta el mateix sufragi universal, exercit enmig d'una atmosfera de crisi social aguda i de propaganda racista, va conduir a l'abolició de la democràcia. Quan el poble alemany va poder tornar a expressar-se en un clima de serenitat havia deixat al darrere molts milions de morts. La llei de la majoria no sempre és sinònim de democràcia, llibertat i igualtat. De vegades és sinònim de tirania, d'esclavatge i de discriminació.

S'estima que, a Rwanda, els hutus representen aproximadament les nou desenes parts de la població i els tutsis, la desena part. Si es vol aplicar la llei del nombre sense posar-hi cap fre, el resultat més segur seria un carnatge o una dictadura, i això tant avui com ahir com d'aquí a molts anys. No cito aquest exemple per atzar. Quan s'estudia de prop el debat polític que va acompanyar el carnatge del 1994, no costa gaire adonar-se que els fanàtics van pretendre sempre que actuaven en nom de la democràcia i fins i tot van arribar a comparar aquell alçament amb la Revolució Francesa del 1789, i l'extermini dels tutsis amb l'eliminació d'una classe de privilegiats, com van fer Robespierre i els seus amics en aquells temps que governava la guillotina. Alguns sacerdots catòlics van arribar a deixar-se convèncer i van creure que eren en el "bàndol dels pobres" i que comprenien la "seva còlera" i es van fer còmplices d'un genocidi.

Les relliscades del sistema comunitari han provocat tants drames a tot arreu que semblen donar la raó a l'actitud que s'estima més ignorar les diferències

Si l'argumentació m'inquieta no és solament perquè mira d'ennoblir el gest menyspreable del botxí, sinó també perquè demostra de quina manera poden arribar a pervertir-se els principis més nobles. Els carnatges ètnics sempre s'executen sota els pretextos més afalagadors: justícia, igualtat, independència, dret dels pobles, autenticitat, democràcia, lluita contra els privilegis, lluites contra els que s'aprofiten de la situació... El que ha passat en diversos països els darrers anys hauria de fer-nos arrufar el nas cada vegada que sentim que s'invoca un principi universal en el marc d'un conflicte de caràcter ètnic. Cap nació, cap principi, cap pràctica no tenen la mateixa significació en tots els països ni en totes les circumstàncies, i tots es perverteixen en un clima d'odi racial, religiós o del tipus que sigui.

Entre els nombrosos grups del món que pateixen discriminació n'hi ha que són majoritaris, com va ser el cas de Sud-àfrica fins que es va abolir l' apartheid , però sovint ens trobem amb el cas contrari i són les minories les que pateixen la discriminació, les que es veuen privades dels drets més elementals, les que viuen en un terror i una humiliació constants. Si una persona viu en un país on té por de confessar que el seu nom és Cristià o Mamud o Baruc i que ja fa quatre generacions o quaranta que les coses estan d'aquella manera, si una persona viu en un país on ni tan sols li cal confessar que aquell és el seu nom perquè el color de la cara ja denuncia qui és, ja que forma part d'aquell grup que en certes contrades anomenen les minories visibles , no calen gaires explicacions per a comprendre que les paraules majoria i minoria no sempre pertanyen al vocabulari de la democràcia. Per a poder parlar de democràcia cal que el vot d'opinió, l'únic que és una expressió lliure, hagi substituït el vot automàtic, el vot comunitari, el vot identitari. Així que algú es troba immers en una lògica etnista, racista o totalitària, el paper dels demòcrates arreu del món no és fer prevaler les preferències de la majoria sinó respectar els drets dels oprimits, si cal fins i tot contra la llei del nombre.

El que ha succeït en diversos països aquests darrers anys hauria de fer malfiar-nos cada cop que en un conflicte de caràcter ètnic s'invoca un principi universal

El que és sagrat en la democràcia són els valors, no els mecanismes. El que s'ha de respectar de manera radical i sense fer ni la més mínima concessió és la dignitat dels éssers humans, de tots els éssers humans -dones, homes i nens-, siguin quines siguin les seves creences o el seu color, sigui quina sigui la seva importància numèrica. La forma d'escrutini s'ha d'adaptar a aquesta exigència. Bo serà que es pugui exercir el sufragi universal sense que desemboqui en injustícia excessiva; altrament caldrà concebre, dins el marc de la democràcia, uns correctius, uns endegaments institucionals, unes barreres.

