Coexistència de cultures diferents: religió i política a Israel

Ilan Greilsammer
Jurista. Universitat Bar-Ilan. Israel

Sovint se sent l'expressió -d'altra banda paradoxal-: "Israel en perill de pau." Si l'expressió és paradoxal és perquè vol dir que la pau, el dia que arribi -cosa que tots esperem-, corre el risc de ser tan perillosa per a l'Estat d'Israel com la guerra. Ja que si la guerra amenaça la supervivència física de l'Estat jueu, és a dir, la seva existència, la pau és una amenaça mortal al teixit social israelià i podria provocar la seva dissolució brutal o la seva implosió. De vegades alguns aconsellen als àrabs hostils a Israel, amb cinisme conscient: feu les paus... i l'Estat jueu desapareixerà per la via interior, s'autodestruirà.

De totes les múltiples fractures de la societat israeliana, la més greu és avui dia la que separa el món religiós del món laic

No es pot negar que la societat israeliana, una societat d'immigrants vinguts de tots els racons del món, ha vençut profundes escissions, fractures essencials, desacords existencials: jueus i àrabs, sefardites i asquenasites, immigrants nous i immigrants antics, rics i pobres, socialdemòcrates que defensen l'Estat providència i capitalistes salvatges a la Milton Friedman, falcons ultranacionalistes i coloms, etc. L'única cosa que ha pogut tapar tot això, mantenir cohesionats tots aquests elements dispersos, l'única cosa que ho ha bloquejat tot, ha estat la "tapadora" de la guerra. Però d'ençà que va començar el procés de pau amb Egipte el 1977 i es va reforçar després amb els palestins i els jordans, la tapadora va començar a aixecar-se i sembla que d'un moment a l'altre hagi d'esclatar tot...

Crec que de totes les múltiples fractures de la societat israeliana, la més greu és avui dia la que separa el món religiós (en què s'hi barregen totes les tendències, des dels sionistes religiosos fins als ultraortodoxos) del món laic (en què s'hi barregen totes les tendències, coloms o falcons). La qüestió que desitjo tractar és molt senzilla. Com és que s'ha produït aquesta situació? Encara hi ha alguna possibilitat de coexistència d'aquests dos mons?

Durant molt temps, de fet des de l'inici del sionisme polític i l'establiment jueu a Palestina fins a l'època contemporània, la coexistència es basava en la bona harmonia entre religiosos moderats i laics moderats. Aquesta harmonia es concretava en el terreny polític en l'aliança entre el Partit Laborista Mapai (principal partit laic) i el Partit Nacional Religiós (Mizrahi). Per la seva banda, els ultrareligiosos, els ortodoxos extremistes, no prenien part en la vida pública i estaven reclosos en guetos. L'aliança entre laics i religiosos moderats tenia la base en una expressió miracle: l' statu quo . El sentit de l' statu quo era molt senzill, ja que cabia en una sola paraula: moderació. Per una banda els laics laboristes de Ben Gurion acceptaven que el contingut de l'Estat fos jueu i que es respectessin les realitzacions bàsiques del judaisme, les ordenances principals de la tradició jueva. Aleshores la societat israeliana estaria fonamentada en un "mínim comú" que comprendria sobretot el respecte públic del sàbat com a dia de descans, el respecte de les festes jueves, l'observança de les lleis en matèria alimentària en les institucions públiques i l'estatut especial dels rabins; els religiosos, per la seva part, ja que es respectaven aquestes consecucions i quedava garantit el seu sistema d'educació autònoma sostingut per l'Estat, s'avenien a moderar les exigències davant l'Estat. Reconeixien el caràcter liberal i democràtic de l'Estat jueu, renunciaven oficialment a transformar-lo en Estat teocràtic i reduïen a un mínim les peticions de caràcter religiós. En resum, s'avenien a no empènyer els laics a situacions sense sortida i renunciaven a buscar-los les pessigolles.

Aquest període de moderació mútua, basada en l' statu quo esmentat abans, va durar molt temps.