Després d'aquesta exposició, torno a l'interrogant del començament: cal reconèixer les diferències?, o bé, cal deixar-les de banda i fer veure que no hi són? El que acabo d'explicar és el camí intel·lectual i afectiu que s'ha anat desplegant dins meu al llarg dels anys i que m'ha permès tocar amb totes dues mans els murs que s'alcen al capdavall de tots els culs-de-sac. És perillós respectar massa les diferències; igualment perillós és ignorar-les.

Se'm dirà que entre aquests dos murs hi ha tot un espai de fórmules intermèdies. No en dubto. Però si anem celebrant reunió darrere reunió, simposi darrere simposi, és perquè no és gens fàcil trobar les mesures adequades. Segur que una gestió sana de les diferències d'identitat pot evitar molts desastres a qualsevol país, mentre que una gestió partidista, cínica, brutal pot enfonsar qualsevol país en una consumpció inimaginable, per bé que aquesta observació tampoc no em satisfà per la senzilla raó que tots els països del món es veuen enfrontats a dificultats creixents per a fer coexistir immigrants i població local, negres i blancs, serbis i albanesos, grecs i turcs, cristians i musulmans, jueus i àrabs, catòlics i protestants, russos i lituans... la llista no s'acabaria mai. I no puc creure que la gestió d'aquests problemes sigui deficient a tot arreu. És evident que hi ha d'haver altres raons.

El que és sagrat per a la democràcia són els valors, no els mecanismes

Tampoc no em convencen els qui diuen que aquesta mena de conflictes no són ara ni més nombrosos ni més violents que en èpoques passades i que si ens ho sembla és perquè avui se'n parla i es veuen més i que abans es deixaven de banda. Si he de fer cas de l'experiència que en tinc com a libanès, mediterrani, francès, europeu o simplement com a espectador atent dels fets del nostre temps, estic absolutament convençut que l'agreujament és real i que no és una il·lusió òptica. Mai en tota la història no havien estat tan assassins els conflictes entre les comunitats libaneses com els que jo he conegut; mai, des de fa segles, la violència unida al fanatisme religiós no havia afectat tants països tant en el món musulmà com en altres mons; mai els enfrontaments ideològics no havien quedat eclipsats fins a aquest punt en tota la terra per conflictes d'identitat; mai, ni a França ni en altres països europeus, les qüestions relacionades amb la immigració no havien tingut un pes tan decisiu com ara en el debat polític i intel·lectual.

Si les coses s'enverinen d'aquesta manera, la conclusió lògica que se'n pot deduir és que avui hi ha en el món uns factors poderosos i de gran volada que esperonen les tensions relacionades amb la identitat i que no n'hi ha prou amb una bona gestió pragmàtica, hàbil, honrada i lúcida per a esborrar els problemes. Sé del cert que aquesta gestió és indispensable. Però no n'hi ha prou. No n'hi ha prou perquè hi ha uns factors globals que cap responsable del món no està en circumstàncies de dominar.

No m'entretindré sobre el desenvolupament extraordinari de les comunicacions, de les conseqüències que tenen sobre la nostra vida quotidiana, perquè només cal mirar per veure. ¿Cal recordar que a l'època de la televisió global les coses no es desenvolupen de la mateixa manera? ¿Que ara la gent no es manifesta de la mateixa manera, que no es posen les bombes en els llocs d'abans, ara que se sap que hi ha milers de persones que observen, que escolten i que actuen? També hi ha fenòmens d'imitació, de contagi i d'amplificació. Cada vegada és més curt el temps de reacció, l'encadenament dels actes es produeix a un ritme molt diferent. Fets que haurien tardat anys i decennis a esdevenir-se ara compleixen el seu cicle en poques setmanes davant els nostres ulls esbalaïts. L'esfondrament de la Unió Soviètica, per exemple.

L'acceleració de les comunicacions provoca d'alguna manera una acceleració de la història. Tots tenim de vegades la impressió de sentir-nos superats per tot el que passa, constantment hi ha noves realitats, nous instruments, costums i maneres que no sempre tenim temps d'assimilar. És la sensació d'estar en l'ull del xuclador que, d'una manera natural, et fa venir ganes d'arrapar-te a alguna cosa... però, a què? A les certeses, a les tradicions ancestrals, a les filiacions més antigues, més viscerals, més sòlides, més estables.

El món és un teixit d'identitats ferides, cosa que complica més que mai la gestió de les relacions entre les diferents comunitats

Per a molts dels nostres contemporanis aquesta mena de vertigen s'acompanya d'una profunda sospita amb relació a tots els fenòmens que comprèn el concepte de mundialització o de globalització. N'hi ha que es malfien perquè troben que és massa exclusivament occidental, d'altres el temen perquè els sembla massa americà o massa anglòfon o simplement massa estranger, però avui dia quasi totes les comunitats humanes tenen la sensació d'amenaça, de necessitar defensar uns elements que són essencials per a la seva identitat -la religió, la llengua, una forma de vida- o per al seu territori, sigui contra comunitats veïnes, sigui contra adversaris més globals. El món és un teixit d'identitats ferides, cosa que complica més que mai la gestió de les relacions entre les diferents comunitats.

Però a totes aquestes coses encara s'afegeix un factor que les agreuja i que es vincula a la visió que tenim de la identitat dels individus i dels grups. Aquest és un aspecte essencial a la meva manera de veure. Em sembla que tots, més per costum que per convicció, ens adherim a una concepció antiga de la identitat, una concepció estreta, exclusiva, que jo qualificaria de "tribal" i que, si fa uns quants anys semblava natural, evident, ara ja no sembla adaptar-se a les realitats actuals. Ni a les realitats de les societats mesclades que són les nostres, ni tampoc a les realitats globals.

L'historiador Marc Bloch deia que "els homes són més fills del seu temps que dels seus pares". Si sempre ha estat una veritat, ara ho és més que mai. Les coses han canviat tant en tan pocs anys que tots ens trobem infinitament més propers als nostres contemporanis que als nostres avantpassats. ¿Exagero si dic que tinc molt més en comú amb un vianant escollit a l'atzar en un carrer de Praga, de Seül, de San Francisco o, evidentment, de Barcelona que amb el meu avi? I ja no parlo solament de l'aspecte, de la vestimenta, del posat, no parlo solament de la forma de vida, del treball, de l'hàbitat, de tots els aparells que ens envolten, sinó també de les concepcions morals, dels hàbits de pensar. I també em refereixo a les creences. Ja podem titllar-nos de cristians -o de musulmans, o de jueus, o de budistes o d'hinduistes- que la visió que tenim del món i del més-enllà no té cap relació amb la dels nostres "coreligionaris" d'altres temps. Per a ells, en gran majoria, l'infern era un lloc tan real com l'Àsia Menor o Abissínia, un lloc poblat de dimonis de peus forcats que empenyien els pecadors al foc etern, tal com es veu a les pintures apocalíptiques. Avui dia no hi ha gairebé ningú que vegi les coses amb aquests ulls. Sé que és la imatge més caricaturesca, però es podria dir el mateix del conjunt de les nostres concepcions en tots els camps. Molts comportaments avui perfectament acceptables pel creient haurien estat inconcebibles pels seus "coreligionaris" d'una altra època. I si poso la paraula coreligionaris entre cometes és perquè aquests avantpassats nostres no practicaven la mateixa religió que nosaltres. Si ara visquéssim amb ells observant les nostres conductes actuals ben segur que ens lapidarien al mig del carrer, ens tancarien en una masmorra o ens cremarien a la foguera per impietat, per disbauxa, per heretgia o per bruixeria.