L'aliança política entre el partit laborista i el partit nacional religiós va mantenir-se fins els anys setanta. Van ser molts anys d'espera i col·laboració, anys en què els sionistes laics i els sionistes religiosos van convergir amplament en uns mateixos "valors" no explícits: buscar la pau amb el món àrab, defensar i fonamentar Israel i una societat democràtica, pluralista i tolerant, acollir els immigrants, organitzar el servei militar de la joventut, etc. Jo diria fins i tot que, en certa manera, els laics eren "religiosos": el sionisme socialista tenia per a ells el caràcter d'una autèntica "religió civil" amb tots els seus mites i símbols. Les dues religions, la religió civil del sionisme laic i la religió tradicional dels altres, servien per a acostar les dues comunitats.

Potser no convé exagerar l'acord, aquesta mena de comunió de valors, ja que van ser moltes les crisis dels anys cinquanta i seixanta. La moderació no ho resol tot. Per posar un exemple, direm que laics i religiosos van enfrontar-se sovint davant d'aquesta difícil pregunta: "Qui és jueu?" Van ser, però, crisis petites que no van tardar gaires setmanes o gaires mesos a esmorteir-se i que van permetre reprendre la col·laboració.

D'aquella vida comuna de laics i religiosos on la paraula clau era moderació no en queda res Pel que fa als ultraortodoxos, els que jo designo amb el nom d'"homes vestits de negre" en el meu llibre sobre el tema, és a dir, els ultrareligiosos agrupats en el partit Agudat Israel, no diré potser que estiguessin "tancats a les casernes", però sí que el 1952 s'havien estimat més tancar-se en els seus guetos de Bné-Brak i dels barris del nord de Jerusalem. Com que es tracta d'una societat que està totalment sotmesa als seus amos i als seus rabins, aquests havien considerat oportú, a l'època de vetllar pel benestar de les ovelles, d'aplegar el ramat i mirar que creixés i es multipliqués i no pensés en la política. Ni prenien part en cap coalició governamental ni destorbaven ningú. Van passar-se vint-i-cinc anys arraconats, període durant el qual es van dedicar a desenvolupar les seves institucions i sobretot les seves acadèmies talmúdiques. Com que tenien una demografia molt dinàmica i famílies molt nombroses, no paraven de créixer i d'expandir-se.

Ara bé, d'aquella vida comuna de laics i religiosos on la paraula clau era moderació no en queda res, es va rompre, destruir, va desaparèixer. És un fet que potser podria qualificar-se de "tragèdia de l'Estat d'Israel" i el primer efecte d'aquell perill de pau del qual he parlat abans.

A la meva manera de veure, hi ha tres dates fonamentals, separades per un interval de deu anys, que marquen aquesta ruptura de l' statu quo i de la coexistència entre laics i religiosos: 1967, 1977 i 1987.

1967

És la primera data clau, la data de la guerra dels Sis Dies. Sens dubte la data que marca el moment de viratge en la història de l'Estat d'Israel. És la victòria gairebé miraculosa de Tsahal després d'un període d'espera i angoixa mortals; és la reconquesta imprevista dels territoris de Judea-Samaria com a part de la terra d'Israel promesa per Déu al poble jueu; és la reunificació de Jerusalem, amb la reconquesta del barri jueu i del mur del temple. En resum, tot aquest seguit d'esdeveniments van fer que tot d'una el món religiós trontollés i es decantés cap a un extremisme nacionalista i religiós mai assolit fins aleshores. Els rabins que orientaven el públic sionista-religiós el van conduir a opcions cada vegada més nacionalistes: segons ells, no s'havia d'autoritzar cap govern a negociar la més petita parcel·la dels territoris amb l'enemic, ja que hauria estat un autèntic crim. El Partit Nacional Religiós, en altre temps aliat fidel dels laboristes i símbol de moderació política, va esdevenir un moviment messiànic per al qual qualsevol concessió territorial, per petita que fos, era tabú i rebel·lió contra els designis de Déu. De partit polític situat al centre del tauler d'escacs polític israelià, el partit es decantaria cap a la dreta i, més endavant, cap a l'extrema dreta de l'escenari públic. N'hi va haver que fins i tot van parlar de tendències "feixistitzants" en el si de la dreta nacionalista religiosa. El PNR va esperonar el procés de colonització accelerada dels territoris ocupats i va donar suport als joves colons extremistes que es van instal·lar a Judea-Samaria. El final d'aquesta cursa cap a l'extremisme el situaria, en el curs dels darrers anys, molt a la dreta del Likud. I no oblidem que l'assassí del primer ministre Yitzhak Rabin va dir que havia actuat mogut per consideracions religioses.

La guerra dels Sis Dies va resultar una catàstrofe, ja que va malmenar el teixit social israelià

Però es tractava també d'una cursa envers l'extremisme religiós que va anar apropant cada vegada més els sionistes religiosos als ultraortodoxos. Les joves generacions van començar a practicar els manaments amb molta més diligència i rigor que els seus pares. L'opció de la jeshiva , l'acadèmia talmúdica, va substituir en molts casos l'entrada a la universitat. Ara les noies es tapen el cap amb un mocador, mentre que les seves mares el duien destapat. El Partit Nacional Religiós rivalitza avui dia amb els ultraortodoxos per tal d'aconseguir noves lleis de coerció religiosa en tots els camps. Per dir-ho en poques paraules, des del punt de vista de l'acord entre laics laboristes i religiosos, la guerra dels Sis Dies, saludada com un miracle en el terreny militar, va resultar una catàstrofe, ja que va malmenar el teixit social israelià i va fer miques el centre de la vida política suscitant de tots costats extremismes i forces centrífugues.

1977

La segona etapa és la victòria del Likud de Menachem Begin en ocasió de les eleccions del 1977. Va ser en aquest moment precís que els ultraortodoxos de l'Agudat Israel, que es mantenien al marge des de feia vint-i-cinc anys, van decidir tornar a entrar en societat i en política.

Mitjançant avantatges financers exorbitants i lleis de coerció religiosa, entren a la coalició governamental de Begin. De fet, fins avui ja no tornaran a abandonar cap coalició governamental, ni de dreta ni d'esquerra. Ja no deixaran mai més de sol·licitar pressupostos per a les seves institucions, concessions cada vegada més importants a l'Estat teocràtic.

Les dues raons d'aquest retorn dels ultraortodoxos eren de caire econòmic i polític. Pel que fa a l'aspecte econòmic, els "homes vestits de negre" necessiten cada vegada més. Com que no han parat de créixer i de multiplicar-se durant tots aquests anys, com que tenen una nombrosa joventut que cal allotjar, educar i nodrir, i nombrosíssimes institucions que s'han de finançar, aquesta societat tenia una gran necessitat del mannà governamental. Donar suport a les coalicions del Likud o del Partit Laborista comportava primer de tot obtenir fons indispensables que només podia subministrar l'Estat. Quant a l'aspecte ideològic, és un fet que, sense esdevenir "sionistes", els ultrareligiosos, en altre temps alienats de l'Estat, van anar-se tornant cada vegada més nacionalistes i es van anar identificant amb l'Estat, amb la nació, i van anar adoptant progressivament els objectius polítics de la dreta israeliana. Va ser un procés que els va empènyer cap a una aliança estreta amb el Likud i, en les darreres eleccions del 1996, van ser els seguidors més actius de Biniamin Netaniahu. No cal dir que, en tornar a la societat, els ultraortodoxos no van voler renunciar als seus privilegis, particularment a la qüestió que revolta més el públic laic, que no és sinó l'exempció del servei militar.

Uns quants anys més tard, es tornaria a evidenciar aquesta incursió dels ultrareligiosos a través de la creació i l'èxit del nou partit Shas. Aquest partit, fundat pel gran rabí Ovadia Yosef, va proposar-se l'objectiu d'aplegar tots els jueus religiosos sefardites. Amb aquest propòsit, va apel·lar les masses tradicionals originàries dels països àrabs i ja no va deixar de tirar endavant. En les eleccions del 1996 aquest partit va aconseguir deu diputats i no va trigar a esdevenir el tercer partit de l'Estat d'Israel. I sota el bàcul dels seus rabins, no va deixar d'apel·lar a les promeses de benediccions i guariments, als amulets, talismans i altres supersticions. Ofereix a les famílies desafavorides transports escolars i menjadors gratuïts i en treu profit a l'hora de votar. Cal dir que els partits ultrareligiosos han assolit una posició poderosa en la societat israeliana.