Tots som dipositaris de dues herències: una, vertical, ens ve dels nostres avantpassats, de les tradicions del nostre poble; l'altra, horitzontal, ens ve de la nostra època

En resum, que tots som dipositaris de dues herències. Una és vertical i ens ve dels nostres avantpassats, de les tradicions del nostre poble, de la nostra comunitat religiosa; l'altra és horitzontal i ens ve de la nostra època, dels nostres contemporanis. Crec que aquesta darrera és la més determinant i que cada dia ho és més; no obstant això, aquesta realitat no es reflecteix en la percepció que tenim de nosaltres mateixos. No és l'herència horitzontal la que reivindiquem, és l'altra.

Aquest és un punt essencial si ens centrem en la noció d'identitat tal com se'ns presenta avui dia. En una banda hi ha el que som en la realitat i el que esdevenim com a resultat de la mundialització, és a dir, uns éssers entreteixits amb fils de tots colors, que compartim amb la comunitat immensa dels nostres contemporanis l'essencial de les nostres referències, l'essencial dels nostres comportaments, l'essencial de les nostres creences. A l'altra banda hi ha el que creiem ser, el que pretenem ser, és a dir, membres d'una determinada comunitat i no d'una altra, adeptes a una fe i no a una altra. No es tracta de negar importància a les nostres filiacions religioses, nacionals o d'una altra mena. No es tracta tampoc de negar la influència sovint decisiva de la nostra herència vertical. Es tracta per damunt de tot d'il·luminar el fet que hi ha un fossat entre el que som i el que creiem que som.

En realitat, si afirmem les nostres diferències amb tanta passió és precisament perquè cada vegada som menys diferents, perquè malgrat tots els nostres conflictes i les nostres enemistats seculars, cada dia que passa es van reduint una mica més les diferències i augmentant una mica més les similituds.

Si me n'alegro només és aparentment, perquè, cal alegrar-se de veure que els homes són cada vegada més semblants? ¿No deu ser que anem cap a un món uniformitzat on només es parlarà una sola llengua, on tots participarem d'un únic ramell de creences mínimes, on tots veurem per televisió les mateixes sèries americanes tot mastegant uns entrepans iguals?

No és aquest, el món al qual jo aspiro. Estic profundament convençut que l'humanisme avui es basa en dos elements indissociables: la universalitat dels valors i la diversitat de les expressions culturals. Si es vol fomentar la diversitat, però, el camí de la saviesa no és el de l'afirmació exacerbada, agressiva de les identitats tribals, sinó la del reconeixement per part de cada persona i de cada societat de la seva pròpia diversitat.

L'humanisme avui es basa en dos elements indissociables: la universalitat dels valors i la diversitat de les expressions culturals

La identitat de cadascun de nosaltres està feta de nombroses filiacions, però en comptes d'assumir-les totes tenim el costum de privilegiar-ne una de sola -la religió, la nació, l'ètnia o qualsevol altra- com a filiació suprema, que confonem amb la identitat total i que proclamem davant els altres i de vegades, en nom seu, fins i tot arribem a matar. ¿No seria més prudent i més adequat a les realitats d'avui dia que cadascun de nosaltres assumís totes les seves filiacions? No seria més normal que els immigrants, per exemple, poguessin assumir plenament la seva doble filiació -la de la societat d'origen i la de la societat d'adopció- en comptes de veure's obligats constantment a escollir entre l'una i l'altra? ¿No seria raonable també que cada país assumís plenament la seva pròpia diversitat cultural, religiosa, lingüística i cada pàgina de la seva història? ¿Com es podria construir Europa si no assumís la seva extraordinària diversitat, si els seus futurs ciutadans se sentissin constantment dividits entre la seva cultura d'origen, la seva filiació nacional i la seva adhesió al gran conjunt que s'està bastint? ¿No deu ser que ens caldrà a tots acceptar una nova concepció de la identitat -que de vegades sento la temptació d'anomenar concepció mediterrània de la identitat -, menys tribal, menys exclusiva, no tan estreta, no tan presonera de mites divisoris, més oberta als altres i a les realitats del món de demà?

Torno a acabar amb una cascada d'interrogants, però si les meves paraules demostren inquietud i estan privades de certeses, poden creure'm si els dic que no estan privades d'esperança.