1987

Curiosament, la tercera data que voldria afegir és l'any 1987. A la meva manera de veure es tracta d'una data molt important en la història recent de l'Estat d'Israel, i no solament perquè és la data que marca el començament de la intifada, que va tenir una influència tan gran en la societat israelina, sinó que també va ser l'any de publicació d'un llibre que va tenir a Israel l'efecte d'una bomba: l'obra sobre l'origen del problema palestí, escrita per l'historiador israelià Benny Morris. 1 Aquest llibre inaugura el fenomen dels "nous historiadors", fenomen fonamental que tracto en una obra recent. Per damunt del text de Morris, el fenomen anomenat dels "nous historiadors israelians" representa la plasmació del que està passant en aquests moments en el si del públic laic o ultralaic. Es tracta d'un replantejament, més enllà dels grans mites que representen la fundació de l'Estat, com és ara la guerra de la Independència del 1948, dels comandaments col·lectius i referències col·lectives de l'Estat d'Israel. Als ulls de molts observadors d'aquesta societat, està entrant en una era que es podria qualificar de "postsionista".

Aquesta societat està entrant en una era que es podria qualificar de "postsionista"

En efecte, seria fals afirmar que l'extremisme només colpeja la societat religiosa ja que, a la darreria dels anys vuitanta i els anys noranta, també es deixa sentir en les capes intel·lectuals de la burgesia benestant de Tel-Aviv. El postsionisme fa estralls a tots els medis: escriptors, poetes, artistes, professors i estudiants, periodistes, mitjans de comunicació, forjadors d'opinió, el diari Haaretz , etc. En gran mesura com a reacció contra els excessos dels religiosos i les seves exigències abusives, influïts potser per l'onada de postmodernitat, els ultralaics ja no accepten la "síntesi" de Ben Gurion. Ja no accepten el "mínim comú" ni l' statu quo i insisteixen en el fet que la majoria dels israelians es defineixen laics i volen un Estat laic. Ja n'hi ha que comencen a parlar d'un "Estat-de-tots-els-seus-ciutadans" i no d'un "Estat jueu"; n'hi ha d'altres que parlen d'abolir de manera pura i dura la Llei del Retorn, mentre que alguns proposen que es canviï la bandera de l'Estat i s'adopti un altre disseny sense l'estrella de David. També n'hi ha que demanen un nou himne nacional que no parli de "l'esperança jueva de dos mil anys d'existència", d'altres que aconsellen als jueus de la diàspora que es preocupin dels seus assumptes i no donin més diners a Israel. Finalment n'hi ha que diuen que és urgent que els joves israelians cessin de capficar-se en l'holocaust i també pensin en els altres genocidis del món, etc. Així és que la població laica israeliana, tot i que només es tracta de l'inici d'un procés a llarg termini, està recorreguda per corrents postsionistes que voldrien buidar l'Estat del seu contingut específicament jueu.

Ens trobem, per tant, cada vegada més lluny de l' statu quo . Per una banda tenim una societat religiosa (vora un 25% de la població israeliana) que cada dia es torna més extremista pel que fa a l'etnocentrisme, el nacionalisme i el particularisme i que ha eliminat tota mena de tendència a l'universalisme i a l'alteritat. És una actitud que alguns compendien en la referència "Jerusalem". I per altra banda tenim una població laica, simbolitzada per "Tel-Aviv alliberada", cada vegada més deseixida del patrimoni jueu tradicional, més cosmopolita, més àvida de crear una societat liberal de tipus occidental, una societat individualista on les paraules que dominin siguin normalitat i consum. Són laics que pensen en l'economia capitalista i en la societat de l'abundància, que posen l'èxit material, les autopistes i l'alta tecnologia al davant de tot.

Com es pot reconstruir el teixit social israelià? Com es podrà reconduir aquesta societat cap al seu centre? Com es poden construir ponts? Heus aquí alguns dels reptes essencials dels debats que avui són vius a Israel